COCA DE RECAPTE

LECTURES 2011

2011-12-30T17:09:00.005+01:00

.
Com he fet altres anys, i tal com fan altres blogs, aquí teniu el llistat de llibres que he anat llegint durant aquest any. I des de fa quatre anys que porto un control de quants llibres llegeixo, veig que la mitjana es va mantenint. Quaranta un llibres enguany.

1. La meva Cristina i altres contes..........Mercè Rodoreda
2. Cada castell i totes les ombres..........Baltasar Porcel
3. El balneario..........Carmen Martín Gaite
4. El resplandor..........Stephen King
5. Por un bistec / El Chinago..........Jack London
6. Zel, dotze contes eròtics..........Germanes Quintana
7. Jo, Claudi..........Robert Graves
8. Les bruixes..........Roald Dahl
9. Bearn o la sala de les nines..........Llorenç Villalonga
10. El hechizado / San Juan de Dios..........Francisco Ayala
11. Bogeries de Brooklyn..........Paul Auster
12. Tatuaje..........Manuel Vázquez Montalbán
13. El misterio de Salem's Lot..........Stephen King
14. Dràcula..........Bram Stoker
15. El castell dels Carpats..........Jules Verne
16. Fantomas contra los vampiros multinacionales..........Julio Cortázar
17. Filosofía en el tocador..........Marqués de Sade
18. Las flores azules..........Raymond Queneau
19. L'home del sac..........Màrius Serra
20. Josep Pla oral..........Josep Valls
21. El nombre del viento..........Patrick Rothfuss
22. Solar..........Ian McEwan
23. Crónicas del Ángel Gris..........Alejandro Dolina
24. El club dels perfectes..........Carles Porta
25. Estremida memòria..........Jesús Moncada
26. Charlie i la fàbrica de xocolata..........Roal Dahl
27. La casa cantonera..........Sílvia Alcàntara
28. Peter Pan i Wendy..........James Matthew Barrie
29. Ciris trencats..........Avel·lí Artís-Gener "Tísner"
30. Ulisses..........James Joyce
31. La divertida incultura..........Josep M.Alabaigès
32. La tabla de Flandes..........Arturo Pérez-Reverte
33. Cementiri de Butxaca..........Ramon Solsona
34. El tallafoc..........Henning Mankell
35. Pa negre..........Emili Teixidor
36. Desastre a la 525..........Àlex Masllorens
37. Moby Dick..........Herman Melville
38. Bla, bla, bla... ..........Ignasi Riera
39. Cantando bajo la ducha..........Jorge Maronna y Daniel Samper
40. El palau de la mitjanit..........Carlos Ruiz Zafón
41. A sang freda..........Truman Capote
.

EL BALLET EN EL BARRIO DE FLORES (del libro 'Crónicas del Ángel Gris') - Alejandro Dolina

2011-10-03T12:00:00.000+02:00

El bailarín más famoso que existió en el barrio de Flores era un mozo de café. Fue coreógrafo, director y maestro. Pero siempre debió ganarse la vida en La Perla de Flores.
Antiguos parroquianos aún lo recuerdan atravesando el local en puntas de pie, cargando la bandeja como una ofrenda pagana, cayendo de rodillas para agradecer una propina y saltando sobre las mesas con los brazos en alto, cuando alguien lo llamaba. Si había poco trabajo, se entretenía en la barra, con un pie en el suelo y otro sobre el mostrador.
Se llamaba Aldo Manfredi. En sus modestos comienzos concurría a los asados o a las fiestas de cumpleaños y esperaba pacientemente. Nunca faltaba el comedido que lo invitara a mostrar su arte.
- Báilese algo, Manfredi.
Sin hacerse rogar mucho, el hombre se largaba con su número, ataviado con un calzoncillo largo y calzando unas viejas y embarradas zapatillas de baile. Muchas veces era provocado por los borrachos o los pendencieros que se complacen en hostilizar a los danzarines. Sin dejar de bailar, Manfredi pelaba un revólver que llevaba siempre en la chaqueta y con desplazamientos de gran plasticidad daba a entender su resolución a agujerear a quien tuviera ganas de seguir la broma.

Fuera por su talento o por su bufoso, lo cierto es que Manfredi era aclamado en todas partes.
Sin embargo, su verdadera fama la alcanzó siendo ya hombre maduro, al fundar el legendario Ballet de Flores, un cuerpo del que surgieron ideas formidables, no siempre cabalmente apreciadas por el público y la crítica oficial.
Organizaba espectáculos con el apoyo de los comerciantes de la zona. En ocasiones, los bailarines lucían inscripciones en su vestuario. Las orquestas eran poco numerosas. A veces se limitaban a tres guitarristas.
Manfredi tenía por costumbre ubicarse entre bambalinas para observar de cerca todas las figuras. Desde allí alentaba a los bailarines y con frecuencia les hacía oportunas indicaciones. Sus gritos se oían desde la platea.
- ¡Más adelante, Pocho, más adelante..!
- ¡Un poco más de gracia, Carlos, caramba...!
Si las cosas no marchaban bien, no vacilaba en irrumpir en el escenario para reprender a los más torpes.
Con las muchachas era amable y paternal. Pensaba que muchos bailarines aprovechaban los momentos de más estrecho contacto para propasarse.
- Saque la mano de ahí -gritaba indignado.
Tal vez por eso evitaba en sus coreografias los amontonamientos promiscuos y los abrazos prolongados.

Pero el aporte más original de Aldo Manfredi fue -sin duda- su teoría del argumento, expuesta a través de un breve opúsculo que obligaba a leer a sus alumnos y que -tal vez- estaba escrito así:
"El ballet es un género muy extraño. Un grupo de personas refier una historia mediante pasos de baile. La eficacia narrativa de este procedimiento es por lo menos dudosa. Así parecen comprenderlo lo comentaristas, quienes suelen explicar minuciosamente el argumento antes del espectáculo. Ocurre que un salto en el aire resulta muchas veces insuficiente para comunicar sucesos tan complejos como un desengaño amoroso o la renuncia al trono de Polonia. Para expresarlo redondamente: existe la sospecha general de que sin auxilios exteriores nadie sería capaz de comprender la naturaleza de los episodios que se representan."

Y en verdad, Manfredi conocía estas sencillas verdades por propia experiencia. Varias veces había intentado convertir en ballet los libros que leía. Y el público jamás captaba nada que fuera más allá del título.
En colaboración con el músico Ives Castagnino, había preparado una versión de los Ensayos de Montaigne. Casi se vuelve loco tratando de lograr que los bailarines dieran a entender la fugacidad de las doctrinas científicas, la constancia del afecto de las bestias o el crecimiento de nuestro deseo ante las dificultades. Y eso, para no mencionar las abundantes citas de Marcial, Ovidio, Lucrecio, Plinio, Vegecio, Cicerón, Horacio o Tito Livio, que ni por casualidad eran captadas por los observadores. Por otra parte, el títuol Ensayos fue interpretado equivocadamente por muchas personas, con las consecuencias que el lector culto ya se irá imaginando. Para remediar estos inconvenientes, Aldo Manfredi inventó su famoso Lenguaje del Ballet o Taquigrafía Bailable. Básicamente consistía en asignar a cada gesto, a cada paso y a cada figura un significado permanente. Abrir los brazos indicaba amor, caer en el suelo era la muerte, recorrer el escenario mirando hacia arriba denotaba la ingenuidad.
Con el tiempo, la colección de movimientos y conceptos se fue haciendo más amplia. Veamos:

Sentarse en el suelo: obcecación, testarudez.
Situarse a espaldas de otro bailarín: traición.
Saltar en un pie: renguera.
Golpearse el pecho: admisión de culpas, remordimiento.
Arrastrar la panza por el piso: intrigas de palacio.
Girar el dedo índice en la vecindad de la oreja: locura.
Tambalearse: ebriedad.
Dar vueltas de carnero: adhesión al idealismo platónico.
Girar un bailarín alrededor de otro: adhesión a la doctrina heliocéntrica.
Andar en cuatro patas: instintos bestiales.
Formar un gran círculo con los dedos índices y pulgar de ambas manos: otro ha tenido más suerte.

De todos modos estas claves siempre eran insuficientes y así Manfredi llegó a concebir un paso diferente para cada palabra, incluyendo pronombres, preposiciones y conjunciones. El diccionario resultante abarcaba cuatro mil vocablos con sus correspondientes volteretas.
Conforme a este método, el Ballet de Flores llegó a estrenar El hombre mediocre de José Ingenieros con música de tangos del novecientos. La experiencia fue desastrosa. Los bailarines conocían el código de Manfredi, pero el público no. Además, ocurría algo no previsto. Una frase bella en el lenguaje escrito correspondía a gestos y evoluciones cuya combinación resultaba torpe y son donosura. El coreógrafo quiso ver en esto una consecuéncia de la caprichosa sintaxis de Ingenieros. De cualquier modo, ya nunca más volvió a insisitr con la Taquigrafía Bailable.

Probó más tarde con la intercalación de Explicadores en la platea. Cada tres o cuatro asientos, un individuo perfectamente aleccionado comentaba los sucesos del escenario:
- Miren, miren... ahí está el traidor. - Ah, claro... es que está soñando... - Ésa es la hechicera... Está preparando un filtro mágico para seducir a la princesa.
El sistema de los Explicadores se hizo insostenible por los altos costos y por el fastidio del público que reclamaba silencio; aun a riesgo de permanecer en la ignorancia.

Manfredi dio un paso atrás y así nació el Ballet Hablado. Los propios bailarines proporcionaban la información indispensable.
- Soy el gigante del bosque... - Gran siete... me muero... - Al que consiga rescatar a mi hija de la torre del castillo, le daré mil piezas de oro, le daré...
Los espectáculos se deslucían a causa de los resoplidos. No es fácil bailar y dar saltos prodigiosos mientras se recitan parlamentos complicados. Sin embargo, La tragedia de Y, de Ellery Queen, salió bastante bien.

Manfredi no sólo buscó ideas nuevas para dar a entender los argumentos. También se preocupó por incorporar al ballet elementos populares y atractivos para que las muchedumbres se acercaran al arte grande. Influido seguramente por ciertos artistas del café-concert, resolvió alentar la participación activa del público en sus obras. Al principio lo jizo tímidamente; en ciertos pasajes musicales, el director de la orquesta gritaba:
- A ver esas palmas...
Después concibió números donde los artistas bajaban a la platea y bailaban. Finalmente, instruyó a los integrantes del ballet para que obligaran a algunas señoras a intervenir en la danz. Así, muchas damas respectables eran revoleadas por el aire por lujuriosos faunos, ante el regocijo de la tertulia y la indignación de los maridos.

(...)

Poco a poco se fue desalentando. Y un día resolvió que el ballet no le servía para alcanzar sus desmesurados propósitos.
Un día salió de gira y ya nadie volvió a verlo. En La Perla de Flores hay ahora otros mozos que nada saben de bailes clásicos.
Pobre Manfredi... Buscó milagros por los caminos más racionales. Derrochó su genio tratando de dar explicaciones. Y no comprendió jamás que el arte es misterioso y conduce a la emoción antes que al entendimiento.
Bienaventurados los que han aprendido a llorar sin hacer preguntas.
.

HOMENAJE EN EL III CONGRESO DE LA LENGUA ESPAÑOLA - Pablo Parellada

2011-08-01T12:00:00.000+02:00

Señores:un servidor
Pedro Pérez Paticola,
cual la Academia Española
"Limpia, Fija y da Esplendor".
Y no por ganas de hablar,
pues les voy a demostrar
que es preciso meter mano
al idioma castellano,
donde hay mucho que arreglar.

¿Me quieren decir por qué,
en tamaño y en esencia,
hay esa gran diferencia
entre un buque y un buqué?
¿Por el acento? Pues yo,
por esa insignificancia,
no concibo la distancia
de presidio y presidió,
ni de tomas a Tomás,
ni de topo al que topó.
Por eso no encuentro mal
si alguno me dice cuala,
como decimos Pascuala
femenino de Pascual.
Mas dejemos el acento,
que convierte, como ves,
las ingles en un inglés,
y pasemos a otro cuento.

¿A usted no les asombra
que diciendo rico y rica,
majo y maja, chico y chica,
no digamos hombre y hombra?
¿Por qué llamamos tortero
al que elabora una torta
y al sastre, que trajes corta,
no lo llamamos trajero?
¿Por qué las Josefas son
por Pepitas conocidas,
como si fuesen salidas
de las tripas de un melón?

¿A vuestro oído no admira,
lo mismo que yo lo admiro,
que quien descerraja un tiro,
dispara, pero no tira?
Este verbo y otros mil
en nuestro idioma son barro;
tira, el que tira de un carro,
no el que dispara un fusil.

De largo sacan largueza
en lugar de larguedad,
y de corto, cortedad
en vez de sacar corteza.
De igual manera me quejo
de ver que un libro es un tomo;
serà tomo si lo tomo,
y si no lo tomo, un dejo.

Si se llama mirón
al que está mirando mucho,
cuando mucho ladre un chucho
se le llamará ladrón.
Porque la sílaba "on"
indica aumento, y extraño
que a un ramo de gran tamaño
no se lo llame Ramón.
Y por la misma razón,
si los que estáis escuchando
un gran rato estáis pasando,
estáis pasando un ratón.

Y sobra para quedar
convencido el más profano
que el idioma castellano
tiene mucho que arreglar.

LA FONT DE VILAFANT - Agustí Bernaus

2011-07-04T12:00:00.000+02:00

A Vilafant fan una font,
però la fan tan lentament
que, mentre fan el tros que fan,
el tros antic ja es va desfent,
i mai sabreu si l'estan fent
o, pel contrari, la desfan.

El pressupost, però, s'hi fon,
i, és clar, la gent de Vilafant
creu que amb l'excusa de la font,
l'Ajuntament se'ls va rifant,
i que més d'un s'està refent,
i més de quatre revifant.

I, fins dels pobles del voltant,
en rialles esclafint,
els van dient i apostrofant
que, si va fent com ara fan,
de l'aigua aquella no en beuran
ni el que ja és vell ni el que és infant,
perquè quan brolli per la font,
tot Vilafant serà difunt.

TOTS ELS HOMES SOU IGUALS - Francesc Orteu

2011-06-06T12:00:00.000+02:00

Del llibre DR. SOLER: CONFLICTES AVANÇATS DE LA PARELLA. Recull de guions de la secció que el Doctor Soler, "doctor en Psicopatología conjugal", feia al programa de TV3 PERSONES HUMANES, presentat per Mikimoto.

TOTS ELS HOMES SOU IGUALS

Aquesta expressió és com un crit d'auxili, com un crit desesperat.
Quan la parella ens diu "tots els homes sou iguals" descobrim que es tracta d'una persona turmentada per altres experiències sentimentals, i el dolor dels altres sempre ens ha de causar respecte.
Però busquem les causes d'aquest patiment, l'origen d'un ressentiment tan profund. Intentem esbrinar per què la parella té una visió traumàtica de la relació amb el sexe complementari.
¿Què buscava la parella en els homes i no ha trobat?
Allò que buscava i busca la parella en nosaltres és un miratge, és el producte d'una visió idíl·lica de la figura masculina.
Per algun motiu innat o adquirit culturalment, la parella tendeix a idealitzar-nos alhora que tendeix a minusvalorar-se. Espera massa de nosaltres. I és curiós perquè potser vol dir que li donem coses que ella podria donar-se a si mateixa. Vol, reclama, creu que necessita una mena de vist-i-plau genèric.
Queda molt clar en les preguntes del tipus: "¿això em queda bé?", "¿què et sembla si me'l tallo?", "¿t'agrada el pastís que t'he fet?", "¿creus que vaig fer bé de dir-li "mala puta"?", etc.
La parella vol que li diem que és la parella perfecta i que tot ho fa molt bé. És com patir una dependència crònica.
I aquesta necessitat que, per una banda, l'empeny a tenir una actitud de servei generosa i humil, per una altra banda es torna en contra nostra, ja que si aquest vis-i-plau no es produeix amb la freqüència o convicció que la parella espera, la seva actitud deriva cap a la rancúnia i l'odi.
Llavors és quan la parella fa valoracions globals desagradables sobre el que són o el que no són tots els homes.
Cal entendre que aquestes valoracions són fetes per una persona que se sent impotent i tancada dins dels límits que ella mateixa s'ha imposat.
Allò que la parella espera dels homes, aquesta visió idíl·lica i la consegüent frustració que se'n deriva, es coneix amb el nom tècnic de l'Efecte Invers de la Granota.
Tradicionalment, s'ha explicat el conte de la granota de manera contrària al que es produeix en la realitat quotidiana. Justament per això és un conte, perquè ex`lica coses que no són possibles en la realitat.
En el conte, la princesa troba una granota al bosc, la besa i apareix un príncep blau, ¿oi?
Doncs el que succeeix en la vida real és que la princesa troba un príncep blau, el bes un dia i un altre, fins que descobreix horroritzada que fa petons a una granota, a un gripau o a una mena de monstre del pantà.
Però imaginem un cas.
Un cap de setmana d'estiu, lloguem una casa a la platja i anem a passar-hi uns dies amb altres matrimonis.
Tots plegats, juguem al tennis, a volei o a qualsevol cosa que faci suar i, a l'hora de dutxar-nos, com per casualitat, ens dutxem no amb la pròpia parella sinó amb una altra persona que hem vist suar com si fos un rostit que s'anés fonent al forn. Una cosa sucosa.
El cert és que li estem fregant l'esquena amb l'esponja ensabonada i, de sobte, apareix la nostra parella.
Nosaltres intentem calmar-la dient que tenim els ulls clavats a l'esponja, però la parella no ens escolta i diu "tots els homes sou iguals".
¿Què li hem de dir?
"En canvi, tu ets la primera dona que diu això".
Amb aquesta resposta pretenem fer-li entendre que, de la mateixa manera que els homes sempre s'han comportat de la mateixa manera, la resposta que ha merescut el seu comportament per part de les seves parelles també ha estat sempre idèntica.
Vist així, és culpa de tots dos que es perpetuïn situacions tan incòmodes com la descrita.
La frase "tots els homes sou iguals" sovint es diu com un insult, com si seguir un model de conducta general fos poc elegant. I és exactament el contrari. Es pot pensar: "si tots els homes han fet sempre el mateix, ¿he de ser jo qui vulgui inventar ara la sopa d'all?".
Cal seguir la tradició amb orgull, sent conscients d'allò que ens avala: una solidaritat que ens enveja el sexe contrari.
.

UN HEROI - Slawomir Mrozek

2011-04-04T12:00:00.000+02:00

Un bon dia, passejant per la vora d'un riu vaig veure un escolta que s'estava ofegant. Conec el lloc, no és fondo, així que vaig decidir salvar-lo quan s'hi reunís una mica més de públic. Vaig seure en un banc a esperar. L'escolta cridava d'allò més, de manera que al cap de poc s'hi va aplegar un nombrós grup de gent. Vaig esperar una mica més perquè el públic estigués al complet, aleshores em vaig aixecar, em vaig acostar a l'aigua i encoratjat pels crits d'admiració vaig començar a treure'm lentament la sabata esquerra. El públic em va aplaudir. Ja estava en mitjons quan em vaig adonar que un pocavergonya també es disposava a despullar-se. Em vaig enfurismar.
- Jo hi era primer -li vaig dir. I ell em va respondre:
- ¿Que potser és teu l'escolta o què? -i va començar a treure's l'armilla.
- Té raó! -es van sentir unes veus entre el públic-. L'escolta és de tots!
- Deixa aquests pantalons -li vaig dir-. Tu encara no eres en aquest món que jo ja salvava escoltes.
- Deus haver salvat la teva àvia -em va respondre en un to insultant.
- I tu la teva tia. Vés-te'n a fer punyetes i deixa en pau l'escolta.
El públic augmentava. Alguns estaven de part meva, d'altres deien que tothom té dret a salvar escoltes. Vaig veure que les coses es complicaven i que tot depenia de qui es despullés primer. Encara que ell havia començat més tard, com que duia cremallera em va atrapar. El vaig guanyar només en arribar als calçotets. En veure que perdia la seva oportunitat va voler saltar a l'aigua tal com estava, en roba interior. Se'm va encendre la sang i li vaig fer la traveta. Per fer-se l'heroi!
No sé què va passar amb l'escolta perquè a nosaltres ens van portar a urgències. Jo li vaig dislocar un braç i ell em va trencar algunes dents.
Salvar els que s'ofeguen demana coratge i sacrifici.

LA LLEI DE MURPHY (i altres) - Arthur Bloch

2011-03-07T12:00:00.000+01:00

Si alguna cosa pot anar malament, anirà malament.

Si alguna cosa no pot anar malament, anirà malament.

Si una sèrie de successos poden anar malament, aniran malament en la pitjor seqüència possible.

No hi ha res tan dolent que no pugui empitjorar.

La magnitud de la catàstrofe és exponencialment proporcional al nombre de persones que ho estan mirant.

La probabilitat que una llesca de pa caigui amb la part untada de mantega cap avall és directament proporcional al preu de la catifa.

Encara que un milió de persones es cregui un disbarat, seguirà sent un disbarat.

Sigui el que sigui el què vagi malament, sempre hi haurà algú que ja s'ho imaginava.

No existeix cap límit que indiqui fins a quin punt poden empitjorar les coses.

No hi ha tasca prou senzilla que no es pugui fer malament.

Si és un bon treballador, li assignaran tota la feina. Si és realment bo, aconseguirà deslliurar-se'n.

Com més avorrides i antigues siguin les revistes de la sala d'espera, més estona s'haurà d'esperar a que l'atenguin.

Errar és humà, però per embolicar de debò la troca fa falta un ordinador.

Sipitges alhora dues tecles al teclat, la que surt a pantalla és la que no toca.

L'únic moment del dia en què t'arrepapes còmodament al respatller de la cadira i et relaxes, és just quan el gerent treu el cap per l'oficina.

Un consell és allò que demanem quan ja sabem la resposta, però no ens agrada gens.

Qui afirma que allò no es pot fer, no hauria d'interrompre al que ho està fent.

Dir que un ésser humà no és més que un conjunt de molècules és tant com dir que la obra de Shakespeare no és més que un grapat de paraules.

Un expert és la persona que ha comès tots els errors possibles en un camp d'estudi limitat.

Treballar en equip és bàsic. Permet carregar-li el mort a algú altre.

Robar idees a una persona és plagi. Robar-les a moltes és investigació.

La vida és curta, però una pel·lícula de tres hores és interminable.

Un optimista creu que vivim en el millor dels mons. Un pessimista tem que sigui cert.

Tothom menteix, però no té importància perquè ningú no escolta.

La suma total de la intel·ligència del planeta es manté constant; en canvi la població segueix creixent.

LA MUSA DEL POETA - Anna Maria Muñoz

2011-02-07T12:00:00.000+01:00

Una estrella brilla sobre la mar serena.
Un poeta bilingüe medita: crearé una oda, una balada.
La soprano, enorme, canta insaciable, irresistible.
El poeta no aguanta... La ira rebrota: falta la calma.
Si la gata molesta sobre el piano que toca,
una vulgar rata salta la muralla, altera la casa.
Si la dama, impúdica, desafina un noble sol,
La nota prolonga el furor del poeta, tan irritable...
El poeta prepara una pistola o una escopeta.
(El gas era inútil: última factura impagada.)
La primma donna recorre una escala desgraciada, infame.
Recuperar la calma robada descarta una pausa.
Dispara a matar. Última nota. La música para...
Recobrada la quietud, el poeta, alegre,
contempla una barca a través de la persiana.
Reflexiona. Intenta ser realista, optimista.
Si ha de dedicar cada hora a la vida artística,
era la manera perfecta de solucionar el problema...
La idea funciona. Elabora una balada, un gran poema.

En quin idioma has llegit el poema? Català o castellà? Torna'l a llegir en l'altre idioma.
.

LECTURES 2010

2010-12-27T12:00:00.002+01:00

.
Com ja vaig fer l'any passat, i tal com fan altres blogaires, aquí teniu la llista de llibres que he llegit aquest any:

MONZÓ.Com triomfar a la vida. Varis autors
ELS GROPE. Tom Sharpe
CAÍN. Jose Saramago
ATENCIÓ, RODEM!Quaderns de Serafino Gubbio, operador cinematogràfic. Luigi Pirandello
EL PRIMER ARLEQUÍ. Pere Calders
CRÒNIQUES DE LA VERITAT OCULTA. Pere Calders (enèsima relectura)
EL ORO DEL REY. Aventuras del capitán Alatriste, IV. Arturo Perez-Reverte
XESCO BOIX. Història de la nostra història. Lluís M.Panyella i Maria-Josep Hernandez
1984. George Orwell
EL FARO DEL FIN DEL MUNDO. Julio Verne
EL CARRER ESTRET. Josep Pla
EL CONTE NÚMERO TRETZE. Diane Setterfield
LOS RELATOS, 2. JUEGOS. Julio Cortázar
LA INSOPORTABLE LEVEDAD DEL SER. Milan Kundera
EL MERCURIO. José Maria Guelbenzu
T'ESTIMO SI HE BEGUT. Empar Moliner
LAS ANÉCDOTAS DEL HUMOR. El humor con humor se paga. Fernando Vizcaíno Casas
LES INTERMITÈNCIES DE LA MORT. Jose Saramago
CAMÍ DE SIRGA. Jesús Moncada
VAIG CONÈIXER EN DAKH! Glòria Marín
2666. Roberto Bolaño
FI. David Monteagudo
EL SUBLIME ARTE DE LA RISA. Heguido
EL CÓDICE SECRETO. Lev Grossman
HISTÒRIES DE LA MÀ ESQUERRA. Jesús Moncada
EL CAFÈ DE LA GRANOTA. Jesús Moncada
CALAVERES ATÒNITES. Jesús Moncada
MEDITERRÀNIA. Onatges tumultuosos. Baltasar Porcel
JACQUES EL FATALISTA. Denis Diderot
LA PESTE. Albert Camus
NO HAY LADRÓN QUE POR BIEN NO VENGA y otras comedias. Dario Fo
EL CUENTO DEL CABALLO PERDIDO DEL ANCIANO SABIO. Faula japonesa adaptada per Ana Portolés
EL HORRO DE DUNWICH. H.P.Lovercraft
GUERRA I PAU. Lev Tolstoi
UNA FAMÍLIA FORA DE SÈRIE. Sílvia Soler
JOC D'ATZAR. Slawomir Mrozek
EL MILLOR DELS MONS. Quim Monzó
LA TIENDA DE PALABRAS. Jesús Marchamalo
LA CIUDAD Y LOS PERROS. Mario Vargas Llosa

De sempre m'ha agradat molt llegir, i miro d'esgarrapar tots els moments que puc per fer-ho. Llegeixo tant com puc, i sempre molt menys del que voldria.
Aquest any em vaig adonar de la quantitat de "grans clàssics", o "llibres imprescindibles", o "autors de referència" que no he llegit encara, i de tants autors catalans de qui encara no he llegit res. I m'he proposat anar-hi posant remei mica en mica: dels considerats "grans autors", llegir-ne com a mínim un llibre per després decidir si ja en tinc prou o conèixer millor la seva obra. En aquest sentit, aquest any he llegit els meus primers Vargas Llosa, Saramago, Orwell, Kundera, Bolaño, Diderot, Camus i Tolstoi. I per part dels autors nostrats m'he estrenat amb Porcel i Pla.
Però per la meva vida lectora, el més destacat d'aquest any, sens dubte, ha estat el descobriment de Jesús Moncada, de qui no coneixia absolutament res, i que després d'haver llegit quatre dels seus llibres, ha passat a ser un dels meus escriptors de capçalera.
.

CUENTOS RECOGIDOS POR D. JUAN DE ARQUIJO (S.XVII)

2010-12-06T12:00:00.000+01:00

Áusias March, viéndose viejo decía: -Morir, pase; pero envejecer, ¿para qué?

Un predicador en Sevilla, cuyo nombre se calla por su reputación, inadvertidamente al cabo de un sermón, dijo: -Recomiendo un Avemaría por los que estamos en pecado mortal.

El Cardenal de Toledo, D.Bernardo de Rojas, mandó llamar a un sastre para que le cortase de vestir de una pieza de chamelote morado, muy fino, que le habían traído de Italia. Midió el sastre las varas que había, y dijo que no tenía bastante recado para hacer el vestido, y que así no se atrevía a cortarlo, porque para lo que faltaba no se hallaría en Toledo otro pedazo de la misma tela igual en el color. Y en la verdad, pésole al Cardenal, y despedido el sastre, y por ver si tenía remedio, mandó llamar otro, el cual se ofreció que con las varas que allí había le haría muy a su gusto, como lo cumplió , trayéndolo presto acabado, y juntamente vistió a un hijuelo suyo pequeño de un pedazo del mismo chamelote que había sobrado. Maravillóse de esto el Cardenal, y culpando al primer sastre, preguntó al que hizo el vestido: -¿Cómo no halló aquí Fulano lo que era menester para vestirme, y vos lo habéis hecho y sobrado también para vestir ese nió? Respondió: -Señor, porque su hijo es mayor que el mío.

Hubo un albañil muy conocido en Alcalá de Henares. Tuvo tres hijos y enseñóles su oficio a todos tres, y aunque pensaba muy bien, no reparan en guardar, comiéndoselo todo. Llegó a morirse, y viendo a sus hijos muy tristes de que no les dejaba nada más que el oficio, díjoles, por consolarlos: -Hijos míos, no me tengáis por descuidado de vuestro bien, que demás del oficio que os he enseñado, media calle Mayor y cuantas casas he fabricado de mi mano, todas han sido sobre falso; muy presto se irán viniendo al suelo y tendréis obras que os sobren.
Otro tanto podrían decir a sus hijos muchos médicos, abogados, etc.

Dijo uno delante de Quiroga, Arzobispo de Toledo, a buen propósito: -Triste cosa es morirse un hombre y no irse al cielo. Respondió Quiroga: -Y aunque vaya.

Dijo un galán a su dama: -Mil años ha que no veo a Vm. Y respondió:-Buena estuviera yo si eso fuera verdad.

Casóse Dª Catalina de Mendoza, dama antiquísima en Palacio, que llamaban del Tercio viejo, hermana del Conde de Bedmar, en el año 1622, con el Duque de Terranova, tenido por impotente.

Hízose esta coplilla:

Celebra y llora la fama
En esta festividad
Muchos siglos de fealdad
Con cincuenta años de dama.

Dijo el Conde de Villamediana:

En esta boda no habrá
Danza de alta ni de baja,
Pues ni a la novia le baja
Ni al novio se le alzará.

