ADREÇAT A UNA ESCRIPTORA QUE EQUIVOCAVA ELS GÈNERES PER CULPA D’UN FEMINISME MAL ENTÈS - Salvador Oliva

Permet-me, dona, que faci una esmena
a l’únic vici que tinc del teu noble estil,
que, potser per afany antiviril,
gènere i sexe confon i malmena.

Si té una dona una professió
només per homes fins ara exercida,
has de pensar que pot ser suïcida
feminitzar-la amb un nom carrincló.

Si una dona és doctor i li dius doctora,
no està gens malament, car t’ho permet
sense forçar cap deure ni cap dret)
l’analogia de senyor i senyora.

Si és dentista, l’hauràs de deixar igual:
no fóra bo de dir-li “dentitessa”;
si és metge, sí que li pots dir metgessa
sense fer cap error gramatical

tot i que el nom també escau a la dona
que és del metge d’un poble la muller).
I, si fas de tot el que et diré,
detectaràs què sona i què no sona.

Si una dona fa versos, és normal
de dir-li poetessa (fóra indigne pensar
que el femení no li és prou digne,
o bé que el masculí li fa menys mal).

És lleig, en canvi, dir-li “la poeta” f
erint la concordança i el bon gust;
però és que a més a més és tan injust
com dir “profet” a un home que és profeta.

I vicerversa: si dius “prostitut”
a un home que es dedica al vell ofici
que permet fer amb el cos un benefici,
què et privarà de dir-li també “put”?

O si una dona (i d’això pren-ne nota)
pilotés helicòpters i avions,
ni que et doni el ser dona mil raons,
seràs capaç de dir-li mai “pilota”?

Igualment trobaria que és molt trist
decidir que és “planet” aquest planeta,
dir “trompet” a un que toqui la trompeta
i a un arrencaqueixals dir-li “dentist”.

Els gèneres i els sexes, escriptora,
no són mai totalment coincidents,
i, per més que t’hi facis amb les dents,
cap furor femení no és mai “furora”.

Els codis de la llengua són molt nets:
no tenim “sargants”, ni “cocodriles”,
ni “cigals”, ni “llenguades”,
ni “mandriles”, ni “gavins”,
ni “esparveres”, ni “orenets”.
Ni un tren no pot ser el mascle d’una trena,
ni és una fila el femení d’un fil,
ni vila no designa “dona vil”,
ni mai no fan l’amor el be i la bena.

I és que, posem per cas, un esparver
tant pot ser mascle com pot ser femella;
el seu nom masculí s’aplica a ella
i a ell ensems. Ni hi tenim res a fer.

Homes i dones, rebutgem la broma
dels hòrrids masculins i femenins!
El sexe i el llenguatge són sublims;
si fent l’amor no hem de ser mai mesquins,
tampoc no hem de ser un plom usant la ploma.

POEMA DE LOS QUESOS - Nico Roig i Josep Pedrals

.
Tengo tantos agujeros que ya no sé, no sé qué soy, queso y, queso y queso y queso... Y tú, tú eres mi quesadilla!La primera vez que te brie, me dije: "un día quesos me fundiré en tu boca". Cuando te co-ocí eras una tierna mozzarella, llena de García. Me sacabas de mis cabrales, eras tan cremosa, se me caía la bávara por tí.
En ese momento appenzeller: quizá le gusto... así que, ¿tú te caserío conmigo? Por queso es lo que yo quesería, requesón! Sabes queso y de buena pasta. Lo queso fresco es lo que mascarpone mis entrañas: aquella cosa torta del casarse...
Pero es cierto que, bueno, lo nuestro no acabó de cuajar. Yo le dí todo mi amor. Sí, te lo dí por... quería. Y tú decías queso era una bola. Entonces intentamos desgratinarlo, contando algunos cheese-tes y a ca vaca que se ríe por el suelo. Qué tronchón! Pero bueno, como yo soy quesero y a ti te va la feta, te fuiste sin más in-formaggio-ne que aquello que dejaste es quiri-quirito: "hemos tocado fondue. Me huele a queso se a cabra". Qué agonía más gouda! Qué fermento! A esta no se la tiramisú padre. Semi seco el alma... Hasta mis ojos se se camenber te! Pero lo peor estaba todavía por cheddar.
Me dirás queso y un rayado, quizá un poco burro, pero es que todo, todo me ricota a tí: los paseos en gorgonzola por los canales de Venecia, los quesitos en la oreja, los mimolettes, cuando me pre untabas si eso era amor y yo te curaba queso era el emmental. Pero por más que lo intente, no comprendo las raclettes de este juego gástrico en que nos metimos.
No quiero seguir. De todas formaggeria una estupidez. Así que, cortamos parmesano. Passendale de la historia, ya no queso verme más, por roquefort... Y entonces, pues, perdí el corazón, pues la falta de amor mel i mató. Y entonces quizás fuí un poco gruyere con lo de "bechamel culo, nena!". Cogió un cabrero de taquitos pero. Y al final fue ella la que manchego a tomar por seco.
No sé cómo pude havarti amado. Por tu culpa este servidor provolonne gro de la vida.

.

EL SILENCI ÉS D'OR - Apel·les Mestres

.
Sí, senyors: el silenci-és-d'or.
Va dir-ho un filòsof de l'antiguitat, un pensador, un savi, un grec, etcètera; i de totes les màximes, sentències, aforismes, apotegemes, etcètera, que ha dictat la humana intel·ligència, aquesta és sens dubte la més justa, la més perfecta, la més irrefutable, la més incontrovertible.
El-silenci-és-d'or. Ja poden dir-ho i repetir-ho a totes hores, que mai ho hauran dit i repetit prou, ni mai ho hauran prou pensat, capit, rumiat, profunditzat, etcètera.

El silenci és d'or. Algú afegeix que la paraula és de plata. Mentida! La paraula és de plom; menos que plom, és escòria; menos que escòria, és el buit, és res. Perquè el parlar és la cosa més vana, més inútil, més estèril, més... com diré? més etcètera. I vaig a probar-ho, a corroborar-ho, a demostrar-ho, a deixar-ho sentat.

Enraonen les bèsties? No senyors, les bèsties mo enraonen. I no obstant, s'entenen les bèsties? Sí senyors, s'entenen perfectament sense necessitat de perdre temps ni malgastar saliva.
Un gos, per exemple, té un os; provin de prendre-li. El gos no els hi dirà res, no els farà un discurs per demostrar-los que aquell os és seu; però qualsevol altre gos que se li acosti ho compendrà de seguida. - I vostès també.
Un altre exemple. El gall està enamorat de la gallina. Perdrà temps el gall en declarar-li l'amor, en dir-li això o allò, en pintar-li la seva passió, en desfer-se en galanteries, magarrufes, trivialitats, etcètera? No senyors, el gall no dirà res, perquè sap que el silenci és or, però la gallina comprendrà, llegirà, sentirà, palparà la passió que inflama al gall.

I així podria citar-los mils i mils i mils d'exemples, fets, casos, circumstàncies i detalls, que els demostrarien fins a l'evidència, fina a l'excés, fins a la sacietat, la inutilitat de la paraula; però em concreto, em limito, m'atenc als ja citats exemples, perquè res detesto, aborreixo, abomino, com les paraules supèrflues, les repeticions fastidioses i les digressions embafadores, professant com professo, tenint com tinc per màxima evangèlica aquesta: el-silenci-és-d'or.
Perquè, anem a veure. De què serveix la paraula? De què pot parlar un home, un quídam, un qualsevol, un ningú?... Doncs bé, un home, un quídam, un qualsevol, un ningú, no pot parlar més que de dues coses: o de sí mateix o dels altres.
Parlar de sí mateix revela presumpció, fatuitat, orgull, etcètera; és propi d'insensats que es figuren -infatuats com estan de la seva persona- que tot el que fan i diuen, i pensen i discorren, i els hi passa i deixa de passar-los-hi, té d'interessar als demés com els interessa a ells mateixos; en el qual van completament errats, equivocats, venuts. Un home sèrio, grave, formal, mai deu parlar de sí mateix.
Parlar dels altres encara és pitjor, perquè el parlar dels altres porta a la murmuració, la murmuració porta a la calúmnia, la calúmnia a l'infàmia, l'infàmia al deshonor, el deshonor... Déu sap on pot portar el deshonor! Perquè qui perd l'honor ho perd tot, consideració, respecte, estimació, dignitat, etcètera. L'home digne mai deu parlar dels altres, que s'arreglin! Que fulano és un pillo? pitjor per ell. Que sutano és un sant? que vagi al cel si li volen. Que mengano és un ximple? ditxós ell que no s'ho coneix. Que aquest és ric? que sopi dos cops. Que aquell és pobre? que segui a terra. Que aquell és lleig? no tinc pas de casar-m'hi! Que el de més enllà passa tragèdies? més va passar-ne Jesús pels pecadors; què em fa a mi! Ni a mi ni a ningú.

I ara, passant a un terreny més vulgar, més a l'alcanç de totes les intel·ligències, descendint a una esfera més baixa a fi de què tots vostès em puguin comprendre. Surten de casa i es topen amb el primer que passa, un amic, un parent, un simple conegut, un parroquià, etcètera. El primer que han de fer és parlar, saludar-se. "Com ho passa?" (Què s'eld dóna a vostès ni a ell!). "Molt bé, gràcies". (Això els té sens cuidado). O bé: "No estic gens de filis; aquest dolor..." (I què li conten! vagin a explicar-ho al metge!). Som a l'estiu: "quina calor!" (Ja ho sabíem, és fruita del temps=. "Per mi cap estiu n'havia feta tanta". (Es mentida! grau més grau menos tots els estius fa la mateixa). "No sé on anirem a parar amb aquestes xafagors!" (Anirem a parar a l'hivern com sempre). "Si això segueix així no podrem resistir-ho!" (No ho han de resistir! Ho resistiran com tots els estius, i quan farà fred encara ho trobaran a anyorar).
Ah sí, parlem-ne de quan farà fred!
"Quin fred fa!" (Com si a l'hivern hagués fet mai altra cosa!) "Per mi cap hivern n'havia fet tant!" "No sé on anirem a parar amb aquests freds!" "Si això segueix així no podrem resistir-ho!" etcètera, etcètera, etcètera; tot el mateix de sempre, i tot mentida! mentida! mentida!
I allò de "Que no veu quin modo de ploure?" -I és clar que ho veig, que soc cego per ventura? I després de tot què té de particular aquest modo de ploure? Cau aigua com sempre que plou- "És que avui la donen a bots i a barrals". -Mentida! No la donen de cap manera; cau aigua! -"És que ens tornarem granotes..." -Idiotes ens tornarem a força de sentir bestieses, impertinències, incongruències, panarreries, xerramenta inútil i paraules sense substància!

I omiteixo allò de "Fulano que bé parla! Té una llàbia d'or! És un pou de ciència!" -Mentida! error! farsa! De què parla, d'art? Doncs agafin un llibre d'art i estudiïn, i sabran tant com ell. De què parla, de ciència? Doncs agafin un llibre de ciència i llegeixin i callin i meditin i aprendran més que amb totes les converses.

Però ca! La qüestió no és aprendre, no és instruir-se, no és millorar-se, sinó xerrar, xerrar a tothora, xerrar sempre, xerrar a desdir, xerrar pels colzes, per les butxaques, sense to ni so, sense solta ni volta, sense cap ni center, xerrar sense engaltar, perquè sí, vinga o no vinga a tom, s'escaiga o no s'escaiga, interessi o no interessi, xerrar a casa, xerrar al carrer, al cafè, al casino, al teatre, a missa, xerrar i res més que xerrar, xerrar sempre, sempre, sempre!
Maleïts siguin els xerraires i el que va inventar la paraula! Jo, en veient que se'm planta algú al davant i obre la boca... no hi puc fer més, em poso nerviós, les orelles em xiulen, el cap em dóna voltes, em cuso la boca i dic el de sempre: "El silenci és or!"
.