dimecres, 29 d’abril de 2009

LA CAPUTXA VERMELLA -políticament correcta- (James Finn Garner)

Vet aquí que una vegada hi havia una persona jove que es deia Caputxa Vermella i que vivia amb sa mare a la vora d'un gran bosc. Un bon dia, sa mare li va demanar que portés un cistell de fruita fresca i aigua mineral a l'avia, no perquè això fos feina de dones, de cap manera, sinó perquè era una obra generosa que contribuïa a crear un sentiment solidari. A més, l'avia no estava malalta, ben al contrari, estava en plena forma física i mental i era perfectament capaç de tenir cura d'ella mateixa en tant que persona adulta madura.
Així doncs, la Caputxa Vermella es va endinsar al bosc amb el cistell. Molta gent pensava que el bosc era un lloc sinistre i perillós i mai hi entraven. La Caputxa Vermella, en canvi, tenia prou confiança en la seva incipient sexualitat com per veure's intimidada per una imaginació tan òbviament freudiana. De camí cap a ca l'avia se li va acostar un llop, que li va preguntar què duia al cistell. Ella li va contestar:
- Una mica de berenar saludable per l'avia, que és perfectament capaç de tenir cura d'ella mateixa en tant que persona adulta madura.
- Saps, maca? Per una noieta no és massa segur caminar per aquest bosc tota sola.
- Trobo molt ofensiu aquest comentari teu, profundament sexista! Però l'ignoraré, perquè la teva tradicional condició de marginat social t'ha dut a enfrontar-te al món d'una manera pròpia, del tot vàlida, evidentment. Ara, si em permets, he de prosseguir el meu camí.
La Caputxa Vermella va continuar pel camí ample, però el llop, a qui la seva condició de marginat social l'havia alliberat de l'obediència esclava de les normes del pensament ortodox i occidental, sabia una drecera per arribar abans a ca l'avia, hi va irrompre sense contemplacions i es va menjar l'avia, una acció del tot comprensible, venint d'un carnívor com ell. Llavors, com que no estava sotmès a les nocions rígides i tradicionalistes del que és masculí o femení, es va posar la camisa de dormir de l'avia i es va ficar al llit. La Caputxa Vermella va entrar a la caseta i va dir:
- Avia, et porto berenar sense greixos i sense sal, i voldria que l'acceptessis com un homenatge al teu paper de matriarca sabia i nodridora.
Des del llit, el llop va dir amb veu fluixeta:
- Vine més a prop, nena, que pugui veure't.
La Caputxa Vermella va dir:
- Ah! No me'n recordava que a nivell òptic ets deficient com una rata-pinyada. Avia, quins ulls tan grossos que tens!
- És que han vist molt i han perdonat molt, filleta!
- Avia, quin nas tan gros que tens! Relativament, és clar, i sens dubte atractiu, a la seva manera.
- És que han flairat molt i han perdonat molt, filleta.
- Avia, quines dents tan grosses que tens!
- Estic molt content de ser qui sóc i com sóc! -va dir el llop, i va saltar del llit. Va agafar la Caputxa Vermella amb les urpes, decidit a devorar-la. Ella va xisclar, alarmada no pas per l'evident tendència transvestista del llop, sinó per aquella voluntària invasió del seu espai personal. Els xiscles els va sentir un company llenyataire que hi passava. (Bé, ell s'estimava més que li diguessin "company tècnic en carburant forestal"). Va entrar corrents a la caseta, va veure l'avalot i va intentar intervenir-hi. Mentre aixecava la destral, però, la Caputxeta Vermella i el llop es varen aturar en sec.
- Escolta, noi, què t'has cregut! Entres aquí com un individu d'una civilització primitiva deixant que l'arma pensi per tu. Sexista! Discriminador d'espècies d'animals! Què et fa suposar que les persones femenines i els llops no poden resoldre els seus problemes sense l'ajut/da d'una persona masculina?
Quan va sentir el discurs apassionat de la Caputxa Vermella, l'avia va saltar de dins de la boca del llop, va agafar la destral del company llenyataire i li va tallar el coll. Després d'aquesta experiència traumàtica, la Caputxa Vermella, l'avia i el llop van sentir un profund sentiment solidari. Van decidir crear una comunitat alternativa basada en el respecte mutu i la cooperació. I van viure feliços i van menjar anissos sense colorants ni conservants.

dijous, 23 d’abril de 2009

DIADA DE SANT JORDI - Màrius Serra (publicat al suplement de l'AVUI el 20/04/95)