Don Francisco de Quevedo, exagerando lo mucho que hablaba en Madrid un N. de Perea, solemne hablador, decían en una conversación que mosén Simón, el clérigo de Valencia, había hecho hablar de milagro a no sé qué tantos mudos, y dijo el D.Francisco: -¿Por qué piensan que hay tantos mudos en España? Porque Pereda les tiene tomada el habla para sí. El día que muera hablarán todos sin milagro, porque ese día se le restituirá el habla a cada uno.

Rendón, un loco de buena gracia, en Sevilla, oyó que uno, mirándole, decía: -¡Guárdeme Dios mi juicio! Y díjole: -Sois un muy gran majadero en pedírselo a Dios, que yo se lo pedí más a de veinte años, y hame guardado de suerte mi juicio que no me lo ha vuelto más.

Llamó una dueña a un médico; contóle tantos achaques. Respondió: -Más fácil me será hacer de nuevo a Vm. que curarla, estando de la manera que me cuenta.

Doña Teresa de Mendoza, mujer de Zapatilla, estando asomada a una reja, dijo a un pobre que la pedía limosna de la calle, que entrase en casa y se la daría. Dijo el pobre: -¿Es posible que ha de ser tan grande la limosna que Vm. me ha de dar que no cabe por esa reja?

Decía D.Juan Manrique: -No nos demos priesa a morir, que harto tiempo nos queda para estar muertos.
.

VOTI DOLLY (del llibre "Jo vull ser famós") - Carles Capdevila

2010-11-01T12:00:00.000+01:00

.
Ara que és a punt de començar oficialment una campanya electoral que a la pràctica fa anys que dura, un fragment d'aquest llibre del Carles Capdevila:

"Algú va decidir un bon dia que els eslògans electorals havien de ser frases curtes, engrescadores, responsables i optimistes. En una paraula: prometedores. Més endavant, algú va considerar que al costat de l'eslògan hi havia d'anar la foto gegant del candidat que calia convertir en estrella o estrellar del tot. Finalment, un tercer assessor va sentenciar que aquest polític sempre havia de riure.

Per separat, tots tres devien tenir raó. El problema és que les tres idees neixen, però el pòster electoral les ajunta, i el resultat no pot ser més esperpèntic.
De què riuen?

No només tenen un somriure tan forçat que fa por. És que se'n riuen de tu a la cara, i a sobre pretenen que els triïs per votar-los. Quina gràcia.

Potser perquè temen que amb molt de gust els penjaríem, s'anticipen als nostres desitjos i apareixen penjats a cada fanal de bon matí. Mentre prometen plantar cara a l'atur, planten la seva cara als pirulís. I com més cara tinguin, millor taparan la del polític de sota.

El candidat rialler, de somriure amable segons l'organització, somriure idiota segons la guàrdia urbana, simbolitza una nova manera de fer política, a imatge i semblança de la política ramadera.

Potser perquè, quan pateixen d'insomni, els polítics compten ovelles caminant cap a les urnes.

Per atreure el màxim nombre de xais, el candidat pastor ha d'amagar el llop que porta a dins i no ser l'ovella negra del partit.

Solució? Ha de ser clònic de l'ovella més mediàtica.

Voti el polític Dolly."
.

DIFERÈNCIES IDIOMÀTIQUES

2010-10-04T12:00:00.000+02:00

Ells diuen "perro viejo" i "mosquita muerta" allà on nosaltres diem "gat vell" i "gatamaula".

La sort màxima de la rifa és un masculí, "el gordo", allà, i un femení, "la grossa", aquí.

De la dona de Sant Josep els espanyols destaquen que sigui "Virgen" i nosaltres que sigui "Mare de Déu".

Ells paguen "impuestos", que ve d'"imponer", i nosaltres "contribucions" que ve de "contribuir".

Els espanyols desvergonyits ho són del tot, no tenen gens ni mica de vergonya, ja que són uns "sinvergüenzas", mentre que els corresponents catalans són, només, uns "pocavergonyes".

Com a mesura preventiva o deslliuradora, ells toquen "madera" quan nosaltres toquem "ferro".

Allà celebren cada any les "Navidades" mentre que aquí amb un sol "Nadal" anual ja en tenim prou, com en tenim prou també amb un "ban dia" i un "bona nit" cada vint-i-quatre hores, enfront dels seus múltiples "buenos días" i "buenas noches".

A Espanya es veu que ho donen tot, "dar besos, abrazos, pena, paseos..." mentre que als Països Catalans donem més aviat poc, ja que ens ho hem de fer solets "fer petons, abraçades, pena, un tomb...".

Allà diuen "oiga!", quan aquí filem més prim amb un "escolti!".

Dels ous de gallina que no són blancs, ells en diuen "morenos" i nosaltres "rossos", colors que s'oposen habitualment parlant dels cabells de les persones.

Dels genitals femenins, allà en diuen vulgarment "almeja" i aquí "figa", mots que designen dues realitats tan diferents com és un mol·lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d'obrir, en un cas i, en l'altre, un fruit dolç, sucós, tou, rogenc i de tacte agradable i fàcil.

Mentre ells "hablan", aquí "enraonem", és a dir, fem anar la raó, sense èxit, tanmateix.

Allà per ensenyar alguna cosa a algú "adiestran" i aquí "ensinistrem". Més enllà dels conceptes polítics actuals, els uns basen l'ensenyament sobre la "destra" (dreta) i els altres sobre la "sinistra" (esquerra).

Tota una concepció del món, doncs, s'endevina rere cada mot d'una llengua, perquè la llengua és l'expressió d'un comportament col·lectiu, d'una psicologia nacional, diferent, no pas millor ni pitjor que altres. No es tracta, en conseqüència, de traduir només, sinó d'entendre. Per això, tots els qui han canviat de llengua a casa, al carrer, a la feina, no únicament canvien de llengua. També canvien de punt de vista.
.

PIANO-PHASE PARA UN ATENTADO (crónica publicada en el diario "Triunfo" en marzo del 1970)

2010-09-06T12:00:00.000+02:00

Mi - Fa sostenido - Si - Do sostenido - Re - Fa sostenido - Mi - Do sostenido - Si - Fa sostenido - Re - Do sostenido.

Son las siete de la tarde del lunes 9 de marzo de 1970 en el salón de actos del Instituto Francés de Madrid. El pianista Carlos Santos está sentado frente al gran cola sin moverse mientras se escuchan las notas de la partitura Piano-Phase, de Steve Reich, en la cinta magnetofónica, junto al piano. Hay un silencio total en el público "selecto" que llena la sala para escuchar, con ese aire minoritario y trascendente de los asiduos filarmónicos ("esto no es para todo el mundo"), el concierto organizado por el Grupo ALEA que dirige Luis de Pablo. Tras la pieza de Reich, se anuncia en el programa Sequenza IV, de Luciano Berio y el estreno en España de Movil II, de Luis de Pablo, concierto para dos pianistas en un solo piano.

Mientras tanto, un grupo de "underground" barceloneses, que han llegado acompañando a Carlos Santos, provistos de cámaras cinematográficas, toman planos del pianista inmóvil. Hacia las ocho menos cuarto, tras quince minutos de incansable repetición del tema de cinco notas, sin variación alguna, Carlos Santos pone las manos en el teclado y repite una vez más:
Mi - Fa sostenido - Si - Do sostenido - Re - Fa sostenido...

Retrasándose y adelantándose respecto de su propia interpretación en la cinta, que sigue tocando, el pianista inicia levísimas variaciones del tema, que, sin embargo, sigue repiqueteando, monótono, en los oídos del público.

Son las ocho. La gente empieza a moverse en los asientos. Los cámaras han encendido ahora las luces que enfocan la sala y filman los rostros inquisitivos de los asistentes.
- Vamos a salir en la tele -dice una señora.
- A este paso no habrá tiempo para el concierto de Luis Pablo -murmura un caballero.

El pianista francés, blanco y espiritual, asoma de cuando en cuando la cabeza por la puerta de los camerinos. Ha llegado de París en avión, ex profeso para este concierto, y se está dando cuenta de que no podrá tocar.

Las ocho y media. Carlos Santos lleva una hora en el escenario. La gente se impacienta. Algunos sacan un libro del bolsillo, otros dibujan en el reverso del programa. Frases a media voz: "¿Estará en trance?" "Yo creo que a las nueve terminará", "Pues a mí me parece que está decidido a quedarse hasta que le echen", "Je crains une réaction violente".

Mi - Fa sostenido - Si - Do sostenido...

Una señora le dice a su acompañante: "Ofréceselo a Dios, María".

Se levanta en estas un muchacho del público y, colocándose al lado de Carlos Santos, empieza a aporrear las notas del piano. "¡Psicópata!", grita uno desde atrás. Se desvanece el sentido reverencial de la buena música. La gente se pone en pie, deambula por la sala. Algunos se marchan. No muchos. Quieren ver cómo termina aquello. Frases a voz en grito: "¡Un atentado! ¡Un verdadero atentado!". Cuando una anciana, confusa, abandona la sala, alguien le dice: "¿No le gusta a usted, señora?" (risas). Pequeño diálogo de centralistas: "¡Catalán tenía que ser el pianista!". "No es catalán, es de Castellón". "¡Pero!". Isabel Martínez, la secretaria de ALEA, va de un lado a otro de la sala, perdida: "¡Qué sofoco!". Un gamberro: "¿Quién se viene a tomar un vino?".

Las nueve.

Se han levantado dos muchachos para ir a aporrear a su vez el piano a ambos lados de Carlos Santos. "¡Qué vandalismo!", oigo decir. El pianista, es conveniente aclararlo, no improvisa nada. La pieza de Steve Reich es así, una pieza sin fin, aunque estaba previsto que se terminara con tiempo suficiente para que el pianista francés pudiera interpretar la Sequenza IV y ambos pianistas el concierto a cuatro manos, estreno en España, de Luis de Pablo.

Mi - Fa sostenido - Si - Do sostenido...

Por fin, a la hora y tres cuartos, es decir, hacia las nueve y cuarto, se levanta un joven con barbita. Cruza la sala a grandes pasos en dirección al piano y cierra violentamente la tapa. Así termina el concierto. Un coro de contestatarios grita: "¡Bis, Bis!". Los cámaras "underground" filman la confusión de la sala. Luis de Pablo, descompuesto, en el pasillo de los camerinos, se encara con Carlos Santos, le afea la conducta. El Movil II del reputado compositor español se queda sin estrenar. El crítico Fernández Cid murmura: "Intolerable, intolerable". Entran los contestatarios musicales madrileños a felicitar al intérprete terrorista de Castellón. El pianista francés, blanco y espiritual, dice que no se marcha sin tocar la Sequenza. Luis de Pablo sale al escenario y pide al público que se quede un rato más. La pieza de música concreta suena a Chopin después de la Piano-Phase para un atentado, que golpeó los oídos de los asistentes durante casi dos horas en el salón de actos del Instituto Francés de Madrid:

Mi - Fa sostenido - Si - Do sostenido - Re - Fa sostenido...

JO VULL SER FAMÓS (fragment) - Carles Capdevila

2010-08-02T12:00:00.000+02:00

PER QUÈ VOLS SER FAMÓS

Per tenir el privilegi de ser important als ulls de gent que no t'importa en absolut.
Per tenir l'oportunitat de ser conegut per la gent sense el càstig d'haver-los de conèixer a ells.
Perquè la fama és fàcil de tenir però difícil de merèixer, i tenir una cosa que no mereixes també té el seu mèrit.
Perquè la teva mare no et pugui retreure que fa dies que no sap res de tu.
Perquè la fama no només et pot portar a l'èxit sense ser res: també et pot ajudar a viure sense fer res.
Per no haver de perdre el temps pensant si les teves amistats són interessades: ho són.
Per poder al·legar que et critiquen per enveja, encara que t'ho mereixis.
Per poder cobrar, en lloc de pagar, les fotos de batejos, bodes i comunions, i no haver de patir si et descuides la càmera a les vacances, ni haver de portar els rodets a revelar.
Perquè el banc et concedeixi un crèdit amb les millors condicions amb l'únic aval de la teva cara.
Per tenir sempre algú que t'espera a l'aeroport amb els flaixos oberts.
Perquè el metge no et tingui tres hores a la sala d'espera, fullejant revistes on probablement hi surts.
Perquè, si la parella t'enganya, puguis al·legar que no són banyes: és un muntatge de la premsa. I si et deixa, no ets un desgraciat: tens una exclusiva.
Per formar part d'una elit social que admet entre els seus membres il·lustres una colla de psicòpates, assassins en sèrie i terroristes mundials. O sigui, que, per dolent que siguis, mai seràs el pitjor.

PER QUÈ NO VOLS SER FAMÓS

Perquè, sent realista: com menys gent et conegui, menys gent t'odiarà.
Perquè l'ascens a la fama és tan absurd com l'alpinisme: et deixes la pell per pujar a fer-te una foto que, mentre tu baixes, tothom ja haurà oblidat.
Perquè el famós té el cicle vital d'un xiclet: primer t'endolça, després et comença a embafar, i quan ja no fa bombolles nité gust, l'has d'escopir.
Perquè "reconeixement massiu" sona molt bonic, però significa que et reconeixeran massa.
Perquè la tele engreixa, i l'obsessió per aprimar-se mata.
Perquè ser famós obre moltes portes, però també les de casa teva, perquè l'envaeixin els paparazzi.
Per no haver de retrobar el pesat de la classe, i menys en un programa de tele on ensenyarà fotos ridícules i explicarà anècdotes inventades de quan éreu petits.
Perquè l'èxit només dispara les ires i les enveges dels altres, i si no t'ho creus pregunta-ho al fracassat que tens davant del mirall.
Perquè tothom demana que li agraeixis el que ha fet per ajudar-te a tenir èxit, i en canvi ningú reclama crèdit per haver-te ajudat a fracassar.
Perquè com més avall estiguis, més suau serà la caiguda.
Perquè a la immortalitat no s'hi arriba a través de la fama, s'hi arriba no morint-se.

PERÒ POC

Vull que la gent s'alegri de veure'm, de trobar-me, de coneixe'm. Vull que m'estimin, que m'adorin. Vull la meva cara a les carpetes, als pòsters, a la portada de les revistes. Vull que les meves entrevistes donin punxes d'audiència. Vull que desitgin amb passió el meu autògraf, la meva samarreta. Vull trobar sempre taula als restaurants. Vull lligar més fàcilment. Vull vendre com xurros llibres i discos i vídeos i perfums i tot el que porti el meu nom. Vull fer-me ric.
Vull que visquin per mi.

Però no vull que m'incordiïn, quan em trobin. No vull que m'odiïn ni em facin caure del pedestal. No vull que m'avorreixin de tant veure'm a la carpeta, a la paret, a les portades. No vull que les meves entrevistes punxin. No vull que m'arrenquin la samarreta en un atac d'histèria. No vull haver-me de fer la foto amb l'amo del restaurant. No vull que m'assetgin. No vull ser una fàbrica de xurros que porten el meu nom. No vull que em desitgin només perquè sóc ric.
Vull que em deixin viure.

Sí, jo vull ser famós, però poc.
O, millor: vull ser el màxim de famós, però amb el mínim de problemes.
Ei, si pot ser.
.

RAYUELA (cap.68) - Julio Cortázar

2010-07-05T12:00:00.001+02:00

Apenas él le amalaba el noema, a ella se le agolpaba el clémiso y caían en hidromurias, en salvajes ambonios, en sustalos exasperantes. Cada vez que él procuraba relamar las incopelusas, se enredaba en un grimado quejumbroso y tenía que envulsionarse de cara al nóvalo, sintiendo cómo poco a poco las arnillas se espejunaban, se iban apeltronando, reduplimiendo, hasta quedar tendido como el trimalciato de ergomanina al que se le han dejado caer unas fílulas de cariaconcia. Y sin embargo era apenas el principio, porque en un momento dado ella se tordulaba los hurgalios, consintiendo en que él aproximara suavemente sus orfelunios. Apenas se entreplumaban, algo como un ulucordio los encrestoriaba, los extrayuxtaba y paramovía, de pronto era el clinón, la esterfurosa convulcante de las mátricas, la jadehollante embocapluvia del orgumio, los esproemios del merpasmo en una sobrehumítica agopausa. ¡Evohé! ¡Evohé! Volposados en la cresta del murelio, se sentían balparamar, perlinos y márulos. Temblaba el troc, se vencían las marioplumas, y todo se resolviraba en un profundo pínice, en niolamas de argutendidas gasas, en carinias casi crueles que los ordopenaban hasta el límite de las gunfias.
.

CATECISMO DO LABREGO - Fr.Marcos D'A Portela (1888)

2010-06-07T12:00:00.000+02:00

- ¿Eres labriego?
- Sí, pol-a miña disgracia.
- ¿Qué quiere decir labriego?
- Home acabadiño de traballos... que traballa moito e come pouco, que á semellanza d'os burros d'arriero que levan o viño e beben agua.
- ¿Cuáles son vuestros enemigos?
- A maores d'o mundo, d'o demo e d'a carne, como teñen todal'as xentes temos un fato deles; nove ministros en Madril, o Delegado D'a Facenda n'a provincia, o Adeministrador d'a Subalterna, o Alcalde, os concexales, o Secretario n-o Concello, o cacique d'a parroquia.
- ¿Y puede algo el trabajo contra ellos?
- Non padre... porque... o traballo non rende para contentalos.
- ¿Qué es fe?
- Creer o que non vimos.
- ¿Visteis las monedas de cinco pesos?
- Non, padre.
- ¿Y los billetes de banco de cien pesetas?
- Non, padre.
- ¿Y creéis en ellos?
- O qu'é creer, creemos.
- ¿Qué pedís vosotros?
- Nosoutros pidimos o reino de Dios porque o d'este mundo anda en maus de catro galafates.
- ¿Los campesinos perdonan a sus deudores para que Dios les perdone sus deudas?
- Os nosos deudores ben perdoados están porque ninguen nos debe nin un chavo.
- ¿De qué sirve el Bautismo?
- Pra nos facer cristianos anque logo nos traten como mouros...
- ¿Para qué sirve la Penitencia?
- Pra purgar os pecados alleos, que os nosos ben purgadol-os temos co-a vida arrastradiña que levamos.
- ¿Para qué sirve el Orden?
- Pra que algúrs fillos de labregos cheguen a ser xente.
- ¿Y el Matrimonio?
- Pra nada bó, señor. Cando uno no ten pan que meter n-a boca, acurreselle levar pr'a casa unha muller que lle axude a pasar fame.
- ¿Cuáles son las Bienaventuranzas?
- As benventuranzas son oito: 1.- Benaventurados os probes, porque serán tratados como bestas d'arrieiro. 2.- Benaventurados os mansos, porque tod'o mundo mallará n-eles. 3.- Benaventurados os que choran, porque mamarán. 4.- Benaventurados os que teñen fame e sede d'a xusticia, porque os fartarán de presidio. 5.- Benaventurados os misericordiosos, porque os amolarán canto poidan. 6.- Benaventurados os limpos de corazón, porque tamén estarán limpos de faltriqueira. 7.- Benaventurados os pacíficos, porque todos lles farán a guerra. 8.- Benaventurados os que padecen persecución pol-a xusticia, porque ademais de ir a cadea, pagarán as costas.
.

LA LLIÇÓ (fragment) - Eugéne Ionesco

2010-05-17T12:00:00.000+02:00

(...)

PROFESSOR - Arimetitzem,doncs, una mica.

DEIXEBLA - Sí, i de ben bona gana, senyor.

P. - No li sabrà geu de dir-me...?

D. - De cap manera, senyor, som-hi!

P. - Quants fan un i un?

D. - Un i un fan dos.

P. - (meravellat del saber de la deixebla) Oh, molt bé, molt bé. Em sembla que està molt avançada en els estudis. Obtindrà fàcilment el doctorat total, senyoreta.

D. - N'estic molt contenta, i encara més perquè és vostè qui ho diu.

P. - Anem més enllà: quants fan dos i un?

D. - Tres.

P. - I tres i un?

D. - Quatre.

P. - I quatre i un?

D. - Cinc.

P. - I cinc i un?

D. - Sis.

P. - I sis i un?

D. - Set.

P. - I set i un?

D. - Vuit.

P. - I set i un?

D. - Vuit... bis.

P. - Molt bona resposta! Set i un?

D. - Vuit tris.

P. - Perfecte, excel·lent!... Set i un?

D. - Vuit quatrís.

P. - Magnífic. És magnífica vostè, exquisida... La felicito calorosament, senyoreta. I ja no val la pena que continuem. Per la suma és magistral, vostè. A veure ara el restar. Digui'm només, si no està esgotada, quants queden de quatre si en traiem tres?

D. - De quatre trets tres quants queden?... De quatre trets tres quants queden?

P. - Sí. Vull dir, treieu-ne tres de quatre.

D. - En queden set.

P. - Perdoni'm que l'hagi de contradir. Si de quatre en treiem tres no en queden pas set... Ara ja no es tracta de sumar sinó de restar.

D. - (s'esforça en comprendre) Sí, sí...

P. - Quatre menys tres, fan...? Quants fan? Quants?

D. - Quatre?

P. - No, senyoreta! no és pas això.

D. - Doncs, tres.

P. - Tampoc, senyoreta... Perdó, però ho haig de dir... perdoni'm.

D. - Quatre menys tres?... Quatre menys tres?... No fan pas deu?
P. - Oh, certament, no, senyoreta. Però no es tracta pas d'endevinar. Cal raonar! Mirem de deduir-ho entre tots dos. Vol comptar, si li plau?
D. - Sí, senyor. Un, dos...mmm...
P. - Però, vostè sap comptar bé... Fins a quant sap comptar?
D. - Puc comptar... fins a l'infinit.
P. - Això no és possible, senyoreta.
D. - Doncs, aleshores posem que puc comptar fins a setze.
P. - N'hi ha prou. Cal saber-se limitar. Compti, doncs, si li plau, li prego.
D. - Un, dos, tres... després del dos vé el tres i el quatre...
P. - Pari, pari, senyoreta... Quin número és més gros, el tres o el quate?
D. - El tres o el quatre?... Quin és el més gros del tres i el quatre?... En quin sentit?
P. - Hi ha números més petits i d'altres més grossos. En els números més grossos hi ha més unitats que en els petits...
D. - ... que en els petits números?
P. - Sempre que els petits no tinguin les unitats més petites. Si són totes petites pot ser que hi hagi més unitats en els números petits que en els grossos... si es tracta d'altres unitats...
D. - En aquest cas, els petits números poden ser més grossos que els números grossos?
P. - Deixem-ho estar això! ens portaria massa lluny. Sàpiga només, que no hi ha només números sols, sinó que hi ha també grups, que hi ha piles de coses... piles de coses, com les prunes, els vagons, les oques, les mongetes, etc. Suposem, simplement, per facilitar el nostre treball, que només tenim números iguals: els més grossos seran els que tinguin més unitats iguals.
D. - Aquell que en tingui més, serà el més gros? Ah! Ja ho entenc, senyor; vostè identifica la quantitat amb la qualitat.
P. - Tot això és massa teòric, senyoreta, massa teòric. No s'hi amoïni amb això. Agafem el nostre exemple i raonem sobre aquest cas precís; deixem per més tard les conclusions generals. Tenim el número quatre i el número tres amb, cadascún, un número sempre igual d'unitats. Quin número serà el més gros, el número més gros, o el número més petit?
D. - Dispensi'm, senyor, però què entén pel número més gros? És el que és menys petit que l'altre?
P. - Això mateix, senyoreta, perfecte. M'ha comprès molt bé.
D. - Així, doncs, és el quatre.
P. - Què és el quatre? Més gros o més petit que el tres?
D. - Més petit... No, més gros!
P. - Excel·lent resposta. Quantes unitats hiha de tres a quatre, o de quatre a tres, si s'ho estima més?
D. - No hi ha pas unitats, senyor, entre tres i quatre. El quatre vé de seguida després del tres; entre tres i quatre no hi ha res!
P. - M'he fet entendre malament, és culpa meva, no he estat prou clar.
D. - No, senyor, la culpa és meva.
P. - Miri: aquí té tres cerilles. I, encara, aquí una altra que, tot plegat, fan quatre. Jo en trec una, quantes en queden?
D. - Cinc. Si tres i una fan quatre, quatre i una fan cinc.
P. - No és pas així, no és pas així. Vostè sempre té tendència a sumar, però també cal restar. No cal pas solament integrar, sinó que també cal desintegrar. La vida és això, la filosofia i la ciència són això, el progrés i la civilització són això...
D. - Sí, senyor.

(...)
P. - Escolti'm, senyoreta: si no arriba a comprendre profundament aquests principis, aquests arquetipus aritmètics, no arribarà mai a fer correctament un treball de politècnica... I, encara menys no es podrà encarregar d'un curs a l'Escola Politècnica... ni a la maternal superior. Reconec que no és pas fàcil, que és una cosa molt, molt abstracta... evidentment... però, com podria arribar, abans d'haver aprofundit bé en els elements primers, a calcular mentalment quants fan -naturalment aquesta és la menor de les coses per a un enginyer mitjà- quants fan, dic, per exemple, tres bil·lions, set-cents cinquanta mil·lions, vuit-cents noranta vuit mil, dos-cents cinquanta ú, multiplicat per cinc bil·lions, cen seixanta dos mil·lions, tres-cents tres mil, cinc-cents vuit...
D. - (ràpidament) Doncs fan dinou quintil·lions, tres-cents noranta quadril·lions, dos tril·lions, vuit-cents quaranta quatre bil·lions, dos-cents dionu mil·lions, cent seixanta quatre mil, cinc-cents vuit...
P. - (sorprès) No, em penso que no. Aixòha de fer dinou quintil·lions, tres-cents noranta quadril·lions, dos tril·lions, vuit-cents quaranta bil·lions, dos-cents dinou mil·lions, cent seixanta mil, cinc-cents nou...
D. - No, cinc-cents vuit...
P. - (cada vegada més sorprés) Sí... té raó... el producte... és ben bé... (embarbussat, diu inintel·ligiblement:) ... quintil·lions, quadril·lions, tril·lions, bil·lions, mil·lions... cent seixanta quatre mil, cinc-cents ... vuit... Però, com ho sap vostè, si no sap els principis del raonament aritmètic?
D. - És molt senzill. No podent-me refiar del meu raonament, m'he après de memòria tots els resultats possibles de totes les multiplicacions.
P. - Això és molt fort! (...)

(...)
.

LA LLENGUA CATALANA ÉS LA MARE DE TOTES LES LLENGÜES - Anuari de La Esquella de la Torratxa. 1895

2010-05-03T12:00:00.000+02:00

.

A un grapat d'anys que aparegué en Lo Xanguet un aplech de frasses catalanas qual eufonía era la mateixa de moltas altras llenguas vivas y mortas. Més ensá La Llumanera de Nova-York portá una col·lecció numerosa de frasses catalanas per l'istil, en demostració de que la llengua catalana havia de ser la mare de totas las llenguas perque ella sola comprenía'ls sons de totas ellas. Una y altra inolvidables publicacións están agotadas. Jo vaig recullir d'una y altra aquellas bromadas de la més bona lley y he procurat enriquir l'aplech resultant ab bona cosa de frasses novas, ó per lo menys inéditas, classificant-las totas d'acort ab lo quadro universal de llenguas trassat pel sabi Max-Müller, pera que's vegi que totas las llenguas del món tenen arrels en la catalana , y si no's vol confessar que siga la nostra la mare de totas, al menys se vindrá á parar en que cap com la nostra té condicións pera ser la llengua universal quan d'aixó's tracti. Alguns amichs m'han demanat que publiqués la meva col·lecció classificada, y jo he pensat qu'en lloch millor qu'en L'ALMANACH DE LA ESQUELLA DE LA TORRATXA podria publicar lo que's desitja. Héusela aquí.

PRIMER GRUPO
LLENGUAS MONOSILÁBICAS

CHINO
- Quin fou lo sant gay que tens al estanch?
- Com que tinch tanta sang á las cinch tinch son.
- Tinch cinch fills tísichs y prims y amichs intims vinticinch.

SIAMÉS
- Teta tonta, tanta tinta tota t'unta.
- En quin tinté té tinta Anton?
- Aquest estúpid ha escupit en un tupí qu'está tupit.

SEGON GRUPO
LLENGUAS AGLUTINANTS

FAMILIA AFRICANA
MANDINGA
- 'Ls encenalls s'empassan per las senallas.
- Las bagassas malaltissas s'esllavissan sachsejant.
- Estich pensant de quant ensá s'han esquinsat los cinch cents sachs.

ZULÚ
- Setze agutzils s'han emmatzinat ab brots d'etzevara.
- Ab xerigot els noys s'esquitxan.
- Si'l butxí butzina esbótzali l'atzarola.

EGIPCI
- Donch gola al cayre del padrís.
- No ramení tafané si no'l faré anar d'oros.
- Tot lo meu se'n va en missas ó ciris.

FAMÍLIA TURANIA
TURCOMÁ
- Si es tova costa calés.
- Dins del cove hi ha caragolets molt cars.

SANSCRIT
- Com qu'ha de rajá fássimela barata.
- Sa madrastra y sa mare m'han escrit que l'asa brama.

FAMILIA HOLOFRÁSTICA
AZTECA
- Está feta l'escala? Guáytila, pórtili, coyti.
- Quan en Quico xiscla la Tecla xiula.
- Lo baylet del butzem cala piulas.
- Estripali'l caixal xich á la mula.
- A pí xich escala no cal, si cal duli.

EUSKAR
- Arri bagarra no me la carreguis.
- M'has arrencat la cua de la grua.
- Oy que van enrera'ls esguerrats?
- Una sagarreta se'm agarra.
- Ab el casco se sua.

TERCER GRUPO
LLENGUAS PER FLEXIÓ

FAMILIA SEMÍTICA
HEBREU
- 'M raca'l sabatot rebech.
- Qué hi fas? Agafarne un es lo que't toca.
- Carat, quin rot.
- Nostramo trech l'aca?
- La traca s'atraca.

ARABE
- Ab las alicatas ben segú fem marinyachs.
- Ola Laya, volem oli.
- Bufá no fá fí.
- Anant á la babalá li han esqueixat la bufanda.
- Ala, baliga balaga, ves á cabdellá fil fí.

SIRIACH
- Un germanastre d'en Bonastre diu qu'ha atrapat un pollastre.
- En Fabra té una cabra sota cad'abre.

FAMILIA INDO-EUROPEA
GRECH
- Lo gos s'esgarrifa de tocá l'ós calent.
- Qu'ética está la Tona.
- Al cal Hipólit no hi ha qu'anarhi.
- Qu'es bó escumar ví ab espátula?
- Quan arrenqui la bullida, pénjala als calamástechs.

LLATÍ
- Melis es fusta per vigas.
- Te demano estám y'm surts ab corda.
- Si no m'aturo perdo l'oremus.
- D'aná ab els nuvis al omnibus casi be l'avia sua.
- Avis murris portan els nuvis á Gracia en omnibus gratis.

ITALIÁ
- Fasolet ó caldo es bo per qui matina.
- Passi, passi, xitxarel·lo, fassi muxoni y camini.
- Per un escapulari van donarhi un picotí de carquinyoli.
- En saldoni fa un tiberi de víxarel·lo ab ali-oli.

CASTELLÁ
- La política castellana es aventurera.
- La patata catalana es consentida.
- Vaya una broma de pitos y flautas.

GALLEGO
- Guayta minyó la gayta de nyiguinyogui
- Ay! guenyo del meu carinyo que'ls morros t'espinyo.

PORTUGUÉS
- Qué li cau á ne'l sarau á la dona de casa?
- Lo que'm cou ho porto á sobre.
- Tingáu la festa en pau.
- A peresa no'm guanyáu.
- Dos reys van anaá á sarau.
- Noya la perruca os cau.

FRANCÉS
- Un bon jornal fa de bon-suar.
- Ab fanch del carré m'ha embrutat lo cotó.
- Un xeval m'ha atrapat un calé.
- Ja ve'l marxant?
- Comprém pa?
- Qu'es que sé que sab tothom?

RUS
- Qu'ho vols com arrop?
- La garrafa del xarops'ha aixefat ab'l trepitj.
- D'un buf va quedar pitof.
- Un ruch xich de Garraf va ferse un tip de garrofas.
- Aqueixa escarxofa fa tuf d'aygua naf.

POLACK
- Qui li piqui que s'ho rasqui.
- Quan pesqui no s'arrisqui.
- Mira que no s'osqui.
- Ves que no s'embesqui.
- No s'engresqui y no m'esquinsi.
- Vingui aquí á jugar á la brisca.
- Si te basca que busqui qui'l refresqui.
- No's trenqui la closca quan rellisqui.

ALEMANY
- Saben sí'l gotim vert fa las ocas grassas?
- Un cranch va caure sobre una brasa grossa.
- Xafan xuxos y fan traus.
- Jo't flich que flochs que du.
- Es que s'ha fet un gros trench al nas ab un catúfol esberlat de la cisterna.
- Ja vol préssechs grochs?
- Lo mal del fetje engreixa'l metje.
- Elástichs blaus fan fástich si's mullan y's tacan.

INGLÉS
- L'anech ha mort sens' haver-hi hagut espeternech.
- No's toquin ni's moquin.
- May estich tip de bescuyts.
- L'oncle broda á la moda.
- May cap gech me fa sachsons.
- No pot haverhi hagut may ví á n'aquest got.
- Lo got demlo al xicot que s'ha cruspit'l turró perque no xerri.

Y prou. MARRAMAU.

Ho he tret de Can Parèmies
.

DEDICATORIAS (recull) - José Luis Coll

2010-04-19T12:00:00.000+02:00

.
A DON JUAN CARLOS I y a doña Sofía después.

A FRANCISCO FRANCO que en paz descansemos.

A MANOLO SANTANA que se propuso triunfar y triunfó por pelotas.

A JULIO IGLESIAS que canta muy bien, según dicen los sordos.

A MARI SANTPERE que como actriz y cómica es genial, pero como ingeniero de caminos, una puta mierda.

A ANTONIO GALA una de las mejores plumas que tenemos.

A BIGOTE ARROCET que podía haber sido un genio en cualquier otra faceta.

AL MUSEO DEL PRADO con mi deseo de que sea trasladado al extranjero, para que lo visiten los españoles.

AL SUICIDIO Y AL MATRIMONIO dos cosas que sólo se deben hacer una vez en la vida, y por ese orden.

A LA RENFE que no es que tenga defectos. Es que no tiene virtudes.

AL TRAVESTI un señor que está cojonuda.

AL POLÍTICO deseándole una pronta recuperación.

A LA VIUDA mi más sentido pésame.

AL VIUDO mi más sincera enhorabuena.

A DON QUIJOTE cuyo escudero era más Sancho que largo.

AL SUICIDA que no es más que un impaciente.

AL LADRÓN que bastante desgracia tiene.

AL FINANCIERO que bastante desgracia tenemos.

AL DINERO que sólo sirve para todo.

AL POBRE que no sabe lo que se pierde.

AL RICO que no sabe lo que se pierde el pobre.

A LA PALOMA DE LA PAZ a ver cuándo da la cara.

A EINSTEIN uno de los hombres más importantes de la ciencia, relativamente.

AL INDIO AMERICANO que tan egoístamente quería quedarse con todo lo que era suyo.

A LA BÍBLIA un libro que ha servido para que juren sobre él quienes no lo ha leído.

A WALT DISNEY que hizo su fortuna abusando de los menores.

A DARWIN que creo que se quedó corto.

A CAMILO SESTO que cuando uno lo oye cantar no tiene por menos que exclamar ¡pero qué Sesto!

A LA VENUS DE MILO que tampoco es manca.

AL MASTURBADOR que si un día le cortan las manos es como si se quedara viudo.

AL ASESINATO que no és más que una exagerada falta de educación.

A LA PENA DE MUERTE una pena de pena.

AL GALLO que mucho presumir y luego cualquier gallina tiene más huevos que él.

A LA MIERDA que cada día cuesta más dinero producirla.

AL SUPERSTICIOSO que no, pero por si acaso.

A LOS REYES CATÓLICOS de quienes se dice que uno de los dos era muy guarra.

Y A DIOS que ustedes lo pasen bien.
.

PROFECÍA DE EVANGELISTA (S.XV)

2010-04-06T12:00:00.000+02:00

El primero día de enero que vendrá será primero día del año, que todo el mundo no lo estorbará, si con tiempo no se remedia. Este día amanecerá al alba.
Y tañerse han todas las campanas del mundo en tirándolas de las sogas, y harán tan grande estruendo, que no habrá cabeza de hombre sin su colodrillo.
Vendrá una niebla tan grande y tan oscura que cubrirá el cielo, y no habrá hombre, por ciego que sea, que vea las estrellas a medio día.
Levantarse ha un torbellino tan grande que levantará las pajas del suelo: las gentes se meterán en sus casas, por no estar en la calle: esa noche dormirán todos lo ojos cerrados, por miedo del polvo. Lloverá tanta de agua, que mojará el suelo y matará el polvo sin confisión.
Cantarán los gallos a oscuras de noche que no se vean unos a otros. Y otro día madrugarán las gallinas, rabiando de hambre, a escarbar en los muladares ajenos.
Luego habrán relámpagos y truenos, que no habrá hombre nacido que quede por nacer. Luego hará un terremoto tan espantable, que los muertos no osarán resucitar de miedo; los corazones estarán todos en los cuerpos, que no osarán asomar; los puerros y los ajos meterán las cabezas so tierra, y no osarán salir hasta que salgan canos; el azafrán y zanahorias y membrillos se tornarán amarillos de miedo.
Las mujeres serán todas hembras; los mudos se mirarán unos a otros callando, que no habrá sordo que los oiga. El fuego se tornará caliente, que llegando las estopas, se encenderán; la tierra se calentará tanto del gran sol, que los ahorcados no osarán llegar los pies al suelo.
Las piedras se tornarán todas duras como cantos; los caminos estarán tendidos por el suelo; los ríos correrán con ayuso; la mar se tornará toda agua, de manera que echando en ella una piedra y aún dos, no pararán hasta el suelo. Las montañas serán más altas que los llanos, de guisa que más se cansarán cien hombres por una montaña arriba, que no uno cabalgando por el llano. Todas las alimañas no tendrán más sentido que las bestias, todas llenas de pelos; las aves llenas de plumas; las golondrinas todas de una color, que no se conocerán la una de la otra; a los mochuelos se les tornarán las cabezas de hechura de cebollas, con dos cuentas de ámbar en la cara.
(...)
.

GRANS ESPERANCES (fragment) - Charles Dickens (traducció de Josep Carner)

2010-03-22T12:00:00.000+01:00

Pip, el protagonista del llibre, assisteix a una mediocre i accidentada representació de "Hamlet", protagonitzada per un vell conegut seu, els senyor Wopsle.

En la nostra arribada a Dinamarca, vam trobar el rei i la reina d'aquell país encimbellats en dues poltrones, damunt d'una taula de cuina, amb Cort oberta. Tota l'aristocràcia danesa els feia de seguici, i constava d'un noble minyó amb botes de pell d'isard d'un avantpassat gegantí, un venerable Par de cara xarona que semblava haver ressuscitat entre gent morta de poc ha, i la cavalleria danesa amb una pinta al cabell i mitges de seda blanca, i oferint, tot plegat, un aspecte femení. El meu talentós compatrici restava ombrívolament a part, i jo hauria ben desitjat que els seus rulls i el seu front haguessin estat més probables.
A mesura que l'acció es va anar descabdellant, traspuntaren diverses menudes curioses circumstàncies. Semblava que el rei difunt d'aquell país no solament havia estat perjudicat de la tos cap al temps de la seva mort, sinó que se l'havia emportada a la tomba i l'havia tornada a traginar enfora d'ella. La fantasma reial, demés, duia un manuscrit de l'altre món al voltant del seu bastó de comandament, i hauríeu dit que de temps en temps s'hi referia, però amb un posat d'angúnia i una tendència a perdre el punt que més aviat retreien la vida mortal. Fou això, al meu parer, el que induí el públic a aconsellar a l'Ombra: -Gireu full!-, recomanació que ella es va prendre molt malament. Calia també reparar en aquell esperit majestuós que, tot i que sempre apareixia amb un aire d'haver estat absent per molt de temps i caminant amb immensa distància, no venia, perceptiblement, sinó d'una paret ben pròxima. Això feia que l'esglai que inspirava fos acollit amb irritació. La Reina de Dinamarca, dama ben revinguda, per bé que històricament imaginada amb un cor de bronze i una voluntat de ferro, lluïa, en opinió del públic, massa quantitat de llauna, perquè el seu mentó era fermat a la seva diadema per una ampla faixa d'aquell metall (com si tingués un mal de queixal tot sumptuós), i en duia un cinyell i dos grans braçals, de manera que l'anomenaven obertament "l'olla amb els clemàstecs". (...) Finalment, Ofèlia era víctima d'una tal lenta i harmoniosa follia, que quan, al seu temps es va haver llevat la seva eixarpa de mussolina, i l'hagué ben plegada i colgada, un home tot botós que feia estona que refredava el nas impacient contra una barra de ferro a la primera fila del públic, rondinà: -Ara que han ficat la criatura al llit, que ens portin el sopar!-. Cosa que, pel cap baix, era una sortida de to.
Sobre el meu infortunat compatrici s'acumulaven tots aquells incidents amb l'efecte més joguinós. Cada vegada que aquell Príncep indecís havia de fer una pregunta o bé manifestava un dubte, podia comptar amb l'ajut del públic. Per exeple: en preguntar ell si hi havia més noblesa d'ànim a sofrir, alguns bruelaren que sí i d'altres que no, i alguns, decantant-se a totes dues opinions, van dir: -Feu-ho a parells o senars!- i començà una veritable sessió controversial. Quan preguntà per què gent com ell havien d'arrossegar-se entre terra i cel, l'hi encoratjaren amb cridòria de: -Molt bé! Aquests són!-. (...) Quan va agafar la xeremia -molt semblant a una flauteta negra que adés havien fet sonat a l'orquestra i li havien lliurat per la porta-, li demanaren unànimement que hi toqués el Rule Britannia. Quan recomanà a qui sonava que no ho fes d'aquella manera, l'home reganyós va fer: -I vós tampoc: sou ben pitjor que no pas ell!-. I em dol d'afegir que el senyor Wopsle fou saludat amb riallades en cada una d'aquestes ocasions.
Però les seves proves més àrdues foren al cementiri, el qual tenia un cert aire de selva verge, amb una mena de safaretget eclesiàstic a l'una banda i una barrera de petatge a l'altra. Havent els espectadors destriat el senyor Wopsle que, tot embolcallat amb un mantell negre, passava la barrera, van avisar amicalment l'enterramorts: -Ei.Ara ve el de les pompes fúnebres a veure com ho teniu-. Em penso que, en un país constitucional, tothom reconeixerà que el senyor Wopsle en cap manera no podia retornar el crani, després de filosofar-hi, sense desempolsar-se els dits amb un tovalló blanc que es va treure de la pitrera; però àdhuc aquesta acció innocent i indispensable va haver de tenir aquest comentari: -Cambrer!-. L'arribada del cadàver a enterrar (dins una caixa negra, buida, amb la tapadora cap per avall) fou el senyal per a una joia unànime, que accentuà en gran manera el descobriment, entre els portants, d'un individu perfectament inconegut. Aquella joia acompanyà el senyor Wopsle durant la seva lluita amb Laertes entre el caire de l'orquestra i el de la tomba, sense que minvés gota fins que va haver estimbat el rei de la taula de cuina i va haver mort, a poques polzades, de les garretes en amunt.
(...)
.

LA CODORNIZ y su leyenda - Pgarcia

2010-03-08T12:00:00.000+01:00

(...)
En medio de la extraordinaria popularidad alcanzada por la revista, comenzó a forjarse la leyenda: la leyenda de sus números sorprendentes y las portadas cáusticas, en las que se atribuían a La Codorniz ocurrencias que nunca tuvo; portadas que nunca existieron y que no obstante la gente juraba haber visto con sus propios ojos, pese a los permanentes desmentidos de su redacción. Intento inútil. Las leyendas sobreviven a la razón.

De un modo somero este es el mentís a la leyenda de las portadas fabulescas de La Codorniz:

1) La portada del túnel: Se asegura que La Codorniz editó un número en cuya portada se veía la entrada de un túnel, por el que se disponía a penetrar una locomotora. Todas las páginas interiores estaban en negro, como si fuese la oscuridad del túnel. Y como contraportada, el tren saliendo del túnel. Ese número nunca existió.

2) La portada del Fresco-de-Galicia: Otro dibujo que la gente asegura haber visto: Un parte meteorológico en el que en destacado recuadro podía leerse: "Reina un fresco general procedente de Galicia", en clara alusión al general Franco, por entonces Jefe de Estado. Esa portada nunca apareció.

3) La portada del Huevo-de-Colón: Más célebre que las anteriores, si cabe es, en el falso recuerdo popular, aquella que dicen que presentaba a toda página un gran huevo de gallina, con este rótulo: "El huevo de Colón". Y luego, más abajo, en letra pequeña: "La semana que viene publicaremos el otro". Un nuevo caso de atribución imaginativa. Esa portada tampoco existió.

4) La portada del Se-la-tirará: Otro chiste que más de uno y más de dos, más de tres y más de cuatro, juran haber visto con sus ojitos que se ha de comer la tierra: un dibujo con un novio abrazando apasionadamente a su pareja. Un árbol con un pajarito. Un niño con una piedra en la mano a punto de arrojarla al pájaro. Y este pie de chiste: ¿Se la tirará o no se la tirará? Cuarta portada que jamás existió.

5)Las de la Vespa y el Título Invertido: También la vox populi hablaba de la referida a la "moto verde" del "Marqués de Villavespa", sobre la exclusiva importación de don Cristóbal Martínez Bordiú, yerno de Franco, de los "scooters" italianos; y en segundo lugar, de aquella que cuando a Francis, el hijo varón de los marqueses de Villaverde, le cambiaron el orden de los apellidos llamándolo Franco Martínez en vez de Martínez Franco, la mancheta de La Codorniz apareció como "Codorniz La". Ni la una ni la otra existieron.

6) La de Bombín-es-a-bombón: De todas las portadas-bulo, seguramente la más famosa fue la del enunciado de: "Bombín es a bombón, como cojín es a equis. Y nos importan tres equis que nos cierren la edición". A tal punto tuvo fuerza este camelo que dejaba en pésimo lugar a los que afirmaban poseer el número en cuestión, que La Golondriz encargó a su dibujante Eduardo realizarla. Y así se publicó en febrero de 1991, y luego se repitió en el nº71, en 1997, incluida como suplemento en el diario Ya. En consecuéncia, tampoco esa portada existió en La Codorniz. Aunque sí en La Golondriz, para escarnio de unos e información de todos.
.

Festival revival dels 70

2010-03-06T09:00:00.001+01:00

Ahir, en Tibau ens convocava a fer entre tots un revival musical dels 70'.
Com que no sabia per quina cançó decidir-me, finalment opto per dues:

La primera és "Down on the corner" dels Creedence Clearwater Revival. No entra a la dècada dels 70' pels pèls, ja que és del 1969, però crec que s'adiu perfectament a l'estil de música que relacionem amb aquella època, i és una cançó que sempre m'ha donat molt bon rotllo.

La segona és "Sultans of Swing", dels Dire Straits, que és del 1978, o sigui de quan jo tenia tan sols cinc anyets. Tot i això és sens dubte una de les meves cançons preferides.
Aquí en una actuació del mateix 78 amb la formació original dels Straits:

... i aquí en una actuació del 85, amb la banda ampliada, i amb gairebé set minuts instrumentals finals, amb un excel·lent diàleg entre la guitarra de Mark Knopfler i el saxo de Chris White:

CONVERSIÓ I MORT D'EN QUIM FEDERAL - Salvador Espriu

2010-02-22T10:00:00.007+01:00

Avui fa 25 anys que ens va deixar Salvador Espriu, una de les principal figures de la literatura catalana. Des del bloc Antaviana es va fer una crida a la catosfera per fer un homenatge al poeta de Sinera, al qual s'hi han sumat més de 300 blogs.
Aquest és el granet de sorra de Coca de recapte, el conte "Conversió i mort d'en Quim Federal" inclòs en el llibre "Ariadna al laberint grotesc"(1935).

En Quim Federal, estès damunt la màrfega rebregada, endevina que li arriba l'ocana que no té retorn i ho comunica a la Rossenda, dreta i despentinada al seu davant. El diàleg s'allargassa a crits en el desordre de l'alcova.

-Ai que em moro, Rossenda !

-Ta mare!

-Et dic que em moro, reina, que no em tocaran les mateixes de demà.

-No m'espantis, que estic delicada i el sotrac no em convé.

-La dinyo.

-Assassí !

-Aquesta sí que no la conto.

-Pero què et passa, Federal? Que va pel ram del negre, aquest paraulejar, o és gresca?

-T'ho juro, Rossenda, em veuràs fer el sardina a les meves altures, cinquanta-tres d'encara no fets.

-Estafes el compte a la fe, descregut, rondes la multiplicació del deu per sis, ganàpia, prou que ho sé. Mestra, jo, amb tants anys d'arrossegar aquella inexperiència amb en Pinxo Arruga, malaguanyada.

- No és l'hora de treure un càlcul fi, Rossenda. Allà va que trona i res no varia si són tres de més o tres de menys. La qüestió, que m'arriba l'instant del catacrec. Ai, Rossenda, el ventre !

- Aguanta ferm, Quim, almenys fins que una servidora et faci una tisana. Que no diguéssim que, perquè no et sóc massa res, no vares anar a can Pistraus amb tots els ets i uts.

-No te'n riguis, Rossenda, que va de valent.

-Assassí, que estic sola amb tu i m'arribaràs a treure de polleguera. On et fa mal?

-Aquí, Rossenda, al ventre, ja t'ho he dit. No em remenis, que els esperits no estan per estovar el matalàs.

-Ai, Jesús, la paraulada va de veritat, ara ho conec. Quim, procura, a la darrera, esbufegar a dret en la sort d'aquesta venturadeta que t'ha sacrificat anys i panys i una carn de poc rebrec. No et diré que l'estrenessis, però sí que vares actuar de setè. Honradesa, Quim, considera que em deixes molt plorosa i poc vídua. I si arreglàvem els paperots de la convivència ? Un escrúpol de mà alçada i tot va millor.

-Ai que em moro!

-Apa, Quim, dóna'm el gust de poder-me disfressar de dol legítim.

-Rossenda.

-Què?

-Es diu "que mana".

-Què mana.

-Clou de continent la mui i recorda que tractes en Quim Federal.

-Ai, mare, que una faci d'escarràs, total per ensenyar a les acaballes les vergonyes pels carrers! Egoista, lladre! Malaguanyada de mi!

-No em vinguis amb més brocs. Prou, fes el que vulguis mentre callis, bruixa.

-Així, és de consciència. Aniré a avisar mossèn Apagallums.

La Rossenda surt, i el Federal es rebolca pel llit, en el pròleg de les acaballes.

En sortir, la Rossenda topava en Ventura el sagristà, el qual l'obligà a recular i pel camí l’assabentava de la momentània absència de mossèn Apagallums: mentre torna, ell prepararia la lamineta del Federal. En entrar tots dos a l'alcova, aquesta va ser la salutació del sagristà:

-Pax tecum!

-Fora, fora escarabats, jo sóc federal,de tota la vida.

-Jo no sóc un escarabat. És possible que no em reconeguis, passo de llarg per la teva memòria? Quimet, que n'estàs, d'atrapat!

-Ah, ets en Ventura. Sagristà o no, noi, xoca-la. Encantat de reveure't, sí senyor, els amics són els amics.

En Ventura, restablerta la vella amistat, assenyala la Rossenda :

-Que t'és concubina, diguem la suposició?

-Tècnicament sí.

-Uix, desconsiderats, quines vardes! Jo sóc una dona decent.

-Afluixa i para, calma, noia, que no cin- gles i entrelluques que són brívies? Aquí senzillament em preguntaven si te m'aproximaves de senyora.

-Ah, la malpensada, perdoneu-me. Aquesta m'és la creu de no haver anat mai a costura.

-Així m'agrada, que no us baralléssiu, sobretot. Ara feia mesos que no t'havia vist, Quim, però avui el cor em deia de venir, i aquí em tens. I tu què, conseqüent encara amb el teu credo?

-Sí, com sempre, ja ho saps, paiet: morta la cuca, llibertat i tapa't.

-Prou que em necessites, blasfem, ja ho ensumava. Pels senyals, ja et veig convertit d'un moment a l'altre en calcomania, i tan damnat, de cap al considerable sofre del benguistanó. Penedeix-te, que encara hi ets a temps.

-Això sí que és un sermó cristià. Si a una no li costés tant, deixaria escapar un rajolinet. I no et commou, herètic, fill d'un dimoni? Au, prepara't amb el sagristà, perquè quan arribi mossèn Apagallums ens executi el sagrat de la unió, amb una benedicció d'una gran eficàcia, així ho espero, pero ràpida i de deu rals, que l'empalmes i jo no hi vull despendre més enllà de mig crespó.

-Malvats, coaccioneu la consciència lliure, deixeu-me esterrejar en pau.

-Tanoca, amb ben poca cosa quedaries bé.

-De tot el meu record i del teu, Ventura, que no crec en res. Tu et vas mofar, en canvi, de la causa.

-Em tocaven i m'estovaven l'entranya, i em vaig salvar. Si ara prepares l'esbandida, també ho aconseguiràs, ho picaràs a temps.

-Ventura, ets el meu amic, però si m'empipes t'etzibaré a pastar fang.

-Encomana't a Déu, tanoca.

-Me'n faig l'estella, però no crec en res.

-Aquest home és poc espanyol. Fill, bon germà, penedeix-te.

-Geni i figura. No he vist ni mai no he filustrat cap filagarsa d'Andebel, com vols que hi cregui? Em mantinc ferm. Amb una condigna mesura de canguis, però ferm.

La boca del Federal s'omple de bromera. Les siluetes de la Rossenda i el sagristà es reflectien, aterrides i allargassades, a les parets de l'alcova en penombra.

Pam, pam, pam: uns quants trucs a la porta. La Rossenda va a obrir, i ara entrava en Pancraç, l'ataconador de la mateixa escala.

-Amb permís. La dona em deia suara que no estem potser prou bonets.

-Ai, Pancraç; ataconador, a les acaballes!

-A les acaballes i rèprobe, l'home vol tufejar.

-Ai, Jesús, Maria i Josep!

La pietosa exclamació fa néixer de sobte una idea en el magí d'en Ventura. Preguntava a l'ataconador:

-Que tens principis?

-Home!

-De primera. Se m'ha acudit un pas de seriosa comèdia per convertir el Federal. Que te'm disfressaries de delegat Patopí? Jo t'invoco i tu apareixes per la finestra. Et fa, per una orquidueta?

La Rossenda ajuda :

-Au, sí, compare ataconador, que mos- sèn Apagallums el trobi a punt, quan arribi. I feu-me també el favor d'enviar una canalleta de les vostres a la rectoria. Si mossèn Apagallums ja hi és, que s'afanyi.

En Pancraç, un bon jan, concedia:

-Bé, sigui, avui no puc tampoc anar a la taverna, que és el primer de maig. Torno de seguida.

Quan sortia, el Federal preguntava:

-Què deia, en Pancraç?

-Res, que sap una untura i l'ha anada a buscar.

-Ai, ai que em moro!

-Tanoca, converteix-te i fes neteja.

-No em vinguis amb més bestieses, sa- gristà, frena la barrila.

-Anem a pams, Federal, que és el meu deure. Ara mateix ens afirmaves que no havies clissat mai una trista filagarsa d'Andebel. Si la guipaves, o encara que no fos més que la d'un modest representant, hi creuries?

-Manú, si fos de veritat, ben de veritat, tant diràs!

En Ventura s'agenollava aleshores de cara a la finestra:

-Et prego, doncs, Patopí, de considerar el meu honor i el pòndol d'aquesta colomassa d'ortxieta en greu perill. Mostra el teu poder a l'empedreït i fes-me quedar bé, en trametre'ns sense dilació el teu autèntic prestigi per darrera de la balconada.

-Ai, ai, no em facis riure, que em moro!

La Rossenda xisclava:

-Riure? Mi-te’l.

El balcó s'obre amb terrabastall. Esclat de llum. La vera efígie de Patopí, retallada a la finestra. El missatger beneïa:

-Salut.

En Quim Federal tenia por i s'escridas-sava:

-Tremolo, hi veig, crec, em vull reconciliar!

-Espera mossèn Apagallums, tanoca, que no tinc cap potestat.

-En deu tenir aquest sant del xaró, vull que la reconciliació sigui ben pública. Ai, pecador, federal, del morro fort: impenitent, quantes ofenses! I no sé si tindré temps d'escorcollar-me a fons i d'abocar-Ies totes, sobretot una, Patopí: fa més de trenta anys que mantinc rossecs de conferències amb la pròpia de l'ataconador de baix.

Un gran trasbals. Patopí renegava:

-Òndia, i per sentir-me dir això m'heu disfressat de Patopí?

Al llit, les últimes i oportunes sotragades del moribund. Tots hi corrien. En Ventura observa el Federal, li acluca els ulls i comunicava després a la Rossenda :

-Tinc el sentiment de dir-te, Senda, que Déu hi ha pogut més que nosaltres.

Planys de la Rossenda:

-Ai, i mossèn Apagallums sense haver vingut! Ai, que serà de mi, pobreta? Reina, sola, amb dol i no en toco res!

-Tranquil.litza't, que encara fas prou goig. Vols venir amb mi, mig de sagristana, mig del que sigui?

La Rossenda s'asserenava de cop sobte i acceptava els tractes:

-Ai, que ten'estic d'agraïda!

S'abrasaven, i ara s'esbadellava el plant de l'ataconador:

-Ai, pobre, pobre de mi! Trenta anys de nogués que m'endinyava el Federal, i jo que vivia tan feliç, sense sospitar-ho!

El sagristà i la Rossenda el consolaven:

-Els roms sempre són els darrers a caure-hi, ja se sap, i d'altra banda has fet una obra de misericòrdia.

En Pancrac; concedia:

-Això sí.

Aquest va ser el profund comentari final d'en Ventura:

-Una luctuosa escena, ai las! No som ningú.

En Pancraç remugava:

-Trenta anys! El que és aquella es recordarà en endavant de les eines d’un pegot, ho juro.

I es disposava a franquejar la porta. Caritatiu i sorneguer, en Ventura li desitja:

-Compte a no xocar ara, esborneiat, amb la llinda, que al damunt no se t'escarxés la trontollada txitxé.

L'ataconador ja havia après a bramular amb forja i abandonava amb dignitat i sense més dany l'habitacle. Ja soIs, en Ventura i la Rossenda es posaven a vestir el muló, i la faula popular i edificant acaba aquí.
.

DICCIONARI CATALÀ DE FALSES ETIMOLOGIES (recull) - Josep M.Espinàs

2010-02-15T12:00:00.001+01:00

.
ABDOMEN . Del prefix llatí ab-, "allunyament", i dominus, "senyor". Part del cos allunyada del domini espiritual, per tal com conté l'aparell reproductor, l'excretor i una gran part del digestiu.

ABSOLUTISME . Derivat d'absolució. Sistema polític en què el governant es considera absolt de qualsevol error o crim perquè no té limitacions de tipus jurídic en l'exercici del seu poder.

AGREDIR . Prové de "dir (un mot) agre". Posteriorment s'amplià el concepte de l'agressió verbal a l'agressió física, d'acord amb la norma catalana: tal dit tal fet.

ANALFABET . D'analfavet. Equivalència catalana -amb el pudor típic de la nostra llengua- de la més descarada i menys eufònica expressió castellana popular "tonto del culo". Per unió d'anal i favet, diminutiu de "fava", "fleuma".

CALÉ . Genuí català, no argòtic. De caler, "caldre". "Calé" és "allò que cal tenir".

CATIFA . Prové de la forma prefixada cat-, del grec katà ="sota", i tifa ="excrement, cagarada". Catifa és el lloc sota del qual s'amaga la merda.

CELEBRITAT . De cel i ebri="embriac", celebritat és l'"embriaguesa celestial", la "borratxera de la glòria".

CERÀMIQUES . Allò que en el futur, per la seva fragilitat, serà miques.

COMEDIANT . Prové de commediant, algú que actua "com a mediant" o mitjancer, essent el comediant el "mediador" o "intèrpret" entre l'autor i el públic.

COMPANY . Creació lingüística popular. Tenir un "company" és encaixar amb algú altre, tan feliçment "com pany en clau".

CORBATA . Per la seva disposició sobre el pit, és la bata del cor.

DIAMANT . Del grec dia="a través" i amant. Diamant és allò que s'obté a través de l'amant.

DIFAMAR . Grafia correcta: difemar. Prové de di="dues vegades, repetit", i femar, cobrir algú repetidament de fems.

INGENU . Prové d'enginy i de nu. Ingenu="enginy nu", desproveït de malícia.

