GRANS ESPERANCES (fragment) - Charles Dickens (traducció de Josep Carner)

.

Pip, el protagonista del llibre, assisteix a una mediocre i accidentada representació de "Hamlet", protagonitzada per un vell conegut seu, els senyor Wopsle.


En la nostra arribada a Dinamarca, vam trobar el rei i la reina d'aquell país encimbellats en dues poltrones, damunt d'una taula de cuina, amb Cort oberta. Tota l'aristocràcia danesa els feia de seguici, i constava d'un noble minyó amb botes de pell d'isard d'un avantpassat gegantí, un venerable Par de cara xarona que semblava haver ressuscitat entre gent morta de poc ha, i la cavalleria danesa amb una pinta al cabell i mitges de seda blanca, i oferint, tot plegat, un aspecte femení. El meu talentós compatrici restava ombrívolament a part, i jo hauria ben desitjat que els seus rulls i el seu front haguessin estat més probables.
A mesura que l'acció es va anar descabdellant, traspuntaren diverses menudes curioses circumstàncies. Semblava que el rei difunt d'aquell país no solament havia estat perjudicat de la tos cap al temps de la seva mort, sinó que se l'havia emportada a la tomba i l'havia tornada a traginar enfora d'ella. La fantasma reial, demés, duia un manuscrit de l'altre món al voltant del seu bastó de comandament, i hauríeu dit que de temps en temps s'hi referia, però amb un posat d'angúnia i una tendència a perdre el punt que més aviat retreien la vida mortal. Fou això, al meu parer, el que induí el públic a aconsellar a l'Ombra: -Gireu full!-, recomanació que ella es va prendre molt malament. Calia també reparar en aquell esperit majestuós que, tot i que sempre apareixia amb un aire d'haver estat absent per molt de temps i caminant amb immensa distància, no venia, perceptiblement, sinó d'una paret ben pròxima. Això feia que l'esglai que inspirava fos acollit amb irritació. La Reina de Dinamarca, dama ben revinguda, per bé que històricament imaginada amb un cor de bronze i una voluntat de ferro, lluïa, en opinió del públic, massa quantitat de llauna, perquè el seu mentó era fermat a la seva diadema per una ampla faixa d'aquell metall (com si tingués un mal de queixal tot sumptuós), i en duia un cinyell i dos grans braçals, de manera que l'anomenaven obertament "l'olla amb els clemàstecs". (...) Finalment, Ofèlia era víctima d'una tal lenta i harmoniosa follia, que quan, al seu temps es va haver llevat la seva eixarpa de mussolina, i l'hagué ben plegada i colgada, un home tot botós que feia estona que refredava el nas impacient contra una barra de ferro a la primera fila del públic, rondinà: -Ara que han ficat la criatura al llit, que ens portin el sopar!-. Cosa que, pel cap baix, era una sortida de to.
Sobre el meu infortunat compatrici s'acumulaven tots aquells incidents amb l'efecte més joguinós. Cada vegada que aquell Príncep indecís havia de fer una pregunta o bé manifestava un dubte, podia comptar amb l'ajut del públic. Per exeple: en preguntar ell si hi havia més noblesa d'ànim a sofrir, alguns bruelaren que sí i d'altres que no, i alguns, decantant-se a totes dues opinions, van dir: -Feu-ho a parells o senars!- i començà una veritable sessió controversial. Quan preguntà per què gent com ell havien d'arrossegar-se entre terra i cel, l'hi encoratjaren amb cridòria de: -Molt bé! Aquests són!-. (...) Quan va agafar la xeremia -molt semblant a una flauteta negra que adés havien fet sonat a l'orquestra i li havien lliurat per la porta-, li demanaren unànimement que hi toqués el Rule Britannia. Quan recomanà a qui sonava que no ho fes d'aquella manera, l'home reganyós va fer: -I vós tampoc: sou ben pitjor que no pas ell!-. I em dol d'afegir que el senyor Wopsle fou saludat amb riallades en cada una d'aquestes ocasions.
Però les seves proves més àrdues foren al cementiri, el qual tenia un cert aire de selva verge, amb una mena de safaretget eclesiàstic a l'una banda i una barrera de petatge a l'altra. Havent els espectadors destriat el senyor Wopsle que, tot embolcallat amb un mantell negre, passava la barrera, van avisar amicalment l'enterramorts: -Ei.Ara ve el de les pompes fúnebres a veure com ho teniu-. Em penso que, en un país constitucional, tothom reconeixerà que el senyor Wopsle en cap manera no podia retornar el crani, després de filosofar-hi, sense desempolsar-se els dits amb un tovalló blanc que es va treure de la pitrera; però àdhuc aquesta acció innocent i indispensable va haver de tenir aquest comentari: -Cambrer!-. L'arribada del cadàver a enterrar (dins una caixa negra, buida, amb la tapadora cap per avall) fou el senyal per a una joia unànime, que accentuà en gran manera el descobriment, entre els portants, d'un individu perfectament inconegut. Aquella joia acompanyà el senyor Wopsle durant la seva lluita amb Laertes entre el caire de l'orquestra i el de la tomba, sense que minvés gota fins que va haver estimbat el rei de la taula de cuina i va haver mort, a poques polzades, de les garretes en amunt.
(...)
.

