ADREÇAT A UNA ESCRIPTORA QUE EQUIVOCAVA ELS GÈNERES PER CULPA D’UN FEMINISME MAL ENTÈS - Salvador Oliva

Permet-me, dona, que faci una esmena
a l’únic vici que tinc del teu noble estil,
que, potser per afany antiviril,
gènere i sexe confon i malmena.

Si té una dona una professió
només per homes fins ara exercida,
has de pensar que pot ser suïcida
feminitzar-la amb un nom carrincló.

Si una dona és doctor i li dius doctora,
no està gens malament, car t’ho permet
sense forçar cap deure ni cap dret)
l’analogia de senyor i senyora.

Si és dentista, l’hauràs de deixar igual:
no fóra bo de dir-li “dentitessa”;
si és metge, sí que li pots dir metgessa
sense fer cap error gramatical

tot i que el nom també escau a la dona
que és del metge d’un poble la muller).
I, si fas de tot el que et diré,
detectaràs què sona i què no sona.

Si una dona fa versos, és normal
de dir-li poetessa (fóra indigne pensar
que el femení no li és prou digne,
o bé que el masculí li fa menys mal).

És lleig, en canvi, dir-li “la poeta” f
erint la concordança i el bon gust;
però és que a més a més és tan injust
com dir “profet” a un home que és profeta.

I vicerversa: si dius “prostitut”
a un home que es dedica al vell ofici
que permet fer amb el cos un benefici,
què et privarà de dir-li també “put”?

O si una dona (i d’això pren-ne nota)
pilotés helicòpters i avions,
ni que et doni el ser dona mil raons,
seràs capaç de dir-li mai “pilota”?

Igualment trobaria que és molt trist
decidir que és “planet” aquest planeta,
dir “trompet” a un que toqui la trompeta
i a un arrencaqueixals dir-li “dentist”.

Els gèneres i els sexes, escriptora,
no són mai totalment coincidents,
i, per més que t’hi facis amb les dents,
cap furor femení no és mai “furora”.

Els codis de la llengua són molt nets:
no tenim “sargants”, ni “cocodriles”,
ni “cigals”, ni “llenguades”,
ni “mandriles”, ni “gavins”,
ni “esparveres”, ni “orenets”.
Ni un tren no pot ser el mascle d’una trena,
ni és una fila el femení d’un fil,
ni vila no designa “dona vil”,
ni mai no fan l’amor el be i la bena.

I és que, posem per cas, un esparver
tant pot ser mascle com pot ser femella;
el seu nom masculí s’aplica a ella
i a ell ensems. Ni hi tenim res a fer.

Homes i dones, rebutgem la broma
dels hòrrids masculins i femenins!
El sexe i el llenguatge són sublims;
si fent l’amor no hem de ser mai mesquins,
tampoc no hem de ser un plom usant la ploma.

POEMA DE LOS QUESOS - Nico Roig i Josep Pedrals

.
Tengo tantos agujeros que ya no sé, no sé qué soy, queso y, queso y queso y queso... Y tú, tú eres mi quesadilla!La primera vez que te brie, me dije: "un día quesos me fundiré en tu boca". Cuando te co-ocí eras una tierna mozzarella, llena de García. Me sacabas de mis cabrales, eras tan cremosa, se me caía la bávara por tí.
En ese momento appenzeller: quizá le gusto... así que, ¿tú te caserío conmigo? Por queso es lo que yo quesería, requesón! Sabes queso y de buena pasta. Lo queso fresco es lo que mascarpone mis entrañas: aquella cosa torta del casarse...
Pero es cierto que, bueno, lo nuestro no acabó de cuajar. Yo le dí todo mi amor. Sí, te lo dí por... quería. Y tú decías queso era una bola. Entonces intentamos desgratinarlo, contando algunos cheese-tes y a ca vaca que se ríe por el suelo. Qué tronchón! Pero bueno, como yo soy quesero y a ti te va la feta, te fuiste sin más in-formaggio-ne que aquello que dejaste es quiri-quirito: "hemos tocado fondue. Me huele a queso se a cabra". Qué agonía más gouda! Qué fermento! A esta no se la tiramisú padre. Semi seco el alma... Hasta mis ojos se se camenber te! Pero lo peor estaba todavía por cheddar.
Me dirás queso y un rayado, quizá un poco burro, pero es que todo, todo me ricota a tí: los paseos en gorgonzola por los canales de Venecia, los quesitos en la oreja, los mimolettes, cuando me pre untabas si eso era amor y yo te curaba queso era el emmental. Pero por más que lo intente, no comprendo las raclettes de este juego gástrico en que nos metimos.
No quiero seguir. De todas formaggeria una estupidez. Así que, cortamos parmesano. Passendale de la historia, ya no queso verme más, por roquefort... Y entonces, pues, perdí el corazón, pues la falta de amor mel i mató. Y entonces quizás fuí un poco gruyere con lo de "bechamel culo, nena!". Cogió un cabrero de taquitos pero. Y al final fue ella la que manchego a tomar por seco.
No sé cómo pude havarti amado. Por tu culpa este servidor provolonne gro de la vida.

.

EL SILENCI ÉS D'OR - Apel·les Mestres

.
Sí, senyors: el silenci-és-d'or.
Va dir-ho un filòsof de l'antiguitat, un pensador, un savi, un grec, etcètera; i de totes les màximes, sentències, aforismes, apotegemes, etcètera, que ha dictat la humana intel·ligència, aquesta és sens dubte la més justa, la més perfecta, la més irrefutable, la més incontrovertible.
El-silenci-és-d'or. Ja poden dir-ho i repetir-ho a totes hores, que mai ho hauran dit i repetit prou, ni mai ho hauran prou pensat, capit, rumiat, profunditzat, etcètera.