JOIELL . De jo i ell, allò que uneix els amants. El fet que existeixi "joiell" i no "joiella" demostra el punt de vista femení del "joiell".

JUGANER . Prové de joc i ganer (de "gana"): qui té ganes de joc.

JURAMENT . En les nostres institucions medievals, quan es demanava declaració pública a un cavaller, un noble o un clergue, el notari major preguntava: "Jura vostra mercè?". L'interrogat responia: Jura!, i el notari tancava el tràmit: Amén!="així sia", que es compleixi, doncs, el que ha afirmat. Aquest repetit "jura-amén" com a fórmula identificà històricament l'acció.

LITERAT . Prové de litos="pedra", forma prefixada lit-, i errat. "Literrat" és l'escriptor que, pensant que fa una obra d'art comprensible, fabrica erròniament "pedres", el llibre anomenat vugarment un "maó" o un "totxo".

MALACOSTUMAR . Prové de malacos-, forma prefixada del grec, que significa "tou". "Malacostumar"=acostumar a ésser tou, a una vida blana, a comportar-se tovament des del punt de vista físic o psíquic.

MEGALOMANIA . Mot compost de mega="gran", gal·lo="francès" i mania. "Megalomania" és la característica "mania francesa de grandeses".

NATURISTA . Prové de Mallorca. A la forastera se l'anomenava Na Turista, i aquest mot, "Na Turista", s'aplicà a la primera dona estrangera que es despullava per prendre el sol balear. D'aquí s'ha estés a tothom qui practica el costum de vida i terapèutica naturals: sol, aire, etc.

NIMI . Insignificant, negligible. Abreujament de l'expressió popular "ni m'hi va, ni m'hi ve", que apliquem a allò que no ens afecta o no té importància per nosaltres.

NOVICI . De no (negatiu) i vici. Efectivament, s'exigeix a un novici que no en tingui cap.

OSTEOPATIA . Malaltia òssia. Compost d'os, teo="déu" i patia="dolors". Significa l'os que fa un mal de cal Déu.

PAPAGAI . Au psitaciforme, que rep aquest nom perquè hi era molt afeccionat un Papa homosexual que per discreció no anomenarem.

PARIR . Masclisme. Hauria d'ésser marir.

PASTERADA . Combinació, preparació, etc., no reeixida. Prové de pasta i errar. És una "pasta- errada".

PIXADOR . Urinari, orinador públic. Del català pi i de l'anglès shadow="ombra, protecció". Abans que no es construïssin urinaris públics, o quan no n'hi ha a prop, la solució tradicional i encara vigent és el pishadow=pixar a l'ombra d'un pi, o protegit/dissimulat per un pi.

PUZZLE . No és pas un anglicisme, com repeteixen tots els diccionaris i enciclopèdies. Prové del verb català posar. N'hi ha prou que hom demani a un anglès de pronunciar "puzzle" i es descobrirà que pronuncia prou correctament posa'l! El sentit és clar. Cada fragment d'aquest joc ha d'ésser posat en el seu lloc corresponent.

RAJOLÍ . Del català raig i del francès joli="bonic,festiu". Raig petit, bonic i alegre, especialment en una font.

RANCORÓS . Prové de ranc="cama esguerrada" o "moure's defectuosament". Ranc-corós és qui té el "cor ranc", i rancúnia un sentiment ranc, o sigui esguerrat, un sentiment que es desplaça defectuosament.

REMORDIMENT . Prové de remor="soroll confús", de i ment. Remordement és el "soroll confús de la ment", allò que interfereix en el mecanisme del cervell quan hom està neguitós en sentir-se culpable d'una acció tinguda per dolenta.

RUMBA . De rhum (grafia originària de "rom") i el verb anar: Rhum va! Amb aquesta expressió hom s'animava a les Antilles a iniciar el ball, i cal tenir en compte l'estret lligam que hi ha en aquelles terres entre la dansa i el rom.

SENDERI . Judici, seny, discerniment. Prové de sender=camí estret per als vianants. Qui té senderi és qui va pel sender i no se'n surt tot i l'estretor.

SEXAGENARI . Prové de sexe i gener. Un "sexe-a-genari" és la persona que comença a tenir el "sexe al gener", és a dir, en fase de refredament.

SÍNIA . Màquina de treure aigua. El mot prové del típic pessimisme del pagès: si n'hi ha, "si-ni-a".

SOTS- . S'aplica a "sots-director", "sots-inspectos", etc. Del francès sot="neci", el qui no és prou llest per a ésser director, inspector, etc.

TALIÓ . Pena que consisteix a fer sofrir a algú un dany igual al que ha causat. Prové de tal jo (fonèticament: "tal-iò"), és a dir, "tu patiràs tal com jo he patit".

TROPICAL . Del francès trop="massa" i cald ("càlid"). Massa càlid.

VALOR . Qualitat que fa que una persona o cosa sigui preuada. De l'expressió val or.
.

CUENTOS DE GARIBAY (S.XVI)

2010-02-01T12:00:00.000+01:00

Un enfermo hizo llamar un médico, y mostrándole la orina, vio que era de sangre, y preguntóle: -¿Coméis bien? -Sí, señor. -Dormís bien? -Sí, señor. Díjole el médico: -Pues yo os daré con que se os quite todo eso.

Diéronle a un hombre una pedrada en un ojo que se lo echaron fuera. Preguntó al cirujano que se lo estaba curando: -Señor,¿perderé el ojo? Respondióle el cirujano: -No, que yo lo tengo en la mano.

Un padre tenía un hijo necio, y quiriéndole desposar, encomendóle mucho que no hablase, porque no entendiesen que era necio. Y estando todos asentados a la mesa, los parientes de la novia dijeron que parecía el desposado necio, como no lo veían hablar; y oyéndolo el desposado, dijo a su padre: -Señor, bien puedo ya hablar, que me han conoscido.

Enterraban una muger muy gorda. Dijo un caballero que había de menester la tierra mostaza para comella.

Un padre reñía a su hijo porque no se levantaba de mañana, y dábale por ejemplo que uno se había levantado de mañana y se había hallado una bolsa con muchos dineros. Respondió el hijo: -Más había madrugado el que los perdió.

Decía un gentil hombre a una señora: -Beso pies y manos de Vm. Y ella le dijo: -¿Por qué os olvidáis, señor, otra estación que está en medio?

Convidando a uno cenar, pusiéronle rábanos al principio de la cena. El cual dijo: -En mi tierra, a la postre ponen esta fruta. Respondió el que le convidó: -Y aquí también.
.

FESTES POPULARS - Francesc Orteu

2010-01-17T12:00:00.006+01:00

Avui finalitza l'Any Amades, amb un acte conjunt que es celebra a les places majors de moltes poblacions catalanes. Justament he programat aquesta nota, perquè en el moment de publicar-se jo seré al centre de Sabadell fent ballar l'Antonot, el Drac de la ciutat.

En Víctor Pámies va fer una crida per tal de convertir la Catosfera en la Plaça Major del nostre folklore i cultura popular, i publicar un escrit dedicat a l'Amades avui diumenge a les 12h. S'hi han sumat una bona pila de blogs.

He triat un conjunt de festes populars que crec que Joan Amades no va incloure en el seu Costumari. Es tracta d'uns textos d'en Francesc Orteu que foren guions pel programa-concurs de Catalunya Radio "Pasta Gansa", presentat per Mikimoto.

Una de les festes més populars del costumari català és la festa de la matança del porc. Aquesta tradició presenta una variació interessant en la localitat muntanyenca d'Amposta, on abans de matar el porc l'emboliquen en paper de plata i el tanquen dins d'una garita de la caserna de la guàrdia civil, mentre la canalla crida: "Nou, vuit, set, sis, cinc..." per tal de fer creure a l'animal que és un astronauta de la missió Apol·lo. Llavors l'alcalde encén uns matolls i tothom sacseja la garita fins que el porc comença a flotar perquè creu que ha arribat a la zona d'ingravidesa. Quan l'animal és a deu metres d'alçada i descobreix que tot és una burla, cau a terra i queda fet una cansalada.

Al poble muntanyenc de Vilaplana se celebra des de fa segles la festa del ciclomotor. La diada comença ben de matí, quan els joves fadrins es lleven i mengen el tradicional estofat de matolls i closca d'ou, després es tapen els ulls amb draps i intenten arribar fins l'ermita amb els ciclomotors carregats amb les noies fadrines. Tots els que cauen barranc avall són estomacats pels habitants del poble, i els ciclomotors s'incineren sense contemplacions, mentre que els que arriben a l'ermita són rebuts per les àvies amb exhibicions de break-dance, i els ciclomotors són rentats amb aigua beneïda i lubrificats amb oli multigrau verge d'oliva.

El dia de Sant Xavier Raspallador se celebra a la vila de Planoles l'ancestral festa de la descargolada. A primera hora del matí, es reuneixen a la plaça de l'ajuntament tots els vilatans armats amb tornavisos de diferents mides i després d'escoltar la benedicció del bisbe de la Campsa arrenquen a córrer per tal de descargolar tants cargols com sigui possible. Els únics cargols que no es poden tocar són els de la torre d'alta tensió i els de la via del tren. Al vespre es compten tots els cargols, i qui n'hagi trobat més té dret a vendre'ls a les ferreries de la comarca.

Cada segon diumenge d'agost se celebra a Molins de Rei la festa del Monarca Feliç, que commemora la visita que l'Alfons Tretze va fer a la vila disfressat de rotlle de primavera. La festa del Monarca Feliç comença de bon matí quan l'alcalde arria la bandera constitucional del balcó de l'ajuntament i, després de doblegar-la ben bé, se la menja amb salsa curri. Més tard, es transporta en comitiva l'alcalde fins al dispensari, on hom l'instrueix en tota mena d'exercicis pre-natals. Cap al vespre, si l'alcalde encara no ha infantat, és costum practicar-li una cesària, i un cop recuperada la bandera constitucional, es col·loca amb tota solemnitat al balcó de l'estació de la Renfe.

Una de les festes populars més peculiars de les terres de ponent se celebra a la vila de les Borges Blanques cada segon diumenge de quan plou. Es coneix com la festa de la tieta submarinista i aplega totes les tietes de la comarca, que es reuneixen a primera hora del matí en un revolt del canal d'Urgell, on, segons la tradició, el camarada Durruti va fer llençar la seva tieta soltera per motius d'estratègia militar. La festa consisteix a fer que les tietes se submergeixin a les aigües marronoses i parlin entre elles en francès per tal de fer veure que són el comandant Cousteau.

Cada sisè dimarts de novembre se celebra davant la petroleoquímica de Tarragona la festa del bomber bromista, que reuneix tots els aspirants que no han pogut superar les proves d'ingrés al cos per motius psiquiàtrics. Els qui s'hi apleguen, s'omplen les butxaques de brases i piules, i arrenquen a córrer en direcció al dipòsit de combustible. Quan algun dels malalts mentals arriba dalt d'un dels dipòsits sense provocar cap explosió, tots els altres piquen amb el cap contra les canonades i intenten fer sonar la tonada de la Balanguera.

Cada primer diumenge de març, diada de Santa Maria Montserrat, patrona dels programadors en llenguatge Cobol, se celebra a Monistrol l'aplec de la sardinada de mig quilo. A primera hora del matí arriben a la vila camions carregats amb màquines d'asfaltar i ciutadans negres d'ascendència aragonesa disposats a pavimentar les terres de conreu per tal que hi puguin circular millor els tractors. Les pubilles els reben amb els braços oberts i les robes xopes de carajillo d'anís, cosa que encoratja els homes. Al capvespre, després d'una dura jornada de feina, els negres aragonesos canten nadales dalt del campanar de Monistrol mentre les pubilles utilitzen delicats mocadors brodats per a netejar el quitrà de les màquines d'asfaltar.
.

VERDAGUER CONTRA PITARRA - Lo Gaiter del Besós

2010-01-04T12:00:00.000+01:00

.
Publicat a l'AHIR, suplement satíric del diari AVUI, dimarts 15/12/87.

PITARRA
Lo que parla el poble parlo,
i tal com parlo ho escric,
i no faig cas del nyic-nyic
dels gramàtics, i quan garlo
no m'estic de dir plumero,
dic campanar, vós cloquer,
gotera per degoter,
vós capell i jo sombrero.

MOSSÈN CINTO
Mes aurelles a l'ensems heu percutides,
haveu eneriçada ma barretina
amb les fiblades de vostra boca eixides.
Oh la llengua de mos pares llemosina,
vull sadollar-me amb ton dring amorosívol
fins aconhortar lo meu cor pagesívol.

PITARRA
Ei, alto, pareu el carro!
A què ve, mossèn, l'enfado?
Vostè no perdi cuidado,
que la llengua porta marro.
Amb lo què dieu reparo
que voleu encotillar-la;
lo català que ara es parla
an a mi no em sona raro.
De quin modo us heu posat!,
si lo que escriu la plumilla
de la vostra camarilla
no ho entén, vamos, ni el gat.

MOSSÈN CINTO
Calze de fel, esfereïdor cilici,
calvari espaventable, traïdorenc glavi.
Verinosa llengua? Verinós suplici
que mon cor esberla perquè l'urc s'esbravi:
Catalunya sempre, sempre!! Mai Pitarra!
Fendiu son pit bord amb vostra simitarra!

PITARRA
Allavors, voleu combat?
Pues s'ha acabat tanta guassa.
Nanos, porteu la corassa,
que és l'hora de la veritat.

MOSSÈN CINTO
Dels almogàvers batega la sang vera,
só més jai, nogensmenys occir-vos espero.

PITARRA
Re no sou vós, embustero,
jo sí que sóc una fiera.
.

LECTURES 2009

2009-12-31T12:00:00.001+01:00

Moltes vegades, parlant amb amics sobre llibres i la lectura, m'han preguntat quants llibres llegeixo al cap de l'any, i francament no en tenia ni idea. De sempre m'ha agradat molt llegir, i llegir pràcticament de tot, i sempre tinc algun llibre en marxa.
Des de mitjans del 2008 vaig començar a fer-me un llistat dels llibres que anava llegint, per tenir la dada exacta (per pura curiositat personal) de quants llibres llegia en un any.

Tal com he vist que feien a d'altres blogs, publico la llista de llibres que he llegit aquest 2009. Podreu veure que hi ha una mica de tot, i entre ells, un bon grapat de títols que he llegit sobretot buscant textos per anar farcint aquest blog.
Si voleu algun comentari sobre algun d'ells en particular, no heu de fer més que demanar-m'ho.

. RAYUELA - Julio Cortázar. Aquest llibre es pot llegir seguint l'ordre habitual (començant per la primera pàgina i anar seguint), o començant pel capítol 73 i anar saltant de capítol en capítol en el des-ordre que t'indica el llibre. Per tant, l'he llegit dos cops.
. LA TRISTA MORT DEL NOI OSTRA - Tim Burton
. MONÒLEGS - Apel·les Mestres
. VIAJE AL PIRINEO DE LÉRIDA - Camilo José Cela
. BIOGRAFIA DE LOT i altres proses - Joan Oliver
. LIMPIEZA DE SANGRE (capiàn Alatriste II) - Arturo Pérez-Reverte
. TOR, tretze cases i tres morts - Carles Porta
. VIATGE AL PIRINEU DE LLEIDA - Josep M.Espinàs
. VIATGE A LA SEGARRA - Josep M.Espinàs
. FIRMIN - Sam Savage
. SAN CAMILO, 1936 - Camilo José Cela
. LA CONXORXA DELS XIMPLES - John Kennedy Toole (re-lectura per 3º-4º? vegada)
. EL SOMRIURE DE BURT LANCASTER - Victor Alexandre
. HISTORIA DEL DAIBLE - Daniel Defoe
. LA CIUTAT CANSADA - Pere Calders
. EL DIABLE, apunts per a una futura Diabología - Giovanni Papini
. TODO BAJO EL CIELO - Matilde Asensi
. NARRACIONS (Ariadna al laberint grotesc i altres) - Salvador Espriu
. ELS HOMES QUE NO ESTIMAVEN LES DONES - Stieg Larsson
. DICCIONARI POC ÚTIL - Toni Soler
. TANNÖD, EL LLOC DEL CRIM - Andrea Maria Schenkel
. CASTELLS HUMANS, Histories de vides envoltades de castells - Pep Pietro i Carles Ribas
. L'EGIPTÒLEG - Arthut Phillips
. LAS DEDICATORIAS DE COLL - José Luís Coll
. EL DICCIONARIO DE COLL - José Luís Coll
. EL SOL DE BREDA (capitán Alatriste III) - Arturo Pérez-Reverte
. LA NOIA QUE SOMIAVA UN LLUMÍ I UN BIDÓ DE GASOLINA - Stieg Larsson
. LA REINA AL PALAU DELS CORRENTS D'AIRE - Stieg Larsson
. T'HAN ENGANYAT, IMMACULADA - Enric Larreula (re-lectura)
. LA PROPINA - Enric Larreula (re-lectura)
. LA DUTXA - Enric Larreula (re-lectura)
. BON DIA - Enric Larreula (re-lectura)
. DICCIONARI CATALÀ DE FALSES ETIMOLOGIES - Josep M.Espinàs
. PLANTEM CARA. Defensa de la llengua, defensa de la terra - Joan Solà
. DR.SOLER: CONFLICTES AVANÇATS DE LA PARELLA - Francesc Orteu
. PASTA GANSA (guions radiofònics) - Varis autors
. GRANDES DISGUSTOS DE LA HISTORIA DE ESPAÑA - Gomaespuma
. MANUAL DEL PERFECTE ESCRIPTOR MEDIOCRE - Ramon Folch i Camarasa
. SOBREVIURE EN PARELLA - Paul Reiser
. FALCONER - John Cheever
. DOMICILI PROVISIONAL - Manuel de Pedrolo
. La increible y triste historia de la cándida Eréndira y de su abuela desalmada - Gabriel Garcia Márquez (re-lectura)
. EL QUINTO JINETE - Dominique Lapierre - Larry Collins
. GRANS ESPERANCES - Charles Dickens
. SALES ESPAÑOLAS o AGUDEZAS DEL INGENIO NACIONAL - Varis autors
.

EN EXCLUSIVA PER "COCA DE RECAPTE", LA SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL

2009-12-28T10:30:00.000+01:00

E.R.E. EN EL BELÉN - autor desconegut

2009-12-22T18:15:00.001+01:00

Per començar, i com veig que fan a molts blogs, una foto del Pessebre de casa. Aquest any hem optat per fer-lo dels Clicks, després que altres anys els manasses dels nanos de casa acabéssin fent anar les figuretes per terra, disparant el consum de SuperGlue com a eina imprescindible pel manteniment pessebril.

El següent text me l'han enviat per e-mail fins a tres persones diferents. És d'aquells típics textos que van circulant per la xarxa i la gent se'ls va (ens els anem) re-enviant. O sigui que molt probablement també l'haureu rebut. De totes maneres el publico perquè el vaig trobar molt bo i per si algú encara no l'ha llegit.
I de propina hi afegeixo una rèplica que en va fer un amic meu.

ERE EN EL BELÉN

Mañana quiero empezar a poner el Belén en mi casa, y, como estoy en crisis, las decisiones que voy a tomar son las siguientes:

Pastores. Para nadie es un secreto que en todos los belenes hay más pastores que ovejas. Parece absurdo, pero siempre ha sido así. Por supuesto me veo obligado a deshacerme de todos menos uno. Instalaremos pastores eléctricos (cercas electrificadas) con el fin de controlar a las ovejas, y, una vez instalado, se plantea la posibilidad de sustituir, en breve, al pastor por un perro con experiencia.

Personajes gremiales. Es sorprendente la cantidad de artesanos que puede haber en un belén: el herrero, el panadero, el de la leña, el carpintero (haciendo una desleal competencia a San José que se ha cogido baja paternal), el tendero,... y sin embargo, es también sorprendente ver los pocos clientes que hay. La decisión que hemos tomado es despedir a todos los artesanos. Es duro, pero no queda otro remedio. En su lugar hemos contratado a un chino, que en un pequeño comercio fabricará y venderá todos los objetos que vendían los artesanos. (Si el chino decide subcontratar 15 menores para sacar el trabajo es un tema en el que no nos debemos meter).

Posadero. El chino se hará cargo también de la posada. Además, últimamente habían llegado quejas de atención al cliente por parte de José y María. La posada podría funcionar con el sistema de cama caliente.

Lavanderas. Que manía tienen en los belenes con lavar la ropa, con lo fría que debe estar el agua, con tanta nieve. Se suprimen los trabajos de lavanderas, que además eran ocupados siempre por mujeres. Cada uno se lavará su ropa en los ratos libres, potenciando así la equiparación de sexos en cuestión de tareas domésticas.

Ángel anunciador. Suprimidos casi todos los pastores, no tiene sentido la figura de un ángel anunciador. Se sustituye por un anuncio luminoso, en donde además podremos anunciar las ofertas del chino.

Castillo de Herodes. A Herodes le mantengo en su puesto. No es que haga mucho, pero manda, y no es cuestión de ponerse a despedir directivos.

Soldados. Me quedo con dos por razones de seguridad (que bastante calentita está la zona) pero los externalizo. Los contrataré por medio de Prosegur Castillos, para que me presten servicio como guardas de seguridad. Ahorro en costes fijos y gano en flexibilidad.

Paseantes varios. Es sorprendente ver la cantidad de personajes que abundan en un belén sin hacer nada, absolutamente nada. Todos despedidos. Esto lo teníamos que haber hecho hace tiempo.

Paseantes con obsequios. He observado que otro grupo de paseantes, algo menos ociosos, pero no mucho más productivos, se dirige hacia el portal con la más variada cantidad de objetos. Uno con una gallina, otro con una oveja, otro con una cesta, otro con un atillo (¿qué llevará el misterioso personaje del atillo?),... Puesto que todos tienen el mismo destino, organizaremos un servicio de logística, para rentabilizar el proceso. Despediremos a todos los paseantes, uno de ellos se quedará con nosotros por medio de ett, y con ayuda de un animal de carga recogerá las viandas cada tres días y las acercará al portal.

Reyes Magos. Por supuesto con un solo rey es más que suficiente para llevar el oro, el incienso y la mirra. Eliminamos dos reyes, dos camellos y los pajes. Posiblemente nos quedemos con el rey negro para no ser acusados de racistas, además es posible que quiera trabajar sin que le demos de alta.
Tengo que estudiar, también, la posibilidad de dejar solo el incienso y vender el oro y la mirra a otra companyía, ya que debemos de reducir al máximo la inversión en regalos de empresa.

Mula y Buey. La única función de estos animales es dar calor. Esta función será desempeñada por una hoguera, que gasta menos combustible. Realizaremos un assessment center con los dos animales, y el que lo supere trabajará como animal de carga en el servicio de logística antes citado.

San José y la Virgen María. Está más que demostrado que el trabajo que hacen ambos en el portal puede ser desempeñado por una sola persona, y evitamos dos bajas de maternidad/paternidad. Por razones de paridad nos quedamos con la Virgen María y, lamentablemente, tenemos que despedir a San José (con lo que había tragado el hombre en esta empresa).

El niño Jesús. A pesar de su juventud tiene mucho potencial, y además parece ser que su padre es un pez gordo. Le mantenemos como becario con un sueldo de mierda, hasta que demuestre su valía.

El Belén queda, pues, de la siguiente manera: un pastor, con ovejas en un cercado, un chino con un comercio/posada de 24 horas, Herodes y dos guardas subcontratados, un paseante por ett, con la mula (o el buey) haciendo repartos, el rey negro (ilegal), la Virgen y el Niño.

Va a ser más soso que otro años, pero me he ahorrado una pasta.

RÈPLICA DE BERNARDO AREVALO

En mi casa intenté hacer lo mismo... pero los pastores y los personajes gremiales habían fundado un sindicato y me mandaron a la mierda con las leyes laborales.

El posadero me sale con las leyes proteccionistas, y no pude importar al chino porque lo tienen con demanda en el juzgado por explotador de la infancia.

De los Reyes ni hablar... que los royalties atraen inverisones, que la prensa rosa, etc etc.

María y José me amenazaron con huelga de hambre si los separaba, y el niño Jesús está protegido por el Servicio Nacional de Menores.

En definitiva, el Pesebre quedó constituído por el Trío en cuestión (el niño y sus padres), el sindicato de artesanos que no hace nada porque están siempre en asamblea, los Reyes Magos (hay que ser mago para ser rico y no trabajarle un día a nadie), el ángel, con quién no me metí para no tener problemas con "The Boss" allá arriba; y el pastor, que por ser un personaje pobre, humilde y generalmente abusado por todo el mundo, fue dejado en su lugar para que ello siga ocurriendo.
.

SANT NICOLAU PISTOLER - Francesc Orteu

2009-12-14T12:00:00.000+01:00

Guions del concurs de Catalunya Ràdio "Pasta Gansa" (1989-1994), presentat per en Miquel Calzada (aleshores anomenat Mikimoto).
Hi ha un bloc on s'han publicat més textos sobre aquest Sant. No són els guions originals del "Pasta Gansa" ni de la versió televisiva que se'n va fer a "Persones Humanes", sinó creacions noves a tall d'homenatge a aquest particular personatge. El podeu trobar aquí.

En aquells dies, Sant Nicolau Pistoler i els seus deixebles arribaren a la ciutat de Gandesa, on trobaren un cotxe de línia, i els seus deixebles hi pujaren per tal de prendre-l'hi, al conductor, i en veure que el conductor cridava aferrat al volant, el mestre pujà a l'autobús i digué: "Conductor egoista, si fins ara han estat els altres els passatgers i només tu el conductor, sigues ara prou humil per ser tu el passatger i altres els conductors", i dit això li mostrà el pistolot i el conductor passà al darrera. I un dels deixebles prengué el volant i, en no comprendre els comandaments, el menà amb tan poca perícia que s'estimbà contra una façana. I vist això, el mestre digué: "Baixeu i marxeu a peu, perquè ¿com heu de fer servir aquest enginy si tot just compreneu els nusos de les vostres sandàlies?". I dit això, els deixebles es miraren els nusos de les sandàlies i en veritat no els comprengueren.

En aquells dies, Sant Nicolau Pistoler i els seus deixebles arribaren a la ciutat de Fraga, on trobaren una galeta al mig del carrer i, en agafar-la, el profeta la mostrà als qui el seguien i els digué: "Mireu bé aquesta galeta rodona, perquè en la cosa més petita podeu trobar el plaer més gran". I dit això, el mestre es posà la galeta a la boca, la mastegà i se l'empassà, i tots els deixebles empassaren saliva perquè escoltaven les paraules del profeta. Però un entre ells alçà la veu i digué: "Eh, mestre, ¿com és que no heu repartit la galeta, si era una sola la galeta i molts els afamats?", i Sant Nicolau es posà la mà sobre la roba i digué: "Prou que és cert això que dius, però és més cert que allò que fa feliç el teu mestre també et fa feliç a tu". I en escoltar això, el deixeble féu que sí amb el cap perquè sabia que allí on el mestre havia posat la mà, hi duia el pistolot.

En aquells dies, Sant Nicolau Pistoler i els seus deixebles deixaren les terres de la Llitera i caminaren cap al nord, i en un revolt del camí trobaren un enginyer que comptava amb els dits i que en acostar-se-li el mestre li preguntà: "Oh gran profeta, vós que sou savi, ¿com podré construir un pont si només puc comptar fins a deu?". I Sant Nicolau li respongué: "Si només saps comptar fins a deu, pots arribar a fer deu ponts, si només en vols fer un, et sobren nou dits"; i, dit això, l'enginyer es tornà a mirar els dits fent que sí amb el cap perquè comprenia les paraules del profeta. I, en allunyar-se d'aquell enginyer, el profeta digué als deixebles: "Si mai tornem per aquestes terres, feu-me pensar que no hem de passar per cap pont", i els deixebles es miraven entre ells perquè no ho entenien, però se'n fiaven perquè en realitat el mestre deia paraules sàvies.

En aquells dies, Sant Nicolau Pistoler i els seus deixebles arribaren a la vila de Viella, on un lladregot fugia amb els diners d'una xarcuteria, i en veure que el perseguien, el Mestre li posà la cama i el féu caure i li digué: "Home jove de peus lleugers, aixeca't i torna allò que has pres", i no havia acabat de dir les seves paraules, que el lladregot ja s'aixecà i marxava sense tornar el que havia pres. I vist això, els deixebles el subjectaren i el colpejaren fins que deixà les monedes. I llavors el Profeta li digué: "Home poc obedient, segueix-me i jo t'ensenyaré el goig d'obeir", i en veure el lladregot que el xarcuter i altres vilatans l'esperaven, féu que sí amb el cap i els deixebles li feren un lloc a la fila. I quan el xarcuter reclamà les monedes, el Mestre li digué: "Demanes justícia i la justícia ja s'ha fet, i així com tu cobres per fer comerç, deixa que altres cobrin per fer justícia".

En aquells dies, Sant Nicolau Pistoler i els seus deixebles arribaren a les terres del Conflent, on trobaren una dona grassa que es movia amb dificultat, i el Mestre digué: "Mireu aquesta dona grassa, perquè en veritat us dic que el mateix camí pels uns és fàcil i planer i pels altres és difícil i tortuós", i dit això la dona s'aturà perquè s'ofegava, i el Profeta encara digué: "Aneu i preneu-la entre tots, perquè és just que qui pot ajudar ajudi" i la prengueren i seguiren el camí. Però, uns cops perquè es movia i altres perquè pesava, la dona queia i picava amb les costelles a terra. I en veure el Profeta que la dona es queixava quan la tornaven a alçar, féu aturar els deixebles amb aquestes paraules: "En veritat us dic que trobareu gent que podent anar de pressa voldrà anar a poc a poc, deixeu-la doncs, perquè no serveix de res ajudar qui no vol ser ajudat" i dit això deixaren la dona asseguda a terra que es queixava de les nafres.
.

SINLOGISMOS DE SOFOCLETO

2009-11-30T12:00:00.001+01:00

.
Luis Felipe Angell de Lama, alias "SOFOCLETO" (1926-2004), periodista, escriptor i humorista peruà va escriure uns 5o mil "Sinlogismos", una espècie d'aforismes humorístics. A continuació una selecció:

Todas las madres políticas están en la oposición.

El comunismo y las mujeres dicen que todos los hombres son iguales.

La estupidez consiste en no pensar lo mismo que uno.

Enfermedad grave es cuando el más allá está más acá.

La calumnia es una verdad dicha por nuestros enemigos.

Comer entremeses es malo. Mejor comer entredías.

Nada sale tan caro como un enemigo gratuito.

