PIANO-PHASE PARA UN ATENTADO (crónica publicada en el diario "Triunfo" en marzo del 1970)

.

Mi - Fa sostenido - Si - Do sostenido - Re - Fa sostenido - Mi - Do sostenido - Si - Fa sostenido - Re - Do sostenido.

Son las siete de la tarde del lunes 9 de marzo de 1970 en el salón de actos del Instituto Francés de Madrid. El pianista Carlos Santos está sentado frente al gran cola sin moverse mientras se escuchan las notas de la partitura Piano-Phase, de Steve Reich, en la cinta magnetofónica, junto al piano. Hay un silencio total en el público "selecto" que llena la sala para escuchar, con ese aire minoritario y trascendente de los asiduos filarmónicos ("esto no es para todo el mundo"), el concierto organizado por el Grupo ALEA que dirige Luis de Pablo. Tras la pieza de Reich, se anuncia en el programa Sequenza IV, de Luciano Berio y el estreno en España de Movil II, de Luis de Pablo, concierto para dos pianistas en un solo piano.

Mientras tanto, un grupo de "underground" barceloneses, que han llegado acompañando a Carlos Santos, provistos de cámaras cinematográficas, toman planos del pianista inmóvil. Hacia las ocho menos cuarto, tras quince minutos de incansable repetición del tema de cinco notas, sin variación alguna, Carlos Santos pone las manos en el teclado y repite una vez más:
Mi - Fa sostenido - Si - Do sostenido - Re - Fa sostenido...

Retrasándose y adelantándose respecto de su propia interpretación en la cinta, que sigue tocando, el pianista inicia levísimas variaciones del tema, que, sin embargo, sigue repiqueteando, monótono, en los oídos del público.

Son las ocho. La gente empieza a moverse en los asientos. Los cámaras han encendido ahora las luces que enfocan la sala y filman los rostros inquisitivos de los asistentes.
- Vamos a salir en la tele -dice una señora.
- A este paso no habrá tiempo para el concierto de Luis Pablo -murmura un caballero.

El pianista francés, blanco y espiritual, asoma de cuando en cuando la cabeza por la puerta de los camerinos. Ha llegado de París en avión, ex profeso para este concierto, y se está dando cuenta de que no podrá tocar.

Las ocho y media. Carlos Santos lleva una hora en el escenario. La gente se impacienta. Algunos sacan un libro del bolsillo, otros dibujan en el reverso del programa. Frases a media voz: "¿Estará en trance?" "Yo creo que a las nueve terminará", "Pues a mí me parece que está decidido a quedarse hasta que le echen", "Je crains une réaction violente".

Mi - Fa sostenido - Si - Do sostenido...

Una señora le dice a su acompañante: "Ofréceselo a Dios, María".

Se levanta en estas un muchacho del público y, colocándose al lado de Carlos Santos, empieza a aporrear las notas del piano. "¡Psicópata!", grita uno desde atrás. Se desvanece el sentido reverencial de la buena música. La gente se pone en pie, deambula por la sala. Algunos se marchan. No muchos. Quieren ver cómo termina aquello. Frases a voz en grito: "¡Un atentado! ¡Un verdadero atentado!". Cuando una anciana, confusa, abandona la sala, alguien le dice: "¿No le gusta a usted, señora?" (risas). Pequeño diálogo de centralistas: "¡Catalán tenía que ser el pianista!". "No es catalán, es de Castellón". "¡Pero!". Isabel Martínez, la secretaria de ALEA, va de un lado a otro de la sala, perdida: "¡Qué sofoco!". Un gamberro: "¿Quién se viene a tomar un vino?".

Las nueve.

Se han levantado dos muchachos para ir a aporrear a su vez el piano a ambos lados de Carlos Santos. "¡Qué vandalismo!", oigo decir. El pianista, es conveniente aclararlo, no improvisa nada. La pieza de Steve Reich es así, una pieza sin fin, aunque estaba previsto que se terminara con tiempo suficiente para que el pianista francés pudiera interpretar la Sequenza IV y ambos pianistas el concierto a cuatro manos, estreno en España, de Luis de Pablo.

Mi - Fa sostenido - Si - Do sostenido...

