Entrades
PER QUÈ VOLS SER FAMÓS
Per tenir el privilegi de ser important als ulls de gent que no t'importa en absolut.
Per tenir l'oportunitat de ser conegut per la gent sense el càstig d'haver-los de conèixer a ells.
Perquè la fama és fàcil de tenir però difícil de merèixer, i tenir una cosa que no mereixes també té el seu mèrit.
Perquè la teva mare no et pugui retreure que fa dies que no sap res de tu.
Perquè la fama no només et pot portar a l'èxit sense ser res: també et pot ajudar a viure sense fer res.
Per no haver de perdre el temps pensant si les teves amistats són interessades: ho són.
Per poder al·legar que et critiquen per enveja, encara que t'ho mereixis.
Per poder cobrar, en lloc de pagar, les fotos de batejos, bodes i comunions, i no haver de patir si et descuides la càmera a les vacances, ni haver de portar els rodets a revelar.
Perquè el banc et concedeixi un crèdit amb les millors condicions amb l'únic aval de la teva cara.
Per tenir sempre algú que t'espera a l'aeroport amb els flaixos oberts.
Perquè el metge no et tingui tres hores a la sala d'espera, fullejant revistes on probablement hi surts.
Perquè, si la parella t'enganya, puguis al·legar que no són banyes: és un muntatge de la premsa. I si et deixa, no ets un desgraciat: tens una exclusiva.
Per formar part d'una elit social que admet entre els seus membres il·lustres una colla de psicòpates, assassins en sèrie i terroristes mundials. O sigui, que, per dolent que siguis, mai seràs el pitjor.
PER QUÈ NO VOLS SER FAMÓS
Perquè, sent realista: com menys gent et conegui, menys gent t'odiarà.
Perquè l'ascens a la fama és tan absurd com l'alpinisme: et deixes la pell per pujar a fer-te una foto que, mentre tu baixes, tothom ja haurà oblidat.
Perquè el famós té el cicle vital d'un xiclet: primer t'endolça, després et comença a embafar, i quan ja no fa bombolles nité gust, l'has d'escopir.
Perquè "reconeixement massiu" sona molt bonic, però significa que et reconeixeran massa.
Perquè la tele engreixa, i l'obsessió per aprimar-se mata.
Perquè ser famós obre moltes portes, però també les de casa teva, perquè l'envaeixin els paparazzi.
Per no haver de retrobar el pesat de la classe, i menys en un programa de tele on ensenyarà fotos ridícules i explicarà anècdotes inventades de quan éreu petits.
Perquè l'èxit només dispara les ires i les enveges dels altres, i si no t'ho creus pregunta-ho al fracassat que tens davant del mirall.
Perquè tothom demana que li agraeixis el que ha fet per ajudar-te a tenir èxit, i en canvi ningú reclama crèdit per haver-te ajudat a fracassar.
Perquè com més avall estiguis, més suau serà la caiguda.
Perquè a la immortalitat no s'hi arriba a través de la fama, s'hi arriba no morint-se.
PERÒ POC
Vull que la gent s'alegri de veure'm, de trobar-me, de coneixe'm. Vull que m'estimin, que m'adorin. Vull la meva cara a les carpetes, als pòsters, a la portada de les revistes. Vull que les meves entrevistes donin punxes d'audiència. Vull que desitgin amb passió el meu autògraf, la meva samarreta. Vull trobar sempre taula als restaurants. Vull lligar més fàcilment. Vull vendre com xurros llibres i discos i vídeos i perfums i tot el que porti el meu nom. Vull fer-me ric.
Vull que visquin per mi.
Però no vull que m'incordiïn, quan em trobin. No vull que m'odiïn ni em facin caure del pedestal. No vull que m'avorreixin de tant veure'm a la carpeta, a la paret, a les portades. No vull que les meves entrevistes punxin. No vull que m'arrenquin la samarreta en un atac d'histèria. No vull haver-me de fer la foto amb l'amo del restaurant. No vull que m'assetgin. No vull ser una fàbrica de xurros que porten el meu nom. No vull que em desitgin només perquè sóc ric.
Vull que em deixin viure.
Sí, jo vull ser famós, però poc.
O, millor: vull ser el màxim de famós, però amb el mínim de problemes.
