LA LLIÇÓ (fragment) - Eugéne Ionesco

.

(...)

PROFESSOR - Arimetitzem,doncs, una mica.

DEIXEBLA - Sí, i de ben bona gana, senyor.

P. - No li sabrà geu de dir-me...?

D. - De cap manera, senyor, som-hi!

P. - Quants fan un i un?

D. - Un i un fan dos.

P. - (meravellat del saber de la deixebla) Oh, molt bé, molt bé. Em sembla que està molt avançada en els estudis. Obtindrà fàcilment el doctorat total, senyoreta.

D. - N'estic molt contenta, i encara més perquè és vostè qui ho diu.

P. - Anem més enllà: quants fan dos i un?

D. - Tres.

P. - I tres i un?

D. - Quatre.

P. - I quatre i un?

D. - Cinc.

P. - I cinc i un?

D. - Sis.

P. - I sis i un?

D. - Set.

P. - I set i un?

D. - Vuit.

P. - I set i un?

D. - Vuit... bis.

P. - Molt bona resposta! Set i un?

D. - Vuit tris.

P. - Perfecte, excel·lent!... Set i un?

D. - Vuit quatrís.

P. - Magnífic. És magnífica vostè, exquisida... La felicito calorosament, senyoreta. I ja no val la pena que continuem. Per la suma és magistral, vostè. A veure ara el restar. Digui'm només, si no està esgotada, quants queden de quatre si en traiem tres?

D. - De quatre trets tres quants queden?... De quatre trets tres quants queden?

P. - Sí. Vull dir, treieu-ne tres de quatre.

D. - En queden set.

P. - Perdoni'm que l'hagi de contradir. Si de quatre en treiem tres no en queden pas set... Ara ja no es tracta de sumar sinó de restar.

D. - (s'esforça en comprendre) Sí, sí...

P. - Quatre menys tres, fan...? Quants fan? Quants?

D. - Quatre?

P. - No, senyoreta! no és pas això.

D. - Doncs, tres.

P. - Tampoc, senyoreta... Perdó, però ho haig de dir... perdoni'm.

D. - Quatre menys tres?... Quatre menys tres?... No fan pas deu?
P. - Oh, certament, no, senyoreta. Però no es tracta pas d'endevinar. Cal raonar! Mirem de deduir-ho entre tots dos. Vol comptar, si li plau?
D. - Sí, senyor. Un, dos...mmm...
P. - Però, vostè sap comptar bé... Fins a quant sap comptar?
D. - Puc comptar... fins a l'infinit.
P. - Això no és possible, senyoreta.
D. - Doncs, aleshores posem que puc comptar fins a setze.
P. - N'hi ha prou. Cal saber-se limitar. Compti, doncs, si li plau, li prego.
D. - Un, dos, tres... després del dos vé el tres i el quatre...
P. - Pari, pari, senyoreta... Quin número és més gros, el tres o el quate?
D. - El tres o el quatre?... Quin és el més gros del tres i el quatre?... En quin sentit?
P. - Hi ha números més petits i d'altres més grossos. En els números més grossos hi ha més unitats que en els petits...
D. - ... que en els petits números?
P. - Sempre que els petits no tinguin les unitats més petites. Si són totes petites pot ser que hi hagi més unitats en els números petits que en els grossos... si es tracta d'altres unitats...
D. - En aquest cas, els petits números poden ser més grossos que els números grossos?
P. - Deixem-ho estar això! ens portaria massa lluny. Sàpiga només, que no hi ha només números sols, sinó que hi ha també grups, que hi ha piles de coses... piles de coses, com les prunes, els vagons, les oques, les mongetes, etc. Suposem, simplement, per facilitar el nostre treball, que només tenim números iguals: els més grossos seran els que tinguin més unitats iguals.
D. - Aquell que en tingui més, serà el més gros? Ah! Ja ho entenc, senyor; vostè identifica la quantitat amb la qualitat.
P. - Tot això és massa teòric, senyoreta, massa teòric. No s'hi amoïni amb això. Agafem el nostre exemple i raonem sobre aquest cas precís; deixem per més tard les conclusions generals. Tenim el número quatre i el número tres amb, cadascún, un número sempre igual d'unitats. Quin número serà el més gros, el número més gros, o el número més petit?
D. - Dispensi'm, senyor, però què entén pel número més gros? És el que és menys petit que l'altre?
P. - Això mateix, senyoreta, perfecte. M'ha comprès molt bé.
D. - Així, doncs, és el quatre.
P. - Què és el quatre? Més gros o més petit que el tres?
D. - Més petit... No, més gros!
P. - Excel·lent resposta. Quantes unitats hiha de tres a quatre, o de quatre a tres, si s'ho estima més?
D. - No hi ha pas unitats, senyor, entre tres i quatre. El quatre vé de seguida després del tres; entre tres i quatre no hi ha res!
P. - M'he fet entendre malament, és culpa meva, no he estat prou clar.
D. - No, senyor, la culpa és meva.
P. - Miri: aquí té tres cerilles. I, encara, aquí una altra que, tot plegat, fan quatre. Jo en trec una, quantes en queden?
D. - Cinc. Si tres i una fan quatre, quatre i una fan cinc.
P. - No és pas així, no és pas així. Vostè sempre té tendència a sumar, però també cal restar. No cal pas solament integrar, sinó que també cal desintegrar. La vida és això, la filosofia i la ciència són això, el progrés i la civilització són això...
D. - Sí, senyor.