El silenci és d'or. Algú afegeix que la paraula és de plata. Mentida! La paraula és de plom; menos que plom, és escòria; menos que escòria, és el buit, és res. Perquè el parlar és la cosa més vana, més inútil, més estèril, més... com diré? més etcètera. I vaig a probar-ho, a corroborar-ho, a demostrar-ho, a deixar-ho sentat.

Enraonen les bèsties? No senyors, les bèsties mo enraonen. I no obstant, s'entenen les bèsties? Sí senyors, s'entenen perfectament sense necessitat de perdre temps ni malgastar saliva.
Un gos, per exemple, té un os; provin de prendre-li. El gos no els hi dirà res, no els farà un discurs per demostrar-los que aquell os és seu; però qualsevol altre gos que se li acosti ho compendrà de seguida. - I vostès també.
Un altre exemple. El gall està enamorat de la gallina. Perdrà temps el gall en declarar-li l'amor, en dir-li això o allò, en pintar-li la seva passió, en desfer-se en galanteries, magarrufes, trivialitats, etcètera? No senyors, el gall no dirà res, perquè sap que el silenci és or, però la gallina comprendrà, llegirà, sentirà, palparà la passió que inflama al gall.

I així podria citar-los mils i mils i mils d'exemples, fets, casos, circumstàncies i detalls, que els demostrarien fins a l'evidència, fina a l'excés, fins a la sacietat, la inutilitat de la paraula; però em concreto, em limito, m'atenc als ja citats exemples, perquè res detesto, aborreixo, abomino, com les paraules supèrflues, les repeticions fastidioses i les digressions embafadores, professant com professo, tenint com tinc per màxima evangèlica aquesta: el-silenci-és-d'or.
Perquè, anem a veure. De què serveix la paraula? De què pot parlar un home, un quídam, un qualsevol, un ningú?... Doncs bé, un home, un quídam, un qualsevol, un ningú, no pot parlar més que de dues coses: o de sí mateix o dels altres.
Parlar de sí mateix revela presumpció, fatuitat, orgull, etcètera; és propi d'insensats que es figuren -infatuats com estan de la seva persona- que tot el que fan i diuen, i pensen i discorren, i els hi passa i deixa de passar-los-hi, té d'interessar als demés com els interessa a ells mateixos; en el qual van completament errats, equivocats, venuts. Un home sèrio, grave, formal, mai deu parlar de sí mateix.
Parlar dels altres encara és pitjor, perquè el parlar dels altres porta a la murmuració, la murmuració porta a la calúmnia, la calúmnia a l'infàmia, l'infàmia al deshonor, el deshonor... Déu sap on pot portar el deshonor! Perquè qui perd l'honor ho perd tot, consideració, respecte, estimació, dignitat, etcètera. L'home digne mai deu parlar dels altres, que s'arreglin! Que fulano és un pillo? pitjor per ell. Que sutano és un sant? que vagi al cel si li volen. Que mengano és un ximple? ditxós ell que no s'ho coneix. Que aquest és ric? que sopi dos cops. Que aquell és pobre? que segui a terra. Que aquell és lleig? no tinc pas de casar-m'hi! Que el de més enllà passa tragèdies? més va passar-ne Jesús pels pecadors; què em fa a mi! Ni a mi ni a ningú.

I ara, passant a un terreny més vulgar, més a l'alcanç de totes les intel·ligències, descendint a una esfera més baixa a fi de què tots vostès em puguin comprendre. Surten de casa i es topen amb el primer que passa, un amic, un parent, un simple conegut, un parroquià, etcètera. El primer que han de fer és parlar, saludar-se. "Com ho passa?" (Què s'eld dóna a vostès ni a ell!). "Molt bé, gràcies". (Això els té sens cuidado). O bé: "No estic gens de filis; aquest dolor..." (I què li conten! vagin a explicar-ho al metge!). Som a l'estiu: "quina calor!" (Ja ho sabíem, és fruita del temps=. "Per mi cap estiu n'havia feta tanta". (Es mentida! grau més grau menos tots els estius fa la mateixa). "No sé on anirem a parar amb aquestes xafagors!" (Anirem a parar a l'hivern com sempre). "Si això segueix així no podrem resistir-ho!" (No ho han de resistir! Ho resistiran com tots els estius, i quan farà fred encara ho trobaran a anyorar).
Ah sí, parlem-ne de quan farà fred!
"Quin fred fa!" (Com si a l'hivern hagués fet mai altra cosa!) "Per mi cap hivern n'havia fet tant!" "No sé on anirem a parar amb aquests freds!" "Si això segueix així no podrem resistir-ho!" etcètera, etcètera, etcètera; tot el mateix de sempre, i tot mentida! mentida! mentida!
I allò de "Que no veu quin modo de ploure?" -I és clar que ho veig, que soc cego per ventura? I després de tot què té de particular aquest modo de ploure? Cau aigua com sempre que plou- "És que avui la donen a bots i a barrals". -Mentida! No la donen de cap manera; cau aigua! -"És que ens tornarem granotes..." -Idiotes ens tornarem a força de sentir bestieses, impertinències, incongruències, panarreries, xerramenta inútil i paraules sense substància!

