dijous, 29 de gener de 2009

LA CROADA (Pere Quart)

Quan s'acosta l'hora
les àvies i els petits s'agemoleixen
al fons de les alcoves;
i al recambró de la higiene
donzelles sospiroses
s'emmirallen, malgrat tot, amb càlcul.

Però els barons -fixeu-vos-hi!-
s'alzinen com pollancres
vora la taula devastada;
surten al porxo,
escruten el cel, color de perla falsa.
Bròfecs com els herois en crisi,
abracen per damunt
la muller eixuta,
que temps ha malalteja.
(El gos lànguidament udola
abocat a l'eixida.)

I "Adéu!" criden tots
amb veu entera,
i alcen el braç a mitges,
secrets escèptics tal vegada,
però en l'extrem inexorables.

De dos en dos,
centenars i milers,
es llancen
a les desertes vies de la tarda.

Entre marcials i amotinats
avancen, corren
-escamots convergents,
centúries, legió-
impetuosos, emulant-se
en la carrera única
com assumits pel fat enorme
de les grans ofensives
o els grans èxodes.

Perillosament -oh sí,
que en l'aire sobreneda
un pensament de pluja-,
catòlics de debò,
croats unànimes,
com
un
sol
home,
van a l'estadi nou, van a l'estadi.