divendres, 17 d’abril de 2009

UN MALALT (monòleg d'Apel·les Mestres)


Un tipo roig com un suís i reventant de salut.

No estic bé... gens bé... decididament no estic bé.
Que què tinc?... Oh, què tinc! Em fan riure, "què tinc",... ho sé jo què tinc! Aquest és el meu mal: res no tinc! Perquè tot el meu mal és aquest: no tinc res i ho tinc tot.
Veiam la llengua. (Treu un mirallet i se la mira)
Bé sí, el de sempre, ja m'ho pensava; la llengua no és mala... però què en trec d'això si no estic bé? Què se me'n dóna de la llengua? No és pas de la llengua que em queixo!
Veiam el pols. (Treu un rellotge i es polsa)
Trenta-set i trenta-set... setanta-quatre. Malo! quatre pulsacions més que fa una hora; és veritat que ara acabo d'esmorzar, però... no deixa de ser un augment de quatre pulsacions. Naturalment que no se'n pot dir febre, -és clar que no- però no és natural, trobant-me com me trobo, tenir un pols com un home que es troba bé. Això salta a la vista.
I després de tot, el pols no vol dir res; hi ha home que se'n va a l'altre barri amb una febre que l'arbola, i hi ha qui se'n hi va amb un pols més manso que una mula de bisbe. Això no vol dir res; jo sé com me trobo i és lo principal.
Que per què no vaig a trobar un metge? Bé i què em farà el metge? I què li dirè al metge? Em pendrà el pols i m'el trobarà bé; em mirarà la llengua i me la trobarà bé; em repicarà la post del pit i la viga de l'esquena... tot m'ho trobarà bé; i com no hi veuen més enllà del nas, em dirà que estic més trempat que un orgue.
Em preguntarà què em fa mal... ves quina sortida! "què em fa mal!" Res em fa mal! Però jo en sé molts que sense fer-los-hi mal res s'en han anat a la sempiterna.
Oh, si em fes mal alguna cosa!... Si jo pogués doldre'm d'això o d'allò ja estaríem a camas! Però el meu mal és aquest: que res em fa mal.
Jo veig malalts que fan una cara que sembla que els duguin a enterrar, tothom els plany, tothom "ai pobre senyor! Que en farà pocs d'anys!" -Un dimoni! Potser ens enterrarà a tots. En canvi a mi, com faig sempre aquesta cara de Pasqües ningú em plany; tothom em diu que em queixo de vici. "Fugi, home, si mai li havia vist tan bona cara!" -I qui els ha dit que pateixo de la cara? Si no és a la cara que tinc el mal!
"I doncs, que no té gana?"
Vet aquí un altre estirabot! És clar que en tinc de gana! No l'acabo mai la gana! I això, ja convindran amb mi vostès mateixos, que tampoc és natural. Ditxosos els que perden la gana! Almenys ells tenen dret a queixar-se i tothom els hi té llàstima: "Esforci's, home, que sense menjar no es pot viure; pensi que el comer y el rascar..."
Però jo, per malament que em trobi, sempre tinc gana!... és dir, gana, és una gana de mal ésser, perquè menjo per quatre i res m'aprofita, tota vegada que si malament em trobava abans de menjar, més malament em trobo després.
I no és que no paeixi, res d'això! Si tinc un ventrell tan estrany que jo crec que fins pairia palets de riera sense coure! -Però bé, tot això no vol dir res, perquè lo propi és que quan un home està malalt no tingui esma de menjar, i si menja esforçant-s'hi li faci mal, i no com jo que... veuen? fa una hora que he esmorzat - un parell d'ous amb pernil, una llagosta amb salsa verda, un bistec amb patates, cols de Brusel·les amb xampinyons i unes quantes croquetes de gallina; ah, postres i cafè, d'això ni em parlem- doncs bé, com si no hagués menjat res; ja tornaria a posar-me a taula. Confessin ingènuament que això no és de bon ésser!
I amb tot! amb tot! em passa així. Sense anar més lluny... - veiam ara el pols. (Treu el rellotge i es polsa)