I omiteixo allò de "Fulano que bé parla! Té una llàbia d'or! És un pou de ciència!" -Mentida! error! farsa! De què parla, d'art? Doncs agafin un llibre d'art i estudiïn, i sabran tant com ell. De què parla, de ciència? Doncs agafin un llibre de ciència i llegeixin i callin i meditin i aprendran més que amb totes les converses.

Però ca! La qüestió no és aprendre, no és instruir-se, no és millorar-se, sinó xerrar, xerrar a tothora, xerrar sempre, xerrar a desdir, xerrar pels colzes, per les butxaques, sense to ni so, sense solta ni volta, sense cap ni center, xerrar sense engaltar, perquè sí, vinga o no vinga a tom, s'escaiga o no s'escaiga, interessi o no interessi, xerrar a casa, xerrar al carrer, al cafè, al casino, al teatre, a missa, xerrar i res més que xerrar, xerrar sempre, sempre, sempre!
Maleïts siguin els xerraires i el que va inventar la paraula! Jo, en veient que se'm planta algú al davant i obre la boca... no hi puc fer més, em poso nerviós, les orelles em xiulen, el cap em dóna voltes, em cuso la boca i dic el de sempre: "El silenci és or!"
.

LECTURES 2011

.
Com he fet altres anys, i tal com fan altres blogs, aquí teniu el llistat de llibres que he anat llegint durant aquest any. I des de fa quatre anys que porto un control de quants llibres llegeixo, veig que la mitjana es va mantenint. Quaranta un llibres enguany.

1. La meva Cristina i altres contes..........Mercè Rodoreda
2. Cada castell i totes les ombres..........Baltasar Porcel
3. El balneario..........Carmen Martín Gaite
4. El resplandor..........Stephen King
5. Por un bistec / El Chinago..........Jack London
6. Zel, dotze contes eròtics..........Germanes Quintana
7. Jo, Claudi..........Robert Graves
8. Les bruixes..........Roald Dahl
9. Bearn o la sala de les nines..........Llorenç Villalonga
10. El hechizado / San Juan de Dios..........Francisco Ayala
11. Bogeries de Brooklyn..........Paul Auster
12. Tatuaje..........Manuel Vázquez Montalbán
13. El misterio de Salem's Lot..........Stephen King
14. Dràcula..........Bram Stoker
15. El castell dels Carpats..........Jules Verne
16. Fantomas contra los vampiros multinacionales..........Julio Cortázar
17. Filosofía en el tocador..........Marqués de Sade
18. Las flores azules..........Raymond Queneau
19. L'home del sac..........Màrius Serra
20. Josep Pla oral..........Josep Valls
21. El nombre del viento..........Patrick Rothfuss
22. Solar..........Ian McEwan
23. Crónicas del Ángel Gris..........Alejandro Dolina
24. El club dels perfectes..........Carles Porta
25. Estremida memòria..........Jesús Moncada
26. Charlie i la fàbrica de xocolata..........Roal Dahl
27. La casa cantonera..........Sílvia Alcàntara
28. Peter Pan i Wendy..........James Matthew Barrie
29. Ciris trencats..........Avel·lí Artís-Gener "Tísner"
30. Ulisses..........James Joyce
31. La divertida incultura..........Josep M.Alabaigès
32. La tabla de Flandes..........Arturo Pérez-Reverte
33. Cementiri de Butxaca..........Ramon Solsona
34. El tallafoc..........Henning Mankell
35. Pa negre..........Emili Teixidor
36. Desastre a la 525..........Àlex Masllorens
37. Moby Dick..........Herman Melville
38. Bla, bla, bla... ..........Ignasi Riera
39. Cantando bajo la ducha..........Jorge Maronna y Daniel Samper
40. El palau de la mitjanit..........Carlos Ruiz Zafón
41. A sang freda..........Truman Capote
.

EL BALLET EN EL BARRIO DE FLORES (del libro 'Crónicas del Ángel Gris') - Alejandro Dolina

.

El bailarín más famoso que existió en el barrio de Flores era un mozo de café. Fue coreógrafo, director y maestro. Pero siempre debió ganarse la vida en La Perla de Flores.
Antiguos parroquianos aún lo recuerdan atravesando el local en puntas de pie, cargando la bandeja como una ofrenda pagana, cayendo de rodillas para agradecer una propina y saltando sobre las mesas con los brazos en alto, cuando alguien lo llamaba. Si había poco trabajo, se entretenía en la barra, con un pie en el suelo y otro sobre el mostrador.
Se llamaba Aldo Manfredi. En sus modestos comienzos concurría a los asados o a las fiestas de cumpleaños y esperaba pacientemente. Nunca faltaba el comedido que lo invitara a mostrar su arte.
- Báilese algo, Manfredi.
Sin hacerse rogar mucho, el hombre se largaba con su número, ataviado con un calzoncillo largo y calzando unas viejas y embarradas zapatillas de baile. Muchas veces era provocado por los borrachos o los pendencieros que se complacen en hostilizar a los danzarines. Sin dejar de bailar, Manfredi pelaba un revólver que llevaba siempre en la chaqueta y con desplazamientos de gran plasticidad daba a entender su resolución a agujerear a quien tuviera ganas de seguir la broma.