(...)
P. - Escolti'm, senyoreta: si no arriba a comprendre profundament aquests principis, aquests arquetipus aritmètics, no arribarà mai a fer correctament un treball de politècnica... I, encara menys no es podrà encarregar d'un curs a l'Escola Politècnica... ni a la maternal superior. Reconec que no és pas fàcil, que és una cosa molt, molt abstracta... evidentment... però, com podria arribar, abans d'haver aprofundit bé en els elements primers, a calcular mentalment quants fan -naturalment aquesta és la menor de les coses per a un enginyer mitjà- quants fan, dic, per exemple, tres bil·lions, set-cents cinquanta mil·lions, vuit-cents noranta vuit mil, dos-cents cinquanta ú, multiplicat per cinc bil·lions, cen seixanta dos mil·lions, tres-cents tres mil, cinc-cents vuit...
D. - (ràpidament) Doncs fan dinou quintil·lions, tres-cents noranta quadril·lions, dos tril·lions, vuit-cents quaranta quatre bil·lions, dos-cents dionu mil·lions, cent seixanta quatre mil, cinc-cents vuit...
P. - (sorprès) No, em penso que no. Aixòha de fer dinou quintil·lions, tres-cents noranta quadril·lions, dos tril·lions, vuit-cents quaranta bil·lions, dos-cents dinou mil·lions, cent seixanta mil, cinc-cents nou...
D. - No, cinc-cents vuit...
P. - (cada vegada més sorprés) Sí... té raó... el producte... és ben bé... (embarbussat, diu inintel·ligiblement:) ... quintil·lions, quadril·lions, tril·lions, bil·lions, mil·lions... cent seixanta quatre mil, cinc-cents ... vuit... Però, com ho sap vostè, si no sap els principis del raonament aritmètic?
D. - És molt senzill. No podent-me refiar del meu raonament, m'he après de memòria tots els resultats possibles de totes les multiplicacions.
P. - Això és molt fort! (...)

(...)
.

LA LLENGUA CATALANA ÉS LA MARE DE TOTES LES LLENGÜES - Anuari de La Esquella de la Torratxa. 1895

.

A un grapat d'anys que aparegué en Lo Xanguet un aplech de frasses catalanas qual eufonía era la mateixa de moltas altras llenguas vivas y mortas. Més ensá La Llumanera de Nova-York portá una col·lecció numerosa de frasses catalanas per l'istil, en demostració de que la llengua catalana havia de ser la mare de totas las llenguas perque ella sola comprenía'ls sons de totas ellas. Una y altra inolvidables publicacións están agotadas. Jo vaig recullir d'una y altra aquellas bromadas de la més bona lley y he procurat enriquir l'aplech resultant ab bona cosa de frasses novas, ó per lo menys inéditas, classificant-las totas d'acort ab lo quadro universal de llenguas trassat pel sabi Max-Müller, pera que's vegi que totas las llenguas del món tenen arrels en la catalana , y si no's vol confessar que siga la nostra la mare de totas, al menys se vindrá á parar en que cap com la nostra té condicións pera ser la llengua universal quan d'aixó's tracti. Alguns amichs m'han demanat que publiqués la meva col·lecció classificada, y jo he pensat qu'en lloch millor qu'en L'ALMANACH DE LA ESQUELLA DE LA TORRATXA podria publicar lo que's desitja. Héusela aquí.

PRIMER GRUPO
LLENGUAS MONOSILÁBICAS

CHINO
- Quin fou lo sant gay que tens al estanch?
- Com que tinch tanta sang á las cinch tinch son.
- Tinch cinch fills tísichs y prims y amichs intims vinticinch.

SIAMÉS
- Teta tonta, tanta tinta tota t'unta.
- En quin tinté té tinta Anton?
- Aquest estúpid ha escupit en un tupí qu'está tupit.

SEGON GRUPO
LLENGUAS AGLUTINANTS

FAMILIA AFRICANA

MANDINGA
- 'Ls encenalls s'empassan per las senallas.
- Las bagassas malaltissas s'esllavissan sachsejant.
- Estich pensant de quant ensá s'han esquinsat los cinch cents sachs.

ZULÚ
- Setze agutzils s'han emmatzinat ab brots d'etzevara.
- Ab xerigot els noys s'esquitxan.
- Si'l butxí butzina esbótzali l'atzarola.