Parece mentira que un cuarto de baño sea más grande que medio baño.

No es que la tortuga sea lenta, es que no quiere ir.

Indignarse ¿es también dejar de ser digno?

Casarse con una mujer rica es contraer patrimonio.

Publicaciones:"Estudio sobre la Anemia, la Fatiga y el Cansancio" (Agotado)

Nunca subo a una balanza porque no sé que me va a pesar.

Los avaros se mueren sin dar el último suspiro.

Las ventajas del nudismo saltan a la vista.

Las canas ya no se respetan, se tiñen.

La filosofia consiste en decir refranes con palabras difíciles.

El pesimista auténtico cree que además, él ve las cosas por el lado bueno.

Para un erudito debe ser terrible perder el conocimiento.

El colmo de un actor: Hacer de malo y resultar malísimo.

La franqueza no es sino la mala educación, bien educada.

La ignorancia consiste en saberlo todo pero de otra manera.

Incunable: Niño que no se deja acostar.

No hay nada tan fuerte como un momento de debilidad.

Descreído es aquel que en Navidad, después del Nacimiento pregunta:¿qué fue, varón o mujer?

La vida se hace demasiado larga sin los vicios que la acortan.

La resignación es la anemia del carácter.

Vivimos en un mundo donde ya no existe ningún pecado verdaderamente original.

El amor llega como champán y se va como vino.

Las mujeres feas no llevan dote sino indemnización.

Santurrón: patrón de los pasteleros.

Desconfíe de los mudos. Son gente sin palabra.

Eva era tan celosa que por la noche le contaba las costillas a Adán.

Adulterio: Mandar a un tipo al cuerno.

La imitación se produce por limitación.

Turista: Inspector de ruinas.

Maquillarse es matar el tiempo.

Muchos escritores se agotan antes que sus libros.

Vi a un fakir tocando la flauta. ¡Me encantó!

Barbarie: Época en que los hombres sólo se mataban de uno en uno.

En materia de amor, solo sufre el que quiere.

Caridad: propina del remordimiento.

En el triángulo amoroso siempre hay un ángulo obtuso.

La mediocridad es el arte de no tener enemigos.

Nombre ideal para un renegado: Blas Femo.

A los ahorcados se le hace un nudo en la garganta.

La quiebra se produce cuando en los libros dice: "Debe-Haber" y no hay.

Cuando un vicio social es inextirpable se le llama Tradición.

No hay guerra civil. Todas las guerras son inciviles.

El embarazo es la concepción que confirma la regla.
.

INDIGNITATS I DIGNITATS

2009-11-26T18:14:00.002+01:00

Avui vull fer un parèntesis en el to i dinàmica habitual d'aquest bloc per publicar dos escrits, dues editorials conjuntes. L'un és la ja coneguda editorial que han publicat unitariament dotze diaris catalans La Dignitat de Catalunya , i l'altra és una editorial conjunta que s'està publicant a la catosfera La indignitat d'Espanya.
Crec que en el moment en què es troba el nostre país, i més davant la ferotge i lamentable resposta que han tingut alguns mitjans de comunicació espanyols a la editorial de les capçaleres catalanes, és més necessària que mai la unitat de tots, i per això animo a tothom que vulgui a copiar aquestes dues editorials al seu bloc.
.

LA DIGNITAT DE CATALUNYA (editorial unitària de la premsa catalana)

2009-11-26T18:11:00.002+01:00

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.
.

LA INDIGNITAT D'ESPANYA (editorial conjunta de la catosfera)

2009-11-26T18:05:00.003+01:00

Vivim sotmesos a un Estat que es va quedar ancorat als anys setanta del segle passat. Les seves institucions, conceptes i actituds són hereus del règim franquista, i esclaus d'una transició feta a pedaços per mirar de contentar tothom. La Constitució Espanyola és considerada per molts el súmmum del consens, però no va ser així. Tot i que segurament era el que calia en aquell moment, la Constitució Espanyola va ser el súmmum de la claudicació.

La Constitució d'un Estat ha de ser un reflex de la societat que articula, i les societats, per definició, canvien i evolucionen, i al seu pas ho ha de fer la Constitució. Una Constitució que ha estat vigent sense canvis importants durant trenta anys ja no és, sens dubte, una bona Constitució.

Com deia al començament, vivim en un Estat esclau de les decisions preses fa trenta anys, amb la precisió que el moment requeria, i el salt al buit cap a la Democràcia d'aquell moment està passant factura ara. Si en aquell moment no es va preveure que els arcs parlamentaris, les dinàmiques econòmiques, socials i polítiques podrien canviar, ara és el moment de modificar-la per contemplar-ho. Si en aquell moment no es va preveure que el model de Tribunal Constitucional quedaria obsolet, ranci, antidemocràtic i intervingut pels altres dos poders, ara és el moment de canviar-ne el funcionament. Si llavors no es va pensar que l'Alt Tribunal s'havia de pronunciar sobre una Llei Fonamental abans que fos aprovada per les Cambres i refrendada pel poble, i que fer-ho al revés era una aberració, ara és el moment de tenir-ho en compte.

Ara és el moment de reformar de dalt a baix el text legal bàsic que ens lliga a tots, i si l'Estat on som inclosos pensa que aquesta Constitució està massa bé com per canviar-la, si els seus polítics i institucions tenen el nostre poble en tan baixa estima com per no voler adaptar-se als nous temps, no hi fem res en aquest Estat. Si aquest Estat no vol avançar, és el moment definitiu per a que avancem sense ell.

Text difós per la blocesfera catalana. Si us agrada, copieu el text al vostre bloc. Ajudareu a la seva difusió.
.

VÍCTOR PÀMIES: 300.000 I SEGUINT

2009-11-15T16:30:00.003+01:00

Fa uns anys, enVíctor Pàmies i Riudor va començar una feina de documentació paremiològica, o sigui, de locucions, dites, refranys, frases fetes, proverbis, etc. La seva tasca monumental l'ha dut a crear el portal de paremiologia catalana des del qual podeu accedir a un bon grapat de blocs sobre la matèria.
Aquesta setmana ha arribat a la rodona quantitat de "només" 300.000 registres. I dic "només" perquè la feina continua i diu que vol arribar a les 500.000 (potser un milió?).

Per agraïr-li aquesta tasca tan important per preservar la riquesa i saviesa popular del nostre idioma, la catosfera s'ha unit per fer-li un merescudíssim homenatge. Així doncs, aquests dies podreu trobar a molts blocs algun escrit dedicat a en Víctor.
Coca de recapte s'hi ha volgut sumar publicant el post que teniu aquí sota, sobre dites i frases fetes.

Moltes felicitats Víctor, i gracies per la bona feina!

El logo és una creació de Palli:Disseny

TO DREAM OMELETTES / SOMNIAR TRUITES - Jordi Boixadós i Oriol Comas

2009-11-15T16:16:00.002+01:00

"TO DREAM OMELETTES" (RBA - La Magrana) és un libre-joc on hi ha 1296 locucions i frases fetes catalanes, traduïdes a l'anglès. Però no es tracta de traduccions acurades, sinó traduccions fetes pel broc gros, traduccions directes, literals del català a l'anglès. Aquest llibre està pensat per jugar i riure, però ens demostra la força del llenguatge: frases i locucions plenes de significat que traduïdes literalment esdevenen absolutament absurdes.

Seguint l'esperit del llibre us proposo jugar: transcriuré algunes de les frases en anglès i heu d'endevinar a quina locució catalana correspon. Al final posaré les solucions.

1. There is to throw the hat to the fire.
2. To remain oneself of sweet potatoe paste.
3. There is to dip bread in it.
4. The lady shepherd shits on it.
5. Look that you arrive to be.
6. Neither there is for to throw rockets.
7. You already can wear your shoes.
8. Now you'll know the bread that is given there.
9. Go to knead mud!
10. Leave yourself of hosts.
11. To disturb the henhouse.
12. To make the partridge feel dizzy.
13. To come down from the orchard.
14. Not even at the of three.
15. To have a loosened screw.
16. To be at to split a pine-up.
17. To follow the ribbon to someone.
18. Box or corset.
19. Wrap up that it makes strong.
20. Not everything that is fat can be killed.
21. Not to say neither donkey nor beast.
22. Shut up, that I see you at to come.
23. To be hung out clothes there.
24. This is older than the to shit crouching.
25. To scatter the fog.
26. To make a fart like an acorn.
27. To make face of sour apples.
28. Dumb and to the cage!
29. His brass is seen.
30. To speak without funnels.
31. To do one of the height of a bell tower.
32. To eat not every much and to digest well.
33. Who doesn't want dust, better not go to the straw-yard.
34. This is Sixty's home.
35. To make bad fish-bone.
36. To take fire out by the back teeth.
37. To be a beet exposed to the sun.
38. To be a balls-toaster.
39. To drink one's understanding.
40. These are counted broad beans.
41. To catch someone with the pises in the belly.
42. To take the sleepiness out from one's ears.
43. Let's go back to it, that it has not been anything.
44. Saint let's go back to it.
45. Who doesn't have work, combs the cat.
46. To be uglier than made upon request.
47. It moves like a pendulum to me.
48. To be left from the hand of God.
49. At made stream.
50. Bird!

SOLUCIONS

1. N'hi ha per tirar el barret al foc.
2. Quedar-se de pasta de moniato.
3. N'hi ha per sucar-hi pa.
4. S'hi caga la pastora.
5. Mira que arribes a ser.
6. Tampoc n'hi ha per tirar coets.
7. Ja et pots calçar.
8. Ara sabràs el pa que s'hi dóna.
9. Vés a pastar fang!
10. Deixa't d'hòsties.
11. Esvalotar el galliner.
12. Marejar la perdiu.
13. Baixar de l'hort.
14. Ni a la de tres.
15. Tenir un cargol fluix.
16. Estar a partir un pinyó.
17. Seguir la veta a algú.
18. Caixa o faixa.
19. Embolica que fa fort.
20. No es pot matar tot el que és gras.
21. No dir ni ase ni bèstia.
22. Calla, que et veig a venir.
23. Haver-hi roba estesa.
24. Això és més vell que el cagar ajupit.
25. Escampar la boira.
26. Fer un pet com una gla.
27. Fer cara de pomes agres.
28. Muts i a la gàbia!
29. Se li veu el llautó.
30. Parlar sense embuts.
31. Fer-ne una de l'alçada d'un campanar.
32. Menjar poc i pair bé.
33. Qui no vulgui pols, que no vagi a l'era.
34. Això és Can Seixanta.
35. Fer mala espina.
36. Treure foc pels queixals.
37. Ser una bleda assolellada.
38. Ser un torracollons.
39. Beure's l'enteniment.
40. Això són faves comptades.
41. Enganxar algú amb els pixats al ventre.
42. Treure's la son de les orelles.
43. Tornem-hi que no ha estat res.
44. Sant tornem-hi.
45. Qui no té feina, el gat pentina.
46. Ser més lleig que fet d'encàrrec.
47. Me la pendula.
48. Estar deixat de la mà de Déu.
49. A raig fet.
50. Au!
.

REFORMA ORTOGRÁFICA DEL CASTELLANO MODERNO - Autor desconegut

2009-11-02T12:00:00.001+01:00

En vista de la evolución del lenguaje castellano, especialmente los aportes de los jóvenes y sus mensajes por teléfonos móviles, la Real Academia de la Lengua dará a conocer, próximamente, la reforma modelo 2009 de la ortografía española, que tiene como objetivo unificar el español como lengua universal de los hispanohablantes del globo.

Un documento recibido en exclusiva revela cómo se llevará a cabo dicha reforma. Será, una enmienda paulatina, que entrará en vigor poco a poco, para evitar confusiones.

La reforma hará mucho más simple el castellano de todos los días, pondrá fin a los problemas de comunicación con otros países, especialmente los iberoamericanos, y hará que nos entendamos de manera universal quienes hablamos esta noble lengua. De acuerdo con el expediente secreto, la reforma se introducirá en las siguientes etapas anuales:

• Supresión de las diferencias entre c, q y k. Komo despegue del plan, todo sonido parecido al de la k (este fonema tiene su definición téknika lingüístika, pero confundiría mucho si la mencionamos akí) será asumido por esta letra. En adelante, pues, se eskribirá kasa, keso, kulo, Kijote...

• También se simplifikará el sonido de la c y la z para igualarnos a nuestros hermanos hispanoamericanos ke convierten todas estas letras en un úniko fonema, el sonido ese, Kon lo kual sobrarán la c y la z: "El sapato de Sesilia es asul".

• Por otro lado, desapareserá la doble c y será reemplasada por x: "Tuve un axidente en la Avenida Oxidental". Grasias a esta modifikasión, los españoles no tendrán desventajas ortográfikas frente a otros pueblos hispanoparlantes por su estraña pronunsiasión de siertas letras.

• Asimismo, se funden la b kon la v; ya ke no existe en el español americano diferensia alguna entre el sonido de la b larga y la v chikita. Por lo kual, a partir del segundo año, desapareserá la v y beremos kómo bastará kon la b para ke bibamos felises y kontentos.

• Pasa lo mismo kon la elle y la y. Todo se eskribirá kon y: "Yébeme de paseo a Sebiya, señora Biyar". Esta integrasión probokará agradesimiento general de kienes hablan kasteyano, desde Balensia hasta Bolibia. Toda b será de baka, toda b será de burro.

• La hache, kuya presensia es fantasma en nuestra lengua, kedará suprimida por kompleto: así, ablaremos de abichuelas o alkool. No tendremos ke pensar kómo se eskribe sanaoria y se akabarán esas komplikadas y umiyantes distinsiones entre "echo" y "hecho". Ya no abrá ke desperdisiar más oras de estudio en semejante kuestión ke nos tenía artos,karajo.

• A partir del terser año de esta implantasión, y para mayor konsistensia, todo sonido de erre se eskribirá kon doble r: "Rroberto me rregaló una rradio".

• Para ebitar otros problemas ortográfikos, se fusionan la g y la j, para ke así, jitano se eskriba komo jirafa y jeranio komo jefe. Aora todo ba kon jota: "El general jestionó la jerensia". No ay duda de ke esta sensiya modifikasión ará ke ablemos y eskribamos todos kon más rregularidad y más rrápido rritmo.

• Orrible kalamidad del kastellano, en jeneral, son las tildes o asentos. Esta sankadiya kotidiana jenerará una axión desisiba en la rreforma; aremos komo el inglés, ke a triunfado universalmente sin tildes. Kedaran ellas kanseladas desde el kuarto año, y abran de ser el sentido komun y la intelijensia kayejera los ke digan a ke se rrefiere kada bokablo. Berbigrasia: "Komo komo komo komo!"

• Las konsonantes st, ps o pt juntas kedaran komo simples t o s, kon el fin de aprosimarnos lo masimo posible a la pronunsiasion iberoamerikana. Kon el kambio anterior diremos ke etas propuetas okasionales etan detinadas a mejorar ete etado konfuso de la lengua.

• Tambien seran proibida sierta konsonante finale ke inkomodan y poko ayudan al siudadano. Asi, se dira: "¿ke ora e en tu relo?", "A un ueko en la pare" y "La mita de los aorros son de agutin". Entre eyas, se suprimiran las eses de los plurales, de manera ke diremos "la mujere" o "lo jombre". Despues yegara la eliminasion de la d del partisipio pasao y kanselasion de lo artikulo. El uso a impueto ke no se diga ya "bailado" sino "bailao", no "erbido" sino "erbio" y no "benido" sino "benio".

• Kabibajo asetaremo eta kotumbre bulgar, ya ke el pueblo yano e ke manda, al fin y al kabo. Dede el kinto año kedaran suprimia esa de interbokalika ke la jente no pronunsia. Adema, y konsiderando ke el latin no tenia artikulo y nosotro no debemo imbentar kosa ke nuetro padre latin rrechasaba, kateyano karesera de artikulo. Sera poko enrredao en prinsipio, y ablaremo komo fubolita yugolabo kon diarrea, pero depue to etranjero beran ke tarea de aprender nuebo idioma resulta ma fasil. Profesore terminaran benerando akademiko ke an desidio ase rreforma klabe para ke sere umano ke bibimo en nasione ipanoablante gosemo de berda del idioma de Serbante y Kebedo.

Eso si: nunka asetaremo ke potensia etranjera token kabeyo de letra eñe. Eñe rrepresenta balore ma elebado de tradision ipanika y primero kaeremo muerto, koño, ante ke asetar bejasione a simbolo ke a sio korason bibifikante de itoria katisa epañola unibersa.
.

COLLONS- La riquesa del català

2009-10-26T12:00:00.003+01:00

Al gener vaig publicar aquest text d'Arturo Perez-Reverte en què s'enumeraven les accepcions de la paraula "Cojones". Fa unes setmanes la Maia del Planeta Clàudia em va fer arribar un altre text que és una adaptació al català de l'altre (no és una traducció literal), amb les diferents accepcions de "Collons". Aquí el teniu.
Gracies Maia!! I PER MOLTS ANYS!!!

Un exemple de la riquesa del català, és el nombre d’accepcions d’una simple paraula, com pot ésser la molt coneguda i freqüentment utilitzada que fa referència als atributs masculins: COLLONS

-Si va acompanyada d’un numeral, té significats molt diferents. Així,UN significa car (val un colló); DOS significa valentia (té dos collons); i TRES significa menyspreu (m’importa tres collons).

-El verb canvia el significat: TENIR indica valentia (aquell té collons); però amb admiració pot significar sorpresa (té collons!); i amb afirmació significa enveja (quins collons que té!). El verb POSAR indica un repte, sobretot segons on es posen (va posar els collons damunt de la taula!).

-El temps del verb utilitzat, canvia el significat de la frase: Així el PRESENT indica molèstia o fàstic (No em toquis els collons!), el REFLEXIU significa vagància (s’està tocant els collons!), i l’IMPERATIU significa sorpresa (toca’t els collons!).

-Els prefixos i sufixos modulen el seu significat: A expressa por (acollonit), DES significa riure (descollonar-se), UT indica perfecció (collonut) i ASSOS indica indolència o abúlia (collonassos).

-Les preposicions matisen l’expressió : DE significa quantitat (feia un fred de collons) o també èxit (va anar de collons), PER significa voluntarietat (ho faré per collons!); i SENSE indica covardia (és un home sense collons).

-El color, la forma, la polidesa o la mesura, també tenen significat : el color VIOLETA significa fred (em van quedar els collons morats!); la FORMA significa cansament (tinc els collons quadrats); el DESGAST indica experiència (en tinc els collons pelats!); i la MESURA expressa rancúnia (en tinc els collons plens!).

-La mida i la posició són importants: la MIDA (els té ben grossos), i la POSICIÓ (els té ben posats). Però hi ha una mida màxima que no es pot superar (té uns collons com un toro!). Si s’ultrapassa la mida màxima, aleshores indica vagància o feixuguesa (li pengen, se’ls trepitja!). I també existeix una MIDA mínima: (de colló de mico).

-La INTERJECCIÓ significa sorpresa (collons!) o desengany (quan falles un … de 20 cm .: collons!) i quan un t’empeny massa, no hi ha frase tan afortunada com dir-li: ets un torracollons!.

- Científicament són molt importants, ja que en aquest lloc hi resideix la VOLUNTAT (ho farem de collons!) i d’aquí en surten les ordres (em surt dels collons!).

-L’estat anímic queda molt ben reflectit: Així, el DEPRESSIU diu: tinc els collons per terra, i l’EUFÒRIC diu: em va sortir de collons!.

- Són molt importants en joieria: el Comandant d’Artilleria Antiaèria dels Castillejos, anomenat “el Perlas”, deia sempre: “si esto es una formación, mis cojones son perlas”.

-Son signe de desaprovació, quan un diu una tonteria: Quina collonada!, i per als amants de la gastronomia, no hi ha res millor que finalitzar un bon sopar, tot i dient: RECOLLONS, quin sopar!.

-Finalment, ja que heu tingut la paciència d’escoltar-me o de llegir-me, permeteu-me acabar dient-vos: SOU COLLONUTS!.
.

INSULTS I DISBARATS CONTRA L'ESTATUT DE CATALUNYA - llibre de Daniel Gómez

2009-10-12T11:30:00.000+02:00

EPÍLEG: UN SOL ESTATUT I CENT MANERES DE DEFINIR-LO

L'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005 deu ser, de bon tros, uns dels textos legals més criticats i atacats de tot Occident. A continuació, els adjectius que li han dedicat els sectors socials més instruïts d'Espanya: escriptors, periodistes, polítics, intel·lectuals, filòsofs, economistes, jutges, catedràtics...

Bomba termonuclear contra la cohesión española.
Colosal chapuza política.
Proyecto desquiciado.
Delirio diferencialista.
Misil y torpedo en la línea de flotación de la Constitución.
Batiburrillo.
Gran barullo.
Bodrio catalán.
Bodrio independentista.
Estatut imposible.
Estatut trampa.
Infumable.
Peor que el Plan Ibarretxe.
Dislate provocado por el delirio sobiranista catalán.
Corrosivo.
Propuesta ropturista.
Disparate político de primer orden,
Secesión a escondidas de Cataluña.
Hachazo contra la piel de España.
El Estatuto de Autonomía más grande del mundo.
Experimento cantonalista-catalanista.
Jaque mate anticonstitucional a la unidad de la Nación.
Cáncer de la política española.
Harakiri constitucional.
Desafío catalán.
Maldito.
Prepotente.
Artefacto deforme, contrahecho y monstruoso.
Monstruosa criatura alumbrada en el Parc de la Ciutadella que no tiene un miembro sano.
Los parlamentarios catalanes han creado un monstruo Frankenstein de Estatut.
Infamia.
Fraude descomunal.
OPA hostil sobre la Constitución española.
Tsunami periférico.
Demolición balcánica.
Plan Carod-Maragall.
Maniobra inconstitucional catalana.
Pirichitifláutico.
Locura.
La fiesta de los locos.
Demencial.
Proceso de regresión acelerada.
Mutilador.
Insolidario.
Independentista.
Éticamente despreciable y reprobable.
Inquisitorial.
Paraíso maragalliano.
Laberinto sin salida.
Gamberrada histórica.
Gamberrada estatutaria del Tripartito.
Aventura disparatada.
Aventura endiablada.
Estatut de los "collons".
Inmaduro.
Irreflexivo.
Engendro legislativo con manías de grandeza.
Aterradora criatura legislativa.
Dinamita letal para la continuidad nacional de España.
Carga de titadyne.
Bomba de relojería.
Ejercicio de funambulismo.
Estrafalario.
Antipático.
Dictatorial.
Inoportuno.
Anticatólico.
Liberticida.
Improcedente.
Subversivo.
Calentón nacionalista del Parlament.
Imprudente.
Inasumible.
Indecoroso.
Irracional.
Inquietante.
Acta de defunción del régimen constitucional español.
Irresponsabilidad clamorosa.
Atrocidad.
No universal.
Increíble felonía.
Anacronismo.
Ahistórico.
Podrido hasta la médula.
Golpe turbio a la unidad de España.
Golpe de Estado incruento.
Ejemplo de infantilismo político.
Carta a los Reyes Magos.
Fantasía política.
Provinciano sectarismo.
Cicuta en almíbar.
Regalo envenenado del Parlamento catalán.
Ensoñazón elitista de una clase política.
Empresa enloquecida cuyo fin es destruir, democráticamente, a España.
El Estatuto catalán está resultando tanto o más destructor que el huracán Wilma.
Aberración democrática.
La mayor aberración anticonstitucional jamás soñada ni tan siquiera por los radicales abertzales vascos.
Una guía de teléfonos de 200 páginas que carcome nuestro texto común fundamental como una plaga de termitas.
.

JORGE MARONNA (Les Luthiers) TOCA EL BOLARMONIO

2009-09-28T12:00:00.003+02:00

L'any 2007 el conjunt còmico-musical argentí Les Luthiers celebrava el 40è aniversari amb una exposició i una sèrie de conferències i actes per celebrar l'efemèride. Un dels actes fou un concurs d'instruments musicals, que guanyà Fernando Tortosa, creador del Bolarmonio, una espècie d'orgue fet amb pilotes d'hanbol.
Les Luthiers utilitzen en el seu darrer espectacle, Lutherapia, aquest instrument amb el què Jorge Maronna interpreta un blues acompanyat al piano per Carlos Nuñez Cortés.
Però en Jorge li ha agafat un afecte especial a aquest instrument i pel seu gust personal hi interpreta altres peces.
Us deixo un vídeo de Jorge Maronna interpretant al Bolarmonio l'"Ària per la corda de Sol" de J.S.Bach.

EL BLOC I LA PERSONA a Sense Embuts

2009-09-24T21:39:00.002+02:00

.
Des del seu blog Sense Embuts, en Jaume Pros ha tingut la bona pensada de donar difusió als blogs que més segueix, i ho fa a través d'una entrevista als diferents blogaires.
En la segona entrega d'aquestes entrevistes li ha tocat el torn al Coca de Recapte.

Vull felicitar a en Jaume per la iniciativa, que permetrà donar més difusió a alguns blogs de casa nostra, i a mi personalment m'està descobrint noves pàgines.
.

EL DICCIONARIO DE COLL (recull) - José Luis Coll

2009-09-14T12:00:00.000+02:00

.
ABIERTAMIENTE . Que miente con toda franqueza y sin reservas.

ACREIDOR . Persona a quien se debe alguna cosa, y cree que se la van a pagar.

ADMINISTRAIDOR . Aplícase al que maneja los bienes de un señor o entidad quedándose con una buena parte de ellos.

ALMEJAS . Almas pequeñas.

ALUBIÓN . Habichuela de tamaño descomunal.

ASPECTRO . Modo de presentarse, apariencia de los muertos.

BABHUCHA . Zapatilla o chinela donde los niños guardan sus ahorros.

BACILAR . No saber con qué bacilo quedarse.

BANDERILLA . Estandarte que usan los enanos en sus guerras.

BOCETADA . Proyecto de golpe dado con la mano abierta en mitad del rostro.

BROMEAR . Mear en broma.

CAINMÁN . El primer saurio que mató a su hermano.

CALAMITAD . Desgracia, catástrofe, al cincuenta por ciento.

CARBÓN . Cronudo.

CEFALÓPEDO . Pulpo o calamar que produce o emite ventosidades con la cabeza.

COBRE . Y quédese con la vuelta.

CHECOLSOBACO . Axila de los habitantes de una nación de Europa central.

DEMOGRACIA . Humor del pueblo.

DÉSPUTA . Persona que trata con dureza a las rameras.

DISIMOLAR . Encubrir con astucia el dolor de muelas.

ELEBAR . Subir los precios en el establecimiento donde se venden bebidas.

EMPREÑARSE . Obstinarse en quedar embarazada.

ENCUESTA . Averiguación, indagación o pesquisa que se hace subiendo una calle empinada.

ESFERA . No te fayas todafía.

ESMALTE . Y mañana miélcole.

FIELROJA . Indio americano que jamás traicionaba a la esposa.

FONÁMBULO . Volatinero que hace ejercicios en la cuerda o en el alambre mientras está dormido.

GALOPAR . Pareja de franceses.

GRAOCIOSO . Chistoso, agudo, ingenioso y gandul.

GRECIOSO . Humorista en Grecia.

GUARDIANA . Río vigilante.

HABÍADOR . Piloto de los que ya no hay.

HARPONERO . Uno de los hermanos Marx, aficionado a la pesca de la ballena.

HEXAGERADO . El que da proporciones excesivas a una cosa, y como no le creen, lo hace seis veces.

HOLOCASTO . Acto de abnegación entre los reprimidos sexuales.

HONORHABILIDAD . Truco de la persona para hacerse pasar por honorable.

HOSPEDAJE . Alojamiento o asistencia que se da al pedo.

INSOLENTO . Soberbio, desvergonzado, pero tranquilo.

JÁRABE . Bebida dulce, compuesta de azúcar cocido con agua, que beben los habitantes de Arabia.

JURAMIENTO . Afirmación o negación poniendo por testigo a Dios, aun sabiendo que no se dice la verdad.

LA . Nota. Por favor.

LACALLO . Criado de librea, que se ocupa principalmente en acompañar a su amo sin decir esta boca es mía.

LADRILLO . Voz del perro del albañil.

LAUREL . Apellido que nunca tuvo Oliver Hardy.

LESIÓN . Lo que señala el maestro al discípulo para que lo estudie, en Andalucía.

MALDICCIÓN . Exabrupto o palabrota dicha de forma incorrecta.

MALQUIMISTA . El que pretendía obtener oro artificialmente y no tenía ni puñetera idea de cómo se manejaba la redoma.

MIEMBRILLO . Fruto amarillo, muy aromático, pequeño y en forma de pene.

NECIONAL . Imbècil representativo de un país.

ÑOÑO . Palabra que rima con moño, otoño, bisoño y co... sas parecidas.

ODALISTA . Esclava del harén, de agudo ingenio, que siempre conseguía ser la elegida por el sultán.

OFTALMÓLOCO . Oculista de enfermos mentales.

ORDEÑANZA . Estatuto, reglamento, conjunto de preceptos para obtener la leche de la vaca.

PAQUEBOTE . Una pelota.

PATEO . Que niega la existéncia de Dios con los pies.

PEDAZO . Pedo enorme, grande, estentóreo.

PERMEABLE . Que puede ser penetrado por la orina.

PERSERVATIVO . El que se matiene firme y constante en el deseo de no tener hijos.

PESTILENTO . Que huele mal poco a poco, paulatinamente, despacio.

PLACENTERO . El que fabrica la placenta.

PRECIPINTADO . Pintado de prisa.

QUE . Pronombre relativo. O sea, que a lo mejor, ni es pronombre.

RECETA . ZZ.

REMERA . Puta con piragua.

S . Vigésima segunda letra de nuestro abecedario. Su nombre es ESE, y no otro.

SUIZIDIO . Quitarse la vida en Suiza.

VULGARCITO . Personaje de cuento infantil, sin la menor importancia ni detalle digno de ser destacado.

ZUECO . Andaluz nacido en Suecia.

ZURZULLUNDO . Nada, no quiere decir absolutamente nada. Así que hemos acabado.
.

REFREGITS D'ESTIU (3)

2009-08-10T12:12:00.004+02:00

Comencem la segona setmana d'agost amb un altre Refregit.

