tag:blogger.com,1999:blog-71566763967973866122024-03-08T07:07:00.759+01:00COCA DE RECAPTEtot el que arreplego i m'agrada, aquí que ho fotocaptairehttp://www.blogger.com/profile/06884225895763871457noreply@blogger.comBlogger128125tag:blogger.com,1999:blog-7156676396797386612.post-42216003148603561402012-12-18T19:12:00.000+01:002012-12-18T19:12:11.906+01:00ADREÇAT A UNA ESCRIPTORA QUE EQUIVOCAVA ELS GÈNERES PER CULPA D’UN FEMINISME MAL ENTÈS - Salvador Oliva<br />
Permet-me, dona, que faci una esmena<br />
a l’únic vici que tinc del teu noble estil,<br />
que, potser per afany antiviril, <br />
gènere i sexe confon i malmena.<br />
<br />
Si té una dona una professió <br />
només per homes fins ara exercida, <br />
has de pensar que pot ser suïcida <br />
feminitzar-la amb un nom carrincló.<br />
<br />
Si una dona és doctor i li dius doctora, <br />
no està gens malament, car t’ho permet<br />
sense forçar cap deure ni cap dret) <br />
l’analogia de senyor i senyora.<br />
<br />
Si és dentista, l’hauràs de deixar igual: <br />
no fóra bo de dir-li “dentitessa”; <br />
si és metge, sí que li pots dir metgessa <br />
sense fer cap error gramatical<br />
<br />
tot i que el nom també escau a la dona <br />
que és del metge d’un poble la muller). <br />
I, si fas de tot el que et diré, <br />
detectaràs què sona i què no sona.<br />
<br />
Si una dona fa versos, és normal <br />
de dir-li poetessa (fóra indigne pensar <br />
que el femení no li és prou digne, <br />
o bé que el masculí li fa menys mal).<br />
<br />
És lleig, en canvi, dir-li “la poeta” f<br />
erint la concordança i el bon gust; <br />
però és que a més a més és tan injust <br />
com dir “profet” a un home que és profeta.<br />
<br />
I vicerversa: si dius “prostitut” <br />
a un home que es dedica al vell ofici <br />
que permet fer amb el cos un benefici, <br />
què et privarà de dir-li també “put”?<br />
<br />
O si una dona (i d’això pren-ne nota) <br />
pilotés helicòpters i avions, <br />
ni que et doni el ser dona mil raons, <br />
seràs capaç de dir-li mai “pilota”?<br />
<br />
Igualment trobaria que és molt trist <br />
decidir que és “planet” aquest planeta, <br />
dir “trompet” a un que toqui la trompeta <br />
i a un arrencaqueixals dir-li “dentist”.<br />
<br />
Els gèneres i els sexes, escriptora, <br />
no són mai totalment coincidents, <br />
i, per més que t’hi facis amb les dents, <br />
cap furor femení no és mai “furora”.<br />
<br />
Els codis de la llengua són molt nets: <br />
no tenim “sargants”, ni “cocodriles”, <br />
ni “cigals”, ni “llenguades”, <br />
ni “mandriles”, ni “gavins”, <br />
ni “esparveres”, ni “orenets”. <br />
Ni un tren no pot ser el mascle d’una trena, <br />
ni és una fila el femení d’un fil, <br />
ni vila no designa “dona vil”, <br />
ni mai no fan l’amor el be i la bena.<br />
<br />
I és que, posem per cas, un esparver <br />
tant pot ser mascle com pot ser femella; <br />
el seu nom masculí s’aplica a ella <br />
i a ell ensems. Ni hi tenim res a fer.<br />
<br />
Homes i dones, rebutgem la broma <br />
dels hòrrids masculins i femenins! <br />
El sexe i el llenguatge són sublims; <br />
si fent l’amor no hem de ser mai mesquins, <br />
tampoc no hem de ser un plom usant la ploma.captairehttp://www.blogger.com/profile/06884225895763871457noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-7156676396797386612.post-44019013218601230562012-12-18T19:10:00.002+01:002012-12-18T19:10:45.233+01:00POEMA DE LOS QUESOS - Nico Roig i Josep Pedrals<div style="text-align: justify;">
.<br />
Tengo tantos agujeros que ya no sé, no sé qué soy, queso y, queso y queso y queso... Y tú, tú eres mi quesadilla!La primera vez que te brie, me dije: "un día quesos me fundiré en tu boca". Cuando te co-ocí eras una tierna mozzarella, llena de García. Me sacabas de mis cabrales, eras tan cremosa, se me caía la bávara por tí.<br />
En ese momento appenzeller: quizá le gusto... así que, ¿tú te caserío conmigo? Por queso es lo que yo quesería, requesón! Sabes queso y de buena pasta. Lo queso fresco es lo que mascarpone mis entrañas: aquella cosa torta del casarse...<br />
Pero es cierto que, bueno, lo nuestro no acabó de cuajar. Yo le dí todo mi amor. Sí, te lo dí por... quería. Y tú decías queso era una bola. Entonces intentamos desgratinarlo, contando algunos cheese-tes y a ca vaca que se ríe por el suelo. Qué tronchón! Pero bueno, como yo soy quesero y a ti te va la feta, te fuiste sin más in-formaggio-ne que aquello que dejaste es quiri-quirito: "hemos tocado fondue. Me huele a queso se a cabra". Qué agonía más gouda! Qué fermento! A esta no se la tiramisú padre. Semi seco el alma... Hasta mis ojos se se camenber te! Pero lo peor estaba todavía por cheddar.<br />
Me dirás queso y un rayado, quizá un poco burro, pero es que todo, todo me ricota a tí: los paseos en gorgonzola por los canales de Venecia, los quesitos en la oreja, los mimolettes, cuando me pre untabas si eso era amor y yo te curaba queso era el emmental. Pero por más que lo intente, no comprendo las raclettes de este juego gástrico en que nos metimos.<br />
No quiero seguir. De todas formaggeria una estupidez. Así que, cortamos parmesano. Passendale de la historia, ya no queso verme más, por roquefort... Y entonces, pues, perdí el corazón, pues la falta de amor mel i mató. Y entonces quizás fuí un poco gruyere con lo de "bechamel culo, nena!". Cogió un cabrero de taquitos pero. Y al final fue ella la que manchego a tomar por seco.<br />
No sé cómo pude havarti amado. Por tu culpa este servidor provolonne gro de la vida.</div>
.captairehttp://www.blogger.com/profile/06884225895763871457noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-7156676396797386612.post-440532389837485992012-04-02T12:00:00.000+02:002012-04-02T12:00:10.717+02:00EL SILENCI ÉS D'OR - Apel·les Mestres<div style="text-align: justify;"> .<br />Sí, senyors: el silenci-és-d'or.<br />Va dir-ho un filòsof de l'antiguitat, un pensador, un savi, un grec, etcètera; i de totes les màximes, sentències, aforismes, apotegemes, etcètera, que ha dictat la humana intel·ligència, aquesta és sens dubte la més justa, la més perfecta, la més irrefutable, la més incontrovertible.<br />El-silenci-és-d'or. Ja poden dir-ho i repetir-ho a totes hores, que mai ho hauran dit i repetit prou, ni mai ho hauran prou pensat, capit, rumiat, profunditzat, etcètera.<br /><br />El silenci és d'or. Algú afegeix que la paraula és de plata. Mentida! La paraula és de plom; menos que plom, és escòria; menos que escòria, és el buit, és res. Perquè el parlar és la cosa més vana, més inútil, més estèril, més... com diré? més etcètera. I vaig a probar-ho, a corroborar-ho, a demostrar-ho, a deixar-ho sentat.<br /><br /> Enraonen les bèsties? No senyors, les bèsties mo enraonen. I no obstant, s'entenen les bèsties? Sí senyors, s'entenen perfectament sense necessitat de perdre temps ni malgastar saliva.<br /> Un gos, per exemple, té un os; provin de prendre-li. El gos no els hi dirà res, no els farà un discurs per demostrar-los que aquell os és seu; però qualsevol altre gos que se li acosti ho compendrà de seguida. - I vostès també.<br /> Un altre exemple. El gall està enamorat de la gallina. Perdrà temps el gall en declarar-li l'amor, en dir-li això o allò, en pintar-li la seva passió, en desfer-se en galanteries, magarrufes, trivialitats, etcètera? No senyors, el gall no dirà res, perquè sap que el silenci és or, però la gallina comprendrà, llegirà, sentirà, palparà la passió que inflama al gall.<br /><br /> I així podria citar-los mils i mils i mils d'exemples, fets, casos, circumstàncies i detalls, que els demostrarien fins a l'evidència, fina a l'excés, fins a la sacietat, la inutilitat de la paraula; però em concreto, em limito, m'atenc als ja citats exemples, perquè res detesto, aborreixo, abomino, com les paraules supèrflues, les repeticions fastidioses i les digressions embafadores, professant com professo, tenint com tinc per màxima evangèlica aquesta: el-silenci-és-d'or.<br /> Perquè, anem a veure. De què serveix la paraula? De què pot parlar un home, un quídam, un qualsevol, un ningú?... Doncs bé, un home, un quídam, un qualsevol, un ningú, no pot parlar més que de dues coses: o de sí mateix o dels altres.<br /> Parlar de sí mateix revela presumpció, fatuitat, orgull, etcètera; és propi d'insensats que es figuren -infatuats com estan de la seva persona- que tot el que fan i diuen, i pensen i discorren, i els hi passa i deixa de passar-los-hi, té d'interessar als demés com els interessa a ells mateixos; en el qual van completament errats, equivocats, venuts. Un home sèrio, grave, formal, mai deu parlar de sí mateix.<br /> Parlar dels altres encara és pitjor, perquè el parlar dels altres porta a la murmuració, la murmuració porta a la calúmnia, la calúmnia a l'infàmia, l'infàmia al deshonor, el deshonor... Déu sap on pot portar el deshonor! Perquè qui perd l'honor ho perd tot, consideració, respecte, estimació, dignitat, etcètera. L'home digne mai deu parlar dels altres, que s'arreglin! Que fulano és un pillo? pitjor per ell. Que sutano és un sant? que vagi al cel si li volen. Que mengano és un ximple? ditxós ell que no s'ho coneix. Que aquest és ric? que sopi dos cops. Que aquell és pobre? que segui a terra. Que aquell és lleig? no tinc pas de casar-m'hi! Que el de més enllà passa tragèdies? més va passar-ne Jesús pels pecadors; què em fa a mi! Ni a mi ni a ningú.<br /><br />I ara, passant a un terreny més vulgar, més a l'alcanç de totes les intel·ligències, descendint a una esfera més baixa a fi de què tots vostès em puguin comprendre. Surten de casa i es topen amb el primer que passa, un amic, un parent, un simple conegut, un parroquià, etcètera. El primer que han de fer és parlar, saludar-se. "Com ho passa?" (Què s'eld dóna a vostès ni a ell!). "Molt bé, gràcies". (Això els té sens cuidado). O bé: "No estic gens de filis; aquest dolor..." (I què li conten! vagin a explicar-ho al metge!). Som a l'estiu: "quina calor!" (Ja ho sabíem, és fruita del temps=. "Per mi cap estiu n'havia feta tanta". (Es mentida! grau més grau menos tots els estius fa la mateixa). "No sé on anirem a parar amb aquestes xafagors!" (Anirem a parar a l'hivern com sempre). "Si això segueix així no podrem resistir-ho!" (No ho han de resistir! Ho resistiran com tots els estius, i quan farà fred encara ho trobaran a anyorar).<br />Ah sí, parlem-ne de quan farà fred!<br />"Quin fred fa!" (Com si a l'hivern hagués fet mai altra cosa!) "Per mi cap hivern n'havia fet tant!" "No sé on anirem a parar amb aquests freds!" "Si això segueix així no podrem resistir-ho!" etcètera, etcètera, etcètera; tot el mateix de sempre, i tot mentida! mentida! mentida!<br />I allò de "Que no veu quin modo de ploure?" -I és clar que ho veig, que soc cego per ventura? I després de tot què té de particular aquest modo de ploure? Cau aigua com sempre que plou- "És que avui la donen a bots i a barrals". -Mentida! No la donen de cap manera; cau aigua! -"És que ens tornarem granotes..." -Idiotes ens tornarem a força de sentir bestieses, impertinències, incongruències, panarreries, xerramenta inútil i paraules sense substància!<br /><br />I omiteixo allò de "Fulano que bé parla! Té una llàbia d'or! És un pou de ciència!" -Mentida! error! farsa! De què parla, d'art? Doncs agafin un llibre d'art i estudiïn, i sabran tant com ell. De què parla, de ciència? Doncs agafin un llibre de ciència i llegeixin i callin i meditin i aprendran més que amb totes les converses.<br /><br />Però ca! La qüestió no és aprendre, no és instruir-se, no és millorar-se, sinó xerrar, xerrar a tothora, xerrar sempre, xerrar a desdir, xerrar pels colzes, per les butxaques, sense to ni so, sense solta ni volta, sense cap ni center, xerrar sense engaltar, perquè sí, vinga o no vinga a tom, s'escaiga o no s'escaiga, interessi o no interessi, xerrar a casa, xerrar al carrer, al cafè, al casino, al teatre, a missa, xerrar i res més que xerrar, xerrar sempre, sempre, sempre!<br />Maleïts siguin els xerraires i el que va inventar la paraula! Jo, en veient que se'm planta algú al davant i obre la boca... no hi puc fer més, em poso nerviós, les orelles em xiulen, el cap em dóna voltes, em cuso la boca i dic el de sempre: "El silenci és or!"<br />.<br /></div>captairehttp://www.blogger.com/profile/06884225895763871457noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7156676396797386612.post-6429738672271221562011-12-30T17:09:00.005+01:002011-12-30T20:44:00.577+01:00LECTURES 2011.<br />Com he fet altres anys, i tal com fan altres blogs, aquí teniu el llistat de llibres que he anat llegint durant aquest any. I des de fa quatre anys que porto un control de quants llibres llegeixo, veig que la mitjana es va mantenint. Quaranta un llibres enguany.