Fuera por su talento o por su bufoso, lo cierto es que Manfredi era aclamado en todas partes.
Sin embargo, su verdadera fama la alcanzó siendo ya hombre maduro, al fundar el legendario Ballet de Flores, un cuerpo del que surgieron ideas formidables, no siempre cabalmente apreciadas por el público y la crítica oficial.
Organizaba espectáculos con el apoyo de los comerciantes de la zona. En ocasiones, los bailarines lucían inscripciones en su vestuario. Las orquestas eran poco numerosas. A veces se limitaban a tres guitarristas.
Manfredi tenía por costumbre ubicarse entre bambalinas para observar de cerca todas las figuras. Desde allí alentaba a los bailarines y con frecuencia les hacía oportunas indicaciones. Sus gritos se oían desde la platea.
- ¡Más adelante, Pocho, más adelante..!
- ¡Un poco más de gracia, Carlos, caramba...!
Si las cosas no marchaban bien, no vacilaba en irrumpir en el escenario para reprender a los más torpes.
Con las muchachas era amable y paternal. Pensaba que muchos bailarines aprovechaban los momentos de más estrecho contacto para propasarse.
- Saque la mano de ahí -gritaba indignado.
Tal vez por eso evitaba en sus coreografias los amontonamientos promiscuos y los abrazos prolongados.

Pero el aporte más original de Aldo Manfredi fue -sin duda- su teoría del argumento, expuesta a través de un breve opúsculo que obligaba a leer a sus alumnos y que -tal vez- estaba escrito así:
"El ballet es un género muy extraño. Un grupo de personas refier una historia mediante pasos de baile. La eficacia narrativa de este procedimiento es por lo menos dudosa. Así parecen comprenderlo lo comentaristas, quienes suelen explicar minuciosamente el argumento antes del espectáculo. Ocurre que un salto en el aire resulta muchas veces insuficiente para comunicar sucesos tan complejos como un desengaño amoroso o la renuncia al trono de Polonia. Para expresarlo redondamente: existe la sospecha general de que sin auxilios exteriores nadie sería capaz de comprender la naturaleza de los episodios que se representan."

Y en verdad, Manfredi conocía estas sencillas verdades por propia experiencia. Varias veces había intentado convertir en ballet los libros que leía. Y el público jamás captaba nada que fuera más allá del título.
En colaboración con el músico Ives Castagnino, había preparado una versión de los Ensayos de Montaigne. Casi se vuelve loco tratando de lograr que los bailarines dieran a entender la fugacidad de las doctrinas científicas, la constancia del afecto de las bestias o el crecimiento de nuestro deseo ante las dificultades. Y eso, para no mencionar las abundantes citas de Marcial, Ovidio, Lucrecio, Plinio, Vegecio, Cicerón, Horacio o Tito Livio, que ni por casualidad eran captadas por los observadores. Por otra parte, el títuol Ensayos fue interpretado equivocadamente por muchas personas, con las consecuencias que el lector culto ya se irá imaginando. Para remediar estos inconvenientes, Aldo Manfredi inventó su famoso Lenguaje del Ballet o Taquigrafía Bailable. Básicamente consistía en asignar a cada gesto, a cada paso y a cada figura un significado permanente. Abrir los brazos indicaba amor, caer en el suelo era la muerte, recorrer el escenario mirando hacia arriba denotaba la ingenuidad.
Con el tiempo, la colección de movimientos y conceptos se fue haciendo más amplia. Veamos:

Sentarse en el suelo: obcecación, testarudez.
Situarse a espaldas de otro bailarín: traición.
Saltar en un pie: renguera.
Golpearse el pecho: admisión de culpas, remordimiento.
Arrastrar la panza por el piso: intrigas de palacio.
Girar el dedo índice en la vecindad de la oreja: locura.
Tambalearse: ebriedad.
Dar vueltas de carnero: adhesión al idealismo platónico.
Girar un bailarín alrededor de otro: adhesión a la doctrina heliocéntrica.
Andar en cuatro patas: instintos bestiales.
Formar un gran círculo con los dedos índices y pulgar de ambas manos: otro ha tenido más suerte.

De todos modos estas claves siempre eran insuficientes y así Manfredi llegó a concebir un paso diferente para cada palabra, incluyendo pronombres, preposiciones y conjunciones. El diccionario resultante abarcaba cuatro mil vocablos con sus correspondientes volteretas.
Conforme a este método, el Ballet de Flores llegó a estrenar El hombre mediocre de José Ingenieros con música de tangos del novecientos. La experiencia fue desastrosa. Los bailarines conocían el código de Manfredi, pero el público no. Además, ocurría algo no previsto. Una frase bella en el lenguaje escrito correspondía a gestos y evoluciones cuya combinación resultaba torpe y son donosura. El coreógrafo quiso ver en esto una consecuéncia de la caprichosa sintaxis de Ingenieros. De cualquier modo, ya nunca más volvió a insisitr con la Taquigrafía Bailable.

Probó más tarde con la intercalación de Explicadores en la platea. Cada tres o cuatro asientos, un individuo perfectamente aleccionado comentaba los sucesos del escenario:
- Miren, miren... ahí está el traidor. - Ah, claro... es que está soñando... - Ésa es la hechicera... Está preparando un filtro mágico para seducir a la princesa.
El sistema de los Explicadores se hizo insostenible por los altos costos y por el fastidio del público que reclamaba silencio; aun a riesgo de permanecer en la ignorancia.

Manfredi dio un paso atrás y así nació el Ballet Hablado. Los propios bailarines proporcionaban la información indispensable.
- Soy el gigante del bosque... - Gran siete... me muero... - Al que consiga rescatar a mi hija de la torre del castillo, le daré mil piezas de oro, le daré...
Los espectáculos se deslucían a causa de los resoplidos. No es fácil bailar y dar saltos prodigiosos mientras se recitan parlamentos complicados. Sin embargo, La tragedia de Y, de Ellery Queen, salió bastante bien.

