dilluns, 4 d’abril de 2011

UN HEROI - Slawomir Mrozek

.
Un bon dia, passejant per la vora d'un riu vaig veure un escolta que s'estava ofegant. Conec el lloc, no és fondo, així que vaig decidir salvar-lo quan s'hi reunís una mica més de públic. Vaig seure en un banc a esperar. L'escolta cridava d'allò més, de manera que al cap de poc s'hi va aplegar un nombrós grup de gent. Vaig esperar una mica més perquè el públic estigués al complet, aleshores em vaig aixecar, em vaig acostar a l'aigua i encoratjat pels crits d'admiració vaig començar a treure'm lentament la sabata esquerra. El públic em va aplaudir. Ja estava en mitjons quan em vaig adonar que un pocavergonya també es disposava a despullar-se. Em vaig enfurismar.
- Jo hi era primer -li vaig dir. I ell em va respondre:
- ¿Que potser és teu l'escolta o què? -i va començar a treure's l'armilla.
- Té raó! -es van sentir unes veus entre el públic-. L'escolta és de tots!
- Deixa aquests pantalons -li vaig dir-. Tu encara no eres en aquest món que jo ja salvava escoltes.
- Deus haver salvat la teva àvia -em va respondre en un to insultant.
- I tu la teva tia. Vés-te'n a fer punyetes i deixa en pau l'escolta.
El públic augmentava. Alguns estaven de part meva, d'altres deien que tothom té dret a salvar escoltes. Vaig veure que les coses es complicaven i que tot depenia de qui es despullés primer. Encara que ell havia començat més tard, com que duia cremallera em va atrapar. El vaig guanyar només en arribar als calçotets. En veure que perdia la seva oportunitat va voler saltar a l'aigua tal com estava, en roba interior. Se'm va encendre la sang i li vaig fer la traveta. Per fer-se l'heroi!
No sé què va passar amb l'escolta perquè a nosaltres ens van portar a urgències. Jo li vaig dislocar un braç i ell em va trencar algunes dents.
Salvar els que s'ofeguen demana coratge i sacrifici.
.