<br /><br />1. <span style="font-weight: bold;">La meva Cristina i altres contes</span>..........Mercè Rodoreda<br />2. <span style="font-weight: bold;">Cada castell i totes les ombres</span>..........Baltasar Porcel<br />3. <span style="font-weight: bold;">El balneario</span>..........Carmen Martín Gaite<br />4. <span style="font-weight: bold;">El resplandor</span>..........Stephen King<br />5. <span style="font-weight: bold;">Por un bistec / El Chinago</span>..........Jack London<br />6. <span style="font-weight: bold;">Zel, dotze contes eròtics</span>..........Germanes Quintana<br />7. <span style="font-weight: bold;">Jo, Claudi</span>..........Robert Graves<br />8. <span style="font-weight: bold;">Les bruixes</span>..........Roald Dahl<br />9. <span style="font-weight: bold;">Bearn o la sala de les nines</span>..........Llorenç Villalonga<br />10. <span style="font-weight: bold;">El hechizado / San Juan de Dios</span>..........Francisco Ayala<br />11. <span style="font-weight: bold;">Bogeries de Brooklyn</span>..........Paul Auster<br />12. <span style="font-weight: bold;">Tatuaje</span>..........Manuel Vázquez Montalbán<br />13. <span style="font-weight: bold;">El misterio de Salem's Lot</span>..........Stephen King<br />14. <span style="font-weight: bold;">Dràcula</span>..........Bram Stoker<br />15. <span style="font-weight: bold;">El castell dels Carpats</span>..........Jules Verne<br />16. <span style="font-weight: bold;">Fantomas contra los vampiros multinacionales</span>..........Julio Cortázar<br />17. <span style="font-weight: bold;">Filosofía en el tocador</span>..........Marqués de Sade<br />18. <span style="font-weight: bold;">Las flores azules</span>..........Raymond Queneau<br />19. <span style="font-weight: bold;">L'home del sac</span>..........Màrius Serra<br />20. <span style="font-weight: bold;">Josep Pla oral</span>..........Josep Valls <br />21. <span style="font-weight: bold;">El nombre del viento</span>..........Patrick Rothfuss<br />22. <span style="font-weight: bold;">Solar</span>..........Ian McEwan<br />23. <span style="font-weight: bold;">Crónicas del Ángel Gris</span>..........Alejandro Dolina<br />24. <span style="font-weight: bold;">El club dels perfectes</span>..........Carles Porta<br />25. <span style="font-weight: bold;">Estremida memòria</span>..........Jesús Moncada<br />26. <span style="font-weight: bold;">Charlie i la fàbrica de xocolata</span>..........Roal Dahl<br />27. <span style="font-weight: bold;">La casa cantonera</span>..........Sílvia Alcàntara<br />28. <span style="font-weight: bold;">Peter Pan i Wendy</span>..........James Matthew Barrie<br />29. <span style="font-weight: bold;">Ciris trencats</span>..........Avel·lí Artís-Gener "Tísner"<br />30. <span style="font-weight: bold;">Ulisses</span>..........James Joyce<br />31. <span style="font-weight: bold;">La divertida incultura</span>..........Josep M.Alabaigès<br />32. <span style="font-weight: bold;">La tabla de Flandes</span>..........Arturo Pérez-Reverte<br />33. <span style="font-weight: bold;">Cementiri de Butxaca</span>..........Ramon Solsona<br />34. <span style="font-weight: bold;">El tallafoc</span>..........Henning Mankell<br />35. <span style="font-weight: bold;">Pa negre</span>..........Emili Teixidor<br />36. <span style="font-weight: bold;">Desastre a la 525</span>..........Àlex Masllorens<br />37. <span style="font-weight: bold;">Moby Dick</span>..........Herman Melville<br />38. <span style="font-weight: bold;">Bla, bla, bla...</span> ..........Ignasi Riera<br />39. <span style="font-weight: bold;">Cantando bajo la ducha</span>..........Jorge Maronna y Daniel Samper<br />40. <span style="font-weight: bold;">El palau de la mitjanit</span>..........Carlos Ruiz Zafón<br />41.<span style="font-weight: bold;"> A sang freda</span>..........Truman Capote<br />.captairehttp://www.blogger.com/profile/06884225895763871457noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-7156676396797386612.post-88196246191353572742011-10-03T12:00:00.000+02:002011-10-03T12:00:07.589+02:00EL BALLET EN EL BARRIO DE FLORES (del libro 'Crónicas del Ángel Gris') - Alejandro Dolina.<br /><div style="text-align: justify;">El bailarín más famoso que existió en el barrio de Flores era un mozo de café. Fue coreógrafo, director y maestro. Pero siempre debió ganarse la vida en La Perla de Flores.<br />Antiguos parroquianos aún lo recuerdan atravesando el local en puntas de pie, cargando la bandeja como una ofrenda pagana, cayendo de rodillas para agradecer una propina y saltando sobre las mesas con los brazos en alto, cuando alguien lo llamaba. Si había poco trabajo, se entretenía en la barra, con un pie en el suelo y otro sobre el mostrador.<br />Se llamaba Aldo Manfredi. En sus modestos comienzos concurría a los asados o a las fiestas de cumpleaños y esperaba pacientemente. Nunca faltaba el comedido que lo invitara a mostrar su arte.<br /> - <span style="font-style: italic;">Báilese algo, Manfredi</span>.<br />Sin hacerse rogar mucho, el hombre se largaba con su número, ataviado con un calzoncillo largo y calzando unas viejas y embarradas zapatillas de baile. Muchas veces era provocado por los borrachos o los pendencieros que se complacen en hostilizar a los danzarines. Sin dejar de bailar, Manfredi pelaba un revólver que llevaba siempre en la chaqueta y con desplazamientos de gran plasticidad daba a entender su resolución a agujerear a quien tuviera ganas de seguir la broma.<br /><br />Fuera por su talento o por su bufoso, lo cierto es que Manfredi era aclamado en todas partes.<br />Sin embargo, su verdadera fama la alcanzó siendo ya hombre maduro, al fundar el legendario Ballet de Flores, un cuerpo del que surgieron ideas formidables, no siempre cabalmente apreciadas por el público y la crítica oficial.<br />Organizaba espectáculos con el apoyo de los comerciantes de la zona. En ocasiones, los bailarines lucían inscripciones en su vestuario. Las orquestas eran poco numerosas. A veces se limitaban a tres guitarristas.<br />Manfredi tenía por costumbre ubicarse entre bambalinas para observar de cerca todas las figuras. Desde allí alentaba a los bailarines y con frecuencia les hacía oportunas indicaciones. Sus gritos se oían desde la platea.<br /> - <span style="font-style: italic;">¡Más adelante, Pocho, más adelante..!</span><br /> - <span style="font-style: italic;">¡Un poco más de gracia, Carlos, caramba...!</span><br />Si las cosas no marchaban bien, no vacilaba en irrumpir en el escenario para reprender a los más torpes.<br />Con las muchachas era amable y paternal. Pensaba que muchos bailarines aprovechaban los momentos de más estrecho contacto para propasarse.<br /> - <span style="font-style: italic;">Saque la mano de ahí </span>-gritaba indignado.<br />Tal vez por eso evitaba en sus coreografias los amontonamientos promiscuos y los abrazos prolongados.<br /><br />Pero el aporte más original de Aldo Manfredi fue -sin duda- su teoría del argumento, expuesta a través de un breve opúsculo que obligaba a leer a sus alumnos y que -tal vez- estaba escrito así:<br /><span style="font-style: italic;">"El ballet es un género muy extraño. Un grupo de personas refier una historia mediante pasos de baile.</span> <span style="font-style: italic;">La eficacia narrativa de este procedimiento es por lo menos dudosa. Así parecen comprenderlo lo comentaristas, quienes suelen explicar minuciosamente el argumento antes del espectáculo.</span> <span style="font-style: italic;">Ocurre que un salto en el aire resulta muchas veces insuficiente para comunicar sucesos tan complejos como un desengaño amoroso o la renuncia al trono de Polonia.</span> <span style="font-style: italic;">Para expresarlo redondamente: existe la sospecha general de que sin auxilios exteriores nadie sería capaz de comprender la naturaleza de los episodios que se representan."</span><br /><br />Y en verdad, Manfredi conocía estas sencillas verdades por propia experiencia. Varias veces había intentado convertir en ballet los libros que leía. Y el público jamás captaba nada que fuera más allá del título.<br />En colaboración con el músico Ives Castagnino, había preparado una versión de los <span style="font-style: italic;">Ensayos </span>de Montaigne. Casi se vuelve loco tratando de lograr que los bailarines dieran a entender la fugacidad de las doctrinas científicas, la constancia del afecto de las bestias o el crecimiento de nuestro deseo ante las dificultades. Y eso, para no mencionar las abundantes citas de Marcial, Ovidio, Lucrecio, Plinio, Vegecio, Cicerón, Horacio o Tito Livio, que ni por casualidad eran captadas por los observadores. Por otra parte, el títuol <span style="font-style: italic;">Ensayos</span> fue interpretado equivocadamente por muchas personas, con las consecuencias que el lector culto ya se irá imaginando. Para remediar estos inconvenientes, Aldo Manfredi inventó su famoso Lenguaje del Ballet o Taquigrafía Bailable. Básicamente consistía en asignar a cada gesto, a cada paso y a cada figura un significado permanente. Abrir los brazos indicaba amor, caer en el suelo era la muerte, recorrer el escenario mirando hacia arriba denotaba la ingenuidad.<br />Con el tiempo, la colección de movimientos y conceptos se fue haciendo más amplia. Veamos:<br /><br />Sentarse en el suelo: obcecación, testarudez.<br />Situarse a espaldas de otro bailarín: traición.<br />Saltar en un pie: renguera.<br />Golpearse el pecho: admisión de culpas, remordimiento.<br />Arrastrar la panza por el piso: intrigas de palacio.<br />Girar el dedo índice en la vecindad de la oreja: locura.<br />Tambalearse: ebriedad.<br />Dar vueltas de carnero: adhesión al idealismo platónico.<br />Girar un bailarín alrededor de otro: adhesión a la doctrina heliocéntrica.<br />Andar en cuatro patas: instintos bestiales.<br />Formar un gran círculo con los dedos índices y pulgar de ambas manos: otro ha tenido más suerte.<br /><br />De todos modos estas claves siempre eran insuficientes y así Manfredi llegó a concebir un paso diferente para cada palabra, incluyendo pronombres, preposiciones y conjunciones. El diccionario resultante abarcaba cuatro mil vocablos con sus correspondientes volteretas.<br />Conforme a este método, el Ballet de Flores llegó a estrenar <span style="font-style: italic;">El hombre mediocre</span> de José Ingenieros con música de tangos del novecientos. La experiencia fue desastrosa. Los bailarines conocían el código de Manfredi, pero el público no. Además, ocurría algo no previsto. Una frase bella en el lenguaje escrito correspondía a gestos y evoluciones cuya combinación resultaba torpe y son donosura. El coreógrafo quiso ver en esto una consecuéncia de la caprichosa sintaxis de Ingenieros. De cualquier modo, ya nunca más volvió a insisitr con la Taquigrafía Bailable.<br /><br />Probó más tarde con la intercalación de Explicadores en la platea. Cada tres o cuatro asientos, un individuo perfectamente aleccionado comentaba los sucesos del escenario:<br /> <span style="font-style: italic;"> - Miren, miren... ahí está el traidor.</span> <span style="font-style: italic;"> - Ah, claro... es que está soñando...</span> <span style="font-style: italic;"> - Ésa es la hechicera... Está preparando un filtro mágico para seducir a la princesa.</span><br />El sistema de los Explicadores se hizo insostenible por los altos costos y por el fastidio del público que reclamaba silencio; aun a riesgo de permanecer en la ignorancia.<br /><br />Manfredi dio un paso atrás y así nació el Ballet Hablado. Los propios bailarines proporcionaban la información indispensable.<br /> <span style="font-style: italic;">- Soy el gigante del bosque...</span> <span style="font-style: italic;"> - Gran siete... me muero...</span> <span style="font-style: italic;"> - Al que consiga rescatar a mi hija de la torre del castillo, le daré mil piezas de oro, le daré...</span><br />Los espectáculos se deslucían a causa de los resoplidos. No es fácil bailar y dar saltos prodigiosos mientras se recitan parlamentos complicados. Sin embargo, <span style="font-style: italic;">La tragedia de Y</span>, de Ellery Queen, salió bastante bien.<br /><br />Manfredi no sólo buscó ideas nuevas para dar a entender los argumentos. También se preocupó por incorporar al ballet elementos populares y atractivos para que las muchedumbres se acercaran al arte grande. Influido seguramente por ciertos artistas del café-concert, resolvió alentar la participación activa del público en sus obras. Al principio lo jizo tímidamente; en ciertos pasajes musicales, el director de la orquesta gritaba:<br /> - <span style="font-style: italic;">A ver esas palmas...</span><br />Después concibió números donde los artistas bajaban a la platea y bailaban. Finalmente, instruyó a los integrantes del ballet para que obligaran a algunas señoras a intervenir en la danz. Así, muchas damas respectables eran revoleadas por el aire por lujuriosos faunos, ante el regocijo de la tertulia y la indignación de los maridos.<br /><br />(...)<br /><br />Poco a poco se fue desalentando. Y un día resolvió que el ballet no le servía para alcanzar sus desmesurados propósitos.<br />Un día salió de gira y ya nadie volvió a verlo. En La Perla de Flores hay ahora otros mozos que nada saben de bailes clásicos.<br />Pobre Manfredi... Buscó milagros por los caminos más racionales. Derrochó su genio tratando de dar explicaciones. Y no comprendió jamás que el arte es misterioso y conduce a la emoción antes que al entendimiento.<br />Bienaventurados los que han aprendido a llorar sin hacer preguntas.<br />.<br /></div>captairehttp://www.blogger.com/profile/06884225895763871457noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-7156676396797386612.post-31554861470226204412011-08-01T12:00:00.000+02:002011-08-01T12:00:05.248+02:00HOMENAJE EN EL III CONGRESO DE LA LENGUA ESPAÑOLA - Pablo Parellada.<br /><div style="text-align: center;">Señores:un servidor<br />Pedro Pérez Paticola,<br />cual la Academia Española<br />"Limpia, Fija y da Esplendor".<br />Y no por ganas de hablar,<br />pues les voy a demostrar<br />que es preciso meter mano<br />al idioma castellano,<br />donde hay mucho que arreglar.<br /><br />¿Me quieren decir por qué,<br />en tamaño y en esencia,<br />hay esa gran diferencia<br />entre un buque y un buqué?