Manfredi no sólo buscó ideas nuevas para dar a entender los argumentos. También se preocupó por incorporar al ballet elementos populares y atractivos para que las muchedumbres se acercaran al arte grande. Influido seguramente por ciertos artistas del café-concert, resolvió alentar la participación activa del público en sus obras. Al principio lo jizo tímidamente; en ciertos pasajes musicales, el director de la orquesta gritaba:
- A ver esas palmas...
Después concibió números donde los artistas bajaban a la platea y bailaban. Finalmente, instruyó a los integrantes del ballet para que obligaran a algunas señoras a intervenir en la danz. Así, muchas damas respectables eran revoleadas por el aire por lujuriosos faunos, ante el regocijo de la tertulia y la indignación de los maridos.

(...)

Poco a poco se fue desalentando. Y un día resolvió que el ballet no le servía para alcanzar sus desmesurados propósitos.
Un día salió de gira y ya nadie volvió a verlo. En La Perla de Flores hay ahora otros mozos que nada saben de bailes clásicos.
Pobre Manfredi... Buscó milagros por los caminos más racionales. Derrochó su genio tratando de dar explicaciones. Y no comprendió jamás que el arte es misterioso y conduce a la emoción antes que al entendimiento.
Bienaventurados los que han aprendido a llorar sin hacer preguntas.
.

HOMENAJE EN EL III CONGRESO DE LA LENGUA ESPAÑOLA - Pablo Parellada

.

Señores:un servidor
Pedro Pérez Paticola,
cual la Academia Española
"Limpia, Fija y da Esplendor".
Y no por ganas de hablar,
pues les voy a demostrar
que es preciso meter mano
al idioma castellano,
donde hay mucho que arreglar.

¿Me quieren decir por qué,
en tamaño y en esencia,
hay esa gran diferencia
entre un buque y un buqué?
¿Por el acento? Pues yo,
por esa insignificancia,
no concibo la distancia
de presidio y presidió,
ni de tomas a Tomás,
ni de topo al que topó.
Por eso no encuentro mal
si alguno me dice cuala,
como decimos Pascuala
femenino de Pascual.
Mas dejemos el acento,
que convierte, como ves,
las ingles en un inglés,
y pasemos a otro cuento.

¿A usted no les asombra
que diciendo rico y rica,
majo y maja, chico y chica,
no digamos hombre y hombra?
¿Por qué llamamos tortero
al que elabora una torta
y al sastre, que trajes corta,
no lo llamamos trajero?
¿Por qué las Josefas son
por Pepitas conocidas,
como si fuesen salidas
de las tripas de un melón?

¿A vuestro oído no admira,
lo mismo que yo lo admiro,
que quien descerraja un tiro,
dispara, pero no tira?
Este verbo y otros mil
en nuestro idioma son barro;
tira, el que tira de un carro,
no el que dispara un fusil.

De largo sacan largueza
en lugar de larguedad,
y de corto, cortedad
en vez de sacar corteza.
De igual manera me quejo
de ver que un libro es un tomo;
serà tomo si lo tomo,
y si no lo tomo, un dejo.

Si se llama mirón
al que está mirando mucho,
cuando mucho ladre un chucho
se le llamará ladrón.
Porque la sílaba "on"
indica aumento, y extraño
que a un ramo de gran tamaño
no se lo llame Ramón.
Y por la misma razón,
si los que estáis escuchando
un gran rato estáis pasando,
estáis pasando un ratón.

Y sobra para quedar
convencido el más profano
que el idioma castellano
tiene mucho que arreglar.

.

LA FONT DE VILAFANT - Agustí Bernaus

.

A Vilafant fan una font,
però la fan tan lentament
que, mentre fan el tros que fan,
el tros antic ja es va desfent,
i mai sabreu si l'estan fent
o, pel contrari, la desfan.

El pressupost, però, s'hi fon,
i, és clar, la gent de Vilafant
creu que amb l'excusa de la font,
l'Ajuntament se'ls va rifant,
i que més d'un s'està refent,
i més de quatre revifant.

I, fins dels pobles del voltant,
en rialles esclafint,
els van dient i apostrofant
que, si va fent com ara fan,
de l'aigua aquella no en beuran
ni el que ja és vell ni el que és infant,
perquè quan brolli per la font,
tot Vilafant serà difunt.

.

TOTS ELS HOMES SOU IGUALS - Francesc Orteu

.

Del llibre DR. SOLER: CONFLICTES AVANÇATS DE LA PARELLA. Recull de guions de la secció que el Doctor Soler, "doctor en Psicopatología conjugal", feia al programa de TV3 PERSONES HUMANES, presentat per Mikimoto.

