ADREÇAT A UNA ESCRIPTORA QUE EQUIVOCAVA ELS GÈNERES PER CULPA D’UN FEMINISME MAL ENTÈS - Salvador Oliva

Permet-me, dona, que faci una esmena
a l’únic vici que tinc del teu noble estil,
que, potser per afany antiviril,
gènere i sexe confon i malmena.

Si té una dona una professió
només per homes fins ara exercida,
has de pensar que pot ser suïcida
feminitzar-la amb un nom carrincló.

Si una dona és doctor i li dius doctora,
no està gens malament, car t’ho permet
sense forçar cap deure ni cap dret)
l’analogia de senyor i senyora.

Si és dentista, l’hauràs de deixar igual:
no fóra bo de dir-li “dentitessa”;
si és metge, sí que li pots dir metgessa
sense fer cap error gramatical

tot i que el nom també escau a la dona
que és del metge d’un poble la muller).
I, si fas de tot el que et diré,
detectaràs què sona i què no sona.

Si una dona fa versos, és normal
de dir-li poetessa (fóra indigne pensar
que el femení no li és prou digne,
o bé que el masculí li fa menys mal).

És lleig, en canvi, dir-li “la poeta” f
erint la concordança i el bon gust;
però és que a més a més és tan injust
com dir “profet” a un home que és profeta.

I vicerversa: si dius “prostitut”
a un home que es dedica al vell ofici
que permet fer amb el cos un benefici,
què et privarà de dir-li també “put”?

O si una dona (i d’això pren-ne nota)
pilotés helicòpters i avions,
ni que et doni el ser dona mil raons,
seràs capaç de dir-li mai “pilota”?

Igualment trobaria que és molt trist
decidir que és “planet” aquest planeta,
dir “trompet” a un que toqui la trompeta
i a un arrencaqueixals dir-li “dentist”.

Els gèneres i els sexes, escriptora,
no són mai totalment coincidents,
i, per més que t’hi facis amb les dents,
cap furor femení no és mai “furora”.

Els codis de la llengua són molt nets:
no tenim “sargants”, ni “cocodriles”,
ni “cigals”, ni “llenguades”,
ni “mandriles”, ni “gavins”,
ni “esparveres”, ni “orenets”.
Ni un tren no pot ser el mascle d’una trena,
ni és una fila el femení d’un fil,
ni vila no designa “dona vil”,
ni mai no fan l’amor el be i la bena.

I és que, posem per cas, un esparver
tant pot ser mascle com pot ser femella;
el seu nom masculí s’aplica a ella
i a ell ensems. Ni hi tenim res a fer.

Homes i dones, rebutgem la broma
dels hòrrids masculins i femenins!
El sexe i el llenguatge són sublims;
si fent l’amor no hem de ser mai mesquins,
tampoc no hem de ser un plom usant la ploma.

POEMA DE LOS QUESOS - Nico Roig i Josep Pedrals

.
Tengo tantos agujeros que ya no sé, no sé qué soy, queso y, queso y queso y queso... Y tú, tú eres mi quesadilla!La primera vez que te brie, me dije: "un día quesos me fundiré en tu boca". Cuando te co-ocí eras una tierna mozzarella, llena de García. Me sacabas de mis cabrales, eras tan cremosa, se me caía la bávara por tí.
En ese momento appenzeller: quizá le gusto... así que, ¿tú te caserío conmigo? Por queso es lo que yo quesería, requesón! Sabes queso y de buena pasta. Lo queso fresco es lo que mascarpone mis entrañas: aquella cosa torta del casarse...
Pero es cierto que, bueno, lo nuestro no acabó de cuajar. Yo le dí todo mi amor. Sí, te lo dí por... quería. Y tú decías queso era una bola. Entonces intentamos desgratinarlo, contando algunos cheese-tes y a ca vaca que se ríe por el suelo. Qué tronchón! Pero bueno, como yo soy quesero y a ti te va la feta, te fuiste sin más in-formaggio-ne que aquello que dejaste es quiri-quirito: "hemos tocado fondue. Me huele a queso se a cabra". Qué agonía más gouda! Qué fermento! A esta no se la tiramisú padre. Semi seco el alma... Hasta mis ojos se se camenber te! Pero lo peor estaba todavía por cheddar.
Me dirás queso y un rayado, quizá un poco burro, pero es que todo, todo me ricota a tí: los paseos en gorgonzola por los canales de Venecia, los quesitos en la oreja, los mimolettes, cuando me pre untabas si eso era amor y yo te curaba queso era el emmental. Pero por más que lo intente, no comprendo las raclettes de este juego gástrico en que nos metimos.
No quiero seguir. De todas formaggeria una estupidez. Así que, cortamos parmesano. Passendale de la historia, ya no queso verme más, por roquefort... Y entonces, pues, perdí el corazón, pues la falta de amor mel i mató. Y entonces quizás fuí un poco gruyere con lo de "bechamel culo, nena!". Cogió un cabrero de taquitos pero. Y al final fue ella la que manchego a tomar por seco.
No sé cómo pude havarti amado. Por tu culpa este servidor provolonne gro de la vida.

.

EL SILENCI ÉS D'OR - Apel·les Mestres

.
Sí, senyors: el silenci-és-d'or.
Va dir-ho un filòsof de l'antiguitat, un pensador, un savi, un grec, etcètera; i de totes les màximes, sentències, aforismes, apotegemes, etcètera, que ha dictat la humana intel·ligència, aquesta és sens dubte la més justa, la més perfecta, la més irrefutable, la més incontrovertible.
El-silenci-és-d'or. Ja poden dir-ho i repetir-ho a totes hores, que mai ho hauran dit i repetit prou, ni mai ho hauran prou pensat, capit, rumiat, profunditzat, etcètera.

El silenci és d'or. Algú afegeix que la paraula és de plata. Mentida! La paraula és de plom; menos que plom, és escòria; menos que escòria, és el buit, és res. Perquè el parlar és la cosa més vana, més inútil, més estèril, més... com diré? més etcètera. I vaig a probar-ho, a corroborar-ho, a demostrar-ho, a deixar-ho sentat.

Enraonen les bèsties? No senyors, les bèsties mo enraonen. I no obstant, s'entenen les bèsties? Sí senyors, s'entenen perfectament sense necessitat de perdre temps ni malgastar saliva.
Un gos, per exemple, té un os; provin de prendre-li. El gos no els hi dirà res, no els farà un discurs per demostrar-los que aquell os és seu; però qualsevol altre gos que se li acosti ho compendrà de seguida. - I vostès també.
Un altre exemple. El gall està enamorat de la gallina. Perdrà temps el gall en declarar-li l'amor, en dir-li això o allò, en pintar-li la seva passió, en desfer-se en galanteries, magarrufes, trivialitats, etcètera? No senyors, el gall no dirà res, perquè sap que el silenci és or, però la gallina comprendrà, llegirà, sentirà, palparà la passió que inflama al gall.

I així podria citar-los mils i mils i mils d'exemples, fets, casos, circumstàncies i detalls, que els demostrarien fins a l'evidència, fina a l'excés, fins a la sacietat, la inutilitat de la paraula; però em concreto, em limito, m'atenc als ja citats exemples, perquè res detesto, aborreixo, abomino, com les paraules supèrflues, les repeticions fastidioses i les digressions embafadores, professant com professo, tenint com tinc per màxima evangèlica aquesta: el-silenci-és-d'or.
Perquè, anem a veure. De què serveix la paraula? De què pot parlar un home, un quídam, un qualsevol, un ningú?... Doncs bé, un home, un quídam, un qualsevol, un ningú, no pot parlar més que de dues coses: o de sí mateix o dels altres.
Parlar de sí mateix revela presumpció, fatuitat, orgull, etcètera; és propi d'insensats que es figuren -infatuats com estan de la seva persona- que tot el que fan i diuen, i pensen i discorren, i els hi passa i deixa de passar-los-hi, té d'interessar als demés com els interessa a ells mateixos; en el qual van completament errats, equivocats, venuts. Un home sèrio, grave, formal, mai deu parlar de sí mateix.
Parlar dels altres encara és pitjor, perquè el parlar dels altres porta a la murmuració, la murmuració porta a la calúmnia, la calúmnia a l'infàmia, l'infàmia al deshonor, el deshonor... Déu sap on pot portar el deshonor! Perquè qui perd l'honor ho perd tot, consideració, respecte, estimació, dignitat, etcètera. L'home digne mai deu parlar dels altres, que s'arreglin! Que fulano és un pillo? pitjor per ell. Que sutano és un sant? que vagi al cel si li volen. Que mengano és un ximple? ditxós ell que no s'ho coneix. Que aquest és ric? que sopi dos cops. Que aquell és pobre? que segui a terra. Que aquell és lleig? no tinc pas de casar-m'hi! Que el de més enllà passa tragèdies? més va passar-ne Jesús pels pecadors; què em fa a mi! Ni a mi ni a ningú.

I ara, passant a un terreny més vulgar, més a l'alcanç de totes les intel·ligències, descendint a una esfera més baixa a fi de què tots vostès em puguin comprendre. Surten de casa i es topen amb el primer que passa, un amic, un parent, un simple conegut, un parroquià, etcètera. El primer que han de fer és parlar, saludar-se. "Com ho passa?" (Què s'eld dóna a vostès ni a ell!). "Molt bé, gràcies". (Això els té sens cuidado). O bé: "No estic gens de filis; aquest dolor..." (I què li conten! vagin a explicar-ho al metge!). Som a l'estiu: "quina calor!" (Ja ho sabíem, és fruita del temps=. "Per mi cap estiu n'havia feta tanta". (Es mentida! grau més grau menos tots els estius fa la mateixa). "No sé on anirem a parar amb aquestes xafagors!" (Anirem a parar a l'hivern com sempre). "Si això segueix així no podrem resistir-ho!" (No ho han de resistir! Ho resistiran com tots els estius, i quan farà fred encara ho trobaran a anyorar).
Ah sí, parlem-ne de quan farà fred!
"Quin fred fa!" (Com si a l'hivern hagués fet mai altra cosa!) "Per mi cap hivern n'havia fet tant!" "No sé on anirem a parar amb aquests freds!" "Si això segueix així no podrem resistir-ho!" etcètera, etcètera, etcètera; tot el mateix de sempre, i tot mentida! mentida! mentida!
I allò de "Que no veu quin modo de ploure?" -I és clar que ho veig, que soc cego per ventura? I després de tot què té de particular aquest modo de ploure? Cau aigua com sempre que plou- "És que avui la donen a bots i a barrals". -Mentida! No la donen de cap manera; cau aigua! -"És que ens tornarem granotes..." -Idiotes ens tornarem a força de sentir bestieses, impertinències, incongruències, panarreries, xerramenta inútil i paraules sense substància!