Diumenge és Sant Jordi i la societat catalana es prepara per a una nova edició de la fastuosa festa del llibre. L'enigmística d'avui us en fa una crònica a l'avançada perquè, fet i fet, sempre acaben passant les mateixes coses. O és que potser us penseu que aquest any tot anirà diferent? Aquesta és la crònica impostora del Sant Jordi del 1995:


Fa sol i el crític decideix com-
prar un llibre, tot i que avui cal
bregar amb una multitud de fa-
mílies, escoles, autors i altres llu-
nàtics que branden roses i des-
taroten els carrers, mentre en-
carreguen sense escrúpols tota
mena de temes, des del ioga a
l'energia acumulada. El llibre re-
té el bo i millor, a pesar de la
pugna per altres mitjans.
Hi ha actes que són de llibertat.
Si ets lector ja saps que els fas
quan t'arrepapes a llegir, i els teus
cicles mai no s'aturaran. Atenció:
una vella llança l'alarma, però
el llibre no mor perquè l'editor és
el seu marmesor, pesca amb la
canya l'autor i així ben aviat el
tasten els lectors. La calorada
rebenta el bon crític que pas-
seja pels carrers. Quan pot s'a-
tura entre gots de cervesa i es
mira un full que duu a sobre. El
col·loca en un racó. És un
paper que l'autor li ha fet arri-
bar mig d'amagat, però de pu-
ra frisança el vol llegir, ja que car-
tes tan rebregades com la seva
no en rep pas gaire sovint.
"Mare", diu, mentre una jove
veu l'amenaça. El bon crític
mou el cul del tamboret i s'endú
carta i cervesa a una taula.
Els ulls del crític, desorbitats,
llegeixen la nota d'agraïment:
"Apreciat crític: No sé pas com
agrair-li la ressenya feliç que
li ha vagat d'escriure sobre
la meva novel·la. Temia que fos
una cosa que no enten-
dria ni llegint-la mil vegades,
però certament he desco-
bert cofoi que l'obra l'ha degut col-
pir en el més sagrat del seu ésser.
M'ha sorprés i li resto agraït.
En vint ratlles demostra ser re-
ceptiu a la meva narrativa, tot
pugnant per no dir cap cosa
sobrera. Potser la podia haver fet
més grossa. Gràcies, tanmateix, ca-
valler del Sagrat Orde del Gine-
bró. No ho oblidaré."
El bon crític agafa un boli i respon:
"Vull ratificar-li l'enorme a-
fecte que m'inspira l'esplèndida
versió (que em provoca i m'extasia)
escrita per vostè d'un tema clàssic,
ja que és capaç de despertar l'ab-
soluta joia que ara sento; una in-
jecció intel·lectual que l'honora.
És vostè un autor de primera.
El que vostè ha escrit farà ba-
tegar cors. Seria ardu trobar què
dallar, des del primer full
a l'últim, perquè són capítols tan
fins, els darrers de la novel·la,
que costa trobar-hi res de sobrer.
Espero sincerament que per-
severi en la seva obra i recor-
di per sempre el gust d'escriure."


Si voleu llegir la veritable crònica, torneu al començament del text i aneu llegint només les ratlles senars (primera, tercera, cinquena, setena...) fins que arribeu al final. Ja veureu com tot canvia.


diumenge, 19 d’abril de 2009

ADÉU A UN BLOG AMIC


L'amic argentí Herman Guillermo Dolder (Heguido), és l'autor del blog PH2.5 on cada dia penjava un acudit curt en els que normalment jugava amb les paraules. Bé, doncs en Herman ha decidit tancar la paradeta i ens deixa als que el seguíem sense un somriure diari.
Com a petit homenatge m'agradaria compartir amb vosaltres algun dels acudits que més m'han agradat d'aquests darrers tres anys:


Vino de Italia con una mano detrás y otra delante... por suerte acá lo pudieron operar y quedó bastante bien.

-"Patria o Muerte!"
-"Mmm... no sé... ¿A cuánto el kilo de Patria?"

La Oratoria es el arte de... eh... este... ¿cómo es...?

-"Es menudito... de talle más bien chico."
-"Ah, es un pequeño detalle."

¿Sabe qué, estimado Duque? Le aseguro que yo no soy una persona reflexiva... como que me llamo Drácula.

El Edipo se cura con un Edsusto.