TOTS ELS HOMES SOU IGUALS

Aquesta expressió és com un crit d'auxili, com un crit desesperat.
Quan la parella ens diu "tots els homes sou iguals" descobrim que es tracta d'una persona turmentada per altres experiències sentimentals, i el dolor dels altres sempre ens ha de causar respecte.
Però busquem les causes d'aquest patiment, l'origen d'un ressentiment tan profund. Intentem esbrinar per què la parella té una visió traumàtica de la relació amb el sexe complementari.
¿Què buscava la parella en els homes i no ha trobat?
Allò que buscava i busca la parella en nosaltres és un miratge, és el producte d'una visió idíl·lica de la figura masculina.
Per algun motiu innat o adquirit culturalment, la parella tendeix a idealitzar-nos alhora que tendeix a minusvalorar-se. Espera massa de nosaltres. I és curiós perquè potser vol dir que li donem coses que ella podria donar-se a si mateixa. Vol, reclama, creu que necessita una mena de vist-i-plau genèric.
Queda molt clar en les preguntes del tipus: "¿això em queda bé?", "¿què et sembla si me'l tallo?", "¿t'agrada el pastís que t'he fet?", "¿creus que vaig fer bé de dir-li "mala puta"?", etc.
La parella vol que li diem que és la parella perfecta i que tot ho fa molt bé. És com patir una dependència crònica.
I aquesta necessitat que, per una banda, l'empeny a tenir una actitud de servei generosa i humil, per una altra banda es torna en contra nostra, ja que si aquest vis-i-plau no es produeix amb la freqüència o convicció que la parella espera, la seva actitud deriva cap a la rancúnia i l'odi.
Llavors és quan la parella fa valoracions globals desagradables sobre el que són o el que no són tots els homes.
Cal entendre que aquestes valoracions són fetes per una persona que se sent impotent i tancada dins dels límits que ella mateixa s'ha imposat.
Allò que la parella espera dels homes, aquesta visió idíl·lica i la consegüent frustració que se'n deriva, es coneix amb el nom tècnic de l'Efecte Invers de la Granota.
Tradicionalment, s'ha explicat el conte de la granota de manera contrària al que es produeix en la realitat quotidiana. Justament per això és un conte, perquè ex`lica coses que no són possibles en la realitat.
En el conte, la princesa troba una granota al bosc, la besa i apareix un príncep blau, ¿oi?
Doncs el que succeeix en la vida real és que la princesa troba un príncep blau, el bes un dia i un altre, fins que descobreix horroritzada que fa petons a una granota, a un gripau o a una mena de monstre del pantà.
Però imaginem un cas.
Un cap de setmana d'estiu, lloguem una casa a la platja i anem a passar-hi uns dies amb altres matrimonis.
Tots plegats, juguem al tennis, a volei o a qualsevol cosa que faci suar i, a l'hora de dutxar-nos, com per casualitat, ens dutxem no amb la pròpia parella sinó amb una altra persona que hem vist suar com si fos un rostit que s'anés fonent al forn. Una cosa sucosa.
El cert és que li estem fregant l'esquena amb l'esponja ensabonada i, de sobte, apareix la nostra parella.
Nosaltres intentem calmar-la dient que tenim els ulls clavats a l'esponja, però la parella no ens escolta i diu "tots els homes sou iguals".
¿Què li hem de dir?
"En canvi, tu ets la primera dona que diu això".
Amb aquesta resposta pretenem fer-li entendre que, de la mateixa manera que els homes sempre s'han comportat de la mateixa manera, la resposta que ha merescut el seu comportament per part de les seves parelles també ha estat sempre idèntica.
Vist així, és culpa de tots dos que es perpetuïn situacions tan incòmodes com la descrita.
La frase "tots els homes sou iguals" sovint es diu com un insult, com si seguir un model de conducta general fos poc elegant. I és exactament el contrari. Es pot pensar: "si tots els homes han fet sempre el mateix, ¿he de ser jo qui vulgui inventar ara la sopa d'all?".
Cal seguir la tradició amb orgull, sent conscients d'allò que ens avala: una solidaritat que ens enveja el sexe contrari.
.

UN HEROI - Slawomir Mrozek

.

Un bon dia, passejant per la vora d'un riu vaig veure un escolta que s'estava ofegant. Conec el lloc, no és fondo, així que vaig decidir salvar-lo quan s'hi reunís una mica més de públic. Vaig seure en un banc a esperar. L'escolta cridava d'allò més, de manera que al cap de poc s'hi va aplegar un nombrós grup de gent. Vaig esperar una mica més perquè el públic estigués al complet, aleshores em vaig aixecar, em vaig acostar a l'aigua i encoratjat pels crits d'admiració vaig començar a treure'm lentament la sabata esquerra. El públic em va aplaudir. Ja estava en mitjons quan em vaig adonar que un pocavergonya també es disposava a despullar-se. Em vaig enfurismar.
- Jo hi era primer -li vaig dir. I ell em va respondre:
- ¿Que potser és teu l'escolta o què? -i va començar a treure's l'armilla.
- Té raó! -es van sentir unes veus entre el públic-. L'escolta és de tots!
- Deixa aquests pantalons -li vaig dir-. Tu encara no eres en aquest món que jo ja salvava escoltes.
- Deus haver salvat la teva àvia -em va respondre en un to insultant.
- I tu la teva tia. Vés-te'n a fer punyetes i deixa en pau l'escolta.
El públic augmentava. Alguns estaven de part meva, d'altres deien que tothom té dret a salvar escoltes. Vaig veure que les coses es complicaven i que tot depenia de qui es despullés primer. Encara que ell havia començat més tard, com que duia cremallera em va atrapar. El vaig guanyar només en arribar als calçotets. En veure que perdia la seva oportunitat va voler saltar a l'aigua tal com estava, en roba interior. Se'm va encendre la sang i li vaig fer la traveta. Per fer-se l'heroi!
No sé què va passar amb l'escolta perquè a nosaltres ens van portar a urgències. Jo li vaig dislocar un braç i ell em va trencar algunes dents.
Salvar els que s'ofeguen demana coratge i sacrifici.