LA CODORNIZ y su leyenda - Pgarcia

.

(...)
En medio de la extraordinaria popularidad alcanzada por la revista, comenzó a forjarse la leyenda: la leyenda de sus números sorprendentes y las portadas cáusticas, en las que se atribuían a La Codorniz ocurrencias que nunca tuvo; portadas que nunca existieron y que no obstante la gente juraba haber visto con sus propios ojos, pese a los permanentes desmentidos de su redacción. Intento inútil. Las leyendas sobreviven a la razón.

De un modo somero este es el mentís a la leyenda de las portadas fabulescas de La Codorniz:

1) La portada del túnel: Se asegura que La Codorniz editó un número en cuya portada se veía la entrada de un túnel, por el que se disponía a penetrar una locomotora. Todas las páginas interiores estaban en negro, como si fuese la oscuridad del túnel. Y como contraportada, el tren saliendo del túnel. Ese número nunca existió.

2) La portada del Fresco-de-Galicia: Otro dibujo que la gente asegura haber visto: Un parte meteorológico en el que en destacado recuadro podía leerse: "Reina un fresco general procedente de Galicia", en clara alusión al general Franco, por entonces Jefe de Estado. Esa portada nunca apareció.

3) La portada del Huevo-de-Colón: Más célebre que las anteriores, si cabe es, en el falso recuerdo popular, aquella que dicen que presentaba a toda página un gran huevo de gallina, con este rótulo: "El huevo de Colón". Y luego, más abajo, en letra pequeña: "La semana que viene publicaremos el otro". Un nuevo caso de atribución imaginativa. Esa portada tampoco existió.

4) La portada del Se-la-tirará: Otro chiste que más de uno y más de dos, más de tres y más de cuatro, juran haber visto con sus ojitos que se ha de comer la tierra: un dibujo con un novio abrazando apasionadamente a su pareja. Un árbol con un pajarito. Un niño con una piedra en la mano a punto de arrojarla al pájaro. Y este pie de chiste: ¿Se la tirará o no se la tirará? Cuarta portada que jamás existió.

5)Las de la Vespa y el Título Invertido: También la vox populi hablaba de la referida a la "moto verde" del "Marqués de Villavespa", sobre la exclusiva importación de don Cristóbal Martínez Bordiú, yerno de Franco, de los "scooters" italianos; y en segundo lugar, de aquella que cuando a Francis, el hijo varón de los marqueses de Villaverde, le cambiaron el orden de los apellidos llamándolo Franco Martínez en vez de Martínez Franco, la mancheta de La Codorniz apareció como "Codorniz La". Ni la una ni la otra existieron.

6) La de Bombín-es-a-bombón: De todas las portadas-bulo, seguramente la más famosa fue la del enunciado de: "Bombín es a bombón, como cojín es a equis. Y nos importan tres equis que nos cierren la edición". A tal punto tuvo fuerza este camelo que dejaba en pésimo lugar a los que afirmaban poseer el número en cuestión, que La Golondriz encargó a su dibujante Eduardo realizarla. Y así se publicó en febrero de 1991, y luego se repitió en el nº71, en 1997, incluida como suplemento en el diario Ya. En consecuéncia, tampoco esa portada existió en La Codorniz. Aunque sí en La Golondriz, para escarnio de unos e información de todos.
.

Festival revival dels 70

Ahir, en Tibau ens convocava a fer entre tots un revival musical dels 70'.
Com que no sabia per quina cançó decidir-me, finalment opto per dues:

La primera és "Down on the corner" dels Creedence Clearwater Revival. No entra a la dècada dels 70' pels pèls, ja que és del 1969, però crec que s'adiu perfectament a l'estil de música que relacionem amb aquella època, i és una cançó que sempre m'ha donat molt bon rotllo.





La segona és "Sultans of Swing", dels Dire Straits, que és del 1978, o sigui de quan jo tenia tan sols cinc anyets. Tot i això és sens dubte una de les meves cançons preferides.
Aquí en una actuació del mateix 78 amb la formació original dels Straits:



... i aquí en una actuació del 85, amb la banda ampliada, i amb gairebé set minuts instrumentals finals, amb un excel·lent diàleg entre la guitarra de Mark Knopfler i el saxo de Chris White: