divendres, 13 de juny de 2008

LA PEIXERA (Carl Valentin)

Ara que parlem de la peixera... Jo abans vivia -no vull dir que ara no sigui viu-... vivia al carrer del Correu, o més ben dit, no al carrer del Correu, cosa que seria una bestiesa: al carrer del Correu no s'hi pot viure perquè hi passa el tramvia cada dos per tres. Jo vivia a les cases del carrer del Correu... és a dir, no en totes les cases, sinó en una, la que queda ficada entremig de les altres, no sé si la coneixen, aquesta casa. Jo hi visc, però no en tota la casa, sinó únicament al primer pis, que és sota el segon pis i sobre la planta baixa, o sigui entremig, i al segon pis hi puja una escala, que també baixa avall, bé, l'escala no puja, sóm nosaltres els qui pugem per l'escala, però és una manera de dir-ho.
I a la sala d'estar, que és on jo dormo, perquè tinc una sala d'estar on dormo i un dormitori on m'estic... a la sala d'estar hi tinc, pel meu gust personal, una peixera. La tinc posada així en un racó, que hi encaixa perfectament.
També hauria pogut tenir una peixera rodona, però llavors no hauria omplert tot l'angle del racó. La peixera, tota ella, ve a tenir aquesta mida (ho ensenya). Diguem que això són les dues parets de vidre -això són les meves mans, ho dic senzillament perquè m'entenguin- i això són dues parets més que hi ha, i a sota hi tenim el fons de la peixera, que aguanta l'aigua, perquè l'aigua no se'n torni a anar cap avall, per sota, quan omplim la peixera per dalt. Si no hi hagués aquest fons, ja podríem tirar per dalt deu, vint o trenta litres d'aigua, que tota s'escorreria avall. Amb una gàbia d'ocells és tota una altra cosa.
En una gàbia d'ocells, les parets vénen a ser com les de la peixera, però les de la gàbia no són de vidre sinó de filferro. Naturalment, seria un disbarat molt gros que les de la peixera també fossin de filferro, perquè llavors la peixera no podria aguantar l'aigua, que passaria entremig dels filferros i es vessaria tota. Per això la natura fa les coses ben fetes. I jo, és clar, tinc uns peixos vermells a la peixera i a la gàbia hi tinc un ocell. Però no fa gaire, no sé quina mosca em devia picar, que vaig posar els peixos a la gàbia i el canari a la peixera.
Com és lògic, els peixos, a la gàbia, cada vegada que es volien aguantar a la barra, relliscaven i queien, i el canari s'hauria ofegat a la peixera. Per això vaig tornar a la situació anterior i vaig ficar una altra vegada l'ocell a la gàbia i els peixos a la peixera, tal com ha de ser.
Ara, els peixos tornen a nedar feliços i contents a la peixera, primer cap amunt, després cap avall, gairebé cada dia en direccions diferents i fins i tot oposades.
Abans d'ahir em va passar una desgràcia molt grossa. Vaig omplir una galleda ben plena, i es veu que n'hi havia massa, i l'aigua va pujar fins aquí dalt (fa el gest) per sobre de la peixera, i fins l'endemà no vaig adonar-me que un peix havia saltat per sobre de la vora de la peixera i havia caigut a terra, perquè a l'habitació on hi ha la peixera, també tenim un terra, a sota, i el peix va quedar allí estirat, evidentment després que va parar de caure.
I el peix, allà terra, no tenia aigua, perquè, fora de la peixera, a l'habitació no hi tenim més aigua.
Llavors la portera de casa va dir: "Aquest peix, aquí a terra se li farà malbé, ja ho veurà. Serà millor que el mati". Perquè no pateixi més, vaig pensar, li donaràs un cop de martell. Però també pot ser que t'equivoquis i et piquis un dit. Potser que li engeguis un tret. Però després vaig pensar: no l'encertaràs, i encara el faràs patir més. Així que vaig dir-me: valdrà més agafar el peix, tirar-lo al riu i que s'ofegui.

2 comentaris:

captaire ha dit...

No sé qui n'és l'autor (si algú ho sap que m'ho digui i ho faré constar). Vaig veure aquest text en un espectacle de petit format i me'n vaig enamorar. La interpretació del gran Josep Seguí hi ajudava molt.

Anònim ha dit...

l'autor és CARL VALENTIN.-teatre de l'absurd- ;) a mi també m'encanta!!