<br />¿Por el acento? Pues yo,<br />por esa insignificancia,<br />no concibo la distancia<br />de presidio y presidió,<br />ni de tomas a Tomás,<br />ni de topo al que topó.<br />Por eso no encuentro mal<br />si alguno me dice cuala,<br />como decimos Pascuala<br />femenino de Pascual.<br />Mas dejemos el acento,<br />que convierte, como ves,<br />las ingles en un inglés,<br />y pasemos a otro cuento.<br /><br />¿A usted no les asombra<br />que diciendo rico y rica,<br />majo y maja, chico y chica,<br />no digamos hombre y hombra?<br />¿Por qué llamamos tortero<br />al que elabora una torta<br />y al sastre, que trajes corta,<br />no lo llamamos trajero?<br />¿Por qué las Josefas son<br />por Pepitas conocidas,<br />como si fuesen salidas<br />de las tripas de un melón?<br /><br />¿A vuestro oído no admira,<br />lo mismo que yo lo admiro,<br />que quien descerraja un tiro,<br />dispara, pero no tira?<br />Este verbo y otros mil<br />en nuestro idioma son barro;<br />tira, el que tira de un carro,<br />no el que dispara un fusil.<br /><br />De largo sacan largueza<br />en lugar de larguedad,<br />y de corto, cortedad<br />en vez de sacar corteza.<br />De igual manera me quejo<br />de ver que un libro es un tomo;<br />serà tomo si lo tomo,<br />y si no lo tomo, un dejo.<br /><br />Si se llama mirón<br />al que está mirando mucho,<br />cuando mucho ladre un chucho<br />se le llamará ladrón.<br />Porque la sílaba "on"<br />indica aumento, y extraño<br />que a un ramo de gran tamaño<br />no se lo llame Ramón.<br />Y por la misma razón,<br />si los que estáis escuchando<br />un gran rato estáis pasando,<br />estáis pasando un ratón.<br /><br />Y sobra para quedar<br />convencido el más profano<br />que el idioma castellano<br />tiene mucho que arreglar.<br /><div style="text-align: left;">.<br /></div></div>captairehttp://www.blogger.com/profile/06884225895763871457noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-7156676396797386612.post-17143017311142392392011-07-04T12:00:00.000+02:002011-07-04T12:00:06.220+02:00LA FONT DE VILAFANT - Agustí Bernaus.<br /><div style="text-align: center;">A Vilafant fan una font,<br />però la fan tan lentament<br />que, mentre fan el tros que fan,<br />el tros antic ja es va desfent,<br />i mai sabreu si l'estan fent<br />o, pel contrari, la desfan.<br /><br />El pressupost, però, s'hi fon,<br />i, és clar, la gent de Vilafant<br />creu que amb l'excusa de la font,<br />l'Ajuntament se'ls va rifant,<br />i que més d'un s'està refent,<br />i més de quatre revifant.<br /><br />I, fins dels pobles del voltant,<br />en rialles esclafint,<br />els van dient i apostrofant<br />que, si va fent com ara fan,<br />de l'aigua aquella no en beuran<br />ni el que ja és vell ni el que és infant,<br />perquè quan brolli per la font,<br />tot Vilafant serà difunt.<br /><div style="text-align: left;">.<br /></div></div>captairehttp://www.blogger.com/profile/06884225895763871457noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-7156676396797386612.post-11450461357563157642011-06-06T12:00:00.000+02:002011-06-06T12:00:05.920+02:00TOTS ELS HOMES SOU IGUALS - Francesc Orteu. <div style="text-align: justify;"><span style="font-style: italic;">Del llibre DR. SOLER: CONFLICTES AVANÇATS DE LA PARELLA. Recull de guions de la secció que el Doctor Soler, "doctor en Psicopatología conjugal", feia al programa de TV3 PERSONES HUMANES, presentat per Mikimoto.</span><br /><br /><br /></div><div style="text-align: center; font-weight: bold;">TOTS ELS HOMES SOU IGUALS<br /></div><br /><br /><div style="text-align: justify;"> Aquesta expressió és com un crit d'auxili, com un crit desesperat.<br />Quan la parella ens diu "tots els homes sou iguals" descobrim que es tracta d'una persona turmentada per altres experiències sentimentals, i el dolor dels altres sempre ens ha de causar respecte.<br />Però busquem les causes d'aquest patiment, l'origen d'un ressentiment tan profund. Intentem esbrinar per què la parella té una visió traumàtica de la relació amb el sexe complementari.<br />¿Què buscava la parella en els homes i no ha trobat?<br />Allò que buscava i busca la parella en nosaltres és un miratge, és el producte d'una visió idíl·lica de la figura masculina.<br />Per algun motiu innat o adquirit culturalment, la parella tendeix a idealitzar-nos alhora que tendeix a minusvalorar-se. Espera massa de nosaltres. I és curiós perquè potser vol dir que li donem coses que ella podria donar-se a si mateixa. Vol, reclama, creu que necessita una mena de vist-i-plau genèric.<br />Queda molt clar en les preguntes del tipus: "¿això em queda bé?", "¿què et sembla si me'l tallo?", "¿t'agrada el pastís que t'he fet?", "¿creus que vaig fer bé de dir-li "mala puta"?", etc.<br />La parella vol que li diem que és la parella perfecta i que tot ho fa molt bé. És com patir una dependència crònica.<br />I aquesta necessitat que, per una banda, l'empeny a tenir una actitud de servei generosa i humil, per una altra banda es torna en contra nostra, ja que si aquest vis-i-plau no es produeix amb la freqüència o convicció que la parella espera, la seva actitud deriva cap a la rancúnia i l'odi.<br />Llavors és quan la parella fa valoracions globals desagradables sobre el que són o el que no són tots els homes.<br />Cal entendre que aquestes valoracions són fetes per una persona que se sent impotent i tancada dins dels límits que ella mateixa s'ha imposat.<br />Allò que la parella espera dels homes, aquesta visió idíl·lica i la consegüent frustració que se'n deriva, es coneix amb el nom tècnic de l'Efecte Invers de la Granota.<br />Tradicionalment, s'ha explicat el conte de la granota de manera contrària al que es produeix en la realitat quotidiana. Justament per això és un conte, perquè ex`lica coses que no són possibles en la realitat.<br />En el conte, la princesa troba una granota al bosc, la besa i apareix un príncep blau, ¿oi?<br />Doncs el que succeeix en la vida real és que la princesa troba un príncep blau, el bes un dia i un altre, fins que descobreix horroritzada que fa petons a una granota, a un gripau o a una mena de monstre del pantà.<br />Però imaginem un cas.<br />Un cap de setmana d'estiu, lloguem una casa a la platja i anem a passar-hi uns dies amb altres matrimonis.<br />Tots plegats, juguem al tennis, a volei o a qualsevol cosa que faci suar i, a l'hora de dutxar-nos, com per casualitat, ens dutxem no amb la pròpia parella sinó amb una altra persona que hem vist suar com si fos un rostit que s'anés fonent al forn. Una cosa sucosa.<br />El cert és que li estem fregant l'esquena amb l'esponja ensabonada i, de sobte, apareix la nostra parella.<br />Nosaltres intentem calmar-la dient que tenim els ulls clavats a l'esponja, però la parella no ens escolta i diu "tots els homes sou iguals".<br />¿Què li hem de dir?<br />"En canvi, tu ets la primera dona que diu això".<br />Amb aquesta resposta pretenem fer-li entendre que, de la mateixa manera que els homes sempre s'han comportat de la mateixa manera, la resposta que ha merescut el seu comportament per part de les seves parelles també ha estat sempre idèntica.<br />Vist així, és culpa de tots dos que es perpetuïn situacions tan incòmodes com la descrita.<br />La frase "tots els homes sou iguals" sovint es diu com un insult, com si seguir un model de conducta general fos poc elegant. I és exactament el contrari. Es pot pensar: "si tots els homes han fet sempre el mateix, ¿he de ser jo qui vulgui inventar ara la sopa d'all?".<br />Cal seguir la tradició amb orgull, sent conscients d'allò que ens avala: una solidaritat que ens enveja el sexe contrari.<br />.<br /></div>captairehttp://www.blogger.com/profile/06884225895763871457noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-7156676396797386612.post-65731706370741966242011-04-04T12:00:00.000+02:002011-04-04T12:00:04.579+02:00UN HEROI - Slawomir Mrozek.<br /><div style="text-align: justify;">Un bon dia, passejant per la vora d'un riu vaig veure un escolta que s'estava ofegant. Conec el lloc, no és fondo, així que vaig decidir salvar-lo quan s'hi reunís una mica més de públic. Vaig seure en un banc a esperar. L'escolta cridava d'allò més, de manera que al cap de poc s'hi va aplegar un nombrós grup de gent. Vaig esperar una mica més perquè el públic estigués al complet, aleshores em vaig aixecar, em vaig acostar a l'aigua i encoratjat pels crits d'admiració vaig començar a treure'm lentament la sabata esquerra. El públic em va aplaudir. Ja estava en mitjons quan em vaig adonar que un pocavergonya també es disposava a despullar-se. Em vaig enfurismar.<br /> - Jo hi era primer -li vaig dir. I ell em va respondre:<br /> - ¿Que potser és teu l'escolta o què? -i va començar a treure's l'armilla.<br /> - Té raó! -es van sentir unes veus entre el públic-. L'escolta és de tots!<br /> - Deixa aquests pantalons -li vaig dir-. Tu encara no eres en aquest món que jo ja salvava escoltes.<br /> - Deus haver salvat la teva àvia -em va respondre en un to insultant.<br /> - I tu la teva tia. Vés-te'n a fer punyetes i deixa en pau l'escolta.<br />El públic augmentava. Alguns estaven de part meva, d'altres deien que tothom té dret a salvar escoltes. Vaig veure que les coses es complicaven i que tot depenia de qui es despullés primer. Encara que ell havia començat més tard, com que duia cremallera em va atrapar. El vaig guanyar només en arribar als calçotets. En veure que perdia la seva oportunitat va voler saltar a l'aigua tal com estava, en roba interior. Se'm va encendre la sang i li vaig fer la traveta. Per fer-se l'heroi!<br />No sé què va passar amb l'escolta perquè a nosaltres ens van portar a urgències. Jo li vaig dislocar un braç i ell em va trencar algunes dents.<br />Salvar els que s'ofeguen demana coratge i sacrifici.<br /></div>.captairehttp://www.blogger.com/profile/06884225895763871457noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-7156676396797386612.post-62921478346487481952011-03-07T12:00:00.000+01:002011-03-07T12:00:01.684+01:00LA LLEI DE MURPHY (i altres) - Arthur Bloch.<br /><div style="text-align: justify;">Si alguna cosa pot anar malament, anirà malament.<br /><br />Si alguna cosa no pot anar malament, anirà malament.<br /><br />Si una sèrie de successos poden anar malament, aniran malament en la pitjor seqüència possible.<br /><br />No hi ha res tan dolent que no pugui empitjorar.<br /><br />La magnitud de la catàstrofe és exponencialment proporcional al nombre de persones que ho estan mirant.<br /><br />La probabilitat que una llesca de pa caigui amb la part untada de mantega cap avall és directament proporcional al preu de la catifa.<br /><br />Encara que un milió de persones es cregui un disbarat, seguirà sent un disbarat.<br /><br />Sigui el que sigui el què vagi malament, sempre hi haurà algú que ja s'ho imaginava.<br /><br />No existeix cap límit que indiqui fins a quin punt poden empitjorar les coses.<br /><br />No hi ha tasca prou senzilla que no es pugui fer malament.<br /><br />Si és un bon treballador, li assignaran tota la feina. Si és realment bo, aconseguirà deslliurar-se'n.<br /><br />Com més avorrides i antigues siguin les revistes de la sala d'espera, més estona s'haurà d'esperar a que l'atenguin.<br /><br />Errar és humà, però per embolicar de debò la troca fa falta un ordinador.<br /><br />Sipitges alhora dues tecles al teclat, la que surt a pantalla és la que no toca.<br /><br />L'únic moment del dia en què t'arrepapes còmodament al respatller de la cadira i et relaxes, és just quan el gerent treu el cap per l'oficina.<br /><br />Un consell és allò que demanem quan ja sabem la resposta, però no ens agrada gens.<br /><br />Qui afirma que allò no es pot fer, no hauria d'interrompre al que ho està fent.<br /><br />Dir que un ésser humà no és més que un conjunt de molècules és tant com dir que la obra de Shakespeare no és més que un grapat de paraules.<br /><br />Un expert és la persona que ha comès tots els errors possibles en un camp d'estudi limitat.<br /><br />Treballar en equip és bàsic. Permet carregar-li el mort a algú altre.<br /><br />Robar idees a una persona és plagi. Robar-les a moltes és investigació.<br /><br />La vida és curta, però una pel·lícula de tres hores és interminable.<br /><br />Un optimista creu que vivim en el millor dels mons. Un pessimista tem que sigui cert.<br /><br />Tothom menteix, però no té importància perquè ningú no escolta.<br /><br />La suma total de la intel·ligència del planeta es manté constant; en canvi la població segueix creixent.<br /></div>.captairehttp://www.blogger.com/profile/06884225895763871457noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-7156676396797386612.post-3095785317482765742011-02-07T12:00:00.000+01:002011-02-07T12:00:01.496+01:00LA MUSA DEL POETA - Anna Maria Muñoz.<br /><div style="text-align: center;">Una estrella brilla sobre la mar serena.<br />Un poeta bilingüe medita: crearé una oda, una balada.<br />La soprano, enorme, canta insaciable, irresistible.<br />El poeta no aguanta... La ira rebrota: falta la calma.<br />Si la gata molesta sobre el piano que toca,<br />una vulgar rata salta la muralla, altera la casa.<br />Si la dama, impúdica, desafina un noble sol,<br />La nota prolonga el furor del poeta, tan irritable...<br />El poeta prepara una pistola o una escopeta.<br />(El gas era inútil: última factura impagada.)<br />La <span style="font-style: italic;">primma donna</span> recorre una escala desgraciada, infame.<br />Recuperar la calma robada descarta una pausa.