DIADA DE SANT JORDI - Màrius Serra (publicat al suplement de l'AVUI el 20/04/95)

Diumenge és Sant Jordi i la societat catalana es prepara per a una nova edició de la fastuosa festa del llibre. L'enigmística d'avui us en fa una crònica a l'avançada perquè, fet i fet, sempre acaben passant les mateixes coses. O és que potser us penseu que aquest any tot anirà diferent? Aquesta és la crònica impostora del Sant Jordi del 1995:

Fa sol i el crític decideix com-
prar un llibre, tot i que avui cal
bregar amb una multitud de fa-
mílies, escoles, autors i altres llu-
nàtics que branden roses i des-
taroten els carrers, mentre en-
carreguen sense escrúpols tota
mena de temes, des del ioga a
l'energia acumulada. El llibre re-
té el bo i millor, a pesar de la
pugna per altres mitjans.
Hi ha actes que són de llibertat.
Si ets lector ja saps que els fas
quan t'arrepapes a llegir, i els teus
cicles mai no s'aturaran. Atenció:
una vella llança l'alarma, però
el llibre no mor perquè l'editor és
el seu marmesor, pesca amb la
canya l'autor i així ben aviat el
tasten els lectors. La calorada
rebenta el bon crític que pas-
seja pels carrers. Quan pot s'a-
tura entre gots de cervesa i es
mira un full que duu a sobre. El
col·loca en un racó. És un
paper que l'autor li ha fet arri-
bar mig d'amagat, però de pu-
ra frisança el vol llegir, ja que car-
tes tan rebregades com la seva
no en rep pas gaire sovint.
"Mare", diu, mentre una jove
veu l'amenaça. El bon crític
mou el cul del tamboret i s'endú
carta i cervesa a una taula.
Els ulls del crític, desorbitats,
llegeixen la nota d'agraïment:
"Apreciat crític: No sé pas com
agrair-li la ressenya feliç que
li ha vagat d'escriure sobre
la meva novel·la. Temia que fos
una cosa que no enten-
dria ni llegint-la mil vegades,
però certament he desco-
bert cofoi que l'obra l'ha degut col-
pir en el més sagrat del seu ésser.
M'ha sorprés i li resto agraït.
En vint ratlles demostra ser re-
ceptiu a la meva narrativa, tot
pugnant per no dir cap cosa
sobrera. Potser la podia haver fet
més grossa. Gràcies, tanmateix, ca-
valler del Sagrat Orde del Gine-
bró. No ho oblidaré."
El bon crític agafa un boli i respon:
"Vull ratificar-li l'enorme a-
fecte que m'inspira l'esplèndida
versió (que em provoca i m'extasia)
escrita per vostè d'un tema clàssic,
ja que és capaç de despertar l'ab-
soluta joia que ara sento; una in-
jecció intel·lectual que l'honora.
És vostè un autor de primera.
El que vostè ha escrit farà ba-
tegar cors. Seria ardu trobar què
dallar, des del primer full
a l'últim, perquè són capítols tan
fins, els darrers de la novel·la,
que costa trobar-hi res de sobrer.
Espero sincerament que per-
severi en la seva obra i recor-
di per sempre el gust d'escriure."

Si voleu llegir la veritable crònica, torneu al començament del text i aneu llegint només les ratlles senars (primera, tercera, cinquena, setena...) fins que arribeu al final. Ja veureu com tot canvia.