Por fin, a la hora y tres cuartos, es decir, hacia las nueve y cuarto, se levanta un joven con barbita. Cruza la sala a grandes pasos en dirección al piano y cierra violentamente la tapa. Así termina el concierto. Un coro de contestatarios grita: "¡Bis, Bis!". Los cámaras "underground" filman la confusión de la sala. Luis de Pablo, descompuesto, en el pasillo de los camerinos, se encara con Carlos Santos, le afea la conducta. El Movil II del reputado compositor español se queda sin estrenar. El crítico Fernández Cid murmura: "Intolerable, intolerable". Entran los contestatarios musicales madrileños a felicitar al intérprete terrorista de Castellón. El pianista francés, blanco y espiritual, dice que no se marcha sin tocar la Sequenza. Luis de Pablo sale al escenario y pide al público que se quede un rato más. La pieza de música concreta suena a Chopin después de la Piano-Phase para un atentado, que golpeó los oídos de los asistentes durante casi dos horas en el salón de actos del Instituto Francés de Madrid:

Mi - Fa sostenido - Si - Do sostenido - Re - Fa sostenido...

.

LA DIGNITAT DE CATALUNYA (editorial unitària de la premsa catalana)

.

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.
.

LA INDIGNITAT D'ESPANYA (editorial conjunta de la catosfera)

.

Vivim sotmesos a un Estat que es va quedar ancorat als anys setanta del segle passat. Les seves institucions, conceptes i actituds són hereus del règim franquista, i esclaus d'una transició feta a pedaços per mirar de contentar tothom. La Constitució Espanyola és considerada per molts el súmmum del consens, però no va ser així. Tot i que segurament era el que calia en aquell moment, la Constitució Espanyola va ser el súmmum de la claudicació.

La Constitució d'un Estat ha de ser un reflex de la societat que articula, i les societats, per definició, canvien i evolucionen, i al seu pas ho ha de fer la Constitució. Una Constitució que ha estat vigent sense canvis importants durant trenta anys ja no és, sens dubte, una bona Constitució.

Com deia al començament, vivim en un Estat esclau de les decisions preses fa trenta anys, amb la precisió que el moment requeria, i el salt al buit cap a la Democràcia d'aquell moment està passant factura ara. Si en aquell moment no es va preveure que els arcs parlamentaris, les dinàmiques econòmiques, socials i polítiques podrien canviar, ara és el moment de modificar-la per contemplar-ho. Si en aquell moment no es va preveure que el model de Tribunal Constitucional quedaria obsolet, ranci, antidemocràtic i intervingut pels altres dos poders, ara és el moment de canviar-ne el funcionament. Si llavors no es va pensar que l'Alt Tribunal s'havia de pronunciar sobre una Llei Fonamental abans que fos aprovada per les Cambres i refrendada pel poble, i que fer-ho al revés era una aberració, ara és el moment de tenir-ho en compte.

Ara és el moment de reformar de dalt a baix el text legal bàsic que ens lliga a tots, i si l'Estat on som inclosos pensa que aquesta Constitució està massa bé com per canviar-la, si els seus polítics i institucions tenen el nostre poble en tan baixa estima com per no voler adaptar-se als nous temps, no hi fem res en aquest Estat. Si aquest Estat no vol avançar, és el moment definitiu per a que avancem sense ell.

Text difós per la blocesfera catalana. Si us agrada, copieu el text al vostre bloc. Ajudareu a la seva difusió.
.

COLLONS- La riquesa del català

.

Al gener vaig publicar aquest text d'Arturo Perez-Reverte en què s'enumeraven les accepcions de la paraula "Cojones". Fa unes setmanes la Maia del Planeta Clàudia em va fer arribar un altre text que és una adaptació al català de l'altre (no és una traducció literal), amb les diferents accepcions de "Collons". Aquí el teniu.
Gracies Maia!! I PER MOLTS ANYS!!!


Un exemple de la riquesa del català, és el nombre d’accepcions d’una simple paraula, com pot ésser la molt coneguda i freqüentment utilitzada que fa referència als atributs masculins: COLLONS

-Si va acompanyada d’un numeral, té significats molt diferents. Així,UN significa car (val un colló); DOS significa valentia (té dos collons); i TRES significa menyspreu (m’importa tres collons).