<br />Dispara a matar. Última nota. La música para...<br />Recobrada la quietud, el poeta, alegre,<br />contempla una barca a través de la persiana.<br />Reflexiona. Intenta ser realista, optimista.<br />Si ha de dedicar cada hora a la vida artística,<br />era la manera perfecta de solucionar el problema...<br />La idea funciona. Elabora una balada, un gran poema.<br /></div><br /><span style="font-weight: bold;">En quin idioma has llegit el poema? Català o castellà?</span> <span style="font-weight: bold;">Torna'l a llegir en l'altre idioma.</span><br />.captairehttp://www.blogger.com/profile/06884225895763871457noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-7156676396797386612.post-3243001592159934032010-12-27T12:00:00.002+01:002010-12-27T13:05:00.238+01:00LECTURES 2010.<br />Com ja vaig fer l'any passat, i tal com fan altres blogaires, aquí teniu la llista de llibres que he llegit aquest any:<br /><br /><span style="font-weight: bold;">MONZÓ.Com triomfar a la vida</span>. Varis autors<br /><span style="font-weight: bold;">ELS GROPE</span>. Tom Sharpe<br /><span style="font-weight: bold;">CAÍN</span>. Jose Saramago<br /><span style="font-weight: bold;">ATENCIÓ, RODEM!Quaderns de Serafino Gubbio, operador cinematogràfic</span>. Luigi Pirandello<br /><span style="font-weight: bold;">EL PRIMER ARLEQUÍ</span>. Pere Calders<br /><span style="font-weight: bold;">CRÒNIQUES DE LA VERITAT OCULTA</span>. Pere Calders (enèsima relectura)<br /><span style="font-weight: bold;">EL ORO DEL REY. Aventuras del capitán Alatriste, IV</span>. Arturo Perez-Reverte<br /><span style="font-weight: bold;">XESCO BOIX. Història de la nostra història</span>. Lluís M.Panyella i Maria-Josep Hernandez<br /><span style="font-weight: bold;">1984</span>. George Orwell<br /><span style="font-weight: bold;">EL FARO DEL FIN DEL MUNDO</span>. Julio Verne<br /><span style="font-weight: bold;">EL CARRER ESTRET</span>. Josep Pla<br /><span style="font-weight: bold;">EL CONTE NÚMERO TRETZE</span>. Diane Setterfield<br /><span style="font-weight: bold;">LOS RELATOS, 2. JUEGOS</span>. Julio Cortázar<br /><span style="font-weight: bold;">LA INSOPORTABLE LEVEDAD DEL SER</span>. Milan Kundera<br /><span style="font-weight: bold;">EL MERCURIO</span>. José Maria Guelbenzu<br /><span style="font-weight: bold;">T'ESTIMO SI HE BEGUT</span>. Empar Moliner<br /><span style="font-weight: bold;">LAS ANÉCDOTAS DEL HUMOR. El humor con humor se paga</span>. Fernando Vizcaíno Casas<br /><span style="font-weight: bold;">LES INTERMITÈNCIES DE LA MORT</span>. Jose Saramago<br /><span style="font-weight: bold;">CAMÍ DE SIRGA</span>. Jesús Moncada<br /><span style="font-weight: bold;">VAIG CONÈIXER EN DAKH!</span> Glòria Marín<br /><span style="font-weight: bold;">2666</span>. Roberto Bolaño<br /><span style="font-weight: bold;">FI</span>. David Monteagudo<br /><span style="font-weight: bold;">EL SUBLIME ARTE DE LA RISA</span>. Heguido<br /><span style="font-weight: bold;">EL CÓDICE SECRETO</span>. Lev Grossman<br /><span style="font-weight: bold;">HISTÒRIES DE LA MÀ ESQUERRA</span>. Jesús Moncada<br /><span style="font-weight: bold;">EL CAFÈ DE LA GRANOTA</span>. Jesús Moncada<br /><span style="font-weight: bold;">CALAVERES ATÒNITES</span>. Jesús Moncada<br /><span style="font-weight: bold;">MEDITERRÀNIA. Onatges tumultuosos</span>. Baltasar Porcel<br /><span style="font-weight: bold;">JACQUES EL FATALISTA</span>. Denis Diderot<br /><span style="font-weight: bold;">LA PESTE</span>. Albert Camus<br /><span style="font-weight: bold;">NO HAY LADRÓN QUE POR BIEN NO VENGA y otras comedias</span>. Dario Fo<br /><span style="font-weight: bold;">EL CUENTO DEL CABALLO PERDIDO DEL ANCIANO SABIO</span>. Faula japonesa adaptada per Ana Portolés<br /><span style="font-weight: bold;">EL HORRO DE DUNWICH</span>. H.P.Lovercraft<br /><span style="font-weight: bold;">GUERRA I PAU</span>. Lev Tolstoi<br /><span style="font-weight: bold;">UNA FAMÍLIA FORA DE SÈRIE</span>. Sílvia Soler<br /><span style="font-weight: bold;">JOC D'ATZAR</span>. Slawomir Mrozek<br /><span style="font-weight: bold;">EL MILLOR DELS MONS</span>. Quim Monzó<br /><span style="font-weight: bold;">LA TIENDA DE PALABRAS</span>. Jesús Marchamalo<br /><span style="font-weight: bold;">LA CIUDAD Y LOS PERROS</span>. Mario Vargas Llosa<br /><br />De sempre m'ha agradat molt llegir, i miro d'esgarrapar tots els moments que puc per fer-ho. Llegeixo tant com puc, i sempre molt menys del que voldria.<br />Aquest any em vaig adonar de la quantitat de "grans clàssics", o "llibres imprescindibles", o "autors de referència" que no he llegit encara, i de tants autors catalans de qui encara no he llegit res. I m'he proposat anar-hi posant remei mica en mica: dels considerats "grans autors", llegir-ne com a mínim un llibre per després decidir si ja en tinc prou o conèixer millor la seva obra. En aquest sentit, aquest any he llegit els meus primers Vargas Llosa, Saramago, Orwell, Kundera, Bolaño, Diderot, Camus i Tolstoi. I per part dels autors nostrats m'he estrenat amb Porcel i Pla.<br />Però per la meva vida lectora, el més destacat d'aquest any, sens dubte, ha estat el descobriment de Jesús Moncada, de qui no coneixia absolutament res, i que després d'haver llegit quatre dels seus llibres, ha passat a ser un dels meus escriptors de capçalera.<br />.captairehttp://www.blogger.com/profile/06884225895763871457noreply@blogger.com8tag:blogger.com,1999:blog-7156676396797386612.post-73713270700658656842010-12-06T12:00:00.000+01:002010-12-06T12:00:05.075+01:00CUENTOS RECOGIDOS POR D. JUAN DE ARQUIJO (S.XVII)<div style="text-align: justify;">.<br /></div>Áusias March, viéndose viejo decía: -Morir, pase; pero envejecer, ¿para qué?<br /><br /><br />Un predicador en Sevilla, cuyo nombre se calla por su reputación, inadvertidamente al cabo de un sermón, dijo: -Recomiendo un Avemaría por los que estamos en pecado mortal.<br /><br /><br />El Cardenal de Toledo, D.Bernardo de Rojas, mandó llamar a un sastre para que le cortase de vestir de una pieza de chamelote morado, muy fino, que le habían traído de Italia. Midió el sastre las varas que había, y dijo que no tenía bastante recado para hacer el vestido, y que así no se atrevía a cortarlo, porque para lo que faltaba no se hallaría en Toledo otro pedazo de la misma tela igual en el color. Y en la verdad, pésole al Cardenal, y despedido el sastre, y por ver si tenía remedio, mandó llamar otro, el cual se ofreció que con las varas que allí había le haría muy a su gusto, como lo cumplió , trayéndolo presto acabado, y juntamente vistió a un hijuelo suyo pequeño de un pedazo del mismo chamelote que había sobrado. Maravillóse de esto el Cardenal, y culpando al primer sastre, preguntó al que hizo el vestido: -¿Cómo no halló aquí Fulano lo que era menester para vestirme, y vos lo habéis hecho y sobrado también para vestir ese nió? Respondió: -Señor, porque su hijo es mayor que el mío.<br /><br /><br />Hubo un albañil muy conocido en Alcalá de Henares. Tuvo tres hijos y enseñóles su oficio a todos tres, y aunque pensaba muy bien, no reparan en guardar, comiéndoselo todo. Llegó a morirse, y viendo a sus hijos muy tristes de que no les dejaba nada más que el oficio, díjoles, por consolarlos: -Hijos míos, no me tengáis por descuidado de vuestro bien, que demás del oficio que os he enseñado, media calle Mayor y cuantas casas he fabricado de mi mano, todas han sido sobre falso; muy presto se irán viniendo al suelo y tendréis obras que os sobren.<br />Otro tanto podrían decir a sus hijos muchos médicos, abogados, etc.<br /><br /><br />Dijo uno delante de Quiroga, Arzobispo de Toledo, a buen propósito: -Triste cosa es morirse un hombre y no irse al cielo. Respondió Quiroga: -Y aunque vaya.<br /><br /><br />Dijo un galán a su dama: -Mil años ha que no veo a Vm. Y respondió:-Buena estuviera yo si eso fuera verdad.<br /><br /><br />Casóse Dª Catalina de Mendoza, dama antiquísima en Palacio, que llamaban del Tercio viejo, hermana del Conde de Bedmar, en el año 1622, con el Duque de Terranova, tenido por impotente.<br /><div style="text-align: left;">Hízose esta coplilla:<br /></div><div style="text-align: center;">Celebra y llora la fama<br />En esta festividad<br />Muchos siglos de fealdad<br />Con cincuenta años de dama.<br /></div>Dijo el Conde de Villamediana:<br /><div style="text-align: justify;"><div style="text-align: center;">En esta boda no habrá<br />Danza de alta ni de baja,<br />Pues ni a la novia le baja<br />Ni al novio se le alzará.<br /></div><br /><br />Don Francisco de Quevedo, exagerando lo mucho que hablaba en Madrid un N. de Perea, solemne hablador, decían en una conversación que mosén Simón, el clérigo de Valencia, había hecho hablar de milagro a no sé qué tantos mudos, y dijo el D.Francisco: -¿Por qué piensan que hay tantos mudos en España? Porque Pereda les tiene tomada el habla para sí. El día que muera hablarán todos sin milagro, porque ese día se le restituirá el habla a cada uno.<br /><br /><br />Rendón, un loco de buena gracia, en Sevilla, oyó que uno, mirándole, decía: -¡Guárdeme Dios mi juicio! Y díjole: -Sois un muy gran majadero en pedírselo a Dios, que yo se lo pedí más a de veinte años, y hame guardado de suerte mi juicio que no me lo ha vuelto más.<br /><br /><br />Llamó una dueña a un médico; contóle tantos achaques. Respondió: -Más fácil me será hacer de nuevo a Vm. que curarla, estando de la manera que me cuenta.<br /><br /><br />Doña Teresa de Mendoza, mujer de Zapatilla, estando asomada a una reja, dijo a un pobre que la pedía limosna de la calle, que entrase en casa y se la daría. Dijo el pobre: -¿Es posible que ha de ser tan grande la limosna que Vm. me ha de dar que no cabe por esa reja?<br /><br /><br />Decía D.Juan Manrique: -No nos demos priesa a morir, que harto tiempo nos queda para estar muertos.<br />.<br /></div>captairehttp://www.blogger.com/profile/06884225895763871457noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-7156676396797386612.post-49892228899951797252010-11-01T12:00:00.000+01:002010-11-01T12:00:15.544+01:00VOTI DOLLY (del llibre "Jo vull ser famós") - Carles Capdevila.<br /><span style="font-style: italic;">Ara que és a punt de començar oficialment una campanya electoral que a la pràctica fa anys que dura, un fragment d'aquest llibre del Carles Capdevila:<br /><br /></span><div style="text-align: justify;"> "Algú va decidir un bon dia que els eslògans electorals havien de ser frases curtes, engrescadores, responsables i optimistes. En una paraula: prometedores. Més endavant, algú va considerar que al costat de l'eslògan hi havia d'anar la foto gegant del candidat que calia convertir en estrella o estrellar del tot. Finalment, un tercer assessor va sentenciar que aquest polític sempre havia de riure.<br /><br /> Per separat, tots tres devien tenir raó. El problema és que les tres idees neixen, però el pòster electoral les ajunta, i el resultat no pot ser més esperpèntic.<br />De què riuen?<br /><br /> No només tenen un somriure tan forçat que fa por. És que se'n riuen de tu a la cara, i a sobre pretenen que els triïs per votar-los. Quina gràcia.<br /><br /> Potser perquè temen que amb molt de gust els penjaríem, s'anticipen als nostres desitjos i apareixen penjats a cada fanal de bon matí. Mentre prometen plantar cara a l'atur, planten la seva cara als pirulís. I com més cara tinguin, millor taparan la del polític de sota.<br /><br /> El candidat rialler, de somriure amable segons l'organització, somriure idiota segons la guàrdia urbana, simbolitza una nova manera de fer política, a imatge i semblança de la política ramadera.<br /><br /> Potser perquè, quan pateixen d'insomni, els polítics compten ovelles caminant cap a les urnes.<br /><br /> Per atreure el màxim nombre de xais, el candidat pastor ha d'amagar el llop que porta a dins i no ser l'ovella negra del partit.<br /><br /> Solució? Ha de ser clònic de l'ovella més mediàtica.<br /><br /> Voti el polític Dolly."<br />.<br /></div>captairehttp://www.blogger.com/profile/06884225895763871457noreply@blogger.com6tag:blogger.com,1999:blog-7156676396797386612.post-21355533878897171602010-10-04T12:00:00.000+02:002010-10-04T12:00:05.126+02:00DIFERÈNCIES IDIOMÀTIQUES.<br /><div style="text-align: justify;">Ells diuen "perro viejo" i "mosquita muerta" allà on nosaltres diem "gat vell" i "gatamaula".<br /><br />La sort màxima de la rifa és un masculí, "el gordo", allà, i un femení, "la grossa", aquí.<br /><br />De la dona de Sant Josep els espanyols destaquen que sigui "Virgen" i nosaltres que sigui "Mare de Déu".<br /><br />Ells paguen "impuestos", que ve d'"imponer", i nosaltres "contribucions" que ve de "contribuir".<br /><br />Els espanyols desvergonyits ho són del tot, no tenen gens ni mica de vergonya, ja que són uns "sinvergüenzas", mentre que els corresponents catalans són, només, uns "pocavergonyes".<br /><br />Com a mesura preventiva o deslliuradora, ells toquen "madera" quan nosaltres toquem "ferro".<br /><br />Allà celebren cada any les "Navidades" mentre que aquí amb un sol "Nadal" anual ja en tenim prou, com en tenim prou també amb un "ban dia" i un "bona nit" cada vint-i-quatre hores, enfront dels seus múltiples "buenos días" i "buenas noches".<br /><br />A Espanya es veu que ho donen tot, "dar besos, abrazos, pena, paseos..." mentre que als Països Catalans donem més aviat poc, ja que ens ho hem de fer solets "fer petons, abraçades, pena, un tomb...".<br /><br />Allà diuen "oiga!", quan aquí filem més prim amb un "escolti!".