I omiteixo allò de "Fulano que bé parla! Té una llàbia d'or! És un pou de ciència!" -Mentida! error! farsa! De què parla, d'art? Doncs agafin un llibre d'art i estudiïn, i sabran tant com ell. De què parla, de ciència? Doncs agafin un llibre de ciència i llegeixin i callin i meditin i aprendran més que amb totes les converses.

Però ca! La qüestió no és aprendre, no és instruir-se, no és millorar-se, sinó xerrar, xerrar a tothora, xerrar sempre, xerrar a desdir, xerrar pels colzes, per les butxaques, sense to ni so, sense solta ni volta, sense cap ni center, xerrar sense engaltar, perquè sí, vinga o no vinga a tom, s'escaiga o no s'escaiga, interessi o no interessi, xerrar a casa, xerrar al carrer, al cafè, al casino, al teatre, a missa, xerrar i res més que xerrar, xerrar sempre, sempre, sempre!
Maleïts siguin els xerraires i el que va inventar la paraula! Jo, en veient que se'm planta algú al davant i obre la boca... no hi puc fer més, em poso nerviós, les orelles em xiulen, el cap em dóna voltes, em cuso la boca i dic el de sempre: "El silenci és or!"
.

LECTURES 2011

.
Com he fet altres anys, i tal com fan altres blogs, aquí teniu el llistat de llibres que he anat llegint durant aquest any. I des de fa quatre anys que porto un control de quants llibres llegeixo, veig que la mitjana es va mantenint. Quaranta un llibres enguany.

1. La meva Cristina i altres contes..........Mercè Rodoreda
2. Cada castell i totes les ombres..........Baltasar Porcel
3. El balneario..........Carmen Martín Gaite
4. El resplandor..........Stephen King
5. Por un bistec / El Chinago..........Jack London
6. Zel, dotze contes eròtics..........Germanes Quintana
7. Jo, Claudi..........Robert Graves
8. Les bruixes..........Roald Dahl
9. Bearn o la sala de les nines..........Llorenç Villalonga
10. El hechizado / San Juan de Dios..........Francisco Ayala
11. Bogeries de Brooklyn..........Paul Auster
12. Tatuaje..........Manuel Vázquez Montalbán
13. El misterio de Salem's Lot..........Stephen King
14. Dràcula..........Bram Stoker
15. El castell dels Carpats..........Jules Verne
16. Fantomas contra los vampiros multinacionales..........Julio Cortázar
17. Filosofía en el tocador..........Marqués de Sade
18. Las flores azules..........Raymond Queneau
19. L'home del sac..........Màrius Serra
20. Josep Pla oral..........Josep Valls
21. El nombre del viento..........Patrick Rothfuss
22. Solar..........Ian McEwan
23. Crónicas del Ángel Gris..........Alejandro Dolina
24. El club dels perfectes..........Carles Porta
25. Estremida memòria..........Jesús Moncada
26. Charlie i la fàbrica de xocolata..........Roal Dahl
27. La casa cantonera..........Sílvia Alcàntara
28. Peter Pan i Wendy..........James Matthew Barrie
29. Ciris trencats..........Avel·lí Artís-Gener "Tísner"
30. Ulisses..........James Joyce
31. La divertida incultura..........Josep M.Alabaigès
32. La tabla de Flandes..........Arturo Pérez-Reverte
33. Cementiri de Butxaca..........Ramon Solsona
34. El tallafoc..........Henning Mankell
35. Pa negre..........Emili Teixidor
36. Desastre a la 525..........Àlex Masllorens
37. Moby Dick..........Herman Melville
38. Bla, bla, bla... ..........Ignasi Riera
39. Cantando bajo la ducha..........Jorge Maronna y Daniel Samper
40. El palau de la mitjanit..........Carlos Ruiz Zafón
41. A sang freda..........Truman Capote
.

LA FONT DE VILAFANT - Agustí Bernaus

.

A Vilafant fan una font,
però la fan tan lentament
que, mentre fan el tros que fan,
el tros antic ja es va desfent,
i mai sabreu si l'estan fent
o, pel contrari, la desfan.

El pressupost, però, s'hi fon,
i, és clar, la gent de Vilafant
creu que amb l'excusa de la font,
l'Ajuntament se'ls va rifant,
i que més d'un s'està refent,
i més de quatre revifant.

I, fins dels pobles del voltant,
en rialles esclafint,
els van dient i apostrofant
que, si va fent com ara fan,
de l'aigua aquella no en beuran
ni el que ja és vell ni el que és infant,
perquè quan brolli per la font,
tot Vilafant serà difunt.

.

TOTS ELS HOMES SOU IGUALS - Francesc Orteu

.

Del llibre DR. SOLER: CONFLICTES AVANÇATS DE LA PARELLA. Recull de guions de la secció que el Doctor Soler, "doctor en Psicopatología conjugal", feia al programa de TV3 PERSONES HUMANES, presentat per Mikimoto.

TOTS ELS HOMES SOU IGUALS

Aquesta expressió és com un crit d'auxili, com un crit desesperat.
Quan la parella ens diu "tots els homes sou iguals" descobrim que es tracta d'una persona turmentada per altres experiències sentimentals, i el dolor dels altres sempre ens ha de causar respecte.
Però busquem les causes d'aquest patiment, l'origen d'un ressentiment tan profund. Intentem esbrinar per què la parella té una visió traumàtica de la relació amb el sexe complementari.
¿Què buscava la parella en els homes i no ha trobat?
Allò que buscava i busca la parella en nosaltres és un miratge, és el producte d'una visió idíl·lica de la figura masculina.
Per algun motiu innat o adquirit culturalment, la parella tendeix a idealitzar-nos alhora que tendeix a minusvalorar-se. Espera massa de nosaltres. I és curiós perquè potser vol dir que li donem coses que ella podria donar-se a si mateixa. Vol, reclama, creu que necessita una mena de vist-i-plau genèric.
Queda molt clar en les preguntes del tipus: "¿això em queda bé?", "¿què et sembla si me'l tallo?", "¿t'agrada el pastís que t'he fet?", "¿creus que vaig fer bé de dir-li "mala puta"?", etc.
La parella vol que li diem que és la parella perfecta i que tot ho fa molt bé. És com patir una dependència crònica.
I aquesta necessitat que, per una banda, l'empeny a tenir una actitud de servei generosa i humil, per una altra banda es torna en contra nostra, ja que si aquest vis-i-plau no es produeix amb la freqüència o convicció que la parella espera, la seva actitud deriva cap a la rancúnia i l'odi.
Llavors és quan la parella fa valoracions globals desagradables sobre el que són o el que no són tots els homes.
Cal entendre que aquestes valoracions són fetes per una persona que se sent impotent i tancada dins dels límits que ella mateixa s'ha imposat.
Allò que la parella espera dels homes, aquesta visió idíl·lica i la consegüent frustració que se'n deriva, es coneix amb el nom tècnic de l'Efecte Invers de la Granota.
Tradicionalment, s'ha explicat el conte de la granota de manera contrària al que es produeix en la realitat quotidiana. Justament per això és un conte, perquè ex`lica coses que no són possibles en la realitat.
En el conte, la princesa troba una granota al bosc, la besa i apareix un príncep blau, ¿oi?
Doncs el que succeeix en la vida real és que la princesa troba un príncep blau, el bes un dia i un altre, fins que descobreix horroritzada que fa petons a una granota, a un gripau o a una mena de monstre del pantà.
Però imaginem un cas.
Un cap de setmana d'estiu, lloguem una casa a la platja i anem a passar-hi uns dies amb altres matrimonis.
Tots plegats, juguem al tennis, a volei o a qualsevol cosa que faci suar i, a l'hora de dutxar-nos, com per casualitat, ens dutxem no amb la pròpia parella sinó amb una altra persona que hem vist suar com si fos un rostit que s'anés fonent al forn. Una cosa sucosa.
El cert és que li estem fregant l'esquena amb l'esponja ensabonada i, de sobte, apareix la nostra parella.
Nosaltres intentem calmar-la dient que tenim els ulls clavats a l'esponja, però la parella no ens escolta i diu "tots els homes sou iguals".
¿Què li hem de dir?
"En canvi, tu ets la primera dona que diu això".
Amb aquesta resposta pretenem fer-li entendre que, de la mateixa manera que els homes sempre s'han comportat de la mateixa manera, la resposta que ha merescut el seu comportament per part de les seves parelles també ha estat sempre idèntica.
Vist així, és culpa de tots dos que es perpetuïn situacions tan incòmodes com la descrita.
La frase "tots els homes sou iguals" sovint es diu com un insult, com si seguir un model de conducta general fos poc elegant. I és exactament el contrari. Es pot pensar: "si tots els homes han fet sempre el mateix, ¿he de ser jo qui vulgui inventar ara la sopa d'all?".
Cal seguir la tradició amb orgull, sent conscients d'allò que ens avala: una solidaritat que ens enveja el sexe contrari.
.

UN HEROI - Slawomir Mrozek

.