-"Veo que usted es una persona de principios."
-"Sí, por supuesto."
-"Claro, me dí cuenta porque deja todo sin terminar."

-"Sabés quién es la esposa de Zeus?"
-"Hera."
-"Ah... ¿se divorció?"

... y ahora me despido, no sin antes indemnizarme...

-"Che, ¿que pasó con esa casita en la costa que te ibas a construir?"
-"No, nada... Decidimos hacerla más adelante... y se nos hundió."

-"Tuve una cita a ciegas."
-"¿Y qué tal estuvo?"
-"Fue una desilusión òptica."

-"¿Escuchaste? Dicen que hay crisis energética."
-"Uy, pobre ergetianos..."

¿Por qué los franciscanos se levantan temprano?
Porque es una orden.

-"Ha estado enfermo?"
-"Esporádicamente."
-"Ah, ¿de vez en cuando?"
-"No, todo el tiempo."
-"¿No me dijo esporádicamente?"
-"Es que soy alérgico a las esporas."

Yo soy incapaz de hablar mal de otra persona... por eso practico tanto.

Mi hijo nació con un pan bajo el brazo... lo que complicó bastante el parto.

-"Asociación de antropófagos... ¿En qué puedo servirle?"

-"¿Qué te pasa?"
-"No, nada... es que me compré uno de esos televisores planos..."
-"¿Y cuál es el problema?"
-"Es que no tiene volumen."

Fracasa un paro en una fábrica de cacerolas de teflón. No se adhirió nadie.

-"Pasa hasta en las mejores familias... ¿Entonces cómo no va a pasar en la tuya...?"

Yo no soy dueño de la verdad... pero tengo la concesión por veinte años.

¿Exagerado, yo? No, yo no soy exagerado... soy octagerado.

-"Seamos felices mientras podamos..." le dijo un jardinero a otro.

Algunos ven el vaso medio lleno...
Otros ven el vaso medio vacío...
Yo veo agua atrapada.

-"Lo que pasa es que con mi mujer, desde que somos sexagenarios..."
-"Pará un cachito... ¿Cómo sexagenarios, si apenas tienen cuarenta años?"
-"Sí... pero el sexo nos es totalmente ajeno..."

El waterpolo es el único deporte en el que es imprescindible que todos los jugadores sean sobresalientes.

-"El problema de Carlitos es que es muy anómalo."
-"¿Por qué?¿Qué tiene?"
-"Hemorroides."

-"A mi esposa la llamana 'La belleza del Caribe'..."
-"¿Pero ella no es argentina?"
-"Sí, pero es antigua y barbuda."

¿Como se dice 'control de esfínter' en latín?
Anno domini

El portavoz salió a desmentir los rumores sobre actos de corrupción del Gobierno.
Dijo: "No, no son rumores."

-"El Doctor Gutierrez Martínez fue uno de los prohombres de nuestra Historia..."
-"¿Sí?¿Era muy respetado?"
-"Em, no precisamente... se lo digo de otra manera... El Doctor Gutierrez Martínez fue uno de los contra-mujeres de nuestra Historia."

El mono accidentado en el zoológico local evoluciona favorablemente. Ya está caminando erguido.

¿Cómo se dice 'control antidóping' en latín?
Mea culpa.

En Hawaii, cuando no pagás el alquiler te dejan de saludar. O sea, te des-alohan.

Fracasó el intento de formar una orquesta en el manicomio. No pudieron conseguir las cuerdas.

-"Señor, luego de evaluarlo detenidamente, en el Departamento de Atención al Cliente hemos decidido pedirle que analice su reclamo."
-"¿Que analice mi reclamo?"
-"Sí, que se lo meta en el..."

Es irónico el hecho de que las armas de destrucción masiva de Irak al final resulatron ser armas de distracción masiva de EEUU...

Luego de que el diputado Fernández terminara su discurso lleno de insultos, guarangadas, y errores gramaticales, dado mientras que el diputado Osorio le hacía una pedorreta, el diputado Bermúdez se metía el dedo en la nariz, y el diputado Vanoni roncaba sonoramente con los pies descalzos arriba de la mesa, el presidente de la Cámara dió por finalizada la sesión ordinaria.

-"Juana, cuando la veo caminar siento que usted tiene la ternura de una soltera."
-"¡Pero si soy casada!"
-"Perdón, quise decir: 'que tiene la soltura de una ternera'."

¡Basta de discriminación!¡Los zurdos exigimos que se respeten nuestros izquierdos!