<br /><br />Dels ous de gallina que no són blancs, ells en diuen "morenos" i nosaltres "rossos", colors que s'oposen habitualment parlant dels cabells de les persones.<br /><br />Dels genitals femenins, allà en diuen vulgarment "almeja" i aquí "figa", mots que designen dues realitats tan diferents com és un mol·lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d'obrir, en un cas i, en l'altre, un fruit dolç, sucós, tou, rogenc i de tacte agradable i fàcil.<br /><br />Mentre ells "hablan", aquí "enraonem", és a dir, fem anar la raó, sense èxit, tanmateix.<br /><br />Allà per ensenyar alguna cosa a algú "adiestran" i aquí "ensinistrem". Més enllà dels conceptes polítics actuals, els uns basen l'ensenyament sobre la "destra" (dreta) i els altres sobre la "sinistra" (esquerra).<br /><br />Tota una concepció del món, doncs, s'endevina rere cada mot d'una llengua, perquè la llengua és l'expressió d'un comportament col·lectiu, d'una psicologia nacional, diferent, no pas millor ni pitjor que altres. No es tracta, en conseqüència, de traduir només, sinó d'entendre. Per això, tots els qui han canviat de llengua a casa, al carrer, a la feina, no únicament canvien de llengua. També canvien de punt de vista.<br />.<br /></div>captairehttp://www.blogger.com/profile/06884225895763871457noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-7156676396797386612.post-67950339492438222252010-09-06T12:00:00.000+02:002010-09-06T12:00:05.686+02:00PIANO-PHASE PARA UN ATENTADO (crónica publicada en el diario "Triunfo" en marzo del 1970). <div style="text-align: justify;"><span style="font-style: italic;">Mi - Fa sostenido - Si - Do sostenido - Re - Fa sostenido - Mi - Do sostenido - Si - Fa sostenido - Re - Do sostenido.</span><br /><br />Son las siete de la tarde del lunes 9 de marzo de 1970 en el salón de actos del Instituto Francés de Madrid. El pianista Carlos Santos está sentado frente al gran cola sin moverse mientras se escuchan las notas de la partitura<span style="font-style: italic;"> Piano-Phase</span>, de Steve Reich, en la cinta magnetofónica, junto al piano. Hay un silencio total en el público "selecto" que llena la sala para escuchar, con ese aire minoritario y trascendente de los asiduos filarmónicos ("esto no es para todo el mundo"), el concierto organizado por el Grupo ALEA que dirige Luis de Pablo. Tras la pieza de Reich, se anuncia en el programa <span style="font-style: italic;">Sequenza IV</span>, de Luciano Berio y el estreno en España de <span style="font-style: italic;">Movil II</span>, de Luis de Pablo, concierto para dos pianistas en un solo piano.<br /><br />Mientras tanto, un grupo de "underground" barceloneses, que han llegado acompañando a Carlos Santos, provistos de cámaras cinematográficas, toman planos del pianista inmóvil. Hacia las ocho menos cuarto, tras quince minutos de incansable repetición del tema de cinco notas, sin variación alguna, Carlos Santos pone las manos en el teclado y repite una vez más:<br />Mi - Fa sostenido - Si - Do sostenido - Re - Fa sostenido...<br /><br />Retrasándose y adelantándose respecto de su propia interpretación en la cinta, que sigue tocando, el pianista inicia levísimas variaciones del tema, que, sin embargo, sigue repiqueteando, monótono, en los oídos del público.<br /><br />Son las ocho. La gente empieza a moverse en los asientos. Los cámaras han encendido ahora las luces que enfocan la sala y filman los rostros inquisitivos de los asistentes.<br />- Vamos a salir en la tele -dice una señora.<br />- A este paso no habrá tiempo para el concierto de Luis Pablo -murmura un caballero.<br /><br />El pianista francés, blanco y espiritual, asoma de cuando en cuando la cabeza por la puerta de los camerinos. Ha llegado de París en avión, ex profeso para este concierto, y se está dando cuenta de que no podrá tocar.<br /><br />Las ocho y media. Carlos Santos lleva una hora en el escenario. La gente se impacienta. Algunos sacan un libro del bolsillo, otros dibujan en el reverso del programa. Frases a media voz: "¿Estará en trance?" "Yo creo que a las nueve terminará", "Pues a mí me parece que está decidido a quedarse hasta que le echen", "Je crains une réaction violente".<br /><br />Mi - Fa sostenido - Si - Do sostenido...<br /><br />Una señora le dice a su acompañante: "Ofréceselo a Dios, María".<br /><br />Se levanta en estas un muchacho del público y, colocándose al lado de Carlos Santos, empieza a aporrear las notas del piano. "¡Psicópata!", grita uno desde atrás. Se desvanece el sentido reverencial de la buena música. La gente se pone en pie, deambula por la sala. Algunos se marchan. No muchos. Quieren ver cómo termina aquello. Frases a voz en grito: "¡Un atentado! ¡Un verdadero atentado!". Cuando una anciana, confusa, abandona la sala, alguien le dice: "¿No le gusta a usted, señora?" (risas). Pequeño diálogo de centralistas: "¡Catalán tenía que ser el pianista!". "No es catalán, es de Castellón". "¡Pero!". Isabel Martínez, la secretaria de ALEA, va de un lado a otro de la sala, perdida: "¡Qué sofoco!". Un gamberro: "¿Quién se viene a tomar un vino?".<br /><br />Las nueve.<br /><br />Se han levantado dos muchachos para ir a aporrear a su vez el piano a ambos lados de Carlos Santos. "¡Qué vandalismo!", oigo decir. El pianista, es conveniente aclararlo, no improvisa nada. La pieza de Steve Reich es así, una pieza sin fin, aunque estaba previsto que se terminara con tiempo suficiente para que el pianista francés pudiera interpretar la <span style="font-style: italic;">Sequenza IV </span>y ambos pianistas el concierto a cuatro manos, estreno en España, de Luis de Pablo.<br /><br />Mi - Fa sostenido - Si - Do sostenido...<br /><br />Por fin, a la hora y tres cuartos, es decir, hacia las nueve y cuarto, se levanta un joven con barbita. Cruza la sala a grandes pasos en dirección al piano y cierra violentamente la tapa. Así termina el concierto. Un coro de contestatarios grita: "¡Bis, Bis!". Los cámaras "underground" filman la confusión de la sala. Luis de Pablo, descompuesto, en el pasillo de los camerinos, se encara con Carlos Santos, le afea la conducta. El <span style="font-style: italic;">Movil II</span> del reputado compositor español se queda sin estrenar. El crítico Fernández Cid murmura: "Intolerable, intolerable". Entran los contestatarios musicales madrileños a felicitar al intérprete terrorista de Castellón. El pianista francés, blanco y espiritual, dice que no se marcha sin tocar la <span style="font-style: italic;">Sequenza</span>. Luis de Pablo sale al escenario y pide al público que se quede un rato más. La pieza de música concreta suena a Chopin después de la <span style="font-style: italic;">Piano-Phase para un atentado</span>, que golpeó los oídos de los asistentes durante casi dos horas en el salón de actos del Instituto Francés de Madrid:<br /><br />Mi - Fa sostenido - Si - Do sostenido - Re - Fa sostenido...<br /></div>.captairehttp://www.blogger.com/profile/06884225895763871457noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-7156676396797386612.post-18511807528993649562010-08-02T12:00:00.000+02:002010-08-02T12:00:01.970+02:00JO VULL SER FAMÓS (fragment) - Carles Capdevila. <div style="TEXT-ALIGN: justify"><span style="FONT-WEIGHT: bold">PER QUÈ VOLS SER FAMÓS</span><br /><br />Per tenir el privilegi de ser important als ulls de gent que no t'importa en absolut.<br />Per tenir l'oportunitat de ser conegut per la gent sense el càstig d'haver-los de conèixer a ells.<br />Perquè la fama és fàcil de tenir però difícil de merèixer, i tenir una cosa que no mereixes també té el seu mèrit.<br />Perquè la teva mare no et pugui retreure que fa dies que no sap res de tu.<br />Perquè la fama no només et pot portar a l'èxit sense ser res: també et pot ajudar a viure sense fer res.<br />Per no haver de perdre el temps pensant si les teves amistats són interessades: ho són.<br />Per poder al·legar que et critiquen per enveja, encara que t'ho mereixis.<br />Per poder cobrar, en lloc de pagar, les fotos de batejos, bodes i comunions, i no haver de patir si et descuides la càmera a les vacances, ni haver de portar els rodets a revelar.<br />Perquè el banc et concedeixi un crèdit amb les millors condicions amb l'únic aval de la teva cara.<br />Per tenir sempre algú que t'espera a l'aeroport amb els flaixos oberts.<br />Perquè el metge no et tingui tres hores a la sala d'espera, fullejant revistes on probablement hi surts.<br />Perquè, si la parella t'enganya, puguis al·legar que no són banyes: és un muntatge de la premsa. I si et deixa, no ets un desgraciat: tens una exclusiva.<br />Per formar part d'una elit social que admet entre els seus membres il·lustres una colla de psicòpates, assassins en sèrie i terroristes mundials. O sigui, que, per dolent que siguis, mai seràs el pitjor.<br /><br /><span style="FONT-WEIGHT: bold">PER QUÈ NO VOLS SER FAMÓS</span><br /><br />Perquè, sent realista: com menys gent et conegui, menys gent t'odiarà.<br />Perquè l'ascens a la fama és tan absurd com l'alpinisme: et deixes la pell per pujar a fer-te una foto que, mentre tu baixes, tothom ja haurà oblidat.<br />Perquè el famós té el cicle vital d'un xiclet: primer t'endolça, després et comença a embafar, i quan ja no fa bombolles nité gust, l'has d'escopir.<br />Perquè "reconeixement massiu" sona molt bonic, però significa que et reconeixeran massa.<br />Perquè la tele engreixa, i l'obsessió per aprimar-se mata.<br />Perquè ser famós obre moltes portes, però també les de casa teva, perquè l'envaeixin els paparazzi.<br />Per no haver de retrobar el pesat de la classe, i menys en un programa de tele on ensenyarà fotos ridícules i explicarà anècdotes inventades de quan éreu petits.<br />Perquè l'èxit només dispara les ires i les enveges dels altres, i si no t'ho creus pregunta-ho al fracassat que tens davant del mirall.<br />Perquè tothom demana que li agraeixis el que ha fet per ajudar-te a tenir èxit, i en canvi ningú reclama crèdit per haver-te ajudat a fracassar.<br />Perquè com més avall estiguis, més suau serà la caiguda.<br />Perquè a la immortalitat no s'hi arriba a través de la fama, s'hi arriba no morint-se.<br /><br /><span style="FONT-WEIGHT: bold">PERÒ POC</span><br /><br />Vull que la gent s'alegri de veure'm, de trobar-me, de coneixe'm. Vull que m'estimin, que m'adorin. Vull la meva cara a les carpetes, als pòsters, a la portada de les revistes. Vull que les meves entrevistes donin punxes d'audiència. Vull que desitgin amb passió el meu autògraf, la meva samarreta. Vull trobar sempre taula als restaurants. Vull lligar més fàcilment. Vull vendre com xurros llibres i discos i vídeos i perfums i tot el que porti el meu nom. Vull fer-me ric.<br />Vull que visquin per mi.<br /><br />Però no vull que m'incordiïn, quan em trobin. No vull que m'odiïn ni em facin caure del pedestal. No vull que m'avorreixin de tant veure'm a la carpeta, a la paret, a les portades. No vull que les meves entrevistes punxin. No vull que m'arrenquin la samarreta en un atac d'histèria. No vull haver-me de fer la foto amb l'amo del restaurant. No vull que m'assetgin. No vull ser una fàbrica de xurros que porten el meu nom. No vull que em desitgin només perquè sóc ric.<br />Vull que em deixin viure.<br /><br />Sí, jo vull ser famós, però poc.<br />O, millor: vull ser el màxim de famós, però amb el mínim de problemes.<br />Ei, si pot ser.<br />. </div>captairehttp://www.blogger.com/profile/06884225895763871457noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-7156676396797386612.post-569995415883063802010-07-05T12:00:00.001+02:002010-07-05T18:07:47.566+02:00RAYUELA (cap.68) - Julio Cortázar.<br /><div style="text-align: justify;">Apenas él le amalaba el noema, a ella se le agolpaba el clémiso y caían en hidromurias, en salvajes ambonios, en sustalos exasperantes. Cada vez que él procuraba relamar las incopelusas, se enredaba en un grimado quejumbroso y tenía que envulsionarse de cara al nóvalo, sintiendo cómo poco a poco las arnillas se espejunaban, se iban apeltronando, reduplimiendo, hasta quedar tendido como el trimalciato de ergomanina al que se le han dejado caer unas fílulas de cariaconcia. Y sin embargo era apenas el principio, porque en un momento dado ella se tordulaba los hurgalios, consintiendo en que él aproximara suavemente sus orfelunios. Apenas se entreplumaban, algo como un ulucordio los encrestoriaba, los extrayuxtaba y paramovía, de pronto era el clinón, la esterfurosa convulcante de las mátricas, la jadehollante embocapluvia del orgumio, los esproemios del merpasmo en una sobrehumítica agopausa. ¡Evohé! ¡Evohé! Volposados en la cresta del murelio, se sentían balparamar, perlinos y márulos. Temblaba el troc, se vencían las marioplumas, y todo se resolviraba en un profundo pínice, en niolamas de argutendidas gasas, en carinias casi crueles que los ordopenaban hasta el límite de las gunfias.<br />.<br /></div>captairehttp://www.blogger.com/profile/06884225895763871457noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-7156676396797386612.post-66662923887588459422010-06-07T12:00:00.000+02:002010-06-07T12:00:08.713+02:00CATECISMO DO LABREGO - Fr.Marcos D'A Portela (1888).<br /><div style="text-align: justify;">- ¿Eres labriego?<br /><span style="font-weight: bold;">- Sí, pol-a miña disgracia.</span><br />- ¿Qué quiere decir labriego? <span style="font-weight: bold;"><br />- Home acabadiño de traballos... que traballa moito e come pouco, que á semellanza d'os burros d'arriero que levan o viño e beben agua.