Un bon dia, passejant per la vora d'un riu vaig veure un escolta que s'estava ofegant. Conec el lloc, no és fondo, així que vaig decidir salvar-lo quan s'hi reunís una mica més de públic. Vaig seure en un banc a esperar. L'escolta cridava d'allò més, de manera que al cap de poc s'hi va aplegar un nombrós grup de gent. Vaig esperar una mica més perquè el públic estigués al complet, aleshores em vaig aixecar, em vaig acostar a l'aigua i encoratjat pels crits d'admiració vaig començar a treure'm lentament la sabata esquerra. El públic em va aplaudir. Ja estava en mitjons quan em vaig adonar que un pocavergonya també es disposava a despullar-se. Em vaig enfurismar.
- Jo hi era primer -li vaig dir. I ell em va respondre:
- ¿Que potser és teu l'escolta o què? -i va començar a treure's l'armilla.
- Té raó! -es van sentir unes veus entre el públic-. L'escolta és de tots!
- Deixa aquests pantalons -li vaig dir-. Tu encara no eres en aquest món que jo ja salvava escoltes.
- Deus haver salvat la teva àvia -em va respondre en un to insultant.
- I tu la teva tia. Vés-te'n a fer punyetes i deixa en pau l'escolta.
El públic augmentava. Alguns estaven de part meva, d'altres deien que tothom té dret a salvar escoltes. Vaig veure que les coses es complicaven i que tot depenia de qui es despullés primer. Encara que ell havia començat més tard, com que duia cremallera em va atrapar. El vaig guanyar només en arribar als calçotets. En veure que perdia la seva oportunitat va voler saltar a l'aigua tal com estava, en roba interior. Se'm va encendre la sang i li vaig fer la traveta. Per fer-se l'heroi!
No sé què va passar amb l'escolta perquè a nosaltres ens van portar a urgències. Jo li vaig dislocar un braç i ell em va trencar algunes dents.
Salvar els que s'ofeguen demana coratge i sacrifici.

.

LA LLEI DE MURPHY (i altres) - Arthur Bloch

.

Si alguna cosa pot anar malament, anirà malament.

Si alguna cosa no pot anar malament, anirà malament.

Si una sèrie de successos poden anar malament, aniran malament en la pitjor seqüència possible.

No hi ha res tan dolent que no pugui empitjorar.

La magnitud de la catàstrofe és exponencialment proporcional al nombre de persones que ho estan mirant.

La probabilitat que una llesca de pa caigui amb la part untada de mantega cap avall és directament proporcional al preu de la catifa.

Encara que un milió de persones es cregui un disbarat, seguirà sent un disbarat.

Sigui el que sigui el què vagi malament, sempre hi haurà algú que ja s'ho imaginava.

No existeix cap límit que indiqui fins a quin punt poden empitjorar les coses.

No hi ha tasca prou senzilla que no es pugui fer malament.

Si és un bon treballador, li assignaran tota la feina. Si és realment bo, aconseguirà deslliurar-se'n.

Com més avorrides i antigues siguin les revistes de la sala d'espera, més estona s'haurà d'esperar a que l'atenguin.

Errar és humà, però per embolicar de debò la troca fa falta un ordinador.

Sipitges alhora dues tecles al teclat, la que surt a pantalla és la que no toca.

L'únic moment del dia en què t'arrepapes còmodament al respatller de la cadira i et relaxes, és just quan el gerent treu el cap per l'oficina.

Un consell és allò que demanem quan ja sabem la resposta, però no ens agrada gens.

Qui afirma que allò no es pot fer, no hauria d'interrompre al que ho està fent.

Dir que un ésser humà no és més que un conjunt de molècules és tant com dir que la obra de Shakespeare no és més que un grapat de paraules.

Un expert és la persona que ha comès tots els errors possibles en un camp d'estudi limitat.

Treballar en equip és bàsic. Permet carregar-li el mort a algú altre.

Robar idees a una persona és plagi. Robar-les a moltes és investigació.

La vida és curta, però una pel·lícula de tres hores és interminable.

Un optimista creu que vivim en el millor dels mons. Un pessimista tem que sigui cert.

Tothom menteix, però no té importància perquè ningú no escolta.

La suma total de la intel·ligència del planeta es manté constant; en canvi la població segueix creixent.

.

LA MUSA DEL POETA - Anna Maria Muñoz

.

Una estrella brilla sobre la mar serena.
Un poeta bilingüe medita: crearé una oda, una balada.
La soprano, enorme, canta insaciable, irresistible.
El poeta no aguanta... La ira rebrota: falta la calma.
Si la gata molesta sobre el piano que toca,
una vulgar rata salta la muralla, altera la casa.
Si la dama, impúdica, desafina un noble sol,
La nota prolonga el furor del poeta, tan irritable...
El poeta prepara una pistola o una escopeta.
(El gas era inútil: última factura impagada.)
La primma donna recorre una escala desgraciada, infame.
Recuperar la calma robada descarta una pausa.
Dispara a matar. Última nota. La música para...
Recobrada la quietud, el poeta, alegre,
contempla una barca a través de la persiana.
Reflexiona. Intenta ser realista, optimista.
Si ha de dedicar cada hora a la vida artística,
era la manera perfecta de solucionar el problema...
La idea funciona. Elabora una balada, un gran poema.

En quin idioma has llegit el poema? Català o castellà? Torna'l a llegir en l'altre idioma.
.

LECTURES 2010

.
Com ja vaig fer l'any passat, i tal com fan altres blogaires, aquí teniu la llista de llibres que he llegit aquest any:

MONZÓ.Com triomfar a la vida. Varis autors
ELS GROPE. Tom Sharpe
CAÍN. Jose Saramago
ATENCIÓ, RODEM!Quaderns de Serafino Gubbio, operador cinematogràfic. Luigi Pirandello
EL PRIMER ARLEQUÍ. Pere Calders
CRÒNIQUES DE LA VERITAT OCULTA. Pere Calders (enèsima relectura)
EL ORO DEL REY. Aventuras del capitán Alatriste, IV. Arturo Perez-Reverte
XESCO BOIX. Història de la nostra història. Lluís M.Panyella i Maria-Josep Hernandez
1984. George Orwell
EL FARO DEL FIN DEL MUNDO. Julio Verne
EL CARRER ESTRET. Josep Pla
EL CONTE NÚMERO TRETZE. Diane Setterfield
LOS RELATOS, 2. JUEGOS. Julio Cortázar
LA INSOPORTABLE LEVEDAD DEL SER. Milan Kundera
EL MERCURIO. José Maria Guelbenzu
T'ESTIMO SI HE BEGUT. Empar Moliner
LAS ANÉCDOTAS DEL HUMOR. El humor con humor se paga. Fernando Vizcaíno Casas
LES INTERMITÈNCIES DE LA MORT. Jose Saramago
CAMÍ DE SIRGA. Jesús Moncada
VAIG CONÈIXER EN DAKH! Glòria Marín
2666. Roberto Bolaño
FI. David Monteagudo
EL SUBLIME ARTE DE LA RISA. Heguido
EL CÓDICE SECRETO. Lev Grossman
HISTÒRIES DE LA MÀ ESQUERRA. Jesús Moncada
EL CAFÈ DE LA GRANOTA. Jesús Moncada
CALAVERES ATÒNITES. Jesús Moncada
MEDITERRÀNIA. Onatges tumultuosos. Baltasar Porcel
JACQUES EL FATALISTA. Denis Diderot
LA PESTE. Albert Camus
NO HAY LADRÓN QUE POR BIEN NO VENGA y otras comedias. Dario Fo
EL CUENTO DEL CABALLO PERDIDO DEL ANCIANO SABIO. Faula japonesa adaptada per Ana Portolés
EL HORRO DE DUNWICH. H.P.Lovercraft
GUERRA I PAU. Lev Tolstoi
UNA FAMÍLIA FORA DE SÈRIE. Sílvia Soler
JOC D'ATZAR. Slawomir Mrozek
EL MILLOR DELS MONS. Quim Monzó
LA TIENDA DE PALABRAS. Jesús Marchamalo
LA CIUDAD Y LOS PERROS. Mario Vargas Llosa

De sempre m'ha agradat molt llegir, i miro d'esgarrapar tots els moments que puc per fer-ho. Llegeixo tant com puc, i sempre molt menys del que voldria.
Aquest any em vaig adonar de la quantitat de "grans clàssics", o "llibres imprescindibles", o "autors de referència" que no he llegit encara, i de tants autors catalans de qui encara no he llegit res. I m'he proposat anar-hi posant remei mica en mica: dels considerats "grans autors", llegir-ne com a mínim un llibre per després decidir si ja en tinc prou o conèixer millor la seva obra. En aquest sentit, aquest any he llegit els meus primers Vargas Llosa, Saramago, Orwell, Kundera, Bolaño, Diderot, Camus i Tolstoi. I per part dels autors nostrats m'he estrenat amb Porcel i Pla.
Però per la meva vida lectora, el més destacat d'aquest any, sens dubte, ha estat el descobriment de Jesús Moncada, de qui no coneixia absolutament res, i que després d'haver llegit quatre dels seus llibres, ha passat a ser un dels meus escriptors de capçalera.
.

VOTI DOLLY (del llibre "Jo vull ser famós") - Carles Capdevila

.
Ara que és a punt de començar oficialment una campanya electoral que a la pràctica fa anys que dura, un fragment d'aquest llibre del Carles Capdevila:

"Algú va decidir un bon dia que els eslògans electorals havien de ser frases curtes, engrescadores, responsables i optimistes. En una paraula: prometedores. Més endavant, algú va considerar que al costat de l'eslògan hi havia d'anar la foto gegant del candidat que calia convertir en estrella o estrellar del tot. Finalment, un tercer assessor va sentenciar que aquest polític sempre havia de riure.

Per separat, tots tres devien tenir raó. El problema és que les tres idees neixen, però el pòster electoral les ajunta, i el resultat no pot ser més esperpèntic.
De què riuen?

No només tenen un somriure tan forçat que fa por. És que se'n riuen de tu a la cara, i a sobre pretenen que els triïs per votar-los. Quina gràcia.

Potser perquè temen que amb molt de gust els penjaríem, s'anticipen als nostres desitjos i apareixen penjats a cada fanal de bon matí. Mentre prometen plantar cara a l'atur, planten la seva cara als pirulís. I com més cara tinguin, millor taparan la del polític de sota.

El candidat rialler, de somriure amable segons l'organització, somriure idiota segons la guàrdia urbana, simbolitza una nova manera de fer política, a imatge i semblança de la política ramadera.

Potser perquè, quan pateixen d'insomni, els polítics compten ovelles caminant cap a les urnes.

Per atreure el màxim nombre de xais, el candidat pastor ha d'amagar el llop que porta a dins i no ser l'ovella negra del partit.

Solució? Ha de ser clònic de l'ovella més mediàtica.

Voti el polític Dolly."
.