Nunca podría ser militar. No me gusta que nadie me dé órdenes. Y menos aún si la orden es castrense.

¿Qué haces cuando se te juntan muchas moléculas?
Las enzimas.

Humanarca: Rey de los monos.

La tribu de los Mbutu, a pesar de ser excelentes cazadores, se hubieran muerto de inanición de no ser por sus vecinos, los Ugombú, quienes los convencieron de las ventajas de convertirse en cazadores y recolectores.

¿Cómo se denomina al miedo a la Navidad?
Santaclaustrofóbia

Le dijo Engels a Marx: "¿Das Kapital? ¿Das Kapital? ¡Pues dame un pokito a mi!"

-"...¡Este hospital es un desastre! ¡Está todo sucio! ¡La comida es horrible! ¡Los médicos son incompetentes! ¡Las enfermeras son feas! ¡Los baños no fun...!"
-"Bueno, como pueden ver, el paciente está en 'estado crítico'."

-"¿Y, qué le pareció mi concierto?"
-"Ah, no tengo más que palabras de elogio... así que mejor me quedo callado."

Le dijo Dios a Adán: "Quedate tranquilo, yo te creo..."


divendres, 17 d’abril de 2009

UN MALALT (monòleg d'Apel·les Mestres)


Un tipo roig com un suís i reventant de salut.