</span><br />- ¿Cuáles son vuestros enemigos? <span style="font-weight: bold;"><br />- A maores d'o mundo, d'o demo e d'a carne, como teñen todal'as xentes temos un fato deles; nove ministros en Madril, o Delegado D'a Facenda n'a provincia, o Adeministrador d'a Subalterna, o Alcalde, os concexales, o Secretario n-o Concello, o cacique d'a parroquia.</span><br />- ¿Y puede algo el trabajo contra ellos?<br /><span style="font-weight: bold;">- Non padre... porque... o traballo non rende para contentalos.</span><br />- ¿Qué es fe?<br /><span style="font-weight: bold;">- Creer o que non vimos.</span><br />- ¿Visteis las monedas de cinco pesos? <span style="font-weight: bold;"><br />- Non, padre.</span><br />- ¿Y los billetes de banco de cien pesetas? <span style="font-weight: bold;"><br />- Non, padre.</span><br />- ¿Y creéis en ellos?<br /><span style="font-weight: bold;">- O qu'é creer, creemos.</span><br />- ¿Qué pedís vosotros? <span style="font-weight: bold;"><br />- Nosoutros pidimos o reino de Dios porque o d'este mundo anda en maus de catro galafates.</span><br />- ¿Los campesinos perdonan a sus deudores para que Dios les perdone sus deudas? <span style="font-weight: bold;"><br />- Os nosos deudores ben perdoados están porque ninguen nos debe nin un chavo.</span><br />- ¿De qué sirve el Bautismo? <span style="font-weight: bold;"><br />- Pra nos facer cristianos anque logo nos traten como mouros...</span><br />- ¿Para qué sirve la Penitencia?<br /><span style="font-weight: bold;">- Pra purgar os pecados alleos, que os nosos ben purgadol-os temos co-a vida arrastradiña que levamos.</span><br />- ¿Para qué sirve el Orden? <span style="font-weight: bold;"><br />- Pra que algúrs fillos de labregos cheguen a ser xente.</span><br />- ¿Y el Matrimonio?<br /><span style="font-weight: bold;">- Pra nada bó, señor. Cando uno no ten pan que meter n-a boca, acurreselle levar pr'a casa unha muller que lle axude a pasar fame.</span><br />- ¿Cuáles son las Bienaventuranzas?<br /><span style="font-weight: bold;">- As benventuranzas son oito:</span> <span style="font-weight: bold;">1.- Benaventurados os probes, porque serán tratados como bestas d'arrieiro.</span> <span style="font-weight: bold;">2.- Benaventurados os mansos, porque tod'o mundo mallará n-eles.</span> <span style="font-weight: bold;">3.- Benaventurados os que choran, porque mamarán.</span> <span style="font-weight: bold;">4.- Benaventurados os que teñen fame e sede d'a xusticia, porque os fartarán de presidio.</span> <span style="font-weight: bold;">5.- Benaventurados os misericordiosos, porque os amolarán canto poidan.</span> <span style="font-weight: bold;">6.- Benaventurados os limpos de corazón, porque tamén estarán limpos de faltriqueira.</span> <span style="font-weight: bold;">7.- Benaventurados os pacíficos, porque todos lles farán a guerra.</span> <span style="font-weight: bold;">8.- Benaventurados os que padecen persecución pol-a xusticia, porque ademais de ir a cadea, pagarán as costas.</span><br />.<br /></div>captairehttp://www.blogger.com/profile/06884225895763871457noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-7156676396797386612.post-73599310266633039012010-05-17T12:00:00.000+02:002010-05-17T12:00:07.237+02:00LA LLIÇÓ (fragment) - Eugéne Ionesco.<br /><div style="text-align: justify;">(...)<br /><br />PROFESSOR - Arimetitzem,doncs, una mica.<br /><br />DEIXEBLA - Sí, i de ben bona gana, senyor.<br /><br />P. - No li sabrà geu de dir-me...?<br /><br />D. - De cap manera, senyor, som-hi!<br /><br />P. - Quants fan un i un?<br /><br />D. - Un i un fan dos.<br /><br />P. - <span style="font-style: italic;">(meravellat del saber de la deixebla) </span>Oh, molt bé, molt bé. Em sembla que està molt avançada en els estudis. Obtindrà fàcilment el doctorat total, senyoreta.<br /><br />D. - N'estic molt contenta, i encara més perquè és vostè qui ho diu.<br /><br />P. - Anem més enllà: quants fan dos i un?<br /><br />D. - Tres.<br /><br />P. - I tres i un?<br /><br />D. - Quatre.<br /><br />P. - I quatre i un?<br /><br />D. - Cinc.<br /><br />P. - I cinc i un?<br /><br />D. - Sis.<br /><br />P. - I sis i un?<br /><br />D. - Set.<br /><br />P. - I set i un?<br /><br />D. - Vuit.<br /><br />P. - I set i un?<br /><br />D. - Vuit... bis.<br /><br />P. - Molt bona resposta! Set i un?<br /><br />D. - Vuit tris.<br /><br />P. - Perfecte, excel·lent!... Set i un?<br /><br />D. - Vuit quatrís.<br /><br />P. - Magnífic. És magnífica vostè, exquisida... La felicito calorosament, senyoreta. I ja no val la pena que continuem. Per la suma és magistral, vostè. A veure ara el restar. Digui'm només, si no està esgotada, quants queden de quatre si en traiem tres?<br /><br />D. - De quatre trets tres quants queden?... De quatre trets tres quants queden?<br /><br />P. - Sí. Vull dir, treieu-ne tres de quatre.<br /><br />D. - En queden set.<br /><br />P. - Perdoni'm que l'hagi de contradir. Si de quatre en treiem tres no en queden pas set... Ara ja no es tracta de sumar sinó de restar.<br /><br />D. - <span style="font-style: italic;">(s'esforça en comprendre)</span> Sí, sí...<br /><br />P. - Quatre menys tres, fan...? Quants fan? Quants?<br /><br />D. - Quatre?<br /><br />P. - No, senyoreta! no és pas això.<br /><br />D. - Doncs, tres.<br /><br />P. - Tampoc, senyoreta... Perdó, però ho haig de dir... perdoni'm.<br /><br />D. - Quatre menys tres?... Quatre menys tres?... No fan pas deu?<br /><span style="font-weight: bold;">P. - </span>Oh, certament, no, senyoreta. Però no es tracta pas d'endevinar. Cal raonar! Mirem de deduir-ho entre tots dos. Vol comptar, si li plau?<br /><span style="font-weight: bold;">D. -</span> Sí, senyor. Un, dos...mmm...<br /><span style="font-weight: bold;">P. -</span> Però, vostè sap comptar bé... Fins a quant sap comptar?<br /><span style="font-weight: bold;">D. - </span>Puc comptar... fins a l'infinit.<br /><span style="font-weight: bold;">P. - </span>Això no és possible, senyoreta.<br /><span style="font-weight: bold;">D. -</span> Doncs, aleshores posem que puc comptar fins a setze.<br /><span style="font-weight: bold;">P. -</span> N'hi ha prou. Cal saber-se limitar. Compti, doncs, si li plau, li prego.<br /><span style="font-weight: bold;">D. -</span> Un, dos, tres... després del dos vé el tres i el quatre...<br /><span style="font-weight: bold;">P. - </span>Pari, pari, senyoreta... Quin número és més gros, el tres o el quate?<br /><span style="font-weight: bold;">D. -</span> El tres o el quatre?... Quin és el més gros del tres i el quatre?... En quin sentit?<br /><span style="font-weight: bold;">P. -</span> Hi ha números més petits i d'altres més grossos. En els números més grossos hi ha més unitats que en els petits...<br /><span style="font-weight: bold;">D. -</span> ... que en els petits números?<br /><span style="font-weight: bold;">P. - </span>Sempre que els petits no tinguin les unitats més petites. Si són totes petites pot ser que hi hagi més unitats en els números petits que en els grossos... si es tracta d'altres unitats...<br /><span style="font-weight: bold;">D. -</span> En aquest cas, els petits números poden ser més grossos que els números grossos?<br /><span style="font-weight: bold;">P. -</span> Deixem-ho estar això! ens portaria massa lluny. Sàpiga només, que no hi ha només números sols, sinó que hi ha també grups, que hi ha piles de coses... piles de coses, com les prunes, els vagons, les oques, les mongetes, etc. Suposem, simplement, per facilitar el nostre treball, que només tenim números iguals: els més grossos seran els que tinguin més unitats iguals.<br /><span style="font-weight: bold;">D. -</span> Aquell que en tingui més, serà el més gros? Ah! Ja ho entenc, senyor; vostè identifica la quantitat amb la qualitat.<br /><span style="font-weight: bold;">P. -</span> Tot això és massa teòric, senyoreta, massa teòric. No s'hi amoïni amb això. Agafem el nostre exemple i raonem sobre aquest cas precís; deixem per més tard les conclusions generals. Tenim el número quatre i el número tres amb, cadascún, un número sempre igual d'unitats. Quin número serà el més gros, el número més gros, o el número més petit?<br /><span style="font-weight: bold;">D. -</span> Dispensi'm, senyor, però què entén pel número més gros? És el que és menys petit que l'altre?<br /><span style="font-weight: bold;">P. -</span> Això mateix, senyoreta, perfecte. M'ha comprès molt bé.<br /><span style="font-weight: bold;">D. -</span> Així, doncs, és el quatre.<br /><span style="font-weight: bold;">P. -</span> Què és el quatre? Més gros o més petit que el tres?<br /><span style="font-weight: bold;">D. -</span> Més petit... No, més gros!<br /><span style="font-weight: bold;">P. -</span> Excel·lent resposta. Quantes unitats hiha de tres a quatre, o de quatre a tres, si s'ho estima més?<br /><span style="font-weight: bold;">D. -</span> No hi ha pas unitats, senyor, entre tres i quatre. El quatre vé de seguida després del tres; entre tres i quatre no hi ha res!<br /><span style="font-weight: bold;">P. -</span> M'he fet entendre malament, és culpa meva, no he estat prou clar.<br /><span style="font-weight: bold;">D. -</span> No, senyor, la culpa és meva.<br /><span style="font-weight: bold;">P. - </span>Miri: aquí té tres cerilles. I, encara, aquí una altra que, tot plegat, fan quatre. Jo en trec una, quantes en queden?<br /><span style="font-weight: bold;">D. - </span>Cinc. Si tres i una fan quatre, quatre i una fan cinc.<br /><span style="font-weight: bold;">P. - </span>No és pas així, no és pas així. Vostè sempre té tendència a sumar, però també cal restar. No cal pas solament integrar, sinó que també cal desintegrar. La vida és això, la filosofia i la ciència són això, el progrés i la civilització són això...<br /><span style="font-weight: bold;">D. -</span> Sí, senyor.<br /><br />(...)<br /><span style="font-weight: bold;">P. - </span>Escolti'm, senyoreta: si no arriba a comprendre profundament aquests principis, aquests arquetipus aritmètics, no arribarà mai a fer correctament un treball de politècnica... I, encara menys no es podrà encarregar d'un curs a l'Escola Politècnica... ni a la maternal superior. Reconec que no és pas fàcil, que és una cosa molt, molt abstracta... evidentment... però, com podria arribar, abans d'haver aprofundit bé en els elements primers, a calcular mentalment quants fan -naturalment aquesta és la menor de les coses per a un enginyer mitjà- quants fan, dic, per exemple, tres bil·lions, set-cents cinquanta mil·lions, vuit-cents noranta vuit mil, dos-cents cinquanta ú, multiplicat per cinc bil·lions, cen seixanta dos mil·lions, tres-cents tres mil, cinc-cents vuit...<br /><span style="font-weight: bold;">D. -</span> <span style="font-style: italic;">(ràpidament)</span> Doncs fan dinou quintil·lions, tres-cents noranta quadril·lions, dos tril·lions, vuit-cents quaranta quatre bil·lions, dos-cents dionu mil·lions, cent seixanta quatre mil, cinc-cents vuit...<br /><span style="font-weight: bold;">P. -</span> <span style="font-style: italic;">(sorprès) </span>No, em penso que no. Aixòha de fer dinou quintil·lions, tres-cents noranta quadril·lions, dos tril·lions, vuit-cents quaranta bil·lions, dos-cents dinou mil·lions, cent seixanta mil, cinc-cents nou...<br /><span style="font-weight: bold;">D. - </span>No, cinc-cents vuit...<br /><span style="font-weight: bold;">P. -</span> <span style="font-style: italic;">(cada vegada més sorprés) </span>Sí... té raó... el producte... és ben bé... <span style="font-style: italic;">(embarbussat, diu inintel·ligiblement:)</span> ... quintil·lions, quadril·lions, tril·lions, bil·lions, mil·lions... cent seixanta quatre mil, cinc-cents ... vuit... Però, com ho sap vostè, si no sap els principis del raonament aritmètic?<br /><span style="font-weight: bold;">D. -</span> És molt senzill. No podent-me refiar del meu raonament, m'he après de memòria tots els resultats possibles de totes les multiplicacions.<br /><span style="font-weight: bold;">P. - </span>Això és molt fort! (...)<br /><br />(...)<br />.<br /></div>captairehttp://www.blogger.com/profile/06884225895763871457noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-7156676396797386612.post-63611178447766095192010-05-03T12:00:00.000+02:002010-05-03T12:00:07.772+02:00LA LLENGUA CATALANA ÉS LA MARE DE TOTES LES LLENGÜES - Anuari de La Esquella de la Torratxa. 1895<div style="text-align: justify;"><blockquote><div style="text-align: center; font-style: italic; color: rgb(0, 0, 0);"><div style="text-align: left;"><span style="font-size:medium;"><span style="font-weight: bold;"></span></span><span style="font-size:medium;"><span style="font-weight: bold;"></span></span>.<span style="font-size:medium;"><span style="font-weight: bold;"><br /></span></span></div> </div><span style="color: rgb(0, 0, 0);">A un grapat d'anys que aparegué en Lo Xanguet un aplech de frasses catalanas qual eufonía era la mateixa de moltas altras llenguas vivas y mortas. Més ensá La Llumanera de Nova-York portá una col·lecció numerosa de frasses catalanas per l'istil, en demostració de que la llengua catalana havia de ser la mare de totas las llenguas perque ella sola comprenía'ls sons de totas ellas. Una y altra inolvidables publicacións están agotadas. Jo vaig recullir d'una y altra aquellas bromadas de la més bona lley y he procurat enriquir l'aplech resultant ab bona cosa de frasses novas, ó per lo menys inéditas, classificant-las totas d'acort ab lo quadro universal de llenguas trassat pel sabi Max-Müller, pera que's vegi que totas las llenguas del món tenen arrels en la catalana , y si no's vol confessar que siga la nostra la mare de totas, al menys se vindrá á parar en que cap com la nostra té condicións pera ser la llengua universal quan d'aixó's tracti. Alguns amichs m'han demanat que publiqués la meva col·lecció classificada, y jo he pensat qu'en lloch millor qu'en L'ALMANACH DE LA ESQUELLA DE LA TORRATXA podria publicar lo que's desitja. Héusela aquí.