DIFERÈNCIES IDIOMÀTIQUES

.

Ells diuen "perro viejo" i "mosquita muerta" allà on nosaltres diem "gat vell" i "gatamaula".

La sort màxima de la rifa és un masculí, "el gordo", allà, i un femení, "la grossa", aquí.

De la dona de Sant Josep els espanyols destaquen que sigui "Virgen" i nosaltres que sigui "Mare de Déu".

Ells paguen "impuestos", que ve d'"imponer", i nosaltres "contribucions" que ve de "contribuir".

Els espanyols desvergonyits ho són del tot, no tenen gens ni mica de vergonya, ja que són uns "sinvergüenzas", mentre que els corresponents catalans són, només, uns "pocavergonyes".

Com a mesura preventiva o deslliuradora, ells toquen "madera" quan nosaltres toquem "ferro".

Allà celebren cada any les "Navidades" mentre que aquí amb un sol "Nadal" anual ja en tenim prou, com en tenim prou també amb un "ban dia" i un "bona nit" cada vint-i-quatre hores, enfront dels seus múltiples "buenos días" i "buenas noches".

A Espanya es veu que ho donen tot, "dar besos, abrazos, pena, paseos..." mentre que als Països Catalans donem més aviat poc, ja que ens ho hem de fer solets "fer petons, abraçades, pena, un tomb...".

Allà diuen "oiga!", quan aquí filem més prim amb un "escolti!".

Dels ous de gallina que no són blancs, ells en diuen "morenos" i nosaltres "rossos", colors que s'oposen habitualment parlant dels cabells de les persones.

Dels genitals femenins, allà en diuen vulgarment "almeja" i aquí "figa", mots que designen dues realitats tan diferents com és un mol·lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d'obrir, en un cas i, en l'altre, un fruit dolç, sucós, tou, rogenc i de tacte agradable i fàcil.

Mentre ells "hablan", aquí "enraonem", és a dir, fem anar la raó, sense èxit, tanmateix.

Allà per ensenyar alguna cosa a algú "adiestran" i aquí "ensinistrem". Més enllà dels conceptes polítics actuals, els uns basen l'ensenyament sobre la "destra" (dreta) i els altres sobre la "sinistra" (esquerra).

Tota una concepció del món, doncs, s'endevina rere cada mot d'una llengua, perquè la llengua és l'expressió d'un comportament col·lectiu, d'una psicologia nacional, diferent, no pas millor ni pitjor que altres. No es tracta, en conseqüència, de traduir només, sinó d'entendre. Per això, tots els qui han canviat de llengua a casa, al carrer, a la feina, no únicament canvien de llengua. També canvien de punt de vista.
.

JO VULL SER FAMÓS (fragment) - Carles Capdevila

.

PER QUÈ VOLS SER FAMÓS

Per tenir el privilegi de ser important als ulls de gent que no t'importa en absolut.
Per tenir l'oportunitat de ser conegut per la gent sense el càstig d'haver-los de conèixer a ells.
Perquè la fama és fàcil de tenir però difícil de merèixer, i tenir una cosa que no mereixes també té el seu mèrit.
Perquè la teva mare no et pugui retreure que fa dies que no sap res de tu.
Perquè la fama no només et pot portar a l'èxit sense ser res: també et pot ajudar a viure sense fer res.
Per no haver de perdre el temps pensant si les teves amistats són interessades: ho són.
Per poder al·legar que et critiquen per enveja, encara que t'ho mereixis.
Per poder cobrar, en lloc de pagar, les fotos de batejos, bodes i comunions, i no haver de patir si et descuides la càmera a les vacances, ni haver de portar els rodets a revelar.
Perquè el banc et concedeixi un crèdit amb les millors condicions amb l'únic aval de la teva cara.
Per tenir sempre algú que t'espera a l'aeroport amb els flaixos oberts.
Perquè el metge no et tingui tres hores a la sala d'espera, fullejant revistes on probablement hi surts.
Perquè, si la parella t'enganya, puguis al·legar que no són banyes: és un muntatge de la premsa. I si et deixa, no ets un desgraciat: tens una exclusiva.
Per formar part d'una elit social que admet entre els seus membres il·lustres una colla de psicòpates, assassins en sèrie i terroristes mundials. O sigui, que, per dolent que siguis, mai seràs el pitjor.

PER QUÈ NO VOLS SER FAMÓS

Perquè, sent realista: com menys gent et conegui, menys gent t'odiarà.
Perquè l'ascens a la fama és tan absurd com l'alpinisme: et deixes la pell per pujar a fer-te una foto que, mentre tu baixes, tothom ja haurà oblidat.
Perquè el famós té el cicle vital d'un xiclet: primer t'endolça, després et comença a embafar, i quan ja no fa bombolles nité gust, l'has d'escopir.
Perquè "reconeixement massiu" sona molt bonic, però significa que et reconeixeran massa.
Perquè la tele engreixa, i l'obsessió per aprimar-se mata.
Perquè ser famós obre moltes portes, però també les de casa teva, perquè l'envaeixin els paparazzi.
Per no haver de retrobar el pesat de la classe, i menys en un programa de tele on ensenyarà fotos ridícules i explicarà anècdotes inventades de quan éreu petits.
Perquè l'èxit només dispara les ires i les enveges dels altres, i si no t'ho creus pregunta-ho al fracassat que tens davant del mirall.
Perquè tothom demana que li agraeixis el que ha fet per ajudar-te a tenir èxit, i en canvi ningú reclama crèdit per haver-te ajudat a fracassar.
Perquè com més avall estiguis, més suau serà la caiguda.
Perquè a la immortalitat no s'hi arriba a través de la fama, s'hi arriba no morint-se.

PERÒ POC

Vull que la gent s'alegri de veure'm, de trobar-me, de coneixe'm. Vull que m'estimin, que m'adorin. Vull la meva cara a les carpetes, als pòsters, a la portada de les revistes. Vull que les meves entrevistes donin punxes d'audiència. Vull que desitgin amb passió el meu autògraf, la meva samarreta. Vull trobar sempre taula als restaurants. Vull lligar més fàcilment. Vull vendre com xurros llibres i discos i vídeos i perfums i tot el que porti el meu nom. Vull fer-me ric.
Vull que visquin per mi.

Però no vull que m'incordiïn, quan em trobin. No vull que m'odiïn ni em facin caure del pedestal. No vull que m'avorreixin de tant veure'm a la carpeta, a la paret, a les portades. No vull que les meves entrevistes punxin. No vull que m'arrenquin la samarreta en un atac d'histèria. No vull haver-me de fer la foto amb l'amo del restaurant. No vull que m'assetgin. No vull ser una fàbrica de xurros que porten el meu nom. No vull que em desitgin només perquè sóc ric.
Vull que em deixin viure.

Sí, jo vull ser famós, però poc.
O, millor: vull ser el màxim de famós, però amb el mínim de problemes.
Ei, si pot ser.
.

LA LLIÇÓ (fragment) - Eugéne Ionesco

.

(...)

PROFESSOR - Arimetitzem,doncs, una mica.

DEIXEBLA - Sí, i de ben bona gana, senyor.

P. - No li sabrà geu de dir-me...?

D. - De cap manera, senyor, som-hi!

P. - Quants fan un i un?

D. - Un i un fan dos.

P. - (meravellat del saber de la deixebla) Oh, molt bé, molt bé. Em sembla que està molt avançada en els estudis. Obtindrà fàcilment el doctorat total, senyoreta.

D. - N'estic molt contenta, i encara més perquè és vostè qui ho diu.

P. - Anem més enllà: quants fan dos i un?

D. - Tres.

P. - I tres i un?

D. - Quatre.

P. - I quatre i un?

D. - Cinc.

P. - I cinc i un?

D. - Sis.

P. - I sis i un?

D. - Set.

P. - I set i un?

D. - Vuit.

P. - I set i un?

D. - Vuit... bis.

P. - Molt bona resposta! Set i un?

D. - Vuit tris.

P. - Perfecte, excel·lent!... Set i un?

D. - Vuit quatrís.

P. - Magnífic. És magnífica vostè, exquisida... La felicito calorosament, senyoreta. I ja no val la pena que continuem. Per la suma és magistral, vostè. A veure ara el restar. Digui'm només, si no està esgotada, quants queden de quatre si en traiem tres?

D. - De quatre trets tres quants queden?... De quatre trets tres quants queden?

P. - Sí. Vull dir, treieu-ne tres de quatre.

D. - En queden set.

P. - Perdoni'm que l'hagi de contradir. Si de quatre en treiem tres no en queden pas set... Ara ja no es tracta de sumar sinó de restar.