No estic bé... gens bé... decididament no estic bé.
Que què tinc?... Oh, què tinc! Em fan riure, "què tinc",... ho sé jo què tinc! Aquest és el meu mal: res no tinc! Perquè tot el meu mal és aquest: no tinc res i ho tinc tot.
Veiam la llengua. (Treu un mirallet i se la mira)
Bé sí, el de sempre, ja m'ho pensava; la llengua no és mala... però què en trec d'això si no estic bé? Què se me'n dóna de la llengua? No és pas de la llengua que em queixo!
Veiam el pols. (Treu un rellotge i es polsa)
Trenta-set i trenta-set... setanta-quatre. Malo! quatre pulsacions més que fa una hora; és veritat que ara acabo d'esmorzar, però... no deixa de ser un augment de quatre pulsacions. Naturalment que no se'n pot dir febre, -és clar que no- però no és natural, trobant-me com me trobo, tenir un pols com un home que es troba bé. Això salta a la vista.
I després de tot, el pols no vol dir res; hi ha home que se'n va a l'altre barri amb una febre que l'arbola, i hi ha qui se'n hi va amb un pols més manso que una mula de bisbe. Això no vol dir res; jo sé com me trobo i és lo principal.
Que per què no vaig a trobar un metge? Bé i què em farà el metge? I què li dirè al metge? Em pendrà el pols i m'el trobarà bé; em mirarà la llengua i me la trobarà bé; em repicarà la post del pit i la viga de l'esquena... tot m'ho trobarà bé; i com no hi veuen més enllà del nas, em dirà que estic més trempat que un orgue.
Em preguntarà què em fa mal... ves quina sortida! "què em fa mal!" Res em fa mal! Però jo en sé molts que sense fer-los-hi mal res s'en han anat a la sempiterna.
Oh, si em fes mal alguna cosa!... Si jo pogués doldre'm d'això o d'allò ja estaríem a camas! Però el meu mal és aquest: que res em fa mal.
Jo veig malalts que fan una cara que sembla que els duguin a enterrar, tothom els plany, tothom "ai pobre senyor! Que en farà pocs d'anys!" -Un dimoni! Potser ens enterrarà a tots. En canvi a mi, com faig sempre aquesta cara de Pasqües ningú em plany; tothom em diu que em queixo de vici. "Fugi, home, si mai li havia vist tan bona cara!" -I qui els ha dit que pateixo de la cara? Si no és a la cara que tinc el mal!
"I doncs, que no té gana?"
Vet aquí un altre estirabot! És clar que en tinc de gana! No l'acabo mai la gana! I això, ja convindran amb mi vostès mateixos, que tampoc és natural. Ditxosos els que perden la gana! Almenys ells tenen dret a queixar-se i tothom els hi té llàstima: "Esforci's, home, que sense menjar no es pot viure; pensi que el comer y el rascar..."
Però jo, per malament que em trobi, sempre tinc gana!... és dir, gana, és una gana de mal ésser, perquè menjo per quatre i res m'aprofita, tota vegada que si malament em trobava abans de menjar, més malament em trobo després.
I no és que no paeixi, res d'això! Si tinc un ventrell tan estrany que jo crec que fins pairia palets de riera sense coure! -Però bé, tot això no vol dir res, perquè lo propi és que quan un home està malalt no tingui esma de menjar, i si menja esforçant-s'hi li faci mal, i no com jo que... veuen? fa una hora que he esmorzat - un parell d'ous amb pernil, una llagosta amb salsa verda, un bistec amb patates, cols de Brusel·les amb xampinyons i unes quantes croquetes de gallina; ah, postres i cafè, d'això ni em parlem- doncs bé, com si no hagués menjat res; ja tornaria a posar-me a taula. Confessin ingènuament que això no és de bon ésser!
I amb tot! amb tot! em passa així. Sense anar més lluny... - veiam ara el pols. (Treu el rellotge i es polsa)
Trenta-quatre, trenta-cinc, trenta-sis -Trenta-sis i trenta-sis... Setanta-dos; dues pulsacions menys que ara mateix. Veuen? aquestes variacions contínues, és terrible! Fa un moment, casi tenia febre; ara, un pols com si hagués estat quinze dies a dieta.
Doncs, com deia, amb tot em passa el mateix. Per xo és que ja m'en hi cansat d'anar a consultar metges, perquè cap hi enten pilota amb mi i tots s'em treuen del davant rient com si el meu mal fos cosa de broma. "No té gana? No dorm bé a les nits..." Otro que tal! dormir! I és clar que dormo! El mateix és posar el cap al coixí que quedar-me adormit com un sant de pedra, i que baldament em tiressin canonades al capsal del llit, les meves deu hores de dormir ningú me les quita. "Però tindrà el son pesat, agitat; tindrà pesadilles..." -No senyors, res d'això; apenes recordo haver somniat una nit en ma vida, i encara, ho atribueixo a haver menjat per sopar dotze dotzenes d'ostres.- Va ser una aposta, ei! però vaig guanyar-la! No havia de guanyar-la, si tinc un paidor tan... ximple que fóra capaç de pair les cinc parts del món!
Bueno, i ara què en direm d'un malalt que dorm deu hores seguides sense despertar-se, sense ni girar-se de costat, que tal com se fica al llit se troba l'endemà al despertar-se? Això és natural? Això és de bon ésser? I que té de ser, sants cristians, què té de ser! Si precisament això és el pitjor símptoma; això és el que hauria de fer obrir l'ull als metges, demostrar-los que es troben en presència d'un cas raro, i estudiar, fills, estudiar, que per això s'els paga!
Però ja està vist, són rutinaris, i en traient-los de el que tothom sap i veu sense necessitat d'haver estudiat res, s'hi tomben d'esquena i no saben dir sinó: "manies".
Ja ho sé que tothom em diu maniàtic i aprensiu, però jo voldria veure'ls dintre la meva pell, sentir-se de lo que jo em senti, patir de lo que jo pateixo, menjar sempre amb aquesta ràbia, adormir-se amb aquest rau-rau de pensar "qui sap si demà no et despertaràs difunt!" i sobre tot, repetir-se sempre: "tu no estàs bé i no et fa mal res, tu estàs malalt i no saps de què queixar-te!" Oh és un vertader suplici!
I això sí sempre bon color! Sempre bona cara! I amb aquesta bona cara i amb aquest bon color, si no és avui serà d'aquí a un any o d'aquí a cent anys que em portaran a la sepultura. I el trist és que ningú m'haurà planyut en vida, i quan em veuran estirat que ja no tindré res que em molesti, llavors tot serà dir: "pobret! Sí que tenia raó de queixar-se! Ara es veu bé que tenia el mal a dintre!"
Gràcies de festes en diumenge! Ja els en faig franc de la llàstima que em tinguin allavors.
La qüestió és que jo vaig arrossegant una existència desesperada, que jo vaig vivint per miracle, que em vaig envellint dia per dia, i que...vaja! i que no puc comprendre que estant tan mal com estic, em trobi tan bé com em trobo!

dilluns, 13 d’abril de 2009

divendres, 10 d’abril de 2009

dijous, 9 d’abril de 2009

dilluns, 6 d’abril de 2009

EGOÍSTAS Y ESTÚPIDOS

Post extret del blog La Gran Tormenta



Don de gentes

El capitalismo funciona porque la gente es egoísta, y estúpida.

¿Es esto una crítica al capitalismo?

No.

¿Es una crítica, entonces, a la gente?