-El verb canvia el significat: TENIR indica valentia (aquell té collons); però amb admiració pot significar sorpresa (té collons!); i amb afirmació significa enveja (quins collons que té!). El verb POSAR indica un repte, sobretot segons on es posen (va posar els collons damunt de la taula!).

-El temps del verb utilitzat, canvia el significat de la frase: Així el PRESENT indica molèstia o fàstic (No em toquis els collons!), el REFLEXIU significa vagància (s’està tocant els collons!), i l’IMPERATIU significa sorpresa (toca’t els collons!).

-Els prefixos i sufixos modulen el seu significat: A expressa por (acollonit), DES significa riure (descollonar-se), UT indica perfecció (collonut) i ASSOS indica indolència o abúlia (collonassos).

-Les preposicions matisen l’expressió : DE significa quantitat (feia un fred de collons) o també èxit (va anar de collons), PER significa voluntarietat (ho faré per collons!); i SENSE indica covardia (és un home sense collons).

-El color, la forma, la polidesa o la mesura, també tenen significat : el color VIOLETA significa fred (em van quedar els collons morats!); la FORMA significa cansament (tinc els collons quadrats); el DESGAST indica experiència (en tinc els collons pelats!); i la MESURA expressa rancúnia (en tinc els collons plens!).

-La mida i la posició són importants: la MIDA (els té ben grossos), i la POSICIÓ (els té ben posats). Però hi ha una mida màxima que no es pot superar (té uns collons com un toro!). Si s’ultrapassa la mida màxima, aleshores indica vagància o feixuguesa (li pengen, se’ls trepitja!). I també existeix una MIDA mínima: (de colló de mico).

-La INTERJECCIÓ significa sorpresa (collons!) o desengany (quan falles un … de 20 cm .: collons!) i quan un t’empeny massa, no hi ha frase tan afortunada com dir-li: ets un torracollons!.

- Científicament són molt importants, ja que en aquest lloc hi resideix la VOLUNTAT (ho farem de collons!) i d’aquí en surten les ordres (em surt dels collons!).

-L’estat anímic queda molt ben reflectit: Així, el DEPRESSIU diu: tinc els collons per terra, i l’EUFÒRIC diu: em va sortir de collons!.

- Són molt importants en joieria: el Comandant d’Artilleria Antiaèria dels Castillejos, anomenat “el Perlas”, deia sempre: “si esto es una formación, mis cojones son perlas”.

-Son signe de desaprovació, quan un diu una tonteria: Quina collonada!, i per als amants de la gastronomia, no hi ha res millor que finalitzar un bon sopar, tot i dient: RECOLLONS, quin sopar!.

-Finalment, ja que heu tingut la paciència d’escoltar-me o de llegir-me, permeteu-me acabar dient-vos: SOU COLLONUTS!.
.

INSULTS I DISBARATS CONTRA L'ESTATUT DE CATALUNYA - llibre de Daniel Gómez

.

EPÍLEG: UN SOL ESTATUT I CENT MANERES DE DEFINIR-LO

L'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005 deu ser, de bon tros, uns dels textos legals més criticats i atacats de tot Occident. A continuació, els adjectius que li han dedicat els sectors socials més instruïts d'Espanya: escriptors, periodistes, polítics, intel·lectuals, filòsofs, economistes, jutges, catedràtics...