D. - (s'esforça en comprendre) Sí, sí...

P. - Quatre menys tres, fan...? Quants fan? Quants?

D. - Quatre?

P. - No, senyoreta! no és pas això.

D. - Doncs, tres.

P. - Tampoc, senyoreta... Perdó, però ho haig de dir... perdoni'm.

D. - Quatre menys tres?... Quatre menys tres?... No fan pas deu?
P. - Oh, certament, no, senyoreta. Però no es tracta pas d'endevinar. Cal raonar! Mirem de deduir-ho entre tots dos. Vol comptar, si li plau?
D. - Sí, senyor. Un, dos...mmm...
P. - Però, vostè sap comptar bé... Fins a quant sap comptar?
D. - Puc comptar... fins a l'infinit.
P. - Això no és possible, senyoreta.
D. - Doncs, aleshores posem que puc comptar fins a setze.
P. - N'hi ha prou. Cal saber-se limitar. Compti, doncs, si li plau, li prego.
D. - Un, dos, tres... després del dos vé el tres i el quatre...
P. - Pari, pari, senyoreta... Quin número és més gros, el tres o el quate?
D. - El tres o el quatre?... Quin és el més gros del tres i el quatre?... En quin sentit?
P. - Hi ha números més petits i d'altres més grossos. En els números més grossos hi ha més unitats que en els petits...
D. - ... que en els petits números?
P. - Sempre que els petits no tinguin les unitats més petites. Si són totes petites pot ser que hi hagi més unitats en els números petits que en els grossos... si es tracta d'altres unitats...
D. - En aquest cas, els petits números poden ser més grossos que els números grossos?
P. - Deixem-ho estar això! ens portaria massa lluny. Sàpiga només, que no hi ha només números sols, sinó que hi ha també grups, que hi ha piles de coses... piles de coses, com les prunes, els vagons, les oques, les mongetes, etc. Suposem, simplement, per facilitar el nostre treball, que només tenim números iguals: els més grossos seran els que tinguin més unitats iguals.
D. - Aquell que en tingui més, serà el més gros? Ah! Ja ho entenc, senyor; vostè identifica la quantitat amb la qualitat.
P. - Tot això és massa teòric, senyoreta, massa teòric. No s'hi amoïni amb això. Agafem el nostre exemple i raonem sobre aquest cas precís; deixem per més tard les conclusions generals. Tenim el número quatre i el número tres amb, cadascún, un número sempre igual d'unitats. Quin número serà el més gros, el número més gros, o el número més petit?
D. - Dispensi'm, senyor, però què entén pel número més gros? És el que és menys petit que l'altre?
P. - Això mateix, senyoreta, perfecte. M'ha comprès molt bé.
D. - Així, doncs, és el quatre.
P. - Què és el quatre? Més gros o més petit que el tres?
D. - Més petit... No, més gros!
P. - Excel·lent resposta. Quantes unitats hiha de tres a quatre, o de quatre a tres, si s'ho estima més?
D. - No hi ha pas unitats, senyor, entre tres i quatre. El quatre vé de seguida després del tres; entre tres i quatre no hi ha res!
P. - M'he fet entendre malament, és culpa meva, no he estat prou clar.
D. - No, senyor, la culpa és meva.
P. - Miri: aquí té tres cerilles. I, encara, aquí una altra que, tot plegat, fan quatre. Jo en trec una, quantes en queden?
D. - Cinc. Si tres i una fan quatre, quatre i una fan cinc.
P. - No és pas així, no és pas així. Vostè sempre té tendència a sumar, però també cal restar. No cal pas solament integrar, sinó que també cal desintegrar. La vida és això, la filosofia i la ciència són això, el progrés i la civilització són això...
D. - Sí, senyor.

(...)
P. - Escolti'm, senyoreta: si no arriba a comprendre profundament aquests principis, aquests arquetipus aritmètics, no arribarà mai a fer correctament un treball de politècnica... I, encara menys no es podrà encarregar d'un curs a l'Escola Politècnica... ni a la maternal superior. Reconec que no és pas fàcil, que és una cosa molt, molt abstracta... evidentment... però, com podria arribar, abans d'haver aprofundit bé en els elements primers, a calcular mentalment quants fan -naturalment aquesta és la menor de les coses per a un enginyer mitjà- quants fan, dic, per exemple, tres bil·lions, set-cents cinquanta mil·lions, vuit-cents noranta vuit mil, dos-cents cinquanta ú, multiplicat per cinc bil·lions, cen seixanta dos mil·lions, tres-cents tres mil, cinc-cents vuit...
D. - (ràpidament) Doncs fan dinou quintil·lions, tres-cents noranta quadril·lions, dos tril·lions, vuit-cents quaranta quatre bil·lions, dos-cents dionu mil·lions, cent seixanta quatre mil, cinc-cents vuit...
P. - (sorprès) No, em penso que no. Aixòha de fer dinou quintil·lions, tres-cents noranta quadril·lions, dos tril·lions, vuit-cents quaranta bil·lions, dos-cents dinou mil·lions, cent seixanta mil, cinc-cents nou...
D. - No, cinc-cents vuit...
P. - (cada vegada més sorprés) Sí... té raó... el producte... és ben bé... (embarbussat, diu inintel·ligiblement:) ... quintil·lions, quadril·lions, tril·lions, bil·lions, mil·lions... cent seixanta quatre mil, cinc-cents ... vuit... Però, com ho sap vostè, si no sap els principis del raonament aritmètic?
D. - És molt senzill. No podent-me refiar del meu raonament, m'he après de memòria tots els resultats possibles de totes les multiplicacions.
P. - Això és molt fort! (...)

(...)
.

LA LLENGUA CATALANA ÉS LA MARE DE TOTES LES LLENGÜES - Anuari de La Esquella de la Torratxa. 1895

.

A un grapat d'anys que aparegué en Lo Xanguet un aplech de frasses catalanas qual eufonía era la mateixa de moltas altras llenguas vivas y mortas. Més ensá La Llumanera de Nova-York portá una col·lecció numerosa de frasses catalanas per l'istil, en demostració de que la llengua catalana havia de ser la mare de totas las llenguas perque ella sola comprenía'ls sons de totas ellas. Una y altra inolvidables publicacións están agotadas. Jo vaig recullir d'una y altra aquellas bromadas de la més bona lley y he procurat enriquir l'aplech resultant ab bona cosa de frasses novas, ó per lo menys inéditas, classificant-las totas d'acort ab lo quadro universal de llenguas trassat pel sabi Max-Müller, pera que's vegi que totas las llenguas del món tenen arrels en la catalana , y si no's vol confessar que siga la nostra la mare de totas, al menys se vindrá á parar en que cap com la nostra té condicións pera ser la llengua universal quan d'aixó's tracti. Alguns amichs m'han demanat que publiqués la meva col·lecció classificada, y jo he pensat qu'en lloch millor qu'en L'ALMANACH DE LA ESQUELLA DE LA TORRATXA podria publicar lo que's desitja. Héusela aquí.

PRIMER GRUPO
LLENGUAS MONOSILÁBICAS

CHINO
- Quin fou lo sant gay que tens al estanch?
- Com que tinch tanta sang á las cinch tinch son.
- Tinch cinch fills tísichs y prims y amichs intims vinticinch.

SIAMÉS
- Teta tonta, tanta tinta tota t'unta.
- En quin tinté té tinta Anton?
- Aquest estúpid ha escupit en un tupí qu'está tupit.

SEGON GRUPO
LLENGUAS AGLUTINANTS

FAMILIA AFRICANA

MANDINGA
- 'Ls encenalls s'empassan per las senallas.
- Las bagassas malaltissas s'esllavissan sachsejant.
- Estich pensant de quant ensá s'han esquinsat los cinch cents sachs.

ZULÚ
- Setze agutzils s'han emmatzinat ab brots d'etzevara.
- Ab xerigot els noys s'esquitxan.
- Si'l butxí butzina esbótzali l'atzarola.

EGIPCI
- Donch gola al cayre del padrís.
- No ramení tafané si no'l faré anar d'oros.
- Tot lo meu se'n va en missas ó ciris.

FAMÍLIA TURANIA

TURCOMÁ
- Si es tova costa calés.
- Dins del cove hi ha caragolets molt cars.

SANSCRIT
- Com qu'ha de rajá fássimela barata.
- Sa madrastra y sa mare m'han escrit que l'asa brama.

FAMILIA HOLOFRÁSTICA

AZTECA
- Está feta l'escala? Guáytila, pórtili, coyti.
- Quan en Quico xiscla la Tecla xiula.
- Lo baylet del butzem cala piulas.
- Estripali'l caixal xich á la mula.
- A pí xich escala no cal, si cal duli.

EUSKAR
- Arri bagarra no me la carreguis.
- M'has arrencat la cua de la grua.
- Oy que van enrera'ls esguerrats?
- Una sagarreta se'm agarra.
- Ab el casco se sua.

TERCER GRUPO
LLENGUAS PER FLEXIÓ

FAMILIA SEMÍTICA

HEBREU
- 'M raca'l sabatot rebech.
- Qué hi fas? Agafarne un es lo que't toca.
- Carat, quin rot.
- Nostramo trech l'aca?
- La traca s'atraca.

ARABE
- Ab las alicatas ben segú fem marinyachs.
- Ola Laya, volem oli.
- Bufá no fá fí.
- Anant á la babalá li han esqueixat la bufanda.
- Ala, baliga balaga, ves á cabdellá fil fí.

SIRIACH
- Un germanastre d'en Bonastre diu qu'ha atrapat un pollastre.
- En Fabra té una cabra sota cad'abre.

FAMILIA INDO-EUROPEA

GRECH
- Lo gos s'esgarrifa de tocá l'ós calent.
- Qu'ética está la Tona.
- Al cal Hipólit no hi ha qu'anarhi.
- Qu'es bó escumar ví ab espátula?
- Quan arrenqui la bullida, pénjala als calamástechs.

LLATÍ
- Melis es fusta per vigas.
- Te demano estám y'm surts ab corda.
- Si no m'aturo perdo l'oremus.
- D'aná ab els nuvis al omnibus casi be l'avia sua.
- Avis murris portan els nuvis á Gracia en omnibus gratis.

ITALIÁ
- Fasolet ó caldo es bo per qui matina.
- Passi, passi, xitxarel·lo, fassi muxoni y camini.
- Per un escapulari van donarhi un picotí de carquinyoli.
- En saldoni fa un tiberi de víxarel·lo ab ali-oli.

CASTELLÁ
- La política castellana es aventurera.
- La patata catalana es consentida.
- Vaya una broma de pitos y flautas.

GALLEGO
- Guayta minyó la gayta de nyiguinyogui
- Ay! guenyo del meu carinyo que'ls morros t'espinyo.

PORTUGUÉS
- Qué li cau á ne'l sarau á la dona de casa?
- Lo que'm cou ho porto á sobre.
- Tingáu la festa en pau.
- A peresa no'm guanyáu.
- Dos reys van anaá á sarau.
- Noya la perruca os cau.

FRANCÉS
- Un bon jornal fa de bon-suar.
- Ab fanch del carré m'ha embrutat lo cotó.
- Un xeval m'ha atrapat un calé.
- Ja ve'l marxant?
- Comprém pa?
- Qu'es que sé que sab tothom?

RUS
- Qu'ho vols com arrop?
- La garrafa del xarops'ha aixefat ab'l trepitj.
- D'un buf va quedar pitof.
- Un ruch xich de Garraf va ferse un tip de garrofas.
- Aqueixa escarxofa fa tuf d'aygua naf.

POLACK
- Qui li piqui que s'ho rasqui.
- Quan pesqui no s'arrisqui.
- Mira que no s'osqui.
- Ves que no s'embesqui.
- No s'engresqui y no m'esquinsi.
- Vingui aquí á jugar á la brisca.
- Si te basca que busqui qui'l refresqui.
- No's trenqui la closca quan rellisqui.