<br /><br /></span> <div style="text-align: center; color: rgb(0, 0, 0);"><span style="font-weight: bold;">PRIMER GRUPO<br />LLENGUAS MONOSILÁBICAS<br /><br /></span> </div><span style="color: rgb(0, 0, 0); font-weight: bold;">CHINO</span><span style="color: rgb(0, 0, 0);"><br />- Quin fou lo sant gay que tens al estanch?<br />- Com que tinch tanta sang á las cinch tinch son.<br />- Tinch cinch fills tísichs y prims y amichs intims vinticinch.</span><br /><br /><span style="color: rgb(0, 0, 0); font-weight: bold;">SIAMÉS</span><span style="color: rgb(0, 0, 0);"><br />- Teta tonta, tanta tinta tota t'unta.<br />- En quin tinté té tinta Anton?<br />- Aquest estúpid ha escupit en un tupí qu'está tupit.<br /><br /></span> <div style="text-align: center; color: rgb(0, 0, 0);"><span style="font-weight: bold;">SEGON GRUPO<br />LLENGUAS AGLUTINANTS</span> </div><div style="text-align: center; color: rgb(0, 0, 0);"><span style="font-weight: bold;"><br />FAMILIA AFRICANA</span></div><span style="color: rgb(0, 0, 0); font-weight: bold;">MANDINGA</span> <span style="color: rgb(0, 0, 0);"><br />- 'Ls encenalls s'empassan per las senallas.<br />- Las bagassas malaltissas s'esllavissan sachsejant.<br />- Estich pensant de quant ensá s'han esquinsat los cinch cents sachs.</span> <span style="color: rgb(0, 0, 0); font-weight: bold;"><br /><br />ZULÚ<br /></span> <span style="color: rgb(0, 0, 0);">- Setze agutzils s'han emmatzinat ab brots d'etzevara.</span> <span style="color: rgb(0, 0, 0);"><br />- Ab xerigot els noys s'esquitxan.<br />- Si'l butxí butzina esbótzali l'atzarola.</span> <span style="color: rgb(0, 0, 0); font-weight: bold;"><br /><br />EGIPCI</span> <span style="color: rgb(0, 0, 0);"><br />- Donch gola al cayre del padrís.<br />- No ramení tafané si no'l faré anar d'oros.</span><br /><span style="color: rgb(0, 0, 0);">- Tot lo meu se'n va en missas ó ciris.</span> <div style="text-align: center; color: rgb(0, 0, 0);"><span style="font-weight: bold;"><br />FAMÍLIA TURANIA</span></div><span style="color: rgb(0, 0, 0); font-weight: bold;">TURCOMÁ</span> <span style="color: rgb(0, 0, 0);"><br />- Si es tova costa calés.<br />- Dins del cove hi ha caragolets molt cars.</span><br /><br /><span style="color: rgb(0, 0, 0); font-weight: bold;">SANSCRIT</span> <span style="color: rgb(0, 0, 0);"><br />- Com qu'ha de rajá fássimela barata.</span><br /><span style="color: rgb(0, 0, 0);">- Sa madrastra y sa mare m'han escrit que l'asa brama.<br /><br /></span> <div style="font-weight: bold; text-align: center; color: rgb(0, 0, 0);">FAMILIA HOLOFRÁSTICA</div><span style="color: rgb(0, 0, 0); font-weight: bold;">AZTECA</span> <span style="color: rgb(0, 0, 0);"><br />- Está feta l'escala? Guáytila, pórtili, coyti.<br />- Quan en Quico xiscla la Tecla xiula.</span><br /><span style="color: rgb(0, 0, 0);">- Lo baylet del butzem cala piulas.<br />- Estripali'l caixal xich á la mula.</span> <span style="color: rgb(0, 0, 0);"><br />- A pí xich escala no cal, si cal duli.</span> <span style="color: rgb(0, 0, 0); font-weight: bold;"><br /><br />EUSKAR</span><br /><span style="color: rgb(0, 0, 0);">- Arri bagarra no me la carreguis.<br />- M'has arrencat la cua de la grua.</span> <span style="color: rgb(0, 0, 0);"><br />- Oy que van enrera'ls esguerrats?<br />- Una sagarreta se'm agarra.<br />- Ab el casco se sua.</span> <div style="font-weight: bold; text-align: center; color: rgb(0, 0, 0);"><br /><br />TERCER GRUPO<br />LLENGUAS PER FLEXIÓ </div><div style="text-align: center; color: rgb(0, 0, 0);"><span style="font-weight: bold;"><br />FAMILIA SEMÍTICA</span></div><span style="color: rgb(0, 0, 0); font-weight: bold;">HEBREU</span> <span style="color: rgb(0, 0, 0);"><br />- 'M raca'l sabatot rebech.<br />- Qué hi fas? Agafarne un es lo que't toca.</span> <span style="color: rgb(0, 0, 0);"><br />- Carat, quin rot.<br />- Nostramo trech l'aca?<br />- La traca s'atraca.</span> <span style="color: rgb(0, 0, 0); font-weight: bold;"><br /><br />ARABE</span> <span style="color: rgb(0, 0, 0);"><br />- Ab las alicatas ben segú fem marinyachs.<br />- Ola Laya, volem oli.<br />- Bufá no fá fí.<br />- Anant á la babalá li han esqueixat la bufanda.<br />- Ala, baliga balaga, ves á cabdellá fil fí.</span> <span style="color: rgb(0, 0, 0); font-weight: bold;"><br /><br />SIRIACH</span> <span style="color: rgb(0, 0, 0);"><br />- Un germanastre d'en Bonastre diu qu'ha atrapat un pollastre.</span> <span style="color: rgb(0, 0, 0);"><br />- En Fabra té una cabra sota cad'abre.<br /><br /></span> <div style="text-align: center; color: rgb(0, 0, 0);"><span style="font-weight: bold;">FAMILIA INDO-EUROPEA</span></div><span style="color: rgb(0, 0, 0); font-weight: bold;">GRECH</span> <span style="color: rgb(0, 0, 0);"><br />- Lo gos s'esgarrifa de tocá l'ós calent.<br />- Qu'ética está la Tona.</span> <span style="color: rgb(0, 0, 0);"><br />- Al cal Hipólit no hi ha qu'anarhi.<br />- Qu'es bó escumar ví ab espátula?</span><br /><span style="color: rgb(0, 0, 0);">- Quan arrenqui la bullida, pénjala als calamástechs.</span> <span style="color: rgb(0, 0, 0); font-weight: bold;"><br /><br />LLATÍ</span><br /><span style="color: rgb(0, 0, 0);">- Melis es fusta per vigas.</span><br /><span style="color: rgb(0, 0, 0);">- Te demano estám y'm surts ab corda.</span><br /><span style="color: rgb(0, 0, 0);">- Si no m'aturo perdo l'oremus.<br />- D'aná ab els nuvis al omnibus casi be l'avia sua.</span> <span style="color: rgb(0, 0, 0);"><br />- Avis murris portan els nuvis á Gracia en omnibus gratis.</span> <span style="color: rgb(0, 0, 0); font-weight: bold;"><br /><br />ITALIÁ</span> <span style="color: rgb(0, 0, 0);"><br />- Fasolet ó caldo es bo per qui matina.<br />- Passi, passi, xitxarel·lo, fassi muxoni y camini.<br />- Per un escapulari van donarhi un picotí de carquinyoli.<br />- En saldoni fa un tiberi de víxarel·lo ab ali-oli.</span><br /><br /><span style="color: rgb(0, 0, 0); font-weight: bold;">CASTELLÁ</span> <span style="color: rgb(0, 0, 0);"><br />- La política castellana es aventurera.<br />- La patata catalana es consentida.<br />- Vaya una broma de pitos y flautas.</span><br /><br /><span style="color: rgb(0, 0, 0); font-weight: bold;">GALLEGO</span> <span style="color: rgb(0, 0, 0);"><br />- Guayta minyó la gayta de nyiguinyogui<br />- Ay! guenyo del meu carinyo que'ls morros t'espinyo. </span> <span style="color: rgb(0, 0, 0); font-weight: bold;"><br /><br />PORTUGUÉS</span> <span style="color: rgb(0, 0, 0);"><br />- Qué li cau á ne'l sarau á la dona de casa?</span><br /><span style="color: rgb(0, 0, 0);">- Lo que'm cou ho porto á sobre.<br />- Tingáu la festa en pau.</span><br /><span style="color: rgb(0, 0, 0);">- A peresa no'm guanyáu.</span> <span style="color: rgb(0, 0, 0);"><br />- Dos reys van anaá á sarau.<br />- Noya la perruca os cau.</span> <span style="color: rgb(0, 0, 0); font-weight: bold;"><br /><br />FRANCÉS</span> <span style="color: rgb(0, 0, 0);"><br />- Un bon jornal fa de bon-suar.</span><br /><span style="color: rgb(0, 0, 0);">- Ab fanch del carré m'ha embrutat lo cotó.<br />- Un xeval m'ha atrapat un calé.</span> <span style="color: rgb(0, 0, 0);"><br />- Ja ve'l marxant?<br />- Comprém pa?</span><br /><span style="color: rgb(0, 0, 0);">- Qu'es que sé que sab tothom?</span> <span style="color: rgb(0, 0, 0); font-weight: bold;"><br /><br />RUS</span> <span style="color: rgb(0, 0, 0);"><br />- Qu'ho vols com arrop?</span> <span style="color: rgb(0, 0, 0);"><br />- La garrafa del xarops'ha aixefat ab'l trepitj.<br />- D'un buf va quedar pitof.<br />- Un ruch xich de Garraf va ferse un tip de garrofas.<br />- Aqueixa escarxofa fa tuf d'aygua naf.</span> <span style="color: rgb(0, 0, 0); font-weight: bold;"><br /><br />POLACK</span> <span style="color: rgb(0, 0, 0);"><br />- Qui li piqui que s'ho rasqui.<br />- Quan pesqui no s'arrisqui.<br />- Mira que no s'osqui.<br />- Ves que no s'embesqui.<br />- No s'engresqui y no m'esquinsi.<br />- Vingui aquí á jugar á la brisca.<br />- Si te basca que busqui qui'l refresqui.<br />- No's trenqui la closca quan rellisqui.</span><br /><br /><span style="color: rgb(0, 0, 0); font-weight: bold;">ALEMANY </span> <span style="color: rgb(0, 0, 0);"><br />- Saben sí'l gotim vert fa las ocas grassas?<br />- Un cranch va caure sobre una brasa grossa.<br />- Xafan xuxos y fan traus.<br />- Jo't flich que flochs que du.<br />- Es que s'ha fet un gros trench al nas ab un catúfol esberlat de la cisterna.<br />- Ja vol préssechs grochs?<br />- Lo mal del fetje engreixa'l metje.<br />- Elástichs blaus fan fástich si's mullan y's tacan.</span> <span style="color: rgb(0, 0, 0); font-weight: bold;"><br /><br />INGLÉS</span> <span style="color: rgb(0, 0, 0);"><br />- L'anech ha mort sens' haver-hi hagut espeternech.<br />- No's toquin ni's moquin.</span><br /><span style="color: rgb(0, 0, 0);">- May estich tip de bescuyts.</span> <span style="color: rgb(102, 51, 102);"><span style="color: rgb(0, 0, 0);"><br />- L'oncle broda á la moda.</span><br /><span style="color: rgb(0, 0, 0);">- May cap gech me fa sachsons.</span> <span style="color: rgb(0, 0, 0);"><br />- No pot haverhi hagut may ví á n'aquest got.</span><br /><span style="color: rgb(0, 0, 0);">- Lo got demlo al xicot que s'ha cruspit'l turró perque no xerri.</span> <span style="color: rgb(0, 0, 0);"><br /><br />Y prou.</span> <span style="color: rgb(0, 0, 0);">MARRAMAU.</span></span><span style="color: rgb(102, 51, 102); font-style: italic;"><span style="font-style: italic; color: rgb(0, 0, 0);"><br /><br /></span></span><span style="color: rgb(51, 102, 255);"><br />Ho he tret de<a href="http://vpamies.blogspot.com/"> Can Parèmies</a></span><span style="color: rgb(102, 51, 102); font-style: italic;"><span style="font-style: italic; color: rgb(0, 0, 0);"><br /></span><span style="font-style: italic; color: rgb(0, 0, 0);">.</span><br /></span></blockquote></div>captairehttp://www.blogger.com/profile/06884225895763871457noreply@blogger.com5tag:blogger.com,1999:blog-7156676396797386612.post-38938511367989516282010-04-19T12:00:00.000+02:002010-04-19T12:00:05.370+02:00DEDICATORIAS (recull) - José Luis Coll<div style="TEXT-ALIGN: justify">.<br /><span style="FONT-WEIGHT: bold">A DON JUAN CARLOS I</span> y a doña Sofía después.<br /><br /><span style="FONT-WEIGHT: bold">A FRANCISCO FRANCO</span> que en paz descansemos.<br /><br /><span style="FONT-WEIGHT: bold">A MANOLO SANTANA </span>que se propuso triunfar y triunfó por pelotas.<br /><br /><span style="FONT-WEIGHT: bold"></span><span style="FONT-WEIGHT: bold">A JULIO IGLESIAS </span>que canta muy bien, según dicen los sordos.<br /><br /><span style="FONT-WEIGHT: bold">A MARI SANTPERE</span> que como actriz y cómica es genial, pero como ingeniero de caminos, una puta mierda.<br /><br /><span style="FONT-WEIGHT: bold">A ANTONIO GALA</span> una de las mejores <span style="FONT-STYLE: italic">plumas</span> que tenemos.<br /><br /><span style="FONT-WEIGHT: bold">A BIGOTE ARROCET</span> que podía haber sido un genio en cualquier otra faceta.<br /><br /><span style="FONT-WEIGHT: bold">AL MUSEO DEL PRADO </span>con mi deseo de que sea trasladado al extranjero, para que lo visiten los españoles.<br /><br /><span style="FONT-WEIGHT: bold">AL SUICIDIO Y AL MATRIMONIO</span> dos cosas que sólo se deben hacer una vez en la vida, y por ese orden.<br /><br /><span style="FONT-WEIGHT: bold">A LA RENFE </span>que no es que tenga defectos. Es que no tiene virtudes.<br /><br /><span style="FONT-WEIGHT: bold">AL TRAVESTI</span> un señor que está cojonuda.<br /><br /><span style="FONT-WEIGHT: bold">AL POLÍTICO </span>deseándole una pronta recuperación.<br /><br /><span style="FONT-WEIGHT: bold">A LA VIUDA</span> mi más sentido pésame.<br /><br /><span style="FONT-WEIGHT: bold">AL VIUDO</span> mi más sincera enhorabuena.<br /><br /><span style="FONT-WEIGHT: bold">A DON QUIJOTE</span> cuyo escudero era más Sancho que largo.<br /><br /><span style="FONT-WEIGHT: bold">AL SUICIDA</span> que no es más que un impaciente.<br /><br /><span style="FONT-WEIGHT: bold">AL LADRÓN</span> que bastante desgracia tiene.<br /><br /><span style="FONT-WEIGHT: bold">AL FINANCIERO</span> que bastante desgracia tenemos.<br /><br /><span style="FONT-WEIGHT: bold">AL DINERO</span> que sólo sirve para todo.<br /><br /><span style="FONT-WEIGHT: bold">AL POBRE</span> que no sabe lo que se pierde.<br /><br /><span style="FONT-WEIGHT: bold">AL RICO </span>que no sabe lo que se pierde el pobre.<br /><br /><span style="FONT-WEIGHT: bold">A LA PALOMA DE LA PAZ</span> a ver cuándo da la cara.<br /><br /><span style="FONT-WEIGHT: bold">A EINSTEIN</span> uno de los hombres más importantes de la ciencia, relativamente.<br /><br /><span style="FONT-WEIGHT: bold">AL INDIO AMERICANO </span>que tan egoístamente quería quedarse con todo lo que era suyo.<br /><br /><span style="FONT-WEIGHT: bold">A LA BÍBLIA</span> un libro que ha servido para que juren sobre él quienes no lo ha leído.<br /><br /><span style="FONT-WEIGHT: bold">A WALT DISNEY</span> que hizo su fortuna abusando de los menores.