Bomba termonuclear contra la cohesión española.
Colosal chapuza política.
Proyecto desquiciado.
Delirio diferencialista.
Misil y torpedo en la línea de flotación de la Constitución.
Batiburrillo.
Gran barullo.
Bodrio catalán.
Bodrio independentista.
Estatut imposible.
Estatut trampa.
Infumable.
Peor que el Plan Ibarretxe.
Dislate provocado por el delirio sobiranista catalán.
Corrosivo.
Propuesta ropturista.
Disparate político de primer orden,
Secesión a escondidas de Cataluña.
Hachazo contra la piel de España.
El Estatuto de Autonomía más grande del mundo.
Experimento cantonalista-catalanista.
Jaque mate anticonstitucional a la unidad de la Nación.
Cáncer de la política española.
Harakiri constitucional.
Desafío catalán.
Maldito.
Prepotente.
Artefacto deforme, contrahecho y monstruoso.
Monstruosa criatura alumbrada en el Parc de la Ciutadella que no tiene un miembro sano.
Los parlamentarios catalanes han creado un monstruo Frankenstein de Estatut.
Infamia.
Fraude descomunal.
OPA hostil sobre la Constitución española.
Tsunami periférico.
Demolición balcánica.
Plan Carod-Maragall.
Maniobra inconstitucional catalana.
Pirichitifláutico.
Locura.
La fiesta de los locos.
Demencial.
Proceso de regresión acelerada.
Mutilador.
Insolidario.
Independentista.
Éticamente despreciable y reprobable.
Inquisitorial.
Paraíso maragalliano.
Laberinto sin salida.
Gamberrada histórica.
Gamberrada estatutaria del Tripartito.
Aventura disparatada.
Aventura endiablada.
Estatut de los "collons".
Inmaduro.
Irreflexivo.
Engendro legislativo con manías de grandeza.
Aterradora criatura legislativa.
Dinamita letal para la continuidad nacional de España.
Carga de titadyne.
Bomba de relojería.
Ejercicio de funambulismo.
Estrafalario.
Antipático.
Dictatorial.
Inoportuno.
Anticatólico.
Liberticida.
Improcedente.
Subversivo.
Calentón nacionalista del Parlament.
Imprudente.
Inasumible.
Indecoroso.
Irracional.
Inquietante.
Acta de defunción del régimen constitucional español.
Irresponsabilidad clamorosa.
Atrocidad.
No universal.
Increíble felonía.
Anacronismo.
Ahistórico.
Podrido hasta la médula.
Golpe turbio a la unidad de España.
Golpe de Estado incruento.
Ejemplo de infantilismo político.
Carta a los Reyes Magos.
Fantasía política.
Provinciano sectarismo.
Cicuta en almíbar.
Regalo envenenado del Parlamento catalán.
Ensoñazón elitista de una clase política.
Empresa enloquecida cuyo fin es destruir, democráticamente, a España.
El Estatuto catalán está resultando tanto o más destructor que el huracán Wilma.
Aberración democrática.
La mayor aberración anticonstitucional jamás soñada ni tan siquiera por los radicales abertzales vascos.
Una guía de teléfonos de 200 páginas que carcome nuestro texto común fundamental como una plaga de termitas.
.

INSTRUCCIONES PARA LEER ESTE ARTÍCULO - Bugman-

.
Un post extret del bog "Los sin-logismos de Bugman". Segurament es va inspirar en les "Instrucciones para subir una escalera" de Julio Cortázar.

Este artículo debe ser leído de izquierda a derecha y de arriba a abajo. Ejecute esas operaciones en forma secuencial y no simultánea, de manera de evitar un movimiento diagonal desde el extremo superior izquierdo hasta el inferior derecho del artículo, acción que puede resultar en la omisión de palabras y la consiguiente pérdida de comprensión.

Tenga en cuenta que cuando en estas instrucciones nos referimos a movimiento lo hacemos en el contexto del movimiento ocular, es decir el desplazamiento del punto focal de sus ojos, y no a un traslado físico de los mismos, ya sea en forma conjunta o separada del resto del cuerpo. La posesión de un ojo artificial removible no resulta relevante en este caso ni consituye un excepción a la presente aclaración, debido a las limitaciones características de este tipo de prótesis para proporcionar cualquier tipo de imagen capaz de ser interpretada por el cerebro humano.

El movimiento ocular secuencial al que se refieren estas instrucciones debe ser implementado de la siguiente manera: con la vista fija en la primera (es decir, la que se encuentra más arriba del artículo) agrupación de palabras alineadas de forma horizontal (a la que en adelante nos referiremos indistintamente como línea o renglón), identifique la que aparece primero a la izquierda. No olvide ejecutar esta operación dentro de los límites visuales del artículo, evitando llevar el punto focal de sus ojos fuera de la pantalla del monitor (en caso de estar leyendo este artículo en una computadora) o del borde del papel (si es que usted ha realizado un impresión en papel del artículo y está leyendo esa copia impresa) hasta encontrar una palabra cualquiera que circunstancialmente se encuentre alineada horizontalmente con el primer renglón del artículo, por ejemplo perteneciente a una nota pegada en la pared recordándole que mañana debe pagar la cuenta del gas. Para evitar esto, es conveniente detenerse apenas aparezca en el punto focal ocular cualquier elemento que no tenga las características generales de una palabra. Una buena práctica es identificar si el elemento en cuestión está formado por letras. Es importante recordar que se debe empezar desde el primer renglón, que es el que se encuentra en lo más alto del artículo, siempre respetando las limitaciones visuales ya expuestas. Notará que la primera línea del artículo se encuentra escrita en una tipografía diferente a la del resto del mismo y es más corta, esta es una característica de diseño y no tiene ningún efecto negativo sobre la lectura. Esta línea especial se denomina título, y no requiere ningún tratamiento especial para su lectura. Continúe leyendo las palabras de izquierda a derecha, hasta que note que llega al límite visual derecho del artículo (utilice para identificar este límite la misma técnica que utilizó para identificar la primera palabra de la izquierda). Llegado a este punto, descienda su foco visual hasta encontrar la siguiente línea, y repita el procedimiento (identificación de primera palabra de la izquierda, recorrido de izquierda a derecha hasta la última palabra).