Ei, si pot ser.
.
Per tenir el privilegi de ser important als ulls de gent que no t'importa en absolut.
Per tenir l'oportunitat de ser conegut per la gent sense el càstig d'haver-los de conèixer a ells.
Perquè la fama és fàcil de tenir però difícil de merèixer, i tenir una cosa que no mereixes també té el seu mèrit.
Perquè la teva mare no et pugui retreure que fa dies que no sap res de tu.
Perquè la fama no només et pot portar a l'èxit sense ser res: també et pot ajudar a viure sense fer res.
Per no haver de perdre el temps pensant si les teves amistats són interessades: ho són.
Per poder al·legar que et critiquen per enveja, encara que t'ho mereixis.
Per poder cobrar, en lloc de pagar, les fotos de batejos, bodes i comunions, i no haver de patir si et descuides la càmera a les vacances, ni haver de portar els rodets a revelar.
Perquè el banc et concedeixi un crèdit amb les millors condicions amb l'únic aval de la teva cara.
Per tenir sempre algú que t'espera a l'aeroport amb els flaixos oberts.
Perquè el metge no et tingui tres hores a la sala d'espera, fullejant revistes on probablement hi surts.
Perquè, si la parella t'enganya, puguis al·legar que no són banyes: és un muntatge de la premsa. I si et deixa, no ets un desgraciat: tens una exclusiva.
Per formar part d'una elit social que admet entre els seus membres il·lustres una colla de psicòpates, assassins en sèrie i terroristes mundials. O sigui, que, per dolent que siguis, mai seràs el pitjor.
PER QUÈ NO VOLS SER FAMÓS
Perquè, sent realista: com menys gent et conegui, menys gent t'odiarà.
Perquè l'ascens a la fama és tan absurd com l'alpinisme: et deixes la pell per pujar a fer-te una foto que, mentre tu baixes, tothom ja haurà oblidat.
Perquè el famós té el cicle vital d'un xiclet: primer t'endolça, després et comença a embafar, i quan ja no fa bombolles nité gust, l'has d'escopir.
Perquè "reconeixement massiu" sona molt bonic, però significa que et reconeixeran massa.
Perquè la tele engreixa, i l'obsessió per aprimar-se mata.
Perquè ser famós obre moltes portes, però també les de casa teva, perquè l'envaeixin els paparazzi.
Per no haver de retrobar el pesat de la classe, i menys en un programa de tele on ensenyarà fotos ridícules i explicarà anècdotes inventades de quan éreu petits.
Perquè l'èxit només dispara les ires i les enveges dels altres, i si no t'ho creus pregunta-ho al fracassat que tens davant del mirall.
Perquè tothom demana que li agraeixis el que ha fet per ajudar-te a tenir èxit, i en canvi ningú reclama crèdit per haver-te ajudat a fracassar.
Perquè com més avall estiguis, més suau serà la caiguda.
Perquè a la immortalitat no s'hi arriba a través de la fama, s'hi arriba no morint-se.
PERÒ POC
Vull que la gent s'alegri de veure'm, de trobar-me, de coneixe'm. Vull que m'estimin, que m'adorin. Vull la meva cara a les carpetes, als pòsters, a la portada de les revistes. Vull que les meves entrevistes donin punxes d'audiència. Vull que desitgin amb passió el meu autògraf, la meva samarreta. Vull trobar sempre taula als restaurants. Vull lligar més fàcilment. Vull vendre com xurros llibres i discos i vídeos i perfums i tot el que porti el meu nom. Vull fer-me ric.
Vull que visquin per mi.
Però no vull que m'incordiïn, quan em trobin. No vull que m'odiïn ni em facin caure del pedestal. No vull que m'avorreixin de tant veure'm a la carpeta, a la paret, a les portades. No vull que les meves entrevistes punxin. No vull que m'arrenquin la samarreta en un atac d'histèria. No vull haver-me de fer la foto amb l'amo del restaurant. No vull que m'assetgin. No vull ser una fàbrica de xurros que porten el meu nom. No vull que em desitgin només perquè sóc ric.
Vull que em deixin viure.
Sí, jo vull ser famós, però poc.
O, millor: vull ser el màxim de famós, però amb el mínim de problemes.
Ei, si pot ser.
.