Tampoco…

Bueh, más o menos.

La gente es como es, nos guste o nos. No obstante, si volvemos a leer la primera frase notaremos que dice algo importante “el capitalismo FUNCIONA”… lo que ya es bastante decir, si lo comparamos con otros sistemas económicos.

El problema es el combustible con el que funciona: una mezcla balanceada de Egoísmo y Estupidez.

Analicémos los componentes:

1) Egoísmo:

La gente piensa un 90% del tiempo en sí misma, y si extendemos el círculo de pensamiento a su familia y “seres queridos” llegaríamos fácilmente al 99%. Obviamente que en ese 90% del tiempo en que la gente piensa en sí misma ella produce el 90% de las decisiones relacionadas a su actividad dentro del sistema económico.

A la gente no le importa lo que necesita el vendedor, ni su competidor, solo le importa lo que ella quiere. No digo que “no sepa” lo que necesitan los demás. Digo que “no le importa”. Y hay una diferencia. Si saberlo le sirve para conseguir lo que quiere es muy probable que lo sepa.

Así, una persona se hace de lo que ella necesita (o cree necesitar), cuando lo necesita, donde lo necesita, y como lo necesita.

El capitalismo requiere justamente eso. Requiere competencia, tanto de los vendedores entre sí, como de los compradores entre sí, y de los vendedores contra los compradores.

¿De dónde surge la competencia…?

Adivinaron: del Egoísmo.

Si la gente se detuviera a pensar más en los demás probablemente no se comportaría económicamente de la forma en que lo hace, y el capitalismo dejaría de funcionar como funciona.

Pero eso explica solamente la mitad del asunto…

2) Estupidez:

La gente piensa un 90% del tiempo en sí misma, pero no se da cuenta de que piensa lo que le dicen que piense.

¿Hablamos de un “complot internacional”? ¿…de los “Protocolos de Sabios de Sión”? ¿Debemos reclamar a lo Alfonsín: “un Dan Brown a la derecha”?

No. Hablamos de marketing.

El marketing consiste en hacer que la gente quiera algo que no necesita, y luego convencerla de que necesita lo que le hizo querer.

¿Éramos más infelices cuando no existían celulares con cámaras digitales de no-sé cuantos megapíxeles, MP-veintipicos, facebooks, televisores de plasma de 30 yardas, aparatitos que nos digan dónde doblar para llegar a nuestras casas, etc?

Yo, por lo menos, no.

La vida se cansa de demostrarnos que “Felicidad” no es lo mismo que “Comodidad”.

La gente ya debería haberse dado cuenta de eso… pero bueno, ¿qué le vamos a hacer si la gente es estúpida?

Y por suerte lo es, en general.

Porque si no habrían hoy millones de desempleados… Desde fabricantes de aparatitos que nos dicen dónde doblar, científicos que ponen en órbita geoestacionaria los satélites que permiten que la pornografía llegue más rápido y más lejos, creativos de empresas promotoras de celulares, gente que se ríe en programas humorísticos, representantes de ladrantes de reggaetón… y escritores de blogs.

El capitalismo necesita que la gente compre lo que no necesita.

¿De dónde surge esa compulsión…?

Adivinaron de nuevo: de la Estupidez.

Conclusión:

Está muy bien. Somos egoístas y estúpidos, pero gracias a eso tenemos trabajo, producción, bienes, servicios, comodidades, prosperidad… a menos que por alguna razón el motor del capitalismo se detenga. Ahí estamos en serios problemas (y ahí estamos ahora).

Porque el mismo combustible que hace andar ese motor es el que impide que vuelva a arrancar una vez que se detuvo.

Porque la misma gente que es egoísta cuando compra sin pensar en los demás, sigue siendo egoísta cuando no compra sin pensar en los demás.

Y porque la misma gente que es estúpida cuando compra lo que los publicistas le dicen que compre sigue siendo estúpida cuando no compra lo que los líderes que eligió le piden que compre.

En definitiva, la gente no ahorra cuando puede (para bien del capitalismo), y no gasta cuando debe (para desgracia del capitalismo).

Pero si les enseñamos constantemente a ser egoístas y estúpidos, ¿cómo podemos pretender luego que actúen solidaria e inteligentemente?

Es quizás lo que no supo entender Juan Carlos Pugliese cuando dijo:

“Les hablé con el corazón y me contestaron con el bolsillo…”

Bueno, pero por suerte todos tendremos trabajo… cavando nuestras propias tumbas.