Una vez que haya dominado esta secuencia de operaciones, repítala hasta terminar de leer este artículo. Podrá identificar el fin del artículo porque ya no aparecerán más palabras alineadas en forma horizontal. Si embargo, en algunas configuraciones especiales, si usted continúa con el movimiento ocular descendente es posible que se encuentre con más palabras. Dependerá de su criterio el decidir si esas palabras continúan formando parte de este artículo, sin embargo, hay algunas sencillas estrategias que le ayudarán a tomar el camino adecuado. Para empezar, reconozca si la tipografía en la que están escritas las palabras es la misma de la de la última línea leída. Si es diferente, es muy probable que se trate del título de otro artículo. Otra evidencia de que el artículo ya terminó y usted está leyendo otra cosa es que las palabras ya no estén en la pantalla de la computadora o en un papel sino en el borde del escritorio, en su abdomen, en el techo o en el piso, dependiendo del ambiente en donde usted esté situado al leer este artículo. Como regla general, si las palabras están escritas fuera del plano de este artículo, no pertenecen a él. Para identificar el plano puede utilizar el efecto tridimensional que le proporciona la visión binocular, o si solamente tiene un ojo y no posee percepción de la profundidad, puede utilizar el tacto.

Cabe aclarar que este artículo, al estar escrito en español, debe leerse preferentemente en ese idioma, en caso contrario el autor no se responsabiliza por errores de sintaxis, palabras carentes de significado y pérdida de comprensión. Asimismo algunas de las convenciones de lectura que hemos expuesto en estas intrucciones para leer este artículo no son aplicables en otros idiomas en los cuales se lee, por ejemplo de derecha a izquierda, de abajo hacia arriba, salteando las palabras impares o haciendo danzas rituales y sacrificios de animales.

Una vez terminada de leer la última palabra de la derecha de la última línea de este artículo, usted habrá leído este artículo.

Por favor, no intente leer este artículo sin haber leído antes estas intrucciones para leer este artículo.

PROFECIA SOBRE ELS CATALANS (Francesc Pujols) Extret del cap.XVIII del "Concepte general de la ciència catalana"

Si és molt cert que potser nosaltres no ho veurem, perquè ja serem morts i enterrats, també és cert que els qui vinguin després de nosaltres veuran que els reis de la terra o els qui governin les nacions, s'agenollaran davant Catalunya, perquè estem persuadits que temps a venir, si les coses no canvien i van pel camí que van, dels catalans se'ls dirà «els compatriotes de la veritat» i tots els estrangers ens miraran com si miressin la sang de la veritat, i quan donaran la mà a un germà nostre, ultra el respecte i l'admiració que li tindran, els semblarà que toquen la veritat amb les mans, i com que n'hi haurà molts que es posaran a plorar d'alegria, els catalans els hauran d'eixugar els ulls amb el mocador, i ésser català equivaldrà a tenir les despeses pagades a tot arreu allà on un hom vagi, perquè bastarà i sobrarà que sigui català perquè la gent el tingui a casa seva o li pagui la fonda, que és el millor obsequi que se'ns pot fer als catalans quan anem pel món, i, comptat i debatut, valdrà més ésser català que milionari i, com que les aparences enganyen, encara que sigui més ignorant que un ase, quan els estrangers veuran un català es pensaran que és un savi que porta la veritat a la mà, i això farà que quan Catalunya es vegi reina i senyora del món serà tanta la nostra fama i l'admiració que se'ns tindrà a tot arreu que hi haurà molts catalans que, per modèstia, no gosaran dir que ho són i es faran passar per estrangers.