ALEMANY
- Saben sí'l gotim vert fa las ocas grassas?
- Un cranch va caure sobre una brasa grossa.
- Xafan xuxos y fan traus.
- Jo't flich que flochs que du.
- Es que s'ha fet un gros trench al nas ab un catúfol esberlat de la cisterna.
- Ja vol préssechs grochs?
- Lo mal del fetje engreixa'l metje.
- Elástichs blaus fan fástich si's mullan y's tacan.

INGLÉS
- L'anech ha mort sens' haver-hi hagut espeternech.
- No's toquin ni's moquin.
- May estich tip de bescuyts.
- L'oncle broda á la moda.
- May cap gech me fa sachsons.
- No pot haverhi hagut may ví á n'aquest got.
- Lo got demlo al xicot que s'ha cruspit'l turró perque no xerri.

Y prou. MARRAMAU.


Ho he tret de Can Parèmies
.

GRANS ESPERANCES (fragment) - Charles Dickens (traducció de Josep Carner)

.

Pip, el protagonista del llibre, assisteix a una mediocre i accidentada representació de "Hamlet", protagonitzada per un vell conegut seu, els senyor Wopsle.


En la nostra arribada a Dinamarca, vam trobar el rei i la reina d'aquell país encimbellats en dues poltrones, damunt d'una taula de cuina, amb Cort oberta. Tota l'aristocràcia danesa els feia de seguici, i constava d'un noble minyó amb botes de pell d'isard d'un avantpassat gegantí, un venerable Par de cara xarona que semblava haver ressuscitat entre gent morta de poc ha, i la cavalleria danesa amb una pinta al cabell i mitges de seda blanca, i oferint, tot plegat, un aspecte femení. El meu talentós compatrici restava ombrívolament a part, i jo hauria ben desitjat que els seus rulls i el seu front haguessin estat més probables.
A mesura que l'acció es va anar descabdellant, traspuntaren diverses menudes curioses circumstàncies. Semblava que el rei difunt d'aquell país no solament havia estat perjudicat de la tos cap al temps de la seva mort, sinó que se l'havia emportada a la tomba i l'havia tornada a traginar enfora d'ella. La fantasma reial, demés, duia un manuscrit de l'altre món al voltant del seu bastó de comandament, i hauríeu dit que de temps en temps s'hi referia, però amb un posat d'angúnia i una tendència a perdre el punt que més aviat retreien la vida mortal. Fou això, al meu parer, el que induí el públic a aconsellar a l'Ombra: -Gireu full!-, recomanació que ella es va prendre molt malament. Calia també reparar en aquell esperit majestuós que, tot i que sempre apareixia amb un aire d'haver estat absent per molt de temps i caminant amb immensa distància, no venia, perceptiblement, sinó d'una paret ben pròxima. Això feia que l'esglai que inspirava fos acollit amb irritació. La Reina de Dinamarca, dama ben revinguda, per bé que històricament imaginada amb un cor de bronze i una voluntat de ferro, lluïa, en opinió del públic, massa quantitat de llauna, perquè el seu mentó era fermat a la seva diadema per una ampla faixa d'aquell metall (com si tingués un mal de queixal tot sumptuós), i en duia un cinyell i dos grans braçals, de manera que l'anomenaven obertament "l'olla amb els clemàstecs". (...) Finalment, Ofèlia era víctima d'una tal lenta i harmoniosa follia, que quan, al seu temps es va haver llevat la seva eixarpa de mussolina, i l'hagué ben plegada i colgada, un home tot botós que feia estona que refredava el nas impacient contra una barra de ferro a la primera fila del públic, rondinà: -Ara que han ficat la criatura al llit, que ens portin el sopar!-. Cosa que, pel cap baix, era una sortida de to.
Sobre el meu infortunat compatrici s'acumulaven tots aquells incidents amb l'efecte més joguinós. Cada vegada que aquell Príncep indecís havia de fer una pregunta o bé manifestava un dubte, podia comptar amb l'ajut del públic. Per exeple: en preguntar ell si hi havia més noblesa d'ànim a sofrir, alguns bruelaren que sí i d'altres que no, i alguns, decantant-se a totes dues opinions, van dir: -Feu-ho a parells o senars!- i començà una veritable sessió controversial. Quan preguntà per què gent com ell havien d'arrossegar-se entre terra i cel, l'hi encoratjaren amb cridòria de: -Molt bé! Aquests són!-. (...) Quan va agafar la xeremia -molt semblant a una flauteta negra que adés havien fet sonat a l'orquestra i li havien lliurat per la porta-, li demanaren unànimement que hi toqués el Rule Britannia. Quan recomanà a qui sonava que no ho fes d'aquella manera, l'home reganyós va fer: -I vós tampoc: sou ben pitjor que no pas ell!-. I em dol d'afegir que el senyor Wopsle fou saludat amb riallades en cada una d'aquestes ocasions.
Però les seves proves més àrdues foren al cementiri, el qual tenia un cert aire de selva verge, amb una mena de safaretget eclesiàstic a l'una banda i una barrera de petatge a l'altra. Havent els espectadors destriat el senyor Wopsle que, tot embolcallat amb un mantell negre, passava la barrera, van avisar amicalment l'enterramorts: -Ei.Ara ve el de les pompes fúnebres a veure com ho teniu-. Em penso que, en un país constitucional, tothom reconeixerà que el senyor Wopsle en cap manera no podia retornar el crani, després de filosofar-hi, sense desempolsar-se els dits amb un tovalló blanc que es va treure de la pitrera; però àdhuc aquesta acció innocent i indispensable va haver de tenir aquest comentari: -Cambrer!-. L'arribada del cadàver a enterrar (dins una caixa negra, buida, amb la tapadora cap per avall) fou el senyal per a una joia unànime, que accentuà en gran manera el descobriment, entre els portants, d'un individu perfectament inconegut. Aquella joia acompanyà el senyor Wopsle durant la seva lluita amb Laertes entre el caire de l'orquestra i el de la tomba, sense que minvés gota fins que va haver estimbat el rei de la taula de cuina i va haver mort, a poques polzades, de les garretes en amunt.
(...)
.

Festival revival dels 70

Ahir, en Tibau ens convocava a fer entre tots un revival musical dels 70'.
Com que no sabia per quina cançó decidir-me, finalment opto per dues:

La primera és "Down on the corner" dels Creedence Clearwater Revival. No entra a la dècada dels 70' pels pèls, ja que és del 1969, però crec que s'adiu perfectament a l'estil de música que relacionem amb aquella època, i és una cançó que sempre m'ha donat molt bon rotllo.





La segona és "Sultans of Swing", dels Dire Straits, que és del 1978, o sigui de quan jo tenia tan sols cinc anyets. Tot i això és sens dubte una de les meves cançons preferides.
Aquí en una actuació del mateix 78 amb la formació original dels Straits:



... i aquí en una actuació del 85, amb la banda ampliada, i amb gairebé set minuts instrumentals finals, amb un excel·lent diàleg entre la guitarra de Mark Knopfler i el saxo de Chris White:

CONVERSIÓ I MORT D'EN QUIM FEDERAL - Salvador Espriu

Avui fa 25 anys que ens va deixar Salvador Espriu, una de les principal figures de la literatura catalana. Des del bloc Antaviana es va fer una crida a la catosfera per fer un homenatge al poeta de Sinera, al qual s'hi han sumat més de 300 blogs.
Aquest és el granet de sorra de Coca de recapte, el conte "Conversió i mort d'en Quim Federal" inclòs en el llibre "Ariadna al laberint grotesc"(1935).



En Quim Federal, estès damunt la màrfega rebregada, endevina que li arriba l'ocana que no té retorn i ho comunica a la Rossenda, dreta i despentinada al seu davant. El diàleg s'allargassa a crits en el desordre de l'alcova.

-Ai que em moro, Rossenda !

-Ta mare!

-Et dic que em moro, reina, que no em tocaran les mateixes de demà.

-No m'espantis, que estic delicada i el sotrac no em convé.

-La dinyo.

-Assassí !

-Aquesta sí que no la conto.

-Pero què et passa, Federal? Que va pel ram del negre, aquest paraulejar, o és gresca?

-T'ho juro, Rossenda, em veuràs fer el sardina a les meves altures, cinquanta-tres d'encara no fets.

-Estafes el compte a la fe, descregut, rondes la multiplicació del deu per sis, ganàpia, prou que ho sé. Mestra, jo, amb tants anys d'arrossegar aquella inexperiència amb en Pinxo Arruga, malaguanyada.

- No és l'hora de treure un càlcul fi, Rossenda. Allà va que trona i res no varia si són tres de més o tres de menys. La qüestió, que m'arriba l'instant del catacrec. Ai, Rossenda, el ventre !

- Aguanta ferm, Quim, almenys fins que una servidora et faci una tisana. Que no diguéssim que, perquè no et sóc massa res, no vares anar a can Pistraus amb tots els ets i uts.

-No te'n riguis, Rossenda, que va de valent.

-Assassí, que estic sola amb tu i m'arribaràs a treure de polleguera. On et fa mal?

-Aquí, Rossenda, al ventre, ja t'ho he dit. No em remenis, que els esperits no estan per estovar el matalàs.

-Ai, Jesús, la paraulada va de veritat, ara ho conec. Quim, procura, a la darrera, esbufegar a dret en la sort d'aquesta venturadeta que t'ha sacrificat anys i panys i una carn de poc rebrec. No et diré que l'estrenessis, però sí que vares actuar de setè. Honradesa, Quim, considera que em deixes molt plorosa i poc vídua. I si arreglàvem els paperots de la convivència ? Un escrúpol de mà alçada i tot va millor.

-Ai que em moro!

-Apa, Quim, dóna'm el gust de poder-me disfressar de dol legítim.

-Rossenda.

-Què?

-Es diu "que mana".

-Què mana.

-Clou de continent la mui i recorda que tractes en Quim Federal.

-Ai, mare, que una faci d'escarràs, total per ensenyar a les acaballes les vergonyes pels carrers! Egoista, lladre! Malaguanyada de mi!

-No em vinguis amb més brocs. Prou, fes el que vulguis mentre callis, bruixa.

-Així, és de consciència. Aniré a avisar mossèn Apagallums.