Trenta-quatre, trenta-cinc, trenta-sis -Trenta-sis i trenta-sis... Setanta-dos; dues pulsacions menys que ara mateix. Veuen? aquestes variacions contínues, és terrible! Fa un moment, casi tenia febre; ara, un pols com si hagués estat quinze dies a dieta.
Doncs, com deia, amb tot em passa el mateix. Per xo és que ja m'en hi cansat d'anar a consultar metges, perquè cap hi enten pilota amb mi i tots s'em treuen del davant rient com si el meu mal fos cosa de broma. "No té gana? No dorm bé a les nits..." Otro que tal! dormir! I és clar que dormo! El mateix és posar el cap al coixí que quedar-me adormit com un sant de pedra, i que baldament em tiressin canonades al capsal del llit, les meves deu hores de dormir ningú me les quita. "Però tindrà el son pesat, agitat; tindrà pesadilles..." -No senyors, res d'això; apenes recordo haver somniat una nit en ma vida, i encara, ho atribueixo a haver menjat per sopar dotze dotzenes d'ostres.- Va ser una aposta, ei! però vaig guanyar-la! No havia de guanyar-la, si tinc un paidor tan... ximple que fóra capaç de pair les cinc parts del món!
Bueno, i ara què en direm d'un malalt que dorm deu hores seguides sense despertar-se, sense ni girar-se de costat, que tal com se fica al llit se troba l'endemà al despertar-se? Això és natural? Això és de bon ésser? I que té de ser, sants cristians, què té de ser! Si precisament això és el pitjor símptoma; això és el que hauria de fer obrir l'ull als metges, demostrar-los que es troben en presència d'un cas raro, i estudiar, fills, estudiar, que per això s'els paga!
Però ja està vist, són rutinaris, i en traient-los de el que tothom sap i veu sense necessitat d'haver estudiat res, s'hi tomben d'esquena i no saben dir sinó: "manies".
Ja ho sé que tothom em diu maniàtic i aprensiu, però jo voldria veure'ls dintre la meva pell, sentir-se de lo que jo em senti, patir de lo que jo pateixo, menjar sempre amb aquesta ràbia, adormir-se amb aquest rau-rau de pensar "qui sap si demà no et despertaràs difunt!" i sobre tot, repetir-se sempre: "tu no estàs bé i no et fa mal res, tu estàs malalt i no saps de què queixar-te!" Oh és un vertader suplici!
I això sí sempre bon color! Sempre bona cara! I amb aquesta bona cara i amb aquest bon color, si no és avui serà d'aquí a un any o d'aquí a cent anys que em portaran a la sepultura. I el trist és que ningú m'haurà planyut en vida, i quan em veuran estirat que ja no tindré res que em molesti, llavors tot serà dir: "pobret! Sí que tenia raó de queixar-se! Ara es veu bé que tenia el mal a dintre!"
Gràcies de festes en diumenge! Ja els en faig franc de la llàstima que em tinguin allavors.
La qüestió és que jo vaig arrossegant una existència desesperada, que jo vaig vivint per miracle, que em vaig envellint dia per dia, i que...vaja! i que no puc comprendre que estant tan mal com estic, em trobi tan bé com em trobo!

3 comentaris:

McAbeu ha dit...

És molt bo, hauriem de recuperar més sovint els clàssics catalans!
Per cert, m'ha recordat un dels monòlegs de Joan Capri que em sembla que es diu "El Maniàtic" (suposo que en Capri es va basar en aquest text d'Apel·les Mestres per fer-lo)

captaire ha dit...

Tenia entès que en Capri el va fer, aquest monòleg, no sé si tal qual o se'l va adaptar a la seva manera.

Per cert, no coneixia el teu blog i ja he penjat un enllaç per tenir-lo control·lat.

Núria Pujolàs i Puigdomènech ha dit...

Gràcies per compartir!...Estava cercant aquest fabulós monòleg interpretat pel magnífic Joan Capri!