De petit m'agradaven molt els àlbums de Tintín, i sempre m'havien entusiasmats els insults del formidable capità Haddock. Des d'aleshores havia tingut la idea de fer-ne un llistat, però només tenia una dotzena d'albums, i per tant la llista mai seria complerta.
Fa un parell d'anys la meva dona em va regalar l'Edició del Centenari : un cofre amb la col·lecció completa dels àlbums del Tintín, edició limitada i numerada (tinc el 340 de 900). Per fi vaig poder realitzar el que feia anys volia fer: vaig llegir la col·lecció sencera amb un llapis i una llibreta al costat i vaig poder recopilar Tots els insults del capità Haddock.
La traducció per aquesta edició es del 2002, o sigui que hi haurà insults dels àlbums clàssics que no sortiran en aquesta llista. Tot i això, n'hi ha un bon grapat.
.

REFREGITS D'ESTIU (2)

2009-08-06T09:39:00.001+02:00

.
Segona entrega d'aquests Refregits.
En aquest cas un altre clàssic de la poesia humorística catalana:
El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico.
.

REFREGITS D'ESTIU (1)

2009-08-03T12:33:00.002+02:00

Aquest mes d'Agost em prendré un (merescut?) descans. Tot i així no volia deixar el blog sense activitat durant tants dies, de manera que he pensat de fer un "refregit", tal com fan les televisions en la seva programació estiuenca.
Així doncs, al llarg d'aquest mes aniré penjant alguns dels textos que m'han agradat més en aquest poc més d'un any de vida del Coca de Recapte.

Aquí teniu el primer, el text amb que vaig estrenar el blog, un poema en una barreja de català-castellà-italià molt divertit. És IL CASTEL·LO MALEDETTO (llegenda macarrònica).
.

GUÍA DEL AUTOESTOPISTA GALÁCTICO (fragment) - Douglas Adams

2009-07-27T10:00:00.002+02:00

.
El pez Babel es pequeño, amarillo, parece una sanguijuela y es la criatura más rara del Universo. Se alimenta de la energía de las ondas cerebrales que recibe no del que lo lleva, sino de los que están a su alrededor. Absorbe todas las frecuencias mentales inconscientes de dicha energía de las ondas cerebrales para nutrirse de ellas. Entonces, excreta en la mente del que lo lleva una matriz telepática formada por la combinación de las frecuencias del pensamiento consciente con señales nerviosas obtenidas de los centros del lenguaje del cerebro que las ha suministrado. El resultado práctico de todo esto es que si uno se introduce un pez Babel en el oído, puede entender al instante todo lo que se diga en cualquier lenguaje. Las formas lingüísticas que se oyen en realidad, descifran la matriz de la onda cerebral introducida en la mente por el pez Babel.

Pero es una coincidencia extrañamente improbable el hecho de que algo tan impresionantemente útil pueda haber evolucionado por pura casualidad, y algunos pensadores han decidido considerarlo como la prueba definitiva e irrefutable de la NO existencia de Dios.
Su argumento es más o menos el siguiente: "Me niego a demostrar que existo", dice Dios, "porque la demostración anula la fe, y sin fe no soy nada."
"Pero", dice el hombre, "el pez Babel es una revelación brusca, ¿no es así? No puede haber evolucionado al azar. Demuestra que Vos existís, y por lo tanto, según Vuestros propios argumentos, Vos no sois nada. Quod erat demonstrandum."
"Válgame Dios!", dice Dios, "no había pensado en eso", y súbitamente desaparece en un soplo de lógica.
"Bueno, eso era fácil", dice el hombre, que vuelve a hacer lo mismo para demostrar que lo negro es blanco y resulta muerto al cruzar el siguiente paso cebra.
La mayoría de los principales teólogos afirma que tal argumento es un montón de patrañas, pero eso no impidió que Oolon Colluphid hiciese una pequeña fortuna al utilizarlo como tema central de su libro "Todo lo que le hace callar a Dios", que fue un éxito de ventas.

Entretano, el pobre pez Babel, al derribar eficazmente todas las barreras de comunicación entre razas y culturas, ha provocado más guerras y más sangre que ninguna otra cosa de la creación.
.

DICCIONARI POC ÚTIL (recull) - Toni Soler

2009-07-20T10:00:00.000+02:00

ABREAK. Peça de roba d'hivern usada amb profusió pels joves negres nordamericans, quan practiquen les seves danses al carrer.

ACUMULAT. Dit de l'individu que porta tantes sessions de raigs UVA a sobre, que es diria que un dels seus progenitors és de raça negra.

AFREGIR. Posar alguna altra peça o tall de carn o peix a la graella, donat el cas que no n'hi hagi hagut prou per completar una saborosa barbacoa.

AGRAÏM. Donem les gràcies a la persona de qui hem rebut un favor personal, tot obsequiant-lo amb certa quantitat del fruit dels ceps.

AIAIA. Àvia amb tendència a quiexar-se exageradament de tots els mals.

ALIMENTIR. Donar la falsa impressió d'estar proporcionant menjar a algú que el necessita peremptòriament. Característic de certes entitats caritatives un pèl ràncies.

ANURMAL. Recte que destaca per una forma, textura o funcionament poc habituals.

ARRENCADES. Ornaments femenins difícils de posar i treure, fins a tal punt que provoquen ferides i supuracions a les orelles.

ASCENSORD. Màquina elevadora domèstica que no respon quan se la crida.

ASTRONATA. Aparatosa coalició d'un viatger de l'espai contra un meteorit o similar objecte còsmic.

AUTODETERMINATACIÓ. Dret universal inalienable a nedar en l'estil que cadascú consideri més convenient, sense imposicions externes.

BARBAR. Establiment de begudes Establiment de begudes.

BICIÓS. Persona que professa una afició patològica per l'esport del ciclisme.

BIG. Població de la Catalunya interior, capital de la comarca d'Osona, que destaca per les seves enormes magnituds.

BIRIL. Dues vegades masculí.

CACA. Gosgos.

CAIXAL. Popular entitat d'estalvi que aprofita qualsevol avinentesa per mossegar el saldo del compte corrent dels seus clients.

CALDES. Folniques, fas l'amol, en una localitat cèleble pel les seves aigües telmals.

CANONADA. Doncs ca n'aprengui.

CANSALADÈRIA. Obsessió malaltissa per la compra i el consum de la carn de porc.

CATEDRÀSTIC. Es diu dl professor universitari una mica massa expeditiu a l'hora d'avaluar la feina dels seus alumnes.

CEGADORS, GUERRA DELS. Conflicte bèl·lic originat a Catalunya per la rebel·lió d'una colla d'invidents.

COMPATIR. Establir dues o més persones, de natural pessimistes o hipocondríaques, una cursa per veure qui és capaç de sofrir més.

COQUETA. Aperitiu de carn, patata o altres ingredients, molt preocupat pel seu aspecte extern.

CULTIBAR. Prémer fortament l'anus per accelerar l'evacuació.

DECENT, CONSELL. Òrgan consultiu barceloní que excel·lia per la puresa i el sentit ètic de les seves deliberacions.

DECRÈPUTA. Prostituta veterana i molt castigada per la vida que ha portat.

DINÀSTIC. Relatiu o pertanyent al Nàstic de Tarragona per via hereditària.

DOSCENTS. Dos centenars d'educadors.

EGIPSY. Persona de raça gitana i natural d'Egipte.

EN VERGA DURA. Dimensió aplicada al fal·lus en estat d'erecció.

ENGENDRAR. Per una meravella de la genètica, concebre el futur marit de la pròpia filla.

ENSAÏMAMADA. Fel·lació suavitzada amb saïm.

ESCROTINI. Recompte d'una votació en què les paperetes no es dipositen en una urna, sinó a la bossa dels... és a dir...

ESCUNYAR. Fer malbé, de forma accidental o premeditada, el germà del cònjuge.

ESPECIFICAR. Introduir en el recte el polsim d'alguna espècia aromàtica, amb finalitats burlesques o punitives (si és una espècia picant).

ESTATURURUT! Expressió de desencís pronunciada pels negociadors catalans després de la tramitació de l'Estatut d'Autonomia a les Corts de Madrid.

ESTRABINSKY. Cèlebre compositor que, a causa d'un defecte de visió, posava les corxeres on no tocava, dotant les seves creacions d'una singular melodia.

EXHIBISIONISTA. Jueu que fa ostentació de la seva raça o religió.

FANFÀSTIC. Meravellosament repulsiu.

FRE. Vrirtrut treologral.

GLAND. Penis enolme, incommensulable, de plopolcions considelables.

GROLLÈRE. Formatge francès, foradat, maleducat i bast.

HISPÀNIC. En cercles nacionalistes, por exagerada a Espanya o als espanyols.

HOMENATJA. Acte de pleitesia i consideració envers un cul insigne, prominent, o especialment admirat.

HUMILIA. Sermó o discurs de caràcter religiós que té per objectiu vexar l'audiència.

IMPROAVISAR. Acció paradoxal que consisteix a advertir de la intenció d'emprendre alguna acció espontània.

INDEPENDENTRISTA. Persona apenada per les migrades perspectives del seu ideal polític, favorable a la creació d'un Estat català.

INOPORTUNA. Grup musical universitari que apareix sempre quan menys se'l reclama. En un restaurant, per exemple.

JA VE!. Expressió popular d'origen jueu amb què s'indica el pròxim adveniment de la divinitat.

LEGITIMADOR. Especialista en cometre ensarronades i estafes de tota mena, i dotar-les després d'aparença legal.

MARGARRINA. Mantega elaborada a partir de greix de porc.

MARRISCADA. Àpat a base de fruits de mar poc frescos, o gens frescos, més aviat, de manera que els comensals estan sotmesos a un perill cert d'intoxicació.

MEGATZEM. Enorme, incommensurable local destinat a guardar mercaderies.

MENSTRUÓS. D'aspecte terrorífic una vegada al mes (com a mínim).

MINYONYA. Empleada de la llar que demostra certa tendència a la somnolència, sobretot en hores de feina.

NOCIU. Aliè a la coalició que governa Catalunya i, per tant, indesitjable socialment.

ORDINADÓ. Infant que ha vingut al món mitjançant noves tècniques informàtiques interactives, com ara el correu electrònic (ja arribarà, ja).

PIDOLATRAR. Adorar, admirar amb entusiasme la figura d'un captaire. (moltes gracies!)

POLSERA. I en pols es convertí.

PROBABLE. Partidari de la difusió de la llengua asturiana.

RECTILÍNIA. Ratlla de cocaïna que s'aspira pel cul, amb uns efectes secundaris que t'hi cagues (mai millor dit).

REPÚBICA. Règim polític contemporani en què el cap de l'Estat és elegit pensant en els genitals. Com la monarquia, ben mirat.

SELFMADELMAN. Nino articulat que s'ha fet a si mateix.

TAP MODEL. Model d'alta costura i baixa estatura.

ULLDECONYA. Població del sud de Catalunya que destaca per la bona visió dels seus habitans.

VASTARD!. Insult dirigit de forma sovintejada a una persona impuntual.

ZOOLÒGIA. Grup maçó format exclusivament per animals.

GRIP PORCINA A ARGENTINA

2009-07-11T11:02:00.003+02:00

Com ja deveu saber, a Argentina està afectant força la punyetera grip porcina, amb tancament d'escoles, suspensió d'espectacles, etc.
L'amic Heguido, força crític amb el tractament "paranoic" que han donat els mitjans de comunicació al tema, ha anat recollint en aquest post tots els acudits que li ha anat inspirant aquesta situació del seu país.

LOS PAPÁS PREGUNTAN ( capítol del llibre PARAPAPÁ) - Jorge Maronna / Daniel Samper

2009-06-29T18:00:00.001+02:00

.
- ¿Se puede tener sexo durante todo el embarazo?
- Sí, aunque es recomendable descansar un rato cada hora.

- ¿Influye en el embrión que los padres tengan relaciones sexuales después de la fecundación?
- Influye más que las tengan antes de la fecundación.

- ¿Perjudicará a mi bebé que yo fume?
- Sí, y también se perjudicará usted si el que fuma es el bebé.

- ¿Qué importancia tiene la circunferencia de la cabeza del bebé?
- Muy grande. Si la cabeza de su bebé no tiene circunferencia, consulte enseguida al pediatra. O a un topógrafo.

- ¿Puedo saber cuál es el problema del bebé por su forma de llorar?
- Un llanto agudo con modulaciones entre "äää" y "búu" puede ser causado por un cólico. Un sonido del tipo de "uáaa-ñéee" podría ser originado por una pesadilla. Si el sonido es "proo-proo-popó" seguramente se trata de gases.

- ¿Es bueno el masaje para el bebé?
- El masaje es muy agradable y estrecha el vínculo entre el padre y el bebé. Enseñe al bebé a darle masajes.

- ¿Qué cuentos conviene leerle al niño antes de dormir?
- Según el severo crítico literario Harold Boom, lo mejor que puede usted leer a su hijo para que se duerma son las primeras páginas de Ulises, de James Joyce. Con la ventaja adicional de que usted dormirá también.

- ¿Se pueden conseguir bebés que vengan con sus esfínteres ya controlados?
- Científicos de la organización Greenpis están trabajando en un proyecto de control remoto de esfínteres.

- ¿No les parece a ustedes divertido vestir y peinar a los gemelos de manera similar?
- Si usted lo que quiere es divertirse, póngales además el mismo nombre, y verá lo bien que lo van a pasar todos.

- ¿De qué modo pueden los padres diferenciar a los gemelos idénticos?
- Cómo distinguir a los gemelos idénticos es algo que toma a los padres algún tiempo. Mientras se acostumbra, lo mejor es diferenciarlos por sus esposas y automóviles.

- ¿Cuál es el signo del Zodíaco más conveniente para los gemelos?
- Todos los gemelos son Géminis honoris causa.

- ¿Cuál es la mejor manera de pesar mellizos?
- Se los coloca juntos en la balanza y se divide por dos.

- ¿Qué debo hacer para que mi bebé eructe después de la comida?
- Simplemente, espere que llegue a la adolescencia.

- ¿Cómo puedo fortalecer el vínculo afectivo con mi bebé?
- Tómelo en brazos, mírelo a los ojos y hable con él. Las palabras no son importantes; tampoco su extensión; cuentan los sonidos en sí mismos. Por ejemplo: "Estimado hijo, seré breve. He dicho".

- A mi bebé le están saliendo los dientes. ¿Es normal que mordisquee y babee?
- Hasta que complete su dentadura, el bebé mordisqueará todo lo que encuentre a su alcance y babeará continuamente. Después de los ochenta años, cuando la pierda, también.

- ¿Existe relación entre la caries dental y el consumo de golosinas?
- Definitivamente, sí. Numerosos estudios científicos han demostrado que la aparición de caries puede inducir a un consumo elevado de golosinas.

- ¿Son necesarios los minerales en la alimentación?
- En efecto; pero es recomendable darles un ligero hervor para ablandarlos. Si, a pesar de eso, su niño protesta, puede usted recitarle este poema, que lo ayudará a comprender la importancia de esos alimentos:

Ingiere minerales
para sentirte puro
porque son naturales
aunque resulten duros.

A vivir te invita
el noble carbón.
Comiendo bauxita
no hay indigestión.

Te hace más alto
consumir estaño.
Paladear cobalto
aumenta tu tamaño.

Te pone más recio
consumir potasio.
Un tris de magnesio
salva del gimnasio.

Forja el raciocinio
comer manganeso.
Comer aluminio
te despierta el seso.

Frena el deterioro
una dosis de helio.
Un lingote de oro
atrasa el sepelio

¡Y además te hace rico!

- ¿El habla del niño mejora a medida que crece?
- Sé, excepto durante la adolescencia, período en el que su léxico se reducirá repentinamente a unos siete u ocho vocablos, en su mayoría interjecciones irreproducibles.

- ¿En qué posición debo colocar al bebé para tomarle la temperatura por vía rectal?
- Hay que colocarlo boca abajo, en la posición llamada "decúlito".

- Creo que mi hijo tiene un tic, ¿qué debo hacer?
- Si es solo un tic, no es grave; si es un tictac debe tratarse del reloj que le desapareció al abuelo.

- ¿Qué libro debo comprar a mi hijo?
- Recomendamos el clásico Platero y yo, pero no sus continuaciones, generadas por el éxito comercial del original: Platero y tú, Platero y él, Platero y los extraterrestres, etc.

- ¿Qué puedo hacer si mi hijo se levanta de la mesa antes de que hayamos acabado de comer?
- Dé por terminada la comida de toda la familia: que el niño vea que es usted y no él quien decide el momento de finalizarla.

- ¿Es buena idea enviar al niño a su habitación como castigo?
- Confinarlo en su habitación hará que siempre la asocie con el castigo. Es mejor disponer de un lugar adecuado para ese fin, como una mazmorra en el sótano del castillo. Si el castillo no tiene sótano, puede ser una mazmorra en la torre o un rincón de la caballeriza.

- Mi hijo es muy vulnerable a la presión de sus pares: pide que le compre los mismos juguetes que tienen sus amigos.
- Debe enseñarle a responder "¡Nones!" a sus pares.

- ¿Recomendarían que los hijos sigan la profesión de sus padres?
- Es muy recomendable, sobre todo si se trata de hijos de reyes.

- Tengo interés en que mi hijo empiece a trabajar. ¿Cuáles son los oficios tradicionales para niños?
- Monaguillo, paje de palacio y grumete de barco pirata. Como en la actualidad los piratas ya no usan barcos y hay cada vez menos palacios, la carrera más recomendable para su niño es la de monaguillo, que incluye, al final del escalafón, la atractiva posibilidad de llegara a Papa.

- ¿En qué punto puede considerarse que ha terminado la educación del niño por su padre?
- Querido papá, la educación del hijo nunca termina. Resulta imposible pensar en ponerle un punto fi

TORNA PH2.5

2009-06-27T18:19:00.002+02:00

L'abril en Heguido (Herman Guillermo Dolder) decidia tancar la paradeta del seu blog Ph2.5 on diàriament hi publicava un acudit. En aquest post vaig fer un recull dels que més m'havien agradat en els tres anys de vida del blog.
Doncs bé, gracies al "clamor popular" (o a l'insistència dels comentaris al mateix blog, o la tavarra que li hem donat alguns a través del Facebook) ha decidit reprendre l'activitat, i s'ha compromès -de moment- a arribar al post nº1000 (en queden uns 90). El podeu seguir aquí.

PARTICIPACIÓ EN ELS RELATS CURTS DE TERROR

2009-06-27T11:30:00.001+02:00

Fa uns mesos, els companys del blog Hesperia van organitzar un concurs de micro-contes de terror que no podien superar els 140 caràcters. Aquí hi podeu trobar els guanyadors i tots els relats que s'hi van presentar, molt bons tots.
I aquí us deixo els tres contes amb els que vaig participar jo:

L'udol el desperta del malson. Una mà llefiscosa li ofega el crit. Com més intenta fugir, més l'engoleix el llit cap a l'abisme obscur.

Volent fugir del monstre de l'armari s'ocultà sota el llit, ignorant que el monstre que s'hi amaga és més cruel, encara.

Ja he triat la meva propera víctima. La vigilo buscant el moment precís. Esperaré pacient que acabi de llegir. Sóc aquí. Darrera teu.

INSTRUCCIONES PARA LEER ESTE ARTÍCULO - Bugman-

2009-06-22T12:05:00.000+02:00

.
Un post extret del bog "Los sin-logismos de Bugman". Segurament es va inspirar en les "Instrucciones para subir una escalera" de Julio Cortázar.

Este artículo debe ser leído de izquierda a derecha y de arriba a abajo. Ejecute esas operaciones en forma secuencial y no simultánea, de manera de evitar un movimiento diagonal desde el extremo superior izquierdo hasta el inferior derecho del artículo, acción que puede resultar en la omisión de palabras y la consiguiente pérdida de comprensión.

Tenga en cuenta que cuando en estas instrucciones nos referimos a movimiento lo hacemos en el contexto del movimiento ocular, es decir el desplazamiento del punto focal de sus ojos, y no a un traslado físico de los mismos, ya sea en forma conjunta o separada del resto del cuerpo. La posesión de un ojo artificial removible no resulta relevante en este caso ni consituye un excepción a la presente aclaración, debido a las limitaciones características de este tipo de prótesis para proporcionar cualquier tipo de imagen capaz de ser interpretada por el cerebro humano.

El movimiento ocular secuencial al que se refieren estas instrucciones debe ser implementado de la siguiente manera: con la vista fija en la primera (es decir, la que se encuentra más arriba del artículo) agrupación de palabras alineadas de forma horizontal (a la que en adelante nos referiremos indistintamente como línea o renglón), identifique la que aparece primero a la izquierda. No olvide ejecutar esta operación dentro de los límites visuales del artículo, evitando llevar el punto focal de sus ojos fuera de la pantalla del monitor (en caso de estar leyendo este artículo en una computadora) o del borde del papel (si es que usted ha realizado un impresión en papel del artículo y está leyendo esa copia impresa) hasta encontrar una palabra cualquiera que circunstancialmente se encuentre alineada horizontalmente con el primer renglón del artículo, por ejemplo perteneciente a una nota pegada en la pared recordándole que mañana debe pagar la cuenta del gas. Para evitar esto, es conveniente detenerse apenas aparezca en el punto focal ocular cualquier elemento que no tenga las características generales de una palabra. Una buena práctica es identificar si el elemento en cuestión está formado por letras. Es importante recordar que se debe empezar desde el primer renglón, que es el que se encuentra en lo más alto del artículo, siempre respetando las limitaciones visuales ya expuestas. Notará que la primera línea del artículo se encuentra escrita en una tipografía diferente a la del resto del mismo y es más corta, esta es una característica de diseño y no tiene ningún efecto negativo sobre la lectura. Esta línea especial se denomina título, y no requiere ningún tratamiento especial para su lectura. Continúe leyendo las palabras de izquierda a derecha, hasta que note que llega al límite visual derecho del artículo (utilice para identificar este límite la misma técnica que utilizó para identificar la primera palabra de la izquierda). Llegado a este punto, descienda su foco visual hasta encontrar la siguiente línea, y repita el procedimiento (identificación de primera palabra de la izquierda, recorrido de izquierda a derecha hasta la última palabra).

Una vez que haya dominado esta secuencia de operaciones, repítala hasta terminar de leer este artículo. Podrá identificar el fin del artículo porque ya no aparecerán más palabras alineadas en forma horizontal. Si embargo, en algunas configuraciones especiales, si usted continúa con el movimiento ocular descendente es posible que se encuentre con más palabras. Dependerá de su criterio el decidir si esas palabras continúan formando parte de este artículo, sin embargo, hay algunas sencillas estrategias que le ayudarán a tomar el camino adecuado. Para empezar, reconozca si la tipografía en la que están escritas las palabras es la misma de la de la última línea leída. Si es diferente, es muy probable que se trate del título de otro artículo. Otra evidencia de que el artículo ya terminó y usted está leyendo otra cosa es que las palabras ya no estén en la pantalla de la computadora o en un papel sino en el borde del escritorio, en su abdomen, en el techo o en el piso, dependiendo del ambiente en donde usted esté situado al leer este artículo. Como regla general, si las palabras están escritas fuera del plano de este artículo, no pertenecen a él. Para identificar el plano puede utilizar el efecto tridimensional que le proporciona la visión binocular, o si solamente tiene un ojo y no posee percepción de la profundidad, puede utilizar el tacto.

Cabe aclarar que este artículo, al estar escrito en español, debe leerse preferentemente en ese idioma, en caso contrario el autor no se responsabiliza por errores de sintaxis, palabras carentes de significado y pérdida de comprensión. Asimismo algunas de las convenciones de lectura que hemos expuesto en estas intrucciones para leer este artículo no son aplicables en otros idiomas en los cuales se lee, por ejemplo de derecha a izquierda, de abajo hacia arriba, salteando las palabras impares o haciendo danzas rituales y sacrificios de animales.

Una vez terminada de leer la última palabra de la derecha de la última línea de este artículo, usted habrá leído este artículo.

Por favor, no intente leer este artículo sin haber leído antes estas intrucciones para leer este artículo.

LA CANTANT CALBA -fragment- (Eugène Ionesco)

2009-06-17T15:45:00.000+02:00

SR.SMITH (llegint el diari) - Ja ho veus, diu que Bobby Watson és mort.

SRA.SMITH - Ai, pobre! I quan s'ha mort?

SR.SMITH - Per què fas aquest posat de parada, ara? Prou que ho saps. Fa deu anys que és mort. Recorda-te'n, vaig anar a l'enterrament ara fa un any i mig.

SRA.SMITH - Si, ja me'n recordo: me n'he recordat de seguida. I no comprenc com tu mateix t'has quedat tan parat de veure que ho duia el diari.

SR.SMITH - No ho duu pas el diari. Ja fa tres anys que ho va dur. Me n'he recordat per associació d'idees.

SRA. SMITH - Quina llàstima! Tan bé que es conservava!

SR.SMITH - Era el cadàver més bonic de la Gran Bretanya! No semblava pas que tingués els anys que tenia. Pobre Bobby, feia quatre anys que era mort i encara era calent. Un veritable cadàver vivent. Que n'era d'alegre!

SRA.SMITH - La pobra Bobby!

SR.SMITH - Vols dir EL pobre Bobby!

SRA.SMITH - No, pensava en la seva muller. Es deia com ell, Bobby, Bobby Watson. Com que es deien igual, no els podies mai distingir l'un de l'altre quan anaven plegats. Només un cop mort ell, s'ha pogut saber de debò qui era l'un i qui era l'altre. Tanmateix, avui encara hi ha gent que la prenen pel mort i li donen el condol. La coneixes, tu?

SR.SMITH - Només l'he vista una vegada, per casualitat, a l'enterrament de Bobby.

SRA.SMITH - Jo no l'he vista mai. Es bonica?

SR.SMITH - Té la fesomia amb les faccions regulars, però no es pot dir que sigui bonica. És massa alta i massa forta. No té les faccions de la fesomia regulars, però es pot dir que és molt bonica. És una mica massa menuda i massa prima. És professor de cant.

SRA.SMITH - I quan pensen casar-se?

SR.SMITH - La primavera que vé, a tot estirar.

SRA.SMITH - Haurem d'anar al casament.

SR.SMITH - Els haurem de fer un regal de noces. Què els regalarem?

SRA.SMITH - Per què no els regalem una d'aquelles set safates de plata que ens van regalar pel nostre casament i que no ens han servit mai per res?
És ben trist d'haver-se quedat vídua tan jove.

SR.SMITH - Sortosament, no han tingut fills.

SRA.SMITH - Només els hauria faltat això! Fills! Pobra dona, què n'hauria fet?

SR.SMITH - Encara és jove i ben bé es pot tornar a casar. Li està bé el dol!

SRA.SMITH - I qui s'ocuparà dels fills. Ja saps que tenen un nen i una nena. Com es diuen?

SR.SMITH - Bobby i Bobby, com els seus pares. L'oncle de Bobby Watson, el vell Bobby Watson, és ric i s'estima el nen. Ben bé es podria encarregar de l'educació de Bobby.

SRA.SMITH - Fóra molt natural. I la tia de Bobby Watson, la vella Bobby Watson, podria també encarregar-se ben bé de l'educació de Bobby Watson, la filla de Bobby Watson. Així la mamà de Bobby Watson, Bobby, es podria tornar a casar. Té algú reüllat?

SR.SMITH - Si, un cosí de Bobby Watson.

SRA.SMITH - Qui? Bobby Watson?

SR.SMITH - De quin Bobby Watson parles, ara?

SRA.SMITH - De Bobby Watson, el fill del vell Bobby Watson, l'altre oncle, el mort.

SR.SMITH - No, no és aquest, és un altre! És Bobby Watson, el fill de la vella Bobby Watson, la tia de Bobby Watson, el mort.

SRA.SMITH - Volls dir Bobby Watso, el viatjant?

SR.SMITH - Tots els Bobby Watson són viatjants.

SRA.SMITH - Quin ofici més dur! I, tanmateix, s'hi fan bons negocis.

SR.SMITH - Si, quan no hi ha competència.

SRA.SMITH - I quan no n'hi ha de competència?

SR.SMITH - Els dimarts, els dijous i els dimarts.

SRA.SMITH - Ah, ja! tres dies cada setmana. I què fa Bobby Watson aquests tres dies?

SR.SMITH - Reposa, dorm.

SRA.SMITH - I per què no treballa aquests tres dies si no hi ha competència?

SR.SMITH - No ho puc pas saber tot, jo! I tampoc no puc respondre a totes les teves preguntes idiotes!

SRA.SMITH - Ho dius per humiliar-me?

SR.SMITH - Ja ho saps prou que no.

SRA.SMITH - Tots els homes sou iguals! Us esteu tot el dia estirats, amb el cigarret a la boca, o us empolveu i us empastifeu els llavis cinquanta vegades si és que no beveu tot el dia sense parar.

SR.SMITH - I què diries tu si veiessis els homes fent com les dones, fumant tot el dia, empolvant-se, pintant-se els llavis i bevent whisky?

SRA.SMITH - Per mi si que...! Però si ho dius per fer-me la llesca, ja saps que no m'agraden aquesta mena de bromes!

SR.SMITH - Oh, el meu pollastret rostit, per què treus focs pels queixals, ara? Prou saps que tot això ho dic per riure.
Quin parell de vells enamorats ridículs que som! Apa, anem a fer nones.

L'HOME, LA BÈSTIA I LA VIRTUT -fragment- (Luigi Pirandello)

2009-06-08T18:55:00.000+02:00

ALUMNES 1 i 2 - Bon dia, senyor professor!

PROFESSOR - Mira que bé! ja tenim aquí la primera lliçó del dia. Quants anys teniu, vosaltres?

ALUMNE 1 - Divuit, senyor professor!

ALUMNE 2 - Disset, senyor professor!

PROFESSOR - I ja tan homes els dos! A veure, qui sap com es diu en grec "comediant"?

AL.1 - En grec?

PROF. - No, en àrab! No ho saps? I tu, ho saps tu?

AL.2 - Mmmmm... comediant? No me'n recordo.

PROF. - Ja, no te'n recordes. Això vol dir que abans ho sabies, no? però que ara no te'n recordes.

AL.2 - No senyor, no ho he sabut mai.

PROF. - D'aquesta manera s'ha de contestar: no-ho-sé! Jo us ho explicaré. "Comediant" en grec es diu "hypocrites". I perquè, hypocrites? A veure, tu, què fan els comediants?

AL.2 - Em sembla que... representen, no?

PROF. - Ah! Et sembla? no n'estàs segur? I per què representen els diem hipòcrites? Et sembla just dir hipòcrita a una persona que representa per professió? Si representa, està fent la seva feina, no podem dir-li hipòcrita. En canvi, a quina persona dius tu hipòcrita, a quina persona li dones tu el mateix nom que li donaven els grecs als comediants?

AL.1 - A alguna persona que fingeix, senyor professor.