La Rossenda surt, i el Federal es rebolca pel llit, en el pròleg de les acaballes.



En sortir, la Rossenda topava en Ventura el sagristà, el qual l'obligà a recular i pel camí l’assabentava de la momentània absència de mossèn Apagallums: mentre torna, ell prepararia la lamineta del Federal. En entrar tots dos a l'alcova, aquesta va ser la salutació del sagristà:

-Pax tecum!

-Fora, fora escarabats, jo sóc federal,de tota la vida.

-Jo no sóc un escarabat. És possible que no em reconeguis, passo de llarg per la teva memòria? Quimet, que n'estàs, d'atrapat!

-Ah, ets en Ventura. Sagristà o no, noi, xoca-la. Encantat de reveure't, sí senyor, els amics són els amics.

En Ventura, restablerta la vella amistat, assenyala la Rossenda :

-Que t'és concubina, diguem la suposició?

-Tècnicament sí.

-Uix, desconsiderats, quines vardes! Jo sóc una dona decent.

-Afluixa i para, calma, noia, que no cin- gles i entrelluques que són brívies? Aquí senzillament em preguntaven si te m'aproximaves de senyora.

-Ah, la malpensada, perdoneu-me. Aquesta m'és la creu de no haver anat mai a costura.

-Així m'agrada, que no us baralléssiu, sobretot. Ara feia mesos que no t'havia vist, Quim, però avui el cor em deia de venir, i aquí em tens. I tu què, conseqüent encara amb el teu credo?

-Sí, com sempre, ja ho saps, paiet: morta la cuca, llibertat i tapa't.

-Prou que em necessites, blasfem, ja ho ensumava. Pels senyals, ja et veig convertit d'un moment a l'altre en calcomania, i tan damnat, de cap al considerable sofre del benguistanó. Penedeix-te, que encara hi ets a temps.

-Això sí que és un sermó cristià. Si a una no li costés tant, deixaria escapar un rajolinet. I no et commou, herètic, fill d'un dimoni? Au, prepara't amb el sagristà, perquè quan arribi mossèn Apagallums ens executi el sagrat de la unió, amb una benedicció d'una gran eficàcia, així ho espero, pero ràpida i de deu rals, que l'empalmes i jo no hi vull despendre més enllà de mig crespó.

-Malvats, coaccioneu la consciència lliure, deixeu-me esterrejar en pau.

-Tanoca, amb ben poca cosa quedaries bé.

-De tot el meu record i del teu, Ventura, que no crec en res. Tu et vas mofar, en canvi, de la causa.

-Em tocaven i m'estovaven l'entranya, i em vaig salvar. Si ara prepares l'esbandida, també ho aconseguiràs, ho picaràs a temps.

-Ventura, ets el meu amic, però si m'empipes t'etzibaré a pastar fang.

-Encomana't a Déu, tanoca.

-Me'n faig l'estella, però no crec en res.

-Aquest home és poc espanyol. Fill, bon germà, penedeix-te.

-Geni i figura. No he vist ni mai no he filustrat cap filagarsa d'Andebel, com vols que hi cregui? Em mantinc ferm. Amb una condigna mesura de canguis, però ferm.

La boca del Federal s'omple de bromera. Les siluetes de la Rossenda i el sagristà es reflectien, aterrides i allargassades, a les parets de l'alcova en penombra.



Pam, pam, pam: uns quants trucs a la porta. La Rossenda va a obrir, i ara entrava en Pancraç, l'ataconador de la mateixa escala.

-Amb permís. La dona em deia suara que no estem potser prou bonets.

-Ai, Pancraç; ataconador, a les acaballes!

-A les acaballes i rèprobe, l'home vol tufejar.

-Ai, Jesús, Maria i Josep!

La pietosa exclamació fa néixer de sobte una idea en el magí d'en Ventura. Preguntava a l'ataconador:

-Que tens principis?

-Home!

-De primera. Se m'ha acudit un pas de seriosa comèdia per convertir el Federal. Que te'm disfressaries de delegat Patopí? Jo t'invoco i tu apareixes per la finestra. Et fa, per una orquidueta?

La Rossenda ajuda :

-Au, sí, compare ataconador, que mos- sèn Apagallums el trobi a punt, quan arribi. I feu-me també el favor d'enviar una canalleta de les vostres a la rectoria. Si mossèn Apagallums ja hi és, que s'afanyi.

En Pancraç, un bon jan, concedia:

-Bé, sigui, avui no puc tampoc anar a la taverna, que és el primer de maig. Torno de seguida.

Quan sortia, el Federal preguntava:

-Què deia, en Pancraç?

-Res, que sap una untura i l'ha anada a buscar.

-Ai, ai que em moro!

-Tanoca, converteix-te i fes neteja.

-No em vinguis amb més bestieses, sa- gristà, frena la barrila.

-Anem a pams, Federal, que és el meu deure. Ara mateix ens afirmaves que no havies clissat mai una trista filagarsa d'Andebel. Si la guipaves, o encara que no fos més que la d'un modest representant, hi creuries?

-Manú, si fos de veritat, ben de veritat, tant diràs!

En Ventura s'agenollava aleshores de cara a la finestra:

-Et prego, doncs, Patopí, de considerar el meu honor i el pòndol d'aquesta colomassa d'ortxieta en greu perill. Mostra el teu poder a l'empedreït i fes-me quedar bé, en trametre'ns sense dilació el teu autèntic prestigi per darrera de la balconada.

-Ai, ai, no em facis riure, que em moro!

La Rossenda xisclava:

-Riure? Mi-te’l.

El balcó s'obre amb terrabastall. Esclat de llum. La vera efígie de Patopí, retallada a la finestra. El missatger beneïa:

-Salut.

En Quim Federal tenia por i s'escridas-sava:

-Tremolo, hi veig, crec, em vull reconciliar!

-Espera mossèn Apagallums, tanoca, que no tinc cap potestat.

-En deu tenir aquest sant del xaró, vull que la reconciliació sigui ben pública. Ai, pecador, federal, del morro fort: impenitent, quantes ofenses! I no sé si tindré temps d'escorcollar-me a fons i d'abocar-Ies totes, sobretot una, Patopí: fa més de trenta anys que mantinc rossecs de conferències amb la pròpia de l'ataconador de baix.

Un gran trasbals. Patopí renegava:

-Òndia, i per sentir-me dir això m'heu disfressat de Patopí?

Al llit, les últimes i oportunes sotragades del moribund. Tots hi corrien. En Ventura observa el Federal, li acluca els ulls i comunicava després a la Rossenda :

-Tinc el sentiment de dir-te, Senda, que Déu hi ha pogut més que nosaltres.

Planys de la Rossenda:

-Ai, i mossèn Apagallums sense haver vingut! Ai, que serà de mi, pobreta? Reina, sola, amb dol i no en toco res!

-Tranquil.litza't, que encara fas prou goig. Vols venir amb mi, mig de sagristana, mig del que sigui?

La Rossenda s'asserenava de cop sobte i acceptava els tractes:

-Ai, que ten'estic d'agraïda!

S'abrasaven, i ara s'esbadellava el plant de l'ataconador:

-Ai, pobre, pobre de mi! Trenta anys de nogués que m'endinyava el Federal, i jo que vivia tan feliç, sense sospitar-ho!

El sagristà i la Rossenda el consolaven:

-Els roms sempre són els darrers a caure-hi, ja se sap, i d'altra banda has fet una obra de misericòrdia.

En Pancrac; concedia:

-Això sí.

Aquest va ser el profund comentari final d'en Ventura:

-Una luctuosa escena, ai las! No som ningú.

En Pancraç remugava:

-Trenta anys! El que és aquella es recordarà en endavant de les eines d’un pegot, ho juro.

I es disposava a franquejar la porta. Caritatiu i sorneguer, en Ventura li desitja:

-Compte a no xocar ara, esborneiat, amb la llinda, que al damunt no se t'escarxés la trontollada txitxé.

L'ataconador ja havia après a bramular amb forja i abandonava amb dignitat i sense més dany l'habitacle. Ja soIs, en Ventura i la Rossenda es posaven a vestir el muló, i la faula popular i edificant acaba aquí.
.

DICCIONARI CATALÀ DE FALSES ETIMOLOGIES (recull) - Josep M.Espinàs

.
ABDOMEN . Del prefix llatí ab-, "allunyament", i dominus, "senyor". Part del cos allunyada del domini espiritual, per tal com conté l'aparell reproductor, l'excretor i una gran part del digestiu.

ABSOLUTISME . Derivat d'absolució. Sistema polític en què el governant es considera absolt de qualsevol error o crim perquè no té limitacions de tipus jurídic en l'exercici del seu poder.

AGREDIR . Prové de "dir (un mot) agre". Posteriorment s'amplià el concepte de l'agressió verbal a l'agressió física, d'acord amb la norma catalana: tal dit tal fet.

ANALFABET . D'analfavet. Equivalència catalana -amb el pudor típic de la nostra llengua- de la més descarada i menys eufònica expressió castellana popular "tonto del culo". Per unió d'anal i favet, diminutiu de "fava", "fleuma".

CALÉ . Genuí català, no argòtic. De caler, "caldre". "Calé" és "allò que cal tenir".

CATIFA . Prové de la forma prefixada cat-, del grec katà ="sota", i tifa ="excrement, cagarada". Catifa és el lloc sota del qual s'amaga la merda.

CELEBRITAT . De cel i ebri="embriac", celebritat és l'"embriaguesa celestial", la "borratxera de la glòria".

CERÀMIQUES . Allò que en el futur, per la seva fragilitat, serà miques.

COMEDIANT . Prové de commediant, algú que actua "com a mediant" o mitjancer, essent el comediant el "mediador" o "intèrpret" entre l'autor i el públic.

COMPANY . Creació lingüística popular. Tenir un "company" és encaixar amb algú altre, tan feliçment "com pany en clau".

CORBATA . Per la seva disposició sobre el pit, és la bata del cor.

DIAMANT . Del grec dia="a través" i amant. Diamant és allò que s'obté a través de l'amant.

DIFAMAR . Grafia correcta: difemar. Prové de di="dues vegades, repetit", i femar, cobrir algú repetidament de fems.