.

LA LLEI DE MURPHY (i altres) - Arthur Bloch

.

Si alguna cosa pot anar malament, anirà malament.

Si alguna cosa no pot anar malament, anirà malament.

Si una sèrie de successos poden anar malament, aniran malament en la pitjor seqüència possible.

No hi ha res tan dolent que no pugui empitjorar.

La magnitud de la catàstrofe és exponencialment proporcional al nombre de persones que ho estan mirant.

La probabilitat que una llesca de pa caigui amb la part untada de mantega cap avall és directament proporcional al preu de la catifa.

Encara que un milió de persones es cregui un disbarat, seguirà sent un disbarat.

Sigui el que sigui el què vagi malament, sempre hi haurà algú que ja s'ho imaginava.

No existeix cap límit que indiqui fins a quin punt poden empitjorar les coses.

No hi ha tasca prou senzilla que no es pugui fer malament.

Si és un bon treballador, li assignaran tota la feina. Si és realment bo, aconseguirà deslliurar-se'n.

Com més avorrides i antigues siguin les revistes de la sala d'espera, més estona s'haurà d'esperar a que l'atenguin.

Errar és humà, però per embolicar de debò la troca fa falta un ordinador.

Sipitges alhora dues tecles al teclat, la que surt a pantalla és la que no toca.

L'únic moment del dia en què t'arrepapes còmodament al respatller de la cadira i et relaxes, és just quan el gerent treu el cap per l'oficina.

Un consell és allò que demanem quan ja sabem la resposta, però no ens agrada gens.

Qui afirma que allò no es pot fer, no hauria d'interrompre al que ho està fent.

Dir que un ésser humà no és més que un conjunt de molècules és tant com dir que la obra de Shakespeare no és més que un grapat de paraules.

Un expert és la persona que ha comès tots els errors possibles en un camp d'estudi limitat.

Treballar en equip és bàsic. Permet carregar-li el mort a algú altre.

Robar idees a una persona és plagi. Robar-les a moltes és investigació.

La vida és curta, però una pel·lícula de tres hores és interminable.

Un optimista creu que vivim en el millor dels mons. Un pessimista tem que sigui cert.

Tothom menteix, però no té importància perquè ningú no escolta.

La suma total de la intel·ligència del planeta es manté constant; en canvi la població segueix creixent.

.

LA MUSA DEL POETA - Anna Maria Muñoz

.

Una estrella brilla sobre la mar serena.
Un poeta bilingüe medita: crearé una oda, una balada.
La soprano, enorme, canta insaciable, irresistible.
El poeta no aguanta... La ira rebrota: falta la calma.
Si la gata molesta sobre el piano que toca,
una vulgar rata salta la muralla, altera la casa.
Si la dama, impúdica, desafina un noble sol,
La nota prolonga el furor del poeta, tan irritable...
El poeta prepara una pistola o una escopeta.
(El gas era inútil: última factura impagada.)
La primma donna recorre una escala desgraciada, infame.
Recuperar la calma robada descarta una pausa.
Dispara a matar. Última nota. La música para...
Recobrada la quietud, el poeta, alegre,
contempla una barca a través de la persiana.
Reflexiona. Intenta ser realista, optimista.
Si ha de dedicar cada hora a la vida artística,
era la manera perfecta de solucionar el problema...
La idea funciona. Elabora una balada, un gran poema.

En quin idioma has llegit el poema? Català o castellà? Torna'l a llegir en l'altre idioma.
.

LECTURES 2010

.
Com ja vaig fer l'any passat, i tal com fan altres blogaires, aquí teniu la llista de llibres que he llegit aquest any:

MONZÓ.Com triomfar a la vida. Varis autors
ELS GROPE. Tom Sharpe
CAÍN. Jose Saramago
ATENCIÓ, RODEM!Quaderns de Serafino Gubbio, operador cinematogràfic. Luigi Pirandello
EL PRIMER ARLEQUÍ. Pere Calders
CRÒNIQUES DE LA VERITAT OCULTA. Pere Calders (enèsima relectura)
EL ORO DEL REY. Aventuras del capitán Alatriste, IV. Arturo Perez-Reverte
XESCO BOIX. Història de la nostra història. Lluís M.Panyella i Maria-Josep Hernandez
1984. George Orwell
EL FARO DEL FIN DEL MUNDO. Julio Verne
EL CARRER ESTRET. Josep Pla
EL CONTE NÚMERO TRETZE. Diane Setterfield
LOS RELATOS, 2. JUEGOS. Julio Cortázar
LA INSOPORTABLE LEVEDAD DEL SER. Milan Kundera
EL MERCURIO. José Maria Guelbenzu
T'ESTIMO SI HE BEGUT. Empar Moliner
LAS ANÉCDOTAS DEL HUMOR. El humor con humor se paga. Fernando Vizcaíno Casas
LES INTERMITÈNCIES DE LA MORT. Jose Saramago
CAMÍ DE SIRGA. Jesús Moncada
VAIG CONÈIXER EN DAKH! Glòria Marín
2666. Roberto Bolaño
FI. David Monteagudo
EL SUBLIME ARTE DE LA RISA. Heguido
EL CÓDICE SECRETO. Lev Grossman
HISTÒRIES DE LA MÀ ESQUERRA. Jesús Moncada
EL CAFÈ DE LA GRANOTA. Jesús Moncada
CALAVERES ATÒNITES. Jesús Moncada
MEDITERRÀNIA. Onatges tumultuosos. Baltasar Porcel
JACQUES EL FATALISTA. Denis Diderot
LA PESTE. Albert Camus
NO HAY LADRÓN QUE POR BIEN NO VENGA y otras comedias. Dario Fo
EL CUENTO DEL CABALLO PERDIDO DEL ANCIANO SABIO. Faula japonesa adaptada per Ana Portolés
EL HORRO DE DUNWICH. H.P.Lovercraft
GUERRA I PAU. Lev Tolstoi
UNA FAMÍLIA FORA DE SÈRIE. Sílvia Soler
JOC D'ATZAR. Slawomir Mrozek
EL MILLOR DELS MONS. Quim Monzó
LA TIENDA DE PALABRAS. Jesús Marchamalo
LA CIUDAD Y LOS PERROS. Mario Vargas Llosa