EGIPCI
- Donch gola al cayre del padrís.
- No ramení tafané si no'l faré anar d'oros.
- Tot lo meu se'n va en missas ó ciris.

FAMÍLIA TURANIA

TURCOMÁ
- Si es tova costa calés.
- Dins del cove hi ha caragolets molt cars.

SANSCRIT
- Com qu'ha de rajá fássimela barata.
- Sa madrastra y sa mare m'han escrit que l'asa brama.

FAMILIA HOLOFRÁSTICA

AZTECA
- Está feta l'escala? Guáytila, pórtili, coyti.
- Quan en Quico xiscla la Tecla xiula.
- Lo baylet del butzem cala piulas.
- Estripali'l caixal xich á la mula.
- A pí xich escala no cal, si cal duli.

EUSKAR
- Arri bagarra no me la carreguis.
- M'has arrencat la cua de la grua.
- Oy que van enrera'ls esguerrats?
- Una sagarreta se'm agarra.
- Ab el casco se sua.

TERCER GRUPO
LLENGUAS PER FLEXIÓ

FAMILIA SEMÍTICA

HEBREU
- 'M raca'l sabatot rebech.
- Qué hi fas? Agafarne un es lo que't toca.
- Carat, quin rot.
- Nostramo trech l'aca?
- La traca s'atraca.

ARABE
- Ab las alicatas ben segú fem marinyachs.
- Ola Laya, volem oli.
- Bufá no fá fí.
- Anant á la babalá li han esqueixat la bufanda.
- Ala, baliga balaga, ves á cabdellá fil fí.

SIRIACH
- Un germanastre d'en Bonastre diu qu'ha atrapat un pollastre.
- En Fabra té una cabra sota cad'abre.

FAMILIA INDO-EUROPEA

GRECH
- Lo gos s'esgarrifa de tocá l'ós calent.
- Qu'ética está la Tona.
- Al cal Hipólit no hi ha qu'anarhi.
- Qu'es bó escumar ví ab espátula?
- Quan arrenqui la bullida, pénjala als calamástechs.

LLATÍ
- Melis es fusta per vigas.
- Te demano estám y'm surts ab corda.
- Si no m'aturo perdo l'oremus.
- D'aná ab els nuvis al omnibus casi be l'avia sua.
- Avis murris portan els nuvis á Gracia en omnibus gratis.

ITALIÁ
- Fasolet ó caldo es bo per qui matina.
- Passi, passi, xitxarel·lo, fassi muxoni y camini.
- Per un escapulari van donarhi un picotí de carquinyoli.
- En saldoni fa un tiberi de víxarel·lo ab ali-oli.

CASTELLÁ
- La política castellana es aventurera.
- La patata catalana es consentida.
- Vaya una broma de pitos y flautas.

GALLEGO
- Guayta minyó la gayta de nyiguinyogui
- Ay! guenyo del meu carinyo que'ls morros t'espinyo.

PORTUGUÉS
- Qué li cau á ne'l sarau á la dona de casa?
- Lo que'm cou ho porto á sobre.
- Tingáu la festa en pau.
- A peresa no'm guanyáu.
- Dos reys van anaá á sarau.
- Noya la perruca os cau.

FRANCÉS
- Un bon jornal fa de bon-suar.
- Ab fanch del carré m'ha embrutat lo cotó.
- Un xeval m'ha atrapat un calé.
- Ja ve'l marxant?
- Comprém pa?
- Qu'es que sé que sab tothom?

RUS
- Qu'ho vols com arrop?
- La garrafa del xarops'ha aixefat ab'l trepitj.
- D'un buf va quedar pitof.
- Un ruch xich de Garraf va ferse un tip de garrofas.
- Aqueixa escarxofa fa tuf d'aygua naf.

POLACK
- Qui li piqui que s'ho rasqui.
- Quan pesqui no s'arrisqui.
- Mira que no s'osqui.
- Ves que no s'embesqui.
- No s'engresqui y no m'esquinsi.
- Vingui aquí á jugar á la brisca.
- Si te basca que busqui qui'l refresqui.
- No's trenqui la closca quan rellisqui.

ALEMANY
- Saben sí'l gotim vert fa las ocas grassas?
- Un cranch va caure sobre una brasa grossa.
- Xafan xuxos y fan traus.
- Jo't flich que flochs que du.
- Es que s'ha fet un gros trench al nas ab un catúfol esberlat de la cisterna.
- Ja vol préssechs grochs?
- Lo mal del fetje engreixa'l metje.
- Elástichs blaus fan fástich si's mullan y's tacan.

INGLÉS
- L'anech ha mort sens' haver-hi hagut espeternech.
- No's toquin ni's moquin.
- May estich tip de bescuyts.
- L'oncle broda á la moda.
- May cap gech me fa sachsons.
- No pot haverhi hagut may ví á n'aquest got.
- Lo got demlo al xicot que s'ha cruspit'l turró perque no xerri.

Y prou. MARRAMAU.


Ho he tret de Can Parèmies
.