INGENU . Prové d'enginy i de nu. Ingenu="enginy nu", desproveït de malícia.

JOIELL . De jo i ell, allò que uneix els amants. El fet que existeixi "joiell" i no "joiella" demostra el punt de vista femení del "joiell".

JUGANER . Prové de joc i ganer (de "gana"): qui té ganes de joc.

JURAMENT . En les nostres institucions medievals, quan es demanava declaració pública a un cavaller, un noble o un clergue, el notari major preguntava: "Jura vostra mercè?". L'interrogat responia: Jura!, i el notari tancava el tràmit: Amén!="així sia", que es compleixi, doncs, el que ha afirmat. Aquest repetit "jura-amén" com a fórmula identificà històricament l'acció.

LITERAT . Prové de litos="pedra", forma prefixada lit-, i errat. "Literrat" és l'escriptor que, pensant que fa una obra d'art comprensible, fabrica erròniament "pedres", el llibre anomenat vugarment un "maó" o un "totxo".

MALACOSTUMAR . Prové de malacos-, forma prefixada del grec, que significa "tou". "Malacostumar"=acostumar a ésser tou, a una vida blana, a comportar-se tovament des del punt de vista físic o psíquic.

MEGALOMANIA . Mot compost de mega="gran", gal·lo="francès" i mania. "Megalomania" és la característica "mania francesa de grandeses".

NATURISTA . Prové de Mallorca. A la forastera se l'anomenava Na Turista, i aquest mot, "Na Turista", s'aplicà a la primera dona estrangera que es despullava per prendre el sol balear. D'aquí s'ha estés a tothom qui practica el costum de vida i terapèutica naturals: sol, aire, etc.

NIMI . Insignificant, negligible. Abreujament de l'expressió popular "ni m'hi va, ni m'hi ve", que apliquem a allò que no ens afecta o no té importància per nosaltres.

NOVICI . De no (negatiu) i vici. Efectivament, s'exigeix a un novici que no en tingui cap.

OSTEOPATIA . Malaltia òssia. Compost d'os, teo="déu" i patia="dolors". Significa l'os que fa un mal de cal Déu.

PAPAGAI . Au psitaciforme, que rep aquest nom perquè hi era molt afeccionat un Papa homosexual que per discreció no anomenarem.

PARIR . Masclisme. Hauria d'ésser marir.

PASTERADA . Combinació, preparació, etc., no reeixida. Prové de pasta i errar. És una "pasta- errada".

PIXADOR . Urinari, orinador públic. Del català pi i de l'anglès shadow="ombra, protecció". Abans que no es construïssin urinaris públics, o quan no n'hi ha a prop, la solució tradicional i encara vigent és el pishadow=pixar a l'ombra d'un pi, o protegit/dissimulat per un pi.

PUZZLE . No és pas un anglicisme, com repeteixen tots els diccionaris i enciclopèdies. Prové del verb català posar. N'hi ha prou que hom demani a un anglès de pronunciar "puzzle" i es descobrirà que pronuncia prou correctament posa'l! El sentit és clar. Cada fragment d'aquest joc ha d'ésser posat en el seu lloc corresponent.

RAJOLÍ . Del català raig i del francès joli="bonic,festiu". Raig petit, bonic i alegre, especialment en una font.

RANCORÓS . Prové de ranc="cama esguerrada" o "moure's defectuosament". Ranc-corós és qui té el "cor ranc", i rancúnia un sentiment ranc, o sigui esguerrat, un sentiment que es desplaça defectuosament.

REMORDIMENT . Prové de remor="soroll confús", de i ment. Remordement és el "soroll confús de la ment", allò que interfereix en el mecanisme del cervell quan hom està neguitós en sentir-se culpable d'una acció tinguda per dolenta.

RUMBA . De rhum (grafia originària de "rom") i el verb anar: Rhum va! Amb aquesta expressió hom s'animava a les Antilles a iniciar el ball, i cal tenir en compte l'estret lligam que hi ha en aquelles terres entre la dansa i el rom.

SENDERI . Judici, seny, discerniment. Prové de sender=camí estret per als vianants. Qui té senderi és qui va pel sender i no se'n surt tot i l'estretor.

SEXAGENARI . Prové de sexe i gener. Un "sexe-a-genari" és la persona que comença a tenir el "sexe al gener", és a dir, en fase de refredament.

SÍNIA . Màquina de treure aigua. El mot prové del típic pessimisme del pagès: si n'hi ha, "si-ni-a".

SOTS- . S'aplica a "sots-director", "sots-inspectos", etc. Del francès sot="neci", el qui no és prou llest per a ésser director, inspector, etc.

TALIÓ . Pena que consisteix a fer sofrir a algú un dany igual al que ha causat. Prové de tal jo (fonèticament: "tal-iò"), és a dir, "tu patiràs tal com jo he patit".

TROPICAL . Del francès trop="massa" i cald ("càlid"). Massa càlid.

VALOR . Qualitat que fa que una persona o cosa sigui preuada. De l'expressió val or.
.

FESTES POPULARS - Francesc Orteu

Avui finalitza l'Any Amades, amb un acte conjunt que es celebra a les places majors de moltes poblacions catalanes. Justament he programat aquesta nota, perquè en el moment de publicar-se jo seré al centre de Sabadell fent ballar l'Antonot, el Drac de la ciutat.

En Víctor Pámies va fer una crida per tal de convertir la Catosfera en la Plaça Major del nostre folklore i cultura popular, i publicar un escrit dedicat a l'Amades avui diumenge a les 12h. S'hi han sumat una bona pila de blogs.

He triat un conjunt de festes populars que crec que Joan Amades no va incloure en el seu Costumari. Es tracta d'uns textos d'en Francesc Orteu que foren guions pel programa-concurs de Catalunya Radio "Pasta Gansa", presentat per Mikimoto.



Una de les festes més populars del costumari català és la festa de la matança del porc. Aquesta tradició presenta una variació interessant en la localitat muntanyenca d'Amposta, on abans de matar el porc l'emboliquen en paper de plata i el tanquen dins d'una garita de la caserna de la guàrdia civil, mentre la canalla crida: "Nou, vuit, set, sis, cinc..." per tal de fer creure a l'animal que és un astronauta de la missió Apol·lo. Llavors l'alcalde encén uns matolls i tothom sacseja la garita fins que el porc comença a flotar perquè creu que ha arribat a la zona d'ingravidesa. Quan l'animal és a deu metres d'alçada i descobreix que tot és una burla, cau a terra i queda fet una cansalada.

Al poble muntanyenc de Vilaplana se celebra des de fa segles la festa del ciclomotor. La diada comença ben de matí, quan els joves fadrins es lleven i mengen el tradicional estofat de matolls i closca d'ou, després es tapen els ulls amb draps i intenten arribar fins l'ermita amb els ciclomotors carregats amb les noies fadrines. Tots els que cauen barranc avall són estomacats pels habitants del poble, i els ciclomotors s'incineren sense contemplacions, mentre que els que arriben a l'ermita són rebuts per les àvies amb exhibicions de break-dance, i els ciclomotors són rentats amb aigua beneïda i lubrificats amb oli multigrau verge d'oliva.

El dia de Sant Xavier Raspallador se celebra a la vila de Planoles l'ancestral festa de la descargolada. A primera hora del matí, es reuneixen a la plaça de l'ajuntament tots els vilatans armats amb tornavisos de diferents mides i després d'escoltar la benedicció del bisbe de la Campsa arrenquen a córrer per tal de descargolar tants cargols com sigui possible. Els únics cargols que no es poden tocar són els de la torre d'alta tensió i els de la via del tren. Al vespre es compten tots els cargols, i qui n'hagi trobat més té dret a vendre'ls a les ferreries de la comarca.

Cada segon diumenge d'agost se celebra a Molins de Rei la festa del Monarca Feliç, que commemora la visita que l'Alfons Tretze va fer a la vila disfressat de rotlle de primavera. La festa del Monarca Feliç comença de bon matí quan l'alcalde arria la bandera constitucional del balcó de l'ajuntament i, després de doblegar-la ben bé, se la menja amb salsa curri. Més tard, es transporta en comitiva l'alcalde fins al dispensari, on hom l'instrueix en tota mena d'exercicis pre-natals. Cap al vespre, si l'alcalde encara no ha infantat, és costum practicar-li una cesària, i un cop recuperada la bandera constitucional, es col·loca amb tota solemnitat al balcó de l'estació de la Renfe.

Una de les festes populars més peculiars de les terres de ponent se celebra a la vila de les Borges Blanques cada segon diumenge de quan plou. Es coneix com la festa de la tieta submarinista i aplega totes les tietes de la comarca, que es reuneixen a primera hora del matí en un revolt del canal d'Urgell, on, segons la tradició, el camarada Durruti va fer llençar la seva tieta soltera per motius d'estratègia militar. La festa consisteix a fer que les tietes se submergeixin a les aigües marronoses i parlin entre elles en francès per tal de fer veure que són el comandant Cousteau.

Cada sisè dimarts de novembre se celebra davant la petroleoquímica de Tarragona la festa del bomber bromista, que reuneix tots els aspirants que no han pogut superar les proves d'ingrés al cos per motius psiquiàtrics. Els qui s'hi apleguen, s'omplen les butxaques de brases i piules, i arrenquen a córrer en direcció al dipòsit de combustible. Quan algun dels malalts mentals arriba dalt d'un dels dipòsits sense provocar cap explosió, tots els altres piquen amb el cap contra les canonades i intenten fer sonar la tonada de la Balanguera.

Cada primer diumenge de març, diada de Santa Maria Montserrat, patrona dels programadors en llenguatge Cobol, se celebra a Monistrol l'aplec de la sardinada de mig quilo. A primera hora del matí arriben a la vila camions carregats amb màquines d'asfaltar i ciutadans negres d'ascendència aragonesa disposats a pavimentar les terres de conreu per tal que hi puguin circular millor els tractors. Les pubilles els reben amb els braços oberts i les robes xopes de carajillo d'anís, cosa que encoratja els homes. Al capvespre, després d'una dura jornada de feina, els negres aragonesos canten nadales dalt del campanar de Monistrol mentre les pubilles utilitzen delicats mocadors brodats per a netejar el quitrà de les màquines d'asfaltar.
.