De sempre m'ha agradat molt llegir, i miro d'esgarrapar tots els moments que puc per fer-ho. Llegeixo tant com puc, i sempre molt menys del que voldria.
Aquest any em vaig adonar de la quantitat de "grans clàssics", o "llibres imprescindibles", o "autors de referència" que no he llegit encara, i de tants autors catalans de qui encara no he llegit res. I m'he proposat anar-hi posant remei mica en mica: dels considerats "grans autors", llegir-ne com a mínim un llibre per després decidir si ja en tinc prou o conèixer millor la seva obra. En aquest sentit, aquest any he llegit els meus primers Vargas Llosa, Saramago, Orwell, Kundera, Bolaño, Diderot, Camus i Tolstoi. I per part dels autors nostrats m'he estrenat amb Porcel i Pla.
Però per la meva vida lectora, el més destacat d'aquest any, sens dubte, ha estat el descobriment de Jesús Moncada, de qui no coneixia absolutament res, i que després d'haver llegit quatre dels seus llibres, ha passat a ser un dels meus escriptors de capçalera.
.

CUENTOS RECOGIDOS POR D. JUAN DE ARQUIJO (S.XVII)

.

Áusias March, viéndose viejo decía: -Morir, pase; pero envejecer, ¿para qué?


Un predicador en Sevilla, cuyo nombre se calla por su reputación, inadvertidamente al cabo de un sermón, dijo: -Recomiendo un Avemaría por los que estamos en pecado mortal.


El Cardenal de Toledo, D.Bernardo de Rojas, mandó llamar a un sastre para que le cortase de vestir de una pieza de chamelote morado, muy fino, que le habían traído de Italia. Midió el sastre las varas que había, y dijo que no tenía bastante recado para hacer el vestido, y que así no se atrevía a cortarlo, porque para lo que faltaba no se hallaría en Toledo otro pedazo de la misma tela igual en el color. Y en la verdad, pésole al Cardenal, y despedido el sastre, y por ver si tenía remedio, mandó llamar otro, el cual se ofreció que con las varas que allí había le haría muy a su gusto, como lo cumplió , trayéndolo presto acabado, y juntamente vistió a un hijuelo suyo pequeño de un pedazo del mismo chamelote que había sobrado. Maravillóse de esto el Cardenal, y culpando al primer sastre, preguntó al que hizo el vestido: -¿Cómo no halló aquí Fulano lo que era menester para vestirme, y vos lo habéis hecho y sobrado también para vestir ese nió? Respondió: -Señor, porque su hijo es mayor que el mío.


Hubo un albañil muy conocido en Alcalá de Henares. Tuvo tres hijos y enseñóles su oficio a todos tres, y aunque pensaba muy bien, no reparan en guardar, comiéndoselo todo. Llegó a morirse, y viendo a sus hijos muy tristes de que no les dejaba nada más que el oficio, díjoles, por consolarlos: -Hijos míos, no me tengáis por descuidado de vuestro bien, que demás del oficio que os he enseñado, media calle Mayor y cuantas casas he fabricado de mi mano, todas han sido sobre falso; muy presto se irán viniendo al suelo y tendréis obras que os sobren.
Otro tanto podrían decir a sus hijos muchos médicos, abogados, etc.


Dijo uno delante de Quiroga, Arzobispo de Toledo, a buen propósito: -Triste cosa es morirse un hombre y no irse al cielo. Respondió Quiroga: -Y aunque vaya.


Dijo un galán a su dama: -Mil años ha que no veo a Vm. Y respondió:-Buena estuviera yo si eso fuera verdad.


Casóse Dª Catalina de Mendoza, dama antiquísima en Palacio, que llamaban del Tercio viejo, hermana del Conde de Bedmar, en el año 1622, con el Duque de Terranova, tenido por impotente.

Hízose esta coplilla:

Celebra y llora la fama
En esta festividad
Muchos siglos de fealdad
Con cincuenta años de dama.

Dijo el Conde de Villamediana:

En esta boda no habrá
Danza de alta ni de baja,
Pues ni a la novia le baja
Ni al novio se le alzará.

Don Francisco de Quevedo, exagerando lo mucho que hablaba en Madrid un N. de Perea, solemne hablador, decían en una conversación que mosén Simón, el clérigo de Valencia, había hecho hablar de milagro a no sé qué tantos mudos, y dijo el D.Francisco: -¿Por qué piensan que hay tantos mudos en España? Porque Pereda les tiene tomada el habla para sí. El día que muera hablarán todos sin milagro, porque ese día se le restituirá el habla a cada uno.


Rendón, un loco de buena