PROF. - Correcte, una persona que fingeix! com un comediant, com un actor expert que representa un personatge, per exemple, un rei, mentre que ell només és un pobre home. I qui diu un rei, diu un altre paper qualsevol. Hi ha alguna cosa reprobable en això? No res, és una obligació en aquesta persona, és una professió. Però en quin moment això es converteix en una cosa reprobable? Quan la persona ja no és hipòcrita per obligació, sino que ho és per gust, per interès, per malícia, per costum, fins i tot per educació! Si, per educació també. Perquè educació, ser educat, vol dir precisament això: fingiment; ser per dins negre com els corbs i per fora blanc com els coloms, tenir en el cor la fel i a la boca la mel. El que feu vosaltres quan arribeu aquí i dieu "bon dia, senyor professor" en comptes de dir "vagi-se'n a pastar, senyor professor"!

AL.1 - Però, senyor professor... perdoni, nosaltres...

AL.2 - Vol dir que li hem de dir "vagi-se'n a pastar", senyor professor?

PROF. - Ho preferiria, si. Ho preferiria, us ho asseguro. I si no és millor no dir res, deixar-ho estar.

AL.1 - Ja... i si no li diguéssim res, vostè diria de nosaltres "que mal educats"!

PROF. - Exacte! Perquè ser ben educats ens obliga a desitjar bon dia a persones a qui amb molt de gust engegariem a pastar fang. És a dir, que ser ben educats ens obliga a fingir, a fer el mateix que fan els comediants, a ser hipòcrites. Quod erat demostrandum.

ELS TRES PORQUETS (políticament correctes) (James Finn Garner)

2009-06-02T17:00:00.001+02:00

Hi havia una vegada tres porquets que vivien junts en harmonia i respecte mutu amb l'entorn que els envoltava. Utilitzant materials propis de la zona, es van construir cadascú una casa preciosa. Un porquet se la va construir de palla, un altra de fusta i el darrer de totxos fabricats a base de fems, fang i còdols i posteriorment cuits en un petit forn. A l'acabar, els tres porquets es va sentir satisfets de la seva feina i van seguir vivint en pau i independència.

Però la seva idíl·lica existència no va trigar a ser destorbada. Un dia, va passar per allà un llop enorme amb idees expansionistes. Al veure els porquets es va sentir afamat, tant des del punt de vista físic com ideològic. Quan els porquets van veure el llop, es van refugiar a la casa de palla. El llop va córrer cap allà i va trucar la porta cridant:

- Porquets, porquets, deixeu-me entrar!

Però els porquets van respondre:

- Les teves tàctiques de pillatge no et serviran per espantar uns porquets obstinats en la defensa de la seva llar i la seva cultura.

Però el llop es negava a renunciar al què ell considerava el seu destí ineludible. Per tant, va bufar i bufar fins que va tombar la casa de palla. Els porquets, aterrits, van córrer cap a la casa de fusta amb el llop empaitant-los. El solar on hi havia hagut la casa de palla fou adquirit per altres llops per organitzar una plantació bananera.

A l'arribar a la casa de fusta, el llop tornà a trucar la porta cridant:

- Porquets, porquets, deixeu-me entrar!

Però els porquets li van respondre:

- Vés a pastar fang, maleït tirà carnívor imperialista!

Quan va sentir això, el llop rigué condescendentment. Va pensar: "Quina llàstima que hagin de desaparèixer, però no es pot interrompre l'avanç del progrés.

A continuació, va bufar i bufar fins tombar la casa de fusta. Els porquets van fugir cap a la casa de totxos perseguits novament pel llop. Al solar que havien ocupat la casa de fusta hi van anar altres llops i hi fundaren una urbanització d'esbarjo, dissenyant cada casa com una reconstrucció en fibra de vidre de l'antiga caseta de fusta i instal·lant botigues de records típics de la localitat, clubs de submarinisme i aquaris.

El llop va arribar a la casa de totxos i una vegada més, va començar a trucar la porta cridant:

- Porquets, porquets, deixeu-me entrar!

Aquesta vegada, i per tota resposta, els porquets van entonar càntics de solidaritat i escrivint una carta de protesta a les Nacions Unides.

Arribant a aquest punt, el llop començava a estar fart de la tossuderia dels porquets en la seva negativa de contemplar la situació des d'una perspectiva carnívora, i va bufar i bufar i tornà a bufar fins que, de sobte, s'agafà el pit amb les mans i va caure mort, fulminat per un infart provocat per l'excés d'aliments rics en greixos.

Els tres porquets van celebrar el triomf de la justícia i van ballar una breu dansa al voltant del seu cadàver. A continuació van decidir recuperar les seves terres. Van reunir un exèrcit de porquets que també s'havien vist expulsats de les seves propietats i amb la seva nova brigada porcina, van atacar la urbanització amb metralladores i llença-coets i exterminaren els cruels llops opressors, transmetent un missatge inequívoc a la resta del continent que no els molestessin mai més. A continuació, els porquets van fundar un model de democracia socialista amb educació gratuïta, sistema universal de seguretat social i habitatges assequibles per tothom.

Nota de l'autor: El llop d'aquest conte representa una imatge metafòrica. Cap llop real ha patit cap dany durant la redacció d'aquesta historia.

PARTICIPACIÓ 108è JOC LITERARI

2009-05-24T21:49:00.003+02:00

Com cada mes, en Jesús M. Tibau ens proposa en el seu blog el concurs literari creatiu en el que s'ha d'escriure un relat curt basant-se en una imatge.

Aquesta és la imatge d'aquest mes:

I aquest el meu relat:

Fart de ser sempre el secundari, la paciència d’en Sanxo havia arribat al límit. El seu senyor, un boig, un sonat, un tocat de l’ala s’enduia tots els mèrits i era el protagonista indiscutible de la novel·la, el títol de la qual només l’anomenava a ell. En Sanxo quedava en un discret segon pla quan en canvi representava el seny en la vida del seu amo. La saviesa popular, els moments més divertits, els més tendres, els més deliciosos eren protagonitzats pel fidel escuder, però tota la glòria se l’enduia Don Quijote.

Aprofitant que els senyors de la casa havien sortit, en Sanxo es decidí a executar la venjança, i amb una lleugera empenta (car la figura del seu amo sempre estava per davant d’ell) va fer caure en Quijote de la prestatgeria. Sense cap ombra de penediment, va començar a gaudir de la seva alliberació.

Quan arribà la mestressa de la casa recollí sorpresa els fragments de la figura esmicolada, es mirà el cofoi escuder i es preguntà: “I ara què en faig d’aquest? En Sanxo sense en Quijote no és ningú” I llançà la figura a les escombraries juntament amb els bocins de l’amo.

L'ECONOMIA EXPLICADA AMB DUES VAQUES

2009-05-20T19:30:00.003+02:00

SOCIALISME: Tens 2 vaques. L'Estat t'obliga a donar-ne 1 al teu veí que no en tenia cap.

COMUNISME: Tens 2 vaques. L'Estat te les pren i et DÓNA una mica de llet.

FEIXISME: Tens 2 vaques. L'Estat te les pren i et VEN una mica de llet.

NAZISME: Tens 2 vaques. L'Estat te les pren i et fot un tret al cap.

BUROCRACISME: Tens 2 vaques. L'Estat en perd una, muny l'altra i llença la llet per terra.

CAPITALISME TRADICIONAL: Tens 2 vaques. Te'n vens una i et compres un toro. Cries més vaques. Te les vens i guanyes diners. Et jubiles ric.

NEO-LIBERALISME: Tens 2 vaques. Vens 3 de les teves vaques a la teva empresa que cotitza a borsa mitjançant lletres de crèdit obertes pel teu cunyat al banc. Després executes un intercanvi de participació del deute amb una oferta general associada, amb el que recuperes les 4 vaques, amb exempció d'impostos per 5 vaques. La llet que fan les teves 6 vaques és transferida a través d'intermediari a una empresa amb seu a les Illes Caimàn, que torna a vendre els drets de les 7 vaques a la teva companyia. L'informe anual afirma que tens 8 vaques amb opció a una altra més. Agafes les 9 vaques i les talles a trossets. Vens els trossets de les 10 vaques. Curiosament, durant tot el procés ningú s'ha adonat que en realitat tu només tens 2 vaques, fins que peta tot.

ECONOMIA JAPONESA: Tens 2 vaques. Les redissenyes a escala 1:10 i fas que et produeixin el doble de llet. Però no et fas ric. Rodes tot el procés en dibuixos animats, ho titules "Vakimon" i et fas milionari.

ECONOMIA ALEMANYA: Tens 2 vaques. Gracies a un procés de reingenieria aconsegueixes que visquin 100 anys, mengin un cop al mes i es munyin soles. Ningú creu que tingui cap mèrit.

ECONOMIA RUSSA: Tens 2 vaques. Les comptes i tens 5 vaques. Tornes a comptar i te'n surten 257. Tornes a comptar i tens 3 vaques. Deixes de comptar vaques i obres una altra ampolla de vodka.

ECONOMIA XINESA: Tens 2 vaques. Tens a 300 paios per munyir-les. Expliques orgullós al món la teva increíble ratio de productivitat lletera. Dispares a un periodista que pretenia explicar la veritat.

CAPITALISME AMERICÀ: Tens 2 vaques. Te'n vens una i forces l'altra a produir la llet de 4 vaques. Et sorprens quan es mor.

ECONOMIA IRAQUÍ: No tens cap vaca. Ningú es creu que no tinguis cap vaca, et bombardegen i t'envaeixen el país. Segueixes no tenint cap vaca.

ECONOMIA INDIA: Tens 2 vaques. Les poses en un altar per adorar-les. Segueixes menjant arròs al curry.

ECONOMIA SUÏSSA: Hi ha 5.000.000.000 vaques. Se suposa que deuen tenir amo, pero sembla que ningú sàpiga qui és.

ECONOMIA FRANCESA: Tens 2 vaques. Et declares en vaga, organitzes una revolta violenta i talles totes les carreteres del país, perquè vols tenir 3 vaques.

ECONOMIA NEOZELANDESA: Tens 2 vaques. Una d'elles la trobes cada dia més atractiva.

CAPITALISME ITALIÀ: Tens 2 vaques. Una d'elles és la teva mare, l'altre la sogra.

CAPITALISME BRITÀNIC: Tens 2 vaques. Estàn boges.

ECONOMIA ESPANYOLA: Tens 2 vaques, però no saps on són. Però com que ja és divendres, baixes al bar a esmorzar i llegir el Marca. En tot cas, ja les buscaràs dimecres després del pont de Sant Pancràs.

PROFECIA SOBRE ELS CATALANS (Francesc Pujols) Extret del cap.XVIII del "Concepte general de la ciència catalana"

2009-05-09T18:54:00.004+02:00

Si és molt cert que potser nosaltres no ho veurem, perquè ja serem morts i enterrats, també és cert que els qui vinguin després de nosaltres veuran que els reis de la terra o els qui governin les nacions, s'agenollaran davant Catalunya, perquè estem persuadits que temps a venir, si les coses no canvien i van pel camí que van, dels catalans se'ls dirà «els compatriotes de la veritat» i tots els estrangers ens miraran com si miressin la sang de la veritat, i quan donaran la mà a un germà nostre, ultra el respecte i l'admiració que li tindran, els semblarà que toquen la veritat amb les mans, i com que n'hi haurà molts que es posaran a plorar d'alegria, els catalans els hauran d'eixugar els ulls amb el mocador, i ésser català equivaldrà a tenir les despeses pagades a tot arreu allà on un hom vagi, perquè bastarà i sobrarà que sigui català perquè la gent el tingui a casa seva o li pagui la fonda, que és el millor obsequi que se'ns pot fer als catalans quan anem pel món, i, comptat i debatut, valdrà més ésser català que milionari i, com que les aparences enganyen, encara que sigui més ignorant que un ase, quan els estrangers veuran un català es pensaran que és un savi que porta la veritat a la mà, i això farà que quan Catalunya es vegi reina i senyora del món serà tanta la nostra fama i l'admiració que se'ns tindrà a tot arreu que hi haurà molts catalans que, per modèstia, no gosaran dir que ho són i es faran passar per estrangers.

FLORETES "IBÈRIQUES"

2009-05-05T19:26:00.003+02:00

Recull de "piropos" enginyosos, grollers, divertits, escoltats al "ens fotran fora" d' "el Món a RAC1".

¡Senyora!Li canvio la seva filla per un piano i així toquem tos dos.

Diga’m qui és el teu ginecòleg per llepar-li els dits.

No t’ho creuràs, però fa 30 segons jo era maricón.

Si fossis la meva mare, el papa dormiria al carrer.

No tinc pèls a la llengua… perquè tu no vols.

Quines cames més maques… A quina hora obren?

Si estàs buscant el tocador de senyores, no busquis més: soc jo.

(si porta un gos)
Ui, quin gos més maco… Té número de telèfon?

T’estudio o et treballo?

Hola, soc nou a la ciutat. Em pots dir on queda casa teva?

(si està fent fotocòpies)
Què, reproduint? Si vols t’ajudo…

Tens més polvos que las xancletes de Kung Fu.

Et faria més coses que McGyver a Bricomania.

Qui fos rimmel, per corre’m a la teva cara!!!

Cada cop que et veig se’m infla la vena com la del coll d’un cantaor.

Vols un novio lleig perquè no te’l prengui ningú?

Si els meus calçotets fossin metàl·lics, ja hauries sentit la campanada.

(categoria rimes)

“Yo quisiera que su madre
Se volviera lagartija
Para darle de patadas
Y quedarme con su hija”

“En esta noche tan fría
Yo te ofrezco mi estufa
No tiene pilas ni cables
Pero igualmente se enchufa”

“Tus ojos son dos faroles
Que iluminan mi camino
La otra noche los cerraste
Y me estampé contra un pino”

¿¿¿Treballes per Seur??? És que m’ha semblat que em miraves el paquet…

Em dic David. Recorda el meu nom perquè d’aquí una estona l’estaràs cridant.

Creus en l’amor a primera vista o haig de tornar a passar per davant teu?

Quina faldilla més maca… quedarà divina al terra de la meva habitació.

Nena, et posaré a quatre potes i esgarraparàs més que un cranc dins una galleda de plàstic.

Noia, ensenya’m un pit que jo ja m’imagino l’altre.

Potser no soc el tio més guapo del local, però soc l’únic que t’està parlant.

(si va molt apretada)

M’encanta la roba que portes, és de la meva marca preferida: dostallesmenys.

Ets sordmuda, oi? Ho dic perquè se’t llegeixen els llavis.

(si les dones fóssin paletes)

Vine aquí, guapo, que faré cantar el teu ocellet.

Tu deus ser policia, perquè amb aquesta porra…

(si ets un iaio)

Noia, em fas recordar temps passats. Quan era jove tenia quatre membres flexibles i un rígid; ara en tinc quatre rígids i un massa flexible”

LA CAPUTXA VERMELLA -políticament correcta- (James Finn Garner)

2009-04-29T19:00:00.000+02:00

Vet aquí que una vegada hi havia una persona jove que es deia Caputxa Vermella i que vivia amb sa mare a la vora d'un gran bosc. Un bon dia, sa mare li va demanar que portés un cistell de fruita fresca i aigua mineral a l'avia, no perquè això fos feina de dones, de cap manera, sinó perquè era una obra generosa que contribuïa a crear un sentiment solidari. A més, l'avia no estava malalta, ben al contrari, estava en plena forma física i mental i era perfectament capaç de tenir cura d'ella mateixa en tant que persona adulta madura.
Així doncs, la Caputxa Vermella es va endinsar al bosc amb el cistell. Molta gent pensava que el bosc era un lloc sinistre i perillós i mai hi entraven. La Caputxa Vermella, en canvi, tenia prou confiança en la seva incipient sexualitat com per veure's intimidada per una imaginació tan òbviament freudiana. De camí cap a ca l'avia se li va acostar un llop, que li va preguntar què duia al cistell. Ella li va contestar:
- Una mica de berenar saludable per l'avia, que és perfectament capaç de tenir cura d'ella mateixa en tant que persona adulta madura.
- Saps, maca? Per una noieta no és massa segur caminar per aquest bosc tota sola.
- Trobo molt ofensiu aquest comentari teu, profundament sexista! Però l'ignoraré, perquè la teva tradicional condició de marginat social t'ha dut a enfrontar-te al món d'una manera pròpia, del tot vàlida, evidentment. Ara, si em permets, he de prosseguir el meu camí.
La Caputxa Vermella va continuar pel camí ample, però el llop, a qui la seva condició de marginat social l'havia alliberat de l'obediència esclava de les normes del pensament ortodox i occidental, sabia una drecera per arribar abans a ca l'avia, hi va irrompre sense contemplacions i es va menjar l'avia, una acció del tot comprensible, venint d'un carnívor com ell. Llavors, com que no estava sotmès a les nocions rígides i tradicionalistes del que és masculí o femení, es va posar la camisa de dormir de l'avia i es va ficar al llit. La Caputxa Vermella va entrar a la caseta i va dir:
- Avia, et porto berenar sense greixos i sense sal, i voldria que l'acceptessis com un homenatge al teu paper de matriarca sabia i nodridora.
Des del llit, el llop va dir amb veu fluixeta:
- Vine més a prop, nena, que pugui veure't.
La Caputxa Vermella va dir:
- Ah! No me'n recordava que a nivell òptic ets deficient com una rata-pinyada. Avia, quins ulls tan grossos que tens!
- És que han vist molt i han perdonat molt, filleta!
- Avia, quin nas tan gros que tens! Relativament, és clar, i sens dubte atractiu, a la seva manera.
- És que han flairat molt i han perdonat molt, filleta.
- Avia, quines dents tan grosses que tens!
- Estic molt content de ser qui sóc i com sóc! -va dir el llop, i va saltar del llit. Va agafar la Caputxa Vermella amb les urpes, decidit a devorar-la. Ella va xisclar, alarmada no pas per l'evident tendència transvestista del llop, sinó per aquella voluntària invasió del seu espai personal. Els xiscles els va sentir un company llenyataire que hi passava. (Bé, ell s'estimava més que li diguessin "company tècnic en carburant forestal"). Va entrar corrents a la caseta, va veure l'avalot i va intentar intervenir-hi. Mentre aixecava la destral, però, la Caputxeta Vermella i el llop es varen aturar en sec.
- Escolta, noi, què t'has cregut! Entres aquí com un individu d'una civilització primitiva deixant que l'arma pensi per tu. Sexista! Discriminador d'espècies d'animals! Què et fa suposar que les persones femenines i els llops no poden resoldre els seus problemes sense l'ajut/da d'una persona masculina?
Quan va sentir el discurs apassionat de la Caputxa Vermella, l'avia va saltar de dins de la boca del llop, va agafar la destral del company llenyataire i li va tallar el coll. Després d'aquesta experiència traumàtica, la Caputxa Vermella, l'avia i el llop van sentir un profund sentiment solidari. Van decidir crear una comunitat alternativa basada en el respecte mutu i la cooperació. I van viure feliços i van menjar anissos sense colorants ni conservants.

DIADA DE SANT JORDI - Màrius Serra (publicat al suplement de l'AVUI el 20/04/95)

2009-04-23T10:00:00.000+02:00

Diumenge és Sant Jordi i la societat catalana es prepara per a una nova edició de la fastuosa festa del llibre. L'enigmística d'avui us en fa una crònica a l'avançada perquè, fet i fet, sempre acaben passant les mateixes coses. O és que potser us penseu que aquest any tot anirà diferent? Aquesta és la crònica impostora del Sant Jordi del 1995:

Fa sol i el crític decideix com-
prar un llibre, tot i que avui cal
bregar amb una multitud de fa-
mílies, escoles, autors i altres llu-
nàtics que branden roses i des-
taroten els carrers, mentre en-
carreguen sense escrúpols tota
mena de temes, des del ioga a
l'energia acumulada. El llibre re-
té el bo i millor, a pesar de la
pugna per altres mitjans.
Hi ha actes que són de llibertat.
Si ets lector ja saps que els fas
quan t'arrepapes a llegir, i els teus
cicles mai no s'aturaran. Atenció:
una vella llança l'alarma, però
el llibre no mor perquè l'editor és
el seu marmesor, pesca amb la
canya l'autor i així ben aviat el
tasten els lectors. La calorada
rebenta el bon crític que pas-
seja pels carrers. Quan pot s'a-
tura entre gots de cervesa i es
mira un full que duu a sobre. El
col·loca en un racó. És un
paper que l'autor li ha fet arri-
bar mig d'amagat, però de pu-
ra frisança el vol llegir, ja que car-
tes tan rebregades com la seva
no en rep pas gaire sovint.
"Mare", diu, mentre una jove
veu l'amenaça. El bon crític
mou el cul del tamboret i s'endú
carta i cervesa a una taula.
Els ulls del crític, desorbitats,
llegeixen la nota d'agraïment:
"Apreciat crític: No sé pas com
agrair-li la ressenya feliç que
li ha vagat d'escriure sobre
la meva novel·la. Temia que fos
una cosa que no enten-
dria ni llegint-la mil vegades,
però certament he desco-
bert cofoi que l'obra l'ha degut col-
pir en el més sagrat del seu ésser.
M'ha sorprés i li resto agraït.
En vint ratlles demostra ser re-
ceptiu a la meva narrativa, tot
pugnant per no dir cap cosa
sobrera. Potser la podia haver fet
més grossa. Gràcies, tanmateix, ca-
valler del Sagrat Orde del Gine-
bró. No ho oblidaré."
El bon crític agafa un boli i respon:
"Vull ratificar-li l'enorme a-
fecte que m'inspira l'esplèndida
versió (que em provoca i m'extasia)
escrita per vostè d'un tema clàssic,
ja que és capaç de despertar l'ab-
soluta joia que ara sento; una in-
jecció intel·lectual que l'honora.
És vostè un autor de primera.
El que vostè ha escrit farà ba-
tegar cors. Seria ardu trobar què
dallar, des del primer full
a l'últim, perquè són capítols tan
fins, els darrers de la novel·la,
que costa trobar-hi res de sobrer.
Espero sincerament que per-
severi en la seva obra i recor-
di per sempre el gust d'escriure."

Si voleu llegir la veritable crònica, torneu al començament del text i aneu llegint només les ratlles senars (primera, tercera, cinquena, setena...) fins que arribeu al final. Ja veureu com tot canvia.

ADÉU A UN BLOG AMIC

2009-04-19T23:05:00.002+02:00

L'amic argentí Herman Guillermo Dolder (Heguido), és l'autor del blog PH2.5 on cada dia penjava un acudit curt en els que normalment jugava amb les paraules. Bé, doncs en Herman ha decidit tancar la paradeta i ens deixa als que el seguíem sense un somriure diari.
Com a petit homenatge m'agradaria compartir amb vosaltres algun dels acudits que més m'han agradat d'aquests darrers tres anys:

Vino de Italia con una mano detrás y otra delante... por suerte acá lo pudieron operar y quedó bastante bien.

-"Patria o Muerte!"
-"Mmm... no sé... ¿A cuánto el kilo de Patria?"

La Oratoria es el arte de... eh... este... ¿cómo es...?

-"Es menudito... de talle más bien chico."
-"Ah, es un pequeño detalle."

¿Sabe qué, estimado Duque? Le aseguro que yo no soy una persona reflexiva... como que me llamo Drácula.

El Edipo se cura con un Edsusto.

-"Veo que usted es una persona de principios."
-"Sí, por supuesto."
-"Claro, me dí cuenta porque deja todo sin terminar."

-"Sabés quién es la esposa de Zeus?"
-"Hera."
-"Ah... ¿se divorció?"

... y ahora me despido, no sin antes indemnizarme...

-"Che, ¿que pasó con esa casita en la costa que te ibas a construir?"
-"No, nada... Decidimos hacerla más adelante... y se nos hundió."

-"Tuve una cita a ciegas."
-"¿Y qué tal estuvo?"
-"Fue una desilusión òptica."

-"¿Escuchaste? Dicen que hay crisis energética."
-"Uy, pobre ergetianos..."

¿Por qué los franciscanos se levantan temprano?
Porque es una orden.

-"Ha estado enfermo?"
-"Esporádicamente."
-"Ah, ¿de vez en cuando?"
-"No, todo el tiempo."
-"¿No me dijo esporádicamente?"
-"Es que soy alérgico a las esporas."

Yo soy incapaz de hablar mal de otra persona... por eso practico tanto.

Mi hijo nació con un pan bajo el brazo... lo que complicó bastante el parto.

-"Asociación de antropófagos... ¿En qué puedo servirle?"

-"¿Qué te pasa?"
-"No, nada... es que me compré uno de esos televisores planos..."
-"¿Y cuál es el problema?"
-"Es que no tiene volumen."

Fracasa un paro en una fábrica de cacerolas de teflón. No se adhirió nadie.

-"Pasa hasta en las mejores familias... ¿Entonces cómo no va a pasar en la tuya...?"

Yo no soy dueño de la verdad... pero tengo la concesión por veinte años.

¿Exagerado, yo? No, yo no soy exagerado... soy octagerado.

-"Seamos felices mientras podamos..." le dijo un jardinero a otro.

Algunos ven el vaso medio lleno...
Otros ven el vaso medio vacío...
Yo veo agua atrapada.

-"Lo que pasa es que con mi mujer, desde que somos sexagenarios..."
-"Pará un cachito... ¿Cómo sexagenarios, si apenas tienen cuarenta años?"
-"Sí... pero el sexo nos es totalmente ajeno..."

El waterpolo es el único deporte en el que es imprescindible que todos los jugadores sean sobresalientes.

-"El problema de Carlitos es que es muy anómalo."
-"¿Por qué?¿Qué tiene?"
-"Hemorroides."

-"A mi esposa la llamana 'La belleza del Caribe'..."
-"¿Pero ella no es argentina?"
-"Sí, pero es antigua y barbuda."

¿Como se dice 'control de esfínter' en latín?
Anno domini

El portavoz salió a desmentir los rumores sobre actos de corrupción del Gobierno.
Dijo: "No, no son rumores."

-"El Doctor Gutierrez Martínez fue uno de los prohombres de nuestra Historia..."
-"¿Sí?¿Era muy respetado?"
-"Em, no precisamente... se lo digo de otra manera... El Doctor Gutierrez Martínez fue uno de los contra-mujeres de nuestra Historia."

El mono accidentado en el zoológico local evoluciona favorablemente. Ya está caminando erguido.

¿Cómo se dice 'control antidóping' en latín?
Mea culpa.

En Hawaii, cuando no pagás el alquiler te dejan de saludar. O sea, te des-alohan.

Fracasó el intento de formar una orquesta en el manicomio. No pudieron conseguir las cuerdas.

-"Señor, luego de evaluarlo detenidamente, en el Departamento de Atención al Cliente hemos decidido pedirle que analice su reclamo."
-"¿Que analice mi reclamo?"
-"Sí, que se lo meta en el..."

Es irónico el hecho de que las armas de destrucción masiva de Irak al final resulatron ser armas de distracción masiva de EEUU...

Luego de que el diputado Fernández terminara su discurso lleno de insultos, guarangadas, y errores gramaticales, dado mientras que el diputado Osorio le hacía una pedorreta, el diputado Bermúdez se metía el dedo en la nariz, y el diputado Vanoni roncaba sonoramente con los pies descalzos arriba de la mesa, el presidente de la Cámara dió por finalizada la sesión ordinaria.

-"Juana, cuando la veo caminar siento que usted tiene la ternura de una soltera."
-"¡Pero si soy casada!"
-"Perdón, quise decir: 'que tiene la soltura de una ternera'."

¡Basta de discriminación!¡Los zurdos exigimos que se respeten nuestros izquierdos!

Nunca podría ser militar. No me gusta que nadie me dé órdenes. Y menos aún si la orden es castrense.

¿Qué haces cuando se te juntan muchas moléculas?
Las enzimas.

Humanarca: Rey de los monos.

La tribu de los Mbutu, a pesar de ser excelentes cazadores, se hubieran muerto de inanición de no ser por sus vecinos, los Ugombú, quienes los convencieron de las ventajas de convertirse en cazadores y recolectores.

¿Cómo se denomina al miedo a la Navidad?
Santaclaustrofóbia

Le dijo Engels a Marx: "¿Das Kapital? ¿Das Kapital? ¡Pues dame un pokito a mi!"

-"...¡Este hospital es un desastre! ¡Está todo sucio! ¡La comida es horrible! ¡Los médicos son incompetentes! ¡Las enfermeras son feas! ¡Los baños no fun...!"
-"Bueno, como pueden ver, el paciente está en 'estado crítico'."

-"¿Y, qué le pareció mi concierto?"
-"Ah, no tengo más que palabras de elogio... así que mejor me quedo callado."

Le dijo Dios a Adán: "Quedate tranquilo, yo te creo..."

UN MALALT (monòleg d'Apel·les Mestres)

2009-04-17T11:40:00.000+02:00

Un tipo roig com un suís i reventant de salut.