DIADA DE SANT JORDI - Màrius Serra (publicat al suplement de l'AVUI el 20/04/95)

Diumenge és Sant Jordi i la societat catalana es prepara per a una nova edició de la fastuosa festa del llibre. L'enigmística d'avui us en fa una crònica a l'avançada perquè, fet i fet, sempre acaben passant les mateixes coses. O és que potser us penseu que aquest any tot anirà diferent? Aquesta és la crònica impostora del Sant Jordi del 1995:

Fa sol i el crític decideix com-
prar un llibre, tot i que avui cal
bregar amb una multitud de fa-
mílies, escoles, autors i altres llu-
nàtics que branden roses i des-
taroten els carrers, mentre en-
carreguen sense escrúpols tota
mena de temes, des del ioga a
l'energia acumulada. El llibre re-
té el bo i millor, a pesar de la
pugna per altres mitjans.
Hi ha actes que són de llibertat.
Si ets lector ja saps que els fas
quan t'arrepapes a llegir, i els teus
cicles mai no s'aturaran. Atenció:
una vella llança l'alarma, però
el llibre no mor perquè l'editor és
el seu marmesor, pesca amb la
canya l'autor i així ben aviat el
tasten els lectors. La calorada
rebenta el bon crític que pas-
seja pels carrers. Quan pot s'a-
tura entre gots de cervesa i es
mira un full que duu a sobre. El
col·loca en un racó. És un
paper que l'autor li ha fet arri-
bar mig d'amagat, però de pu-
ra frisança el vol llegir, ja que car-
tes tan rebregades com la seva
no en rep pas gaire sovint.
"Mare", diu, mentre una jove
veu l'amenaça. El bon crític
mou el cul del tamboret i s'endú
carta i cervesa a una taula.
Els ulls del crític, desorbitats,
llegeixen la nota d'agraïment:
"Apreciat crític: No sé pas com
agrair-li la ressenya feliç que
li ha vagat d'escriure sobre
la meva novel·la. Temia que fos
una cosa que no enten-
dria ni llegint-la mil vegades,
però certament he desco-
bert cofoi que l'obra l'ha degut col-
pir en el més sagrat del seu ésser.
M'ha sorprés i li resto agraït.
En vint ratlles demostra ser re-
ceptiu a la meva narrativa, tot
pugnant per no dir cap cosa
sobrera. Potser la podia haver fet
més grossa. Gràcies, tanmateix, ca-
valler del Sagrat Orde del Gine-
bró. No ho oblidaré."
El bon crític agafa un boli i respon:
"Vull ratificar-li l'enorme a-
fecte que m'inspira l'esplèndida
versió (que em provoca i m'extasia)
escrita per vostè d'un tema clàssic,
ja que és capaç de despertar l'ab-
soluta joia que ara sento; una in-
jecció intel·lectual que l'honora.
És vostè un autor de primera.
El que vostè ha escrit farà ba-
tegar cors. Seria ardu trobar què
dallar, des del primer full
a l'últim, perquè són capítols tan
fins, els darrers de la novel·la,
que costa trobar-hi res de sobrer.
Espero sincerament que per-
severi en la seva obra i recor-
di per sempre el gust d'escriure."

Si voleu llegir la veritable crònica, torneu al començament del text i aneu llegint només les ratlles senars (primera, tercera, cinquena, setena...) fins que arribeu al final. Ja veureu com tot canvia.

EGOÍSTAS Y ESTÚPIDOS

Post extret del blog La Gran Tormenta

Don de gentes

El capitalismo funciona porque la gente es egoísta, y estúpida.

¿Es esto una crítica al capitalismo?

No.

¿Es una crítica, entonces, a la gente?

Tampoco…

Bueh, más o menos.

La gente es como es, nos guste o nos. No obstante, si volvemos a leer la primera frase notaremos que dice algo importante “el capitalismo FUNCIONA”… lo que ya es bastante decir, si lo comparamos con otros sistemas económicos.

El problema es el combustible con el que funciona: una mezcla balanceada de Egoísmo y Estupidez.