<br /><br /><span style="FONT-WEIGHT: bold">A DARWIN</span> que creo que se quedó corto.<br /><br /><span style="FONT-WEIGHT: bold">A CAMILO SESTO </span>que cuando uno lo oye cantar no tiene por menos que exclamar ¡pero qué Sesto!<br /><br /><span style="FONT-WEIGHT: bold">A LA VENUS DE MILO </span>que tampoco es manca.<br /><br /><span style="FONT-WEIGHT: bold">AL MASTURBADOR </span>que si un día le cortan las manos es como si se quedara viudo.<br /><br /><span style="FONT-WEIGHT: bold">AL ASESINATO</span> que no és más que una exagerada falta de educación.<br /><br /><span style="FONT-WEIGHT: bold">A LA PENA DE MUERTE</span> una pena de pena.<br /><br /><span style="FONT-WEIGHT: bold">AL GALLO</span> que mucho presumir y luego cualquier gallina tiene más huevos que él.<br /><br /><span style="FONT-WEIGHT: bold">A LA MIERDA</span> que cada día cuesta más dinero producirla.<br /><br /><span style="FONT-WEIGHT: bold">AL SUPERSTICIOSO</span> que no, pero por si acaso.<br /><br /><span style="FONT-WEIGHT: bold">A LOS REYES CATÓLICOS</span> de quienes se dice que uno de los dos era muy guarra.<br /><br /><span style="FONT-WEIGHT: bold">Y A DIOS</span> que ustedes lo pasen bien.<br />. </div>captairehttp://www.blogger.com/profile/06884225895763871457noreply@blogger.com7tag:blogger.com,1999:blog-7156676396797386612.post-36849224252167027202010-04-06T12:00:00.000+02:002010-04-06T12:00:04.018+02:00PROFECÍA DE EVANGELISTA (S.XV).<br /><div style="text-align: justify;"> El primero día de enero que vendrá será primero día del año, que todo el mundo no lo estorbará, si con tiempo no se remedia. Este día amanecerá al alba.<br /> Y tañerse han todas las campanas del mundo en tirándolas de las sogas, y harán tan grande estruendo, que no habrá cabeza de hombre sin su colodrillo.<br /> Vendrá una niebla tan grande y tan oscura que cubrirá el cielo, y no habrá hombre, por ciego que sea, que vea las estrellas a medio día.<br /> Levantarse ha un torbellino tan grande que levantará las pajas del suelo: las gentes se meterán en sus casas, por no estar en la calle: esa noche dormirán todos lo ojos cerrados, por miedo del polvo. Lloverá tanta de agua, que mojará el suelo y matará el polvo sin confisión.<br /> Cantarán los gallos a oscuras de noche que no se vean unos a otros. Y otro día madrugarán las gallinas, rabiando de hambre, a escarbar en los muladares ajenos.<br /> Luego habrán relámpagos y truenos, que no habrá hombre nacido que quede por nacer. Luego hará un terremoto tan espantable, que los muertos no osarán resucitar de miedo; los corazones estarán todos en los cuerpos, que no osarán asomar; los puerros y los ajos meterán las cabezas so tierra, y no osarán salir hasta que salgan canos; el azafrán y zanahorias y membrillos se tornarán amarillos de miedo.<br /> Las mujeres serán todas hembras; los mudos se mirarán unos a otros callando, que no habrá sordo que los oiga. El fuego se tornará caliente, que llegando las estopas, se encenderán; la tierra se calentará tanto del gran sol, que los ahorcados no osarán llegar los pies al suelo.<br /> Las piedras se tornarán todas duras como cantos; los caminos estarán tendidos por el suelo; los ríos correrán con ayuso; la mar se tornará toda agua, de manera que echando en ella una piedra y aún dos, no pararán hasta el suelo. Las montañas serán más altas que los llanos, de guisa que más se cansarán cien hombres por una montaña arriba, que no uno cabalgando por el llano. Todas las alimañas no tendrán más sentido que las bestias, todas llenas de pelos; las aves llenas de plumas; las golondrinas todas de una color, que no se conocerán la una de la otra; a los mochuelos se les tornarán las cabezas de hechura de cebollas, con dos cuentas de ámbar en la cara.<br />(...)<br />.<br /></div>captairehttp://www.blogger.com/profile/06884225895763871457noreply@blogger.com7tag:blogger.com,1999:blog-7156676396797386612.post-84263312759816961332010-03-22T12:00:00.000+01:002010-03-22T12:00:11.629+01:00GRANS ESPERANCES (fragment) - Charles Dickens (traducció de Josep Carner)<span style="font-style: italic;">.</span> <div style="text-align: justify;"><span style="font-style: italic;">Pip, el protagonista del llibre, assisteix a una mediocre i accidentada representació de "Hamlet", protagonitzada per un vell conegut seu, els senyor Wopsle.</span><br /><br /><br />En la nostra arribada a Dinamarca, vam trobar el rei i la reina d'aquell país encimbellats en dues poltrones, damunt d'una taula de cuina, amb Cort oberta. Tota l'aristocràcia danesa els feia de seguici, i constava d'un noble minyó amb botes de pell d'isard d'un avantpassat gegantí, un venerable Par de cara xarona que semblava haver ressuscitat entre gent morta de poc ha, i la cavalleria danesa amb una pinta al cabell i mitges de seda blanca, i oferint, tot plegat, un aspecte femení. El meu talentós compatrici restava ombrívolament a part, i jo hauria ben desitjat que els seus rulls i el seu front haguessin estat més probables.<br />A mesura que l'acció es va anar descabdellant, traspuntaren diverses menudes curioses circumstàncies. Semblava que el rei difunt d'aquell país no solament havia estat perjudicat de la tos cap al temps de la seva mort, sinó que se l'havia emportada a la tomba i l'havia tornada a traginar enfora d'ella. La fantasma reial, demés, duia un manuscrit de l'altre món al voltant del seu bastó de comandament, i hauríeu dit que de temps en temps s'hi referia, però amb un posat d'angúnia i una tendència a perdre el punt que més aviat retreien la vida mortal. Fou això, al meu parer, el que induí el públic a aconsellar a l'Ombra: -Gireu full!-, recomanació que ella es va prendre molt malament. Calia també reparar en aquell esperit majestuós que, tot i que sempre apareixia amb un aire d'haver estat absent per molt de temps i caminant amb immensa distància, no venia, perceptiblement, sinó d'una paret ben pròxima. Això feia que l'esglai que inspirava fos acollit amb irritació. La Reina de Dinamarca, dama ben revinguda, per bé que històricament imaginada amb un cor de bronze i una voluntat de ferro, lluïa, en opinió del públic, massa quantitat de llauna, perquè el seu mentó era fermat a la seva diadema per una ampla faixa d'aquell metall (com si tingués un mal de queixal tot sumptuós), i en duia un cinyell i dos grans braçals, de manera que l'anomenaven obertament "l'olla amb els clemàstecs". (...) Finalment, Ofèlia era víctima d'una tal lenta i harmoniosa follia, que quan, al seu temps es va haver llevat la seva eixarpa de mussolina, i l'hagué ben plegada i colgada, un home tot botós que feia estona que refredava el nas impacient contra una barra de ferro a la primera fila del públic, rondinà: -Ara que han ficat la criatura al llit, que ens portin el sopar!-. Cosa que, pel cap baix, era una sortida de to.<br />Sobre el meu infortunat compatrici s'acumulaven tots aquells incidents amb l'efecte més joguinós. Cada vegada que aquell Príncep indecís havia de fer una pregunta o bé manifestava un dubte, podia comptar amb l'ajut del públic. Per exeple: en preguntar ell si hi havia més noblesa d'ànim a sofrir, alguns bruelaren que sí i d'altres que no, i alguns, decantant-se a totes dues opinions, van dir: -Feu-ho a parells o senars!- i començà una veritable sessió controversial. Quan preguntà per què gent com ell havien d'arrossegar-se entre terra i cel, l'hi encoratjaren amb cridòria de: -Molt bé! Aquests són!-. (...) Quan va agafar la xeremia -molt semblant a una flauteta negra que adés havien fet sonat a l'orquestra i li havien lliurat per la porta-, li demanaren unànimement que hi toqués el <span style="font-style: italic;">Rule Britannia</span>. Quan recomanà a qui sonava que no ho fes d'aquella manera, l'home reganyós va fer: -I vós tampoc: sou ben pitjor que no pas ell!-. I em dol d'afegir que el senyor Wopsle fou saludat amb riallades en cada una d'aquestes ocasions.<br />Però les seves proves més àrdues foren al cementiri, el qual tenia un cert aire de selva verge, amb una mena de safaretget eclesiàstic a l'una banda i una barrera de petatge a l'altra. Havent els espectadors destriat el senyor Wopsle que, tot embolcallat amb un mantell negre, passava la barrera, van avisar amicalment l'enterramorts: -Ei.Ara ve el de les pompes fúnebres a veure com ho teniu-. Em penso que, en un país constitucional, tothom reconeixerà que el senyor Wopsle en cap manera no podia retornar el crani, després de filosofar-hi, sense desempolsar-se els dits amb un tovalló blanc que es va treure de la pitrera; però àdhuc aquesta acció innocent i indispensable va haver de tenir aquest comentari: -Cambrer!-. L'arribada del cadàver a enterrar (dins una caixa negra, buida, amb la tapadora cap per avall) fou el senyal per a una joia unànime, que accentuà en gran manera el descobriment, entre els portants, d'un individu perfectament inconegut. Aquella joia acompanyà el senyor Wopsle durant la seva lluita amb Laertes entre el caire de l'orquestra i el de la tomba, sense que minvés gota fins que va haver estimbat el rei de la taula de cuina i va haver mort, a poques polzades, de les garretes en amunt.<br />(...)<br />.<br /><br /></div>captairehttp://www.blogger.com/profile/06884225895763871457noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-7156676396797386612.post-42095067358672402902010-03-08T12:00:00.000+01:002010-03-08T12:00:05.825+01:00LA CODORNIZ y su leyenda - Pgarcia.<br /><div style="text-align: justify;">(...)<br />En medio de la extraordinaria popularidad alcanzada por la revista, comenzó a forjarse la leyenda: la leyenda de sus números sorprendentes y las portadas cáusticas, en las que se atribuían a <a style="font-style: italic;" href="http://es.wikipedia.org/wiki/La_codorniz">La Codorniz</a> ocurrencias que nunca tuvo; portadas que nunca existieron y que no obstante la gente juraba haber visto con sus propios ojos, pese a los permanentes desmentidos de su redacción. Intento inútil. Las leyendas sobreviven a la razón.<br /><br />De un modo somero este es el mentís a la leyenda de las portadas fabulescas de <span style="font-style: italic;">La Codorniz</span>:<br /><br />1) <span style="font-style: italic;">La portada del túnel</span>: Se asegura que <span style="font-style: italic;">La Codorniz</span> editó un número en cuya portada se veía la entrada de un túnel, por el que se disponía a penetrar una locomotora. Todas las páginas interiores estaban en negro, como si fuese la oscuridad del túnel. Y como contraportada, el tren saliendo del túnel. Ese número nunca existió.<br /><br />2) <span style="font-style: italic;">La portada del Fresco-de-Galicia</span>: Otro dibujo que la gente asegura haber visto: Un parte meteorológico en el que en destacado recuadro podía leerse: <span style="font-weight: bold;">"Reina un fresco general procedente de Galicia"</span>, en clara alusión al general Franco, por entonces Jefe de Estado. Esa portada nunca apareció.<br /><br />3) <span style="font-style: italic;">La portada del Huevo-de-Colón</span>: Más célebre que las anteriores, si cabe es, en el falso recuerdo popular, aquella que dicen que presentaba a toda página un gran huevo de gallina, con este rótulo: <span style="font-weight: bold;">"El huevo de Colón"</span>. Y luego, más abajo, en letra pequeña: <span style="font-weight: bold;">"La semana que viene publicaremos el otro"</span>. Un nuevo caso de atribución imaginativa. Esa portada tampoco existió.<br /><br />4) <span style="font-style: italic;">La portada del Se-la-tirará</span>: Otro chiste que más de uno y más de dos, más de tres y más de cuatro, juran haber visto con sus ojitos que se ha de comer la tierra: un dibujo con un novio abrazando apasionadamente a su pareja. Un árbol con un pajarito. Un niño con una piedra en la mano a punto de arrojarla al pájaro. Y este pie de chiste: <span style="font-weight: bold;">¿Se la tirará o no se la tirará?</span> Cuarta portada que jamás existió.<br /><br />5)<span style="font-style: italic;">Las de la Vespa y el Título Invertido</span>: También la vox populi hablaba de la referida a la <span style="font-style: italic;">"moto verde"</span> del "Marqués de Villavespa", sobre la exclusiva importación de don Cristóbal Martínez Bordiú, yerno de Franco, de los "scooters" italianos; y en segundo lugar, de aquella que cuando a Francis, el hijo varón de los marqueses de Villaverde, le cambiaron el orden de los apellidos llamándolo Franco Martínez en vez de Martínez Franco, la mancheta de <span style="font-style: italic;">La Codorniz</span> apareció como <span style="font-weight: bold;">"Codorniz La"</span>. Ni la una ni la otra existieron.<br /><br />6) <span style="font-style: italic;">La de Bombín-es-a-bombón</span>: De todas las portadas-bulo, seguramente la más famosa fue la del enunciado de: <span style="font-weight: bold;">"Bombín es a bombón, como cojín es a equis. Y nos importan tres equis que nos cierren la edición"</span>. A tal punto tuvo fuerza este camelo que dejaba en pésimo lugar a los que afirmaban poseer el número en cuestión, que <span style="font-style: italic;">La Golondriz</span> encargó a su dibujante Eduardo realizarla. Y así se publicó en febrero de 1991, y luego se repitió en el nº71, en 1997, incluida como suplemento en el diario Ya. En consecuéncia, tampoco esa portada existió en <span style="font-style: italic;">La Codorniz</span>. Aunque sí en<span style="font-style: italic;"> La Golondriz</span>, para escarnio de unos e información de todos.<br />.<br /></div>captairehttp://www.blogger.com/profile/06884225895763871457noreply@blogger.com1