No estic bé... gens bé... decididament no estic bé.
Que què tinc?... Oh, què tinc! Em fan riure, "què tinc",... ho sé jo què tinc! Aquest és el meu mal: res no tinc! Perquè tot el meu mal és aquest: no tinc res i ho tinc tot.
Veiam la llengua. (Treu un mirallet i se la mira)
Bé sí, el de sempre, ja m'ho pensava; la llengua no és mala... però què en trec d'això si no estic bé? Què se me'n dóna de la llengua? No és pas de la llengua que em queixo!
Veiam el pols. (Treu un rellotge i es polsa)
Trenta-set i trenta-set... setanta-quatre. Malo! quatre pulsacions més que fa una hora; és veritat que ara acabo d'esmorzar, però... no deixa de ser un augment de quatre pulsacions. Naturalment que no se'n pot dir febre, -és clar que no- però no és natural, trobant-me com me trobo, tenir un pols com un home que es troba bé. Això salta a la vista.
I després de tot, el pols no vol dir res; hi ha home que se'n va a l'altre barri amb una febre que l'arbola, i hi ha qui se'n hi va amb un pols més manso que una mula de bisbe. Això no vol dir res; jo sé com me trobo i és lo principal.
Que per què no vaig a trobar un metge? Bé i què em farà el metge? I què li dirè al metge? Em pendrà el pols i m'el trobarà bé; em mirarà la llengua i me la trobarà bé; em repicarà la post del pit i la viga de l'esquena... tot m'ho trobarà bé; i com no hi veuen més enllà del nas, em dirà que estic més trempat que un orgue.
Em preguntarà què em fa mal... ves quina sortida! "què em fa mal!" Res em fa mal! Però jo en sé molts que sense fer-los-hi mal res s'en han anat a la sempiterna.
Oh, si em fes mal alguna cosa!... Si jo pogués doldre'm d'això o d'allò ja estaríem a camas! Però el meu mal és aquest: que res em fa mal.
Jo veig malalts que fan una cara que sembla que els duguin a enterrar, tothom els plany, tothom "ai pobre senyor! Que en farà pocs d'anys!" -Un dimoni! Potser ens enterrarà a tots. En canvi a mi, com faig sempre aquesta cara de Pasqües ningú em plany; tothom em diu que em queixo de vici. "Fugi, home, si mai li havia vist tan bona cara!" -I qui els ha dit que pateixo de la cara? Si no és a la cara que tinc el mal!
"I doncs, que no té gana?"
Vet aquí un altre estirabot! És clar que en tinc de gana! No l'acabo mai la gana! I això, ja convindran amb mi vostès mateixos, que tampoc és natural. Ditxosos els que perden la gana! Almenys ells tenen dret a queixar-se i tothom els hi té llàstima: "Esforci's, home, que sense menjar no es pot viure; pensi que el comer y el rascar..."
Però jo, per malament que em trobi, sempre tinc gana!... és dir, gana, és una gana de mal ésser, perquè menjo per quatre i res m'aprofita, tota vegada que si malament em trobava abans de menjar, més malament em trobo després.
I no és que no paeixi, res d'això! Si tinc un ventrell tan estrany que jo crec que fins pairia palets de riera sense coure! -Però bé, tot això no vol dir res, perquè lo propi és que quan un home està malalt no tingui esma de menjar, i si menja esforçant-s'hi li faci mal, i no com jo que... veuen? fa una hora que he esmorzat - un parell d'ous amb pernil, una llagosta amb salsa verda, un bistec amb patates, cols de Brusel·les amb xampinyons i unes quantes croquetes de gallina; ah, postres i cafè, d'això ni em parlem- doncs bé, com si no hagués menjat res; ja tornaria a posar-me a taula. Confessin ingènuament que això no és de bon ésser!
I amb tot! amb tot! em passa així. Sense anar més lluny... - veiam ara el pols. (Treu el rellotge i es polsa)
Trenta-quatre, trenta-cinc, trenta-sis -Trenta-sis i trenta-sis... Setanta-dos; dues pulsacions menys que ara mateix. Veuen? aquestes variacions contínues, és terrible! Fa un moment, casi tenia febre; ara, un pols com si hagués estat quinze dies a dieta.
Doncs, com deia, amb tot em passa el mateix. Per xo és que ja m'en hi cansat d'anar a consultar metges, perquè cap hi enten pilota amb mi i tots s'em treuen del davant rient com si el meu mal fos cosa de broma. "No té gana? No dorm bé a les nits..." Otro que tal! dormir! I és clar que dormo! El mateix és posar el cap al coixí que quedar-me adormit com un sant de pedra, i que baldament em tiressin canonades al capsal del llit, les meves deu hores de dormir ningú me les quita. "Però tindrà el son pesat, agitat; tindrà pesadilles..." -No senyors, res d'això; apenes recordo haver somniat una nit en ma vida, i encara, ho atribueixo a haver menjat per sopar dotze dotzenes d'ostres.- Va ser una aposta, ei! però vaig guanyar-la! No havia de guanyar-la, si tinc un paidor tan... ximple que fóra capaç de pair les cinc parts del món!
Bueno, i ara què en direm d'un malalt que dorm deu hores seguides sense despertar-se, sense ni girar-se de costat, que tal com se fica al llit se troba l'endemà al despertar-se? Això és natural? Això és de bon ésser? I que té de ser, sants cristians, què té de ser! Si precisament això és el pitjor símptoma; això és el que hauria de fer obrir l'ull als metges, demostrar-los que es troben en presència d'un cas raro, i estudiar, fills, estudiar, que per això s'els paga!
Però ja està vist, són rutinaris, i en traient-los de el que tothom sap i veu sense necessitat d'haver estudiat res, s'hi tomben d'esquena i no saben dir sinó: "manies".
Ja ho sé que tothom em diu maniàtic i aprensiu, però jo voldria veure'ls dintre la meva pell, sentir-se de lo que jo em senti, patir de lo que jo pateixo, menjar sempre amb aquesta ràbia, adormir-se amb aquest rau-rau de pensar "qui sap si demà no et despertaràs difunt!" i sobre tot, repetir-se sempre: "tu no estàs bé i no et fa mal res, tu estàs malalt i no saps de què queixar-te!" Oh és un vertader suplici!
I això sí sempre bon color! Sempre bona cara! I amb aquesta bona cara i amb aquest bon color, si no és avui serà d'aquí a un any o d'aquí a cent anys que em portaran a la sepultura. I el trist és que ningú m'haurà planyut en vida, i quan em veuran estirat que ja no tindré res que em molesti, llavors tot serà dir: "pobret! Sí que tenia raó de queixar-se! Ara es veu bé que tenia el mal a dintre!"
Gràcies de festes en diumenge! Ja els en faig franc de la llàstima que em tinguin allavors.
La qüestió és que jo vaig arrossegant una existència desesperada, que jo vaig vivint per miracle, que em vaig envellint dia per dia, i que...vaja! i que no puc comprendre que estant tan mal com estic, em trobi tan bé com em trobo!

SETMANA SANTA (5): SUPERSTAR

2009-04-13T12:00:00.000+02:00

SETMANA SANTA (4): JESUS DAVANT EL REI HERODES

2009-04-12T12:00:00.000+02:00

SETMANA SANTA (3): GETSEMANÍ

2009-04-11T12:00:00.000+02:00

SETMANA SANTA (2): TRAICIÓ DE JUDES

2009-04-10T12:00:00.000+02:00

SETMANA SANTA (1) : JESÚS HA DE MORIR

2009-04-09T12:01:00.000+02:00

EGOÍSTAS Y ESTÚPIDOS

2009-04-06T09:59:00.003+02:00

Post extret del blog La Gran Tormenta

Don de gentes

El capitalismo funciona porque la gente es egoísta, y estúpida.

¿Es esto una crítica al capitalismo?

No.

¿Es una crítica, entonces, a la gente?

Tampoco…

Bueh, más o menos.

La gente es como es, nos guste o nos. No obstante, si volvemos a leer la primera frase notaremos que dice algo importante “el capitalismo FUNCIONA”… lo que ya es bastante decir, si lo comparamos con otros sistemas económicos.

El problema es el combustible con el que funciona: una mezcla balanceada de Egoísmo y Estupidez.

Analicémos los componentes:

1) Egoísmo:

La gente piensa un 90% del tiempo en sí misma, y si extendemos el círculo de pensamiento a su familia y “seres queridos” llegaríamos fácilmente al 99%. Obviamente que en ese 90% del tiempo en que la gente piensa en sí misma ella produce el 90% de las decisiones relacionadas a su actividad dentro del sistema económico.

A la gente no le importa lo que necesita el vendedor, ni su competidor, solo le importa lo que ella quiere. No digo que “no sepa” lo que necesitan los demás. Digo que “no le importa”. Y hay una diferencia. Si saberlo le sirve para conseguir lo que quiere es muy probable que lo sepa.

Así, una persona se hace de lo que ella necesita (o cree necesitar), cuando lo necesita, donde lo necesita, y como lo necesita.

El capitalismo requiere justamente eso. Requiere competencia, tanto de los vendedores entre sí, como de los compradores entre sí, y de los vendedores contra los compradores.

¿De dónde surge la competencia…?

Adivinaron: del Egoísmo.

Si la gente se detuviera a pensar más en los demás probablemente no se comportaría económicamente de la forma en que lo hace, y el capitalismo dejaría de funcionar como funciona.

Pero eso explica solamente la mitad del asunto…

2) Estupidez:

La gente piensa un 90% del tiempo en sí misma, pero no se da cuenta de que piensa lo que le dicen que piense.

¿Hablamos de un “complot internacional”? ¿…de los “Protocolos de Sabios de Sión”? ¿Debemos reclamar a lo Alfonsín: “un Dan Brown a la derecha”?

No. Hablamos de marketing.

El marketing consiste en hacer que la gente quiera algo que no necesita, y luego convencerla de que necesita lo que le hizo querer.

¿Éramos más infelices cuando no existían celulares con cámaras digitales de no-sé cuantos megapíxeles, MP-veintipicos, facebooks, televisores de plasma de 30 yardas, aparatitos que nos digan dónde doblar para llegar a nuestras casas, etc?

Yo, por lo menos, no.

La vida se cansa de demostrarnos que “Felicidad” no es lo mismo que “Comodidad”.

La gente ya debería haberse dado cuenta de eso… pero bueno, ¿qué le vamos a hacer si la gente es estúpida?

Y por suerte lo es, en general.

Porque si no habrían hoy millones de desempleados… Desde fabricantes de aparatitos que nos dicen dónde doblar, científicos que ponen en órbita geoestacionaria los satélites que permiten que la pornografía llegue más rápido y más lejos, creativos de empresas promotoras de celulares, gente que se ríe en programas humorísticos, representantes de ladrantes de reggaetón… y escritores de blogs.

El capitalismo necesita que la gente compre lo que no necesita.

¿De dónde surge esa compulsión…?

Adivinaron de nuevo: de la Estupidez.

Conclusión:

Está muy bien. Somos egoístas y estúpidos, pero gracias a eso tenemos trabajo, producción, bienes, servicios, comodidades, prosperidad… a menos que por alguna razón el motor del capitalismo se detenga. Ahí estamos en serios problemas (y ahí estamos ahora).

Porque el mismo combustible que hace andar ese motor es el que impide que vuelva a arrancar una vez que se detuvo.

Porque la misma gente que es egoísta cuando compra sin pensar en los demás, sigue siendo egoísta cuando no compra sin pensar en los demás.

Y porque la misma gente que es estúpida cuando compra lo que los publicistas le dicen que compre sigue siendo estúpida cuando no compra lo que los líderes que eligió le piden que compre.

En definitiva, la gente no ahorra cuando puede (para bien del capitalismo), y no gasta cuando debe (para desgracia del capitalismo).

Pero si les enseñamos constantemente a ser egoístas y estúpidos, ¿cómo podemos pretender luego que actúen solidaria e inteligentemente?

Es quizás lo que no supo entender Juan Carlos Pugliese cuando dijo:

“Les hablé con el corazón y me contestaron con el bolsillo…”

Bueno, pero por suerte todos tendremos trabajo… cavando nuestras propias tumbas.

FRASES DE MAFALDA (y otros personajes de Quino)

2009-03-30T18:08:00.004+02:00

MAFALDA
¿No será acaso que ésta vida moderna está teniendo más de moderna que de vida?

Tenemos hombres de principios; lástima que nunca los dejen pasar del principio.

¿Y no será que en este mundo hay cada vez más gente y menos personas?

¿Y si en vez de planear tanto voláramos un poco más alto?

¿No sería más progresista preguntar donde vamos a seguir, en vez de dónde vamos a parar?

No es cierto que todo tiempo pasado fue mejor. Lo que pasaba era que los que estaban peor todavía no se habían dado cuenta.

¿Por dónde hay que empujar este país para llevarlo adelante?

¡Resulta que si uno no se apura a cambiar el mundo, después es el mundo el que lo cambia a uno!

Y, claro, el drama de ser presidente es que si uno se pone a resolver los problemas de estado no le queda tiempo para gobernar.

A medio mundo le gustan los perros; y hasta el día de hoy nadie sabe qué quiere decir guau.

Lo malo de los reportajes es que uno tiene que contestarle en el momento a un periodista todo lo que no supo contestarse a sí mismo en toda la vida... Y encima pretenden que uno quede como inteligente...

Todos creemos en el país, lo que no se sabe es si a esta altura el país cree en nosotros.

Dicen que el hombre es un animal de costumbres; más bien de costumbre el hombre es un animal.

Como siempre: lo urgente no deja tiempo para lo importante.

En todas partes del mundo ha funcionado siempre muy bien la ley de las compensaciones: al que sube la voz, le bajan la caña...

Las situaciones embarazosas... ¿Las trae la cigüeña?

(Profesora) Bueno, ahora guarden todos sus útiles menos lápiz, goma de borrar y una hoja en blnco en la que anotarán prueba escrita.
(Mafalda) Perdon ¿y si apelaramos a la sensatez y dejáramos la cosa para otro día? Digo... para evitar un inútil derramamiento de ceros.

Si vivir es durar, prefiero una canción de los Beatles a un Long Play de los Boston Pops.

FELIPE
No dejes para mañana el tratar de encajarle a alguien lo que tienes que hacer hoy.

"No dejes para mañana lo que puedas hacer hoy". ¡Desde mañana mismo empiezo!

¿Por qué justo a mí tenía que tocarme ser yo?

¿Y si antes de empezar lo que hay que hacer, empezamos lo que tendríamos que haber hecho?

Hasta mis debilidades son más fuertes que yo.

MIGUELITO
No sé como haría la gente para irse si no tuviera espalda.

(Mafalda) Es asombroso que un árbol pueda crecer tanto.
(Miguelito) Bueno, después de todo ¿en qué otra cosa puede emplear su tiempo un árbol?

Yo diría que nos pusieramos todos contentos sin preguntar porqué.

Trabajar para ganarse la vida está bien, pero ¿por qué esta vida que uno se gana trabajando tiene que desperdiciarla trabajando para ganarsela vida?

La vida no debiera echarlo a uno de la niñez sin antes conseguirle un buen puesto en la juventud.

Yo, lo que quiero que me salga bien es la vida.

MANOLITO
Nadie puede amasar una fortuna sin hacer harina a los demás.

El negocio es el negocio, pero los amigos son los amigos.

Los cheques de tus insultos no tienen fondo en el banco de mi ánimo.

SUSANITA
Amo a la Humanidad, lo que me revienta es la gente.

LIBERTAD
Una pulga no puede picar a una locomotora, pero puede llenar de ronchas al maquinista.

Comienza tu día con una sonrisa, verás lo divertido que es ir por ahí desentonando con todo el mundo.

¿Porqué complicarse la vida con los problemas del país, cuando la solución más simple es solucionarlos?

MONTY PYTHON: MIQUEL ÀNGEL

2009-03-21T19:18:00.000+01:00

COL·LABORACIÓ 100è JOC LITERARI

2009-03-18T08:00:00.011+01:00

El bloc Tens un racó dalt del món arriba avui al 100è joc literari, i per a celebrar-ho, em plau col·laborar-hi amb el següent text:

"Una gorra verda de caçador estrenyia la part superior de la bola carnosa d'un cap. Les orelleres verdes, plenes d'orelles grosses, de la pelussa punxeguda que hi creixia a dins i de cabells llargs, s'aixecaven a banda i banda del cap com senyals de girar que indicaven dues direccions alhora. Uns llavis morruts, de comissures caigudes on formaven petits replecs carregats de desaprovació i de miques de patates fregides, sobresortien davall el matoll negre del bigoti. A l'ombra de la visera verda de la gorra, els despectius ulls blaus i grocs de l'(...) miraven per damunt l'espatlla la gent que esperava sota el rellotge dels grans magatzems D.H.Holmes i cercaven entre la gernació senyals de mal gust en la manera de vestir."

Es tracta del fragment inicial d'un llibre en concret, que haureu d'endevinar.
N'he eliminat el nom del protagonista per no fer-ho massa evident, però a canvi us diré que aquesta novel·la, guanyadora del premi Pullitzer el 1981 és l'única obra del seu autor, que es va suïcidar onze anys abans que es publiqués el llibre.
No cal ser "gaire espavilat" per trobar-ho.

Si us plau, no poseu el títol ni l'autor als comentaris.

Trobareu les instruccions per poder participar en aquest joc aquí.

100 JOCS LITERARIS

2009-03-17T16:41:00.006+01:00

El bloc Tens un racó dalt del món de l'escriptor Jesús M. Tibau, celebra demà el seu 100è joc literari setmanal.
I des de Coca de recapte col·laborarem en aquesta celebració.
Atents al post que publicarem el matí de dimecres 18 de març.

PASTORAL (Pere Quart)

2009-03-07T10:10:00.000+01:00

El pastor Bonifaç, minyó amb poc seny,
cerca debades i tothora es plany.
Les pastores l'esquiven com el greny
que entrebanca llur pas pel viarany.

Ell prou s'afanya, però el seu afany
s'expressa en mots que tenen molt de reny,
poc de senyals d'amor o dolç refrany;
i cada cop que ho prova perd terreny.

Jo li ensenyo un pirop a tall de giny,
mes quan el pronuncia esdevé gruny
i els llavis se li gonflen en un bony.

El mosso, rabiós, de roig es tiny
i unes llàgrimes llança com lo puny,
tot fent: "Recony, jo només vull un cony!"

PEPE RUBIANES - D.E.P.

2009-03-02T20:42:00.000+01:00

ACCIDENTE LABORAL

2009-02-25T18:20:00.000+01:00

Soy colocador de ladrillos. El día 4 del pasado mes de Mayo, estaba trabajando solo en el tejado de un edificio de 6 pisos. Cuando finalicé mi trabajo, observé que me sobraban más o menos unos 250 Kilos de ladrillos, en vez de bajarlos a mano, decidí colocarlos dentro de un bidón y con ayuda de una roldana, la cual, felizmente estaba fijada en uno de los lados del edificio en la sexta planta, hacerlos descender.

Bajé y até el bidón con una cuerda, subí al tejado y empujé el bidón hacia arriba y coloqué los ladrillos dentro. Volví a bajar y desaté la cuerda agarrándola con fuerza de modo que los 250 Kilos de ladrillos descendiesen suavemente.

Como yo solo peso 80 Kilos, cual fue mi sorpresa cuando repentinamente salí disparado del suelo, perdí mi "presencia de espíritu",(el conocimiento), y me olvidé de soltar la cuerda. Es innecesario decir que fui izado desde el suelo a gran velocidad. En las proximidades del tercer piso, me golpee con el bidón que venia descendiendo, esto explica la fractura de cráneo y la clavícula partida.

Continúe subiendo a una velocidad ligeramente menor, no teniendo parada hasta que mis dedos estuvieron incrustados en la roldana. Felizmente ya tenia recuperada mi "presencia de espíritu" y conseguí, a pesar de los dolores, agarrarme a la cuerda.

Más o menos al mismo tiempo, el bidón con los ladrillos llegó al suelo y el fondo del bidón se partió. Sin los ladrillos el bidón pesaba más o menos 20 Kilos. Como pueden imaginar, comencé a descender rápidamente. A la altura del tercer piso me encontré con el bidón que venia subiendo, lo que explica la fractura de los dos tobillos y las magulladuras en las piernas así como en otras partes inferiores del cuerpo. El encuentro con el bidón disminuyó la velocidad de mi caída lo suficiente para minimizar mis sufrimientos cuando caí encima de los ladrillos, felizmente solo me fracturé tres vértebras.

Lamento también informar, que mientras me encontraba caído encima de los ladrillos, con dolores e incapacitado para levantarme viendo como el bidón se me venia encima, perdí nuevamente mi "presencia de espíritu" y solté la cuerda. El bidón pesaba más que la cuerda, entonces descendió y cayó encima de mis piernas partiéndomelas inmediatamente.

Espero haber facilitado información detallada del modo en como me ocurrió el accidente.

TIRALLONGA DE MONOSÍL·LABS (Pere Quart)

2009-02-21T10:10:00.000+01:00

Déu

I tu, què vols?

Jo

Dons jo sols vull
-ei, si pot ser-:

Un poc de fam
i un xic de pa.
Un poc de fred
i un poc de foc.
Un xic de son
i un poc de llit.
Un xic de set
i un poc de vi
i un poc de llet.

I un poc de pau.

Un poc de pas,
un poc de pes
i un poc de pis.

I un xic de niu.

Un xic de pic
i un poc de pac
-o un xic de sou
i un xic de xec.

I un poc de sol
i un poc de sal.
I un poc de cel.

Un xic de bé
i un xic de mal.
Un poc de mel
i un poc de fel.

I un poc de nit
i un xic de por,
i un poc de pit
i un xic de cor
i un poc de crit.

I un xic de llum
i un xic de so:
un poc de llamp
i un xic de tro.

Un poc de goig
i un xic de bes
i un poc de coit.

I un xic de gos.

I un poc de gas.

Un poc de fort
i un poc de fluix.
I un poc de rom
i un poc de fum.

Un poc de lloc.

I un poc de joc
-tres reis, dos nous.

I un poc de groc
i un xic de gris
i un xic de verd.
I un xic de blau.

Un poc detren
i un poc de nau;
i un xic de rem.

Un xic de vent.
I un poc de neu.
I un poc de rou.

I un poc de veu
-i un poc de vot.
I un poc de cant.
I un xic de vers.
I un xic de ball.

I d'art. I d'or.

Un poc de peix.
I un poc de greix.
I un xic de feix.
I un poc de gruix.
I un poc de carn
i un poc de sang;
i un poc de pèl.
I un poc de fang
i un xic de pols.

Un xic de flam
i un poc de gel.

Un poc de sant
i un xic de drac.
Un xic de risc
i un poc de rés
-i un poc de rus.

I un tros de camp
i un xic de fruit;
un tros de clos
prop de la llar
amb aus i flors.
I un poc de bosc
amb pins i brins.

I un xic de front.
I un xic de riu
i un poc de rec
i un poc de pont.
I un poc de gorg.

I un poc de mar
i un xic de port.

I un poc de llor.

Un xic de lli
i un poc de cuir
i un poc de pell
i un xic de fil.

Un poc de lluc
i un xic de suc.

I un poc de porc.

I un xic de parc.

Un poc de gust
i un xic de rang.

I a més del meu
un poc del seu
i un xic del llur.

Vull ser: ruc? clerc?
bell? lleig? dret? tort?
gras? prim? llest? llosc?
nou? vell? ferm? flac?
bla? dur? buit? ple?
dolç? tosc? sec? moll?
greu? lleu? curt? llarg?
fosc? clar? xaix? fi?
Un poc de tot.

I a més, què vull?

Un xic de seny.

I un poc de temps.

I un xic de món.

I un poc de sort.

I un poc de mort.

I un poc de Vós.

Ei, si pot ser.

ENREDOS DE FAMILIA - Apel·les Mestres

2009-02-14T11:20:00.001+01:00

Un home es casa amb una vídua jove, i el pare de l'enamorat es casa amb la filla de la vídua. El resultat és el següent:

Des del moment que em casava amb la mare i el meu pare amb la filla, el meu pare passava a ser fill meu i, naturalment, jo passava a ser pare del meu pare. Què resulta d'aquí? Com que el pare del nostre pare és el nostre avi, ara em trobo que jo sóc avi de mi mateix. Més encara: en ser jo el meu avi, i per tant el besavi del meu pare, el meu pare, a banda de ser fill meu, és també el meu besnét.
Ara bé; el meu pare ha tingut un fill. Aquest fill, en ser fill del meu pare és germà meu; però com que el meu pare, a més de fill meu és el meu besnét, resulta que jo sóc rebesavi del meu germà.
Alhora jo he tingut un fill. La meva dona li és mare; és, doncs, germà de la meva filla, o sigui de la dona del meu pare, i de passada és germà del meu pare. I com que el germà del meu pare m'és oncle, resulta que el meu fill és el meu oncle i que, per tant, jo sóc nebot del meu fill i cosí germà de mi mateix.
Però la cosa no acaba aquí: jo sóc sogre del meu pare, ja que s'ha casat amb la filla de la meva dona. Però com que la meva dona està casada amb el fill del meu pare, el meu pare és sogre de la meva dona i naturalment és el meu sogre, tot i ser també el meu gendre.
De manera que a força de ser-ho tot, ja no sé què sóc ni què deixo de ser; i el mateix ens passa a tots els de casa...

BEL CANTO (Pere Quart)

2009-02-10T18:10:00.000+01:00

DIVO

Fot un rot com ut de pit
i el públic pensa: "És un rot",
i en lloc del "Bravo!" prescrit
profereix, cortès, un mot
en veu baixa: "Bon profit!"

DIVA

Caldria fer anar la llima
una estona més que bona
per tal que una prima donna
fos també una dona prima.

EUFEMISMES PER "VAIG A CAGAR"

2009-02-07T11:30:00.000+01:00

Escoltat a "El Món a RAC1" d'ahir 06/02/09
Podeu escoltar l'àudio a: http://www.rac1.org/elmon/?p=12861 a partir del minut 32:20

1. Vaig a fer de ventre

2. Vaig a plantar un pi

3. Tinc una reunió amb el senyor Roca

4. He d’alliberar a Willy

5. Vaig a fer un exorcisme (sal de mi, sal de mi)

6. Vaig a tirar troncs al riu

7. Vaig a treure’m un pes de sobre

8. Vaig a despedir un amic de l’interior

9. Vaig a l’excusat

10. Sento la crida de la natura

11. Vaig a llençar el reciclatge

12. Vaig a proposar una sortida negociada al conclicte àrab-israelià

13. Vaig a posar un ou

14. (si vas molt apurat) Vaig a fer història en el món de la defecació

15. (si vas molt apurat) Vaig a que em practiquin una cesàrea

16. Vaig a alliberar hostatges

17. Vaig a fer un sudoku

18. He d’anar a pentinar-me, que m’estic pentinant a sobre

19. (en castellà) Voy a ver Chicago (chi-cago)

20. Vaig a marcar el territori

21. Haig de marxar que la tortuga treu el cap

22. Haig de marxar que m’està creixent la cua

23. Vaig a bombardejar Hiroshima

24. Tinc un marron que m’he de treure de sobre

25. Vaig a passar de l’abstracte a lo concret

26. Vaig a donar-li sabor al caldo

27. Vaig a fer fora el llogater

28. Vaig a exterioritzar el meu malestar

29. Vaig a llençar una boia

30. Vaig a treure el millor de mi

31. Vaig a monolitar

32. (moooooolt políticament incorrecte) Vaig a alliberar a Nelson Mandela

33. Vaig a encarregar un braç de gitano

34. Home a l’aigua!!!!

35. Vaig a buidar la paperera de reciclatge

36. Vaig a netejar las canyeries

37. He de resoldre un assumpte molt tèrbol

38. (mooooolt fastigós) Vaig a pentinar-me els péls del cul cap a fora

39. (només en castellà) Voy a hacer de tripas corazón

40. Vaig a treure el mal que porto dins

41. Vaig a calcular el meu Producte Interior Brut

42. Vaig a rescindir-li el contracte a Kakà

43. Vaig a arrugar la cara

44. M’està venint la inspiració

BALADA DE FRA RUPERT (Josep Maria de Sagarra)

2009-02-02T17:50:00.000+01:00

Fra Rupert, de les dames predilecte,
menoret d'aparell extraordinari,
puja a la trona amb el ninot erecte
i com aquell que va a passar el rosari,
sense gota ni mica de respecte
als vots del venerable escapulari,
mostrant, impúdic, el que té entre cames
excita la lascívia de les dames.
I amb veu entre baríton i tenor
canta Rupert, l'impúdic fra menor:

Gustós, senyores, m'avinc
a explicar-vos com els tinc.

Els tinc grossos i rodons
com els Pares Felipons.

I els tinc nets i sense tites
com els Padres Jesuïtes.

Els tinc frescos i bonics
com els Pares Dominics.

Cadascun em pesa un quilo
com els del Pare Camilo.

Se'ls podria portar amb palmes
com aquells del Mestre Balmes.

No els tinc tous ni tampoc nanos,
com els tenen els Hermanos.

Ni plens d'innoble mengia
com els del Cor de Maria.

Ni tenen les bosses tristes
com els dels Germans Maristes.

I no em ballen nit i dia
com els de l'Escola Pia.

No són els grans de rosaris
que pengen als Trinitaris.

Ni fan aquell tuf de be
dels frares de la Mercè.

Cap paparra se m'hi arrapa
com als monjos de la Trappa.

Ni massa tocatardans
com són els Salesians.

Ni peluts ni escadussers
com els d'altres missioners.

Ni amb el gàl·lic i els veneris
d'altres dignes presbiteris.

Ni ridículs ni pudents
com ho són en tants convents.

Ni aprimats pels mal vicis
com els tenen els novicis.

Ni tronats i plens de grans
com els pobres postulants.

Ni amb senyals alarmistes
dels ous dels seminaristes.

Ni amb un tip i altre dejú
com els frares de Sant Bru.

Se'm poden contrapuntar
amb tots els sants de l'Altar.

No se'm poden tornar enrera
com li passava a Sant Pere.

I tenen un toc tan suau
com els collons de Sant Pau.

Són peces que fan lluir
com els de Sant Agustí.

I poden omplir un cabàs
com els ous de Sant Tomàs.

I encara sobrar-ne un tros
com passava amb Sant Ambròs.

Tenen aquell tuf honrat
dels collons de Sant Bernat.

No m'arriben fins al cul
com a Vicenç de Paül.

No m'escalden la titola
com a Ignasi de Loyola.

No em freguen la pastanaga
com a Sant Lluís Gonçaga.

Hi ha més tall i més tiberi
que en els de Sant Felip Neri.

No hi ha al món un tal encert
com els ous de Fra Rupert.

La que els toqui amb vehemència,
cinc-cents dies d'indulgència.
La que en copsi la grandària,
fins indulgència plenària.
I el cul que no els és rebel
anirà del llit al cel.

No té l'Esglèsia Romana
cosa més noble i més sana,
ni té l'Orde Caputxina
peça més pulcra i més fina,
disposada a tot servei
Ad Majorem Gloriam Dei.

LA CROADA (Pere Quart)

2009-01-29T17:45:00.000+01:00

Quan s'acosta l'hora
les àvies i els petits s'agemoleixen
al fons de les alcoves;
i al recambró de la higiene
donzelles sospiroses
s'emmirallen, malgrat tot, amb càlcul.

Però els barons -fixeu-vos-hi!-
s'alzinen com pollancres
vora la taula devastada;
surten al porxo,
escruten el cel, color de perla falsa.
Bròfecs com els herois en crisi,
abracen per damunt
la muller eixuta,
que temps ha malalteja.
(El gos lànguidament udola
abocat a l'eixida.)

I "Adéu!" criden tots
amb veu entera,
i alcen el braç a mitges,
secrets escèptics tal vegada,
però en l'extrem inexorables.

De dos en dos,
centenars i milers,
es llancen
a les desertes vies de la tarda.

Entre marcials i amotinats
avancen, corren
-escamots convergents,
centúries, legió-
impetuosos, emulant-se
en la carrera única
com assumits pel fat enorme
de les grans ofensives
o els grans èxodes.

Perillosament -oh sí,
que en l'aire sobreneda
un pensament de pluja-,
catòlics de debò,
croats unànimes,
com
un
sol
home,
van a l'estadi nou, van a l'estadi.