Analicémos los componentes:

1) Egoísmo:

La gente piensa un 90% del tiempo en sí misma, y si extendemos el círculo de pensamiento a su familia y “seres queridos” llegaríamos fácilmente al 99%. Obviamente que en ese 90% del tiempo en que la gente piensa en sí misma ella produce el 90% de las decisiones relacionadas a su actividad dentro del sistema económico.

A la gente no le importa lo que necesita el vendedor, ni su competidor, solo le importa lo que ella quiere. No digo que “no sepa” lo que necesitan los demás. Digo que “no le importa”. Y hay una diferencia. Si saberlo le sirve para conseguir lo que quiere es muy probable que lo sepa.

Así, una persona se hace de lo que ella necesita (o cree necesitar), cuando lo necesita, donde lo necesita, y como lo necesita.

El capitalismo requiere justamente eso. Requiere competencia, tanto de los vendedores entre sí, como de los compradores entre sí, y de los vendedores contra los compradores.

¿De dónde surge la competencia…?

Adivinaron: del Egoísmo.

Si la gente se detuviera a pensar más en los demás probablemente no se comportaría económicamente de la forma en que lo hace, y el capitalismo dejaría de funcionar como funciona.

Pero eso explica solamente la mitad del asunto…

2) Estupidez:

La gente piensa un 90% del tiempo en sí misma, pero no se da cuenta de que piensa lo que le dicen que piense.

¿Hablamos de un “complot internacional”? ¿…de los “Protocolos de Sabios de Sión”? ¿Debemos reclamar a lo Alfonsín: “un Dan Brown a la derecha”?

No. Hablamos de marketing.

El marketing consiste en hacer que la gente quiera algo que no necesita, y luego convencerla de que necesita lo que le hizo querer.

¿Éramos más infelices cuando no existían celulares con cámaras digitales de no-sé cuantos megapíxeles, MP-veintipicos, facebooks, televisores de plasma de 30 yardas, aparatitos que nos digan dónde doblar para llegar a nuestras casas, etc?

Yo, por lo menos, no.

La vida se cansa de demostrarnos que “Felicidad” no es lo mismo que “Comodidad”.

La gente ya debería haberse dado cuenta de eso… pero bueno, ¿qué le vamos a hacer si la gente es estúpida?

Y por suerte lo es, en general.

Porque si no habrían hoy millones de desempleados… Desde fabricantes de aparatitos que nos dicen dónde doblar, científicos que ponen en órbita geoestacionaria los satélites que permiten que la pornografía llegue más rápido y más lejos, creativos de empresas promotoras de celulares, gente que se ríe en programas humorísticos, representantes de ladrantes de reggaetón… y escritores de blogs.

El capitalismo necesita que la gente compre lo que no necesita.

¿De dónde surge esa compulsión…?

Adivinaron de nuevo: de la Estupidez.

Conclusión:

Está muy bien. Somos egoístas y estúpidos, pero gracias a eso tenemos trabajo, producción, bienes, servicios, comodidades, prosperidad… a menos que por alguna razón el motor del capitalismo se detenga. Ahí estamos en serios problemas (y ahí estamos ahora).

Porque el mismo combustible que hace andar ese motor es el que impide que vuelva a arrancar una vez que se detuvo.

Porque la misma gente que es egoísta cuando compra sin pensar en los demás, sigue siendo egoísta cuando no compra sin pensar en los demás.

Y porque la misma gente que es estúpida cuando compra lo que los publicistas le dicen que compre sigue siendo estúpida cuando no compra lo que los líderes que eligió le piden que compre.

En definitiva, la gente no ahorra cuando puede (para bien del capitalismo), y no gasta cuando debe (para desgracia del capitalismo).

Pero si les enseñamos constantemente a ser egoístas y estúpidos, ¿cómo podemos pretender luego que actúen solidaria e inteligentemente?

Es quizás lo que no supo entender Juan Carlos Pugliese cuando dijo:

“Les hablé con el corazón y me contestaron con el bolsillo…”

Bueno, pero por suerte todos tendremos trabajo… cavando nuestras propias tumbas.

EL FINANÇAMENT APLICAT AL FUTBOL

Article de Pere Cullell, publicat a l'AVUI del 11/01/09, pàg.25.

Dèficit Messi

Si Lionel Andrés Messi formés part del complex i pervers entramat del finançament autonòmic, si el considerem un valor generat a Catalunya, d'entrada i sense més discussió l'hauríem de cedir al Reial Madrid. Un cop allà, tot aplicant la solidària obligatorietat d'igualar els drets dels equips (sorprenentment no hi ha cap necessitat d'igualar els deures), jugaria unes quantes jornades amb l'Almendralejo, unes altres amb el Deportivo Linense i potser algun partit de festa major amb la Cultural Leonesa. La resta de la temporada defensaria els colors del Reial Madrid, que en seria el titular oficial. La fitxa, naturalment, seria a càrrec nostre. És possible que a base de pressionar quan a la capital no tinguessin majoria absoluta, Messi comencés uns quants partits com a titular en el mateix Barça. Aleshores quedaria a criteri de l'àrbitre decidir les compensacions. Posem per cas, si en el minut 23 anem guanyant per 2 a 0, el jugador argentí s'hauria de canviar la samarreta i posar-se a jugar en l'equip contrari, per tal d'afavorir l'equilibri. En cas de remuntada, Messi no tornaria a jugar amb els nostres colors, "por derecho de conquista". Tindríem garantit, això sí, que ens el tornarien per participar en el Gamper, per satisfer l'ànsia de simbolisme dels catalans. Si el reclaméssim per jugar la Champions, ens sentiríem dir que som uns lladres. Sé que és un malson. Però s'està pactant el finançament i ens importa menys que l'Estatut. Potser perdre Messi genera alguna inquietud. O tampoc.

DIFERÈNCIA ENTRE MONARQUIA I REPÚBLICA (Article d'Albert Om, publicat al diari AVUI el 22-07-08, pàg.64)

La nit i el dia

Quan a partir d'ara em demaninla diferència entre una monarquia i una república, els contestaré que vegin quin paper li deixen fer a Letícia Ortiz i quin s'ha agafat Carla Bruni. La nit i el dia.

Albert Om

El punt de partida de les seves històries era semblant. Dues dones entre 30 i 40 anys amb vides professionals rellevants -l'una periodista, l'altra model i cantant- que es casen amb el príncep d'Espanya i amb el president de la República Francesa, i que la premsa del cor, a la recerca d'una nova Lady Di, les presenta com les dues Ventafocs modernes.

Letícia va entrar molt forta, amb aquell "déjame terminar" que va fer tremolar La Zarzuela. Però, efectivament, allà es va acabar tot per a ella. Mentre la princesa s'ha quedat sense perfil propi i com a simple acompanyant del seu marit, Carla Bruni manté, fins i tot, el seu piset de soltera a París. Tot allò que al príncep Felip li devia agradar de Letícia -independent, lliure, bona professional- és el mateix que ara no li deixen mostrar. Tant per tant, doncs, ja es podia haver casat, com li tocava, amb alguna princeseta europea, que externament no hauríem percebut cap diferència.

Letícia li ha donat dues filles, Elionor i Sofia. La Bruni, la primera criatura que ha presentat en societat és un disc que es diu Comme si de rien n'etait (Com si no hagués passat res.) En una de les cançons es vanta del seu passat amorós, de tenir 40 anys i 30 amants. Misteriosament, el passat de Letícia és com si no hagués existit. Com si no hagués estat mai casada, ni hagués tingut nòvios. Tots els records tancats a pany i forrellat.

Amb motiu del disc, Carla Bruni concedeix entrevistes a la televisió francesa, mentre Letícia s'ha de mossegar la llengua quan el príncep parla de l'èxit d'Espanya a l'Eurocopa de futbol, a les càmeres de Cuatro. A una la fan callar i a l'altra la deixen cantar. "¿Por qué no te callas?", que deia el sogre; "¿Per què no em cantes?", que deu dir-li Sarkozy. A una li posen uns talons vertiginosos per estar a l'alçada del príncep. A l'altra, la fan anar plana per què el president de la República, al seu costat, pugui donar la talla.

Un càrrec -digue-li princesa, digue-li reina, tant se val- és vitalici; l'altre té data de caducitat. Carla Bruni i Letícia Ortiz són una bona manera de percebre la distància democràtica que hi ha entre una república i una monarquia; la distància que encara hi ha entre França i Espanya, i la diferència entre interpretar el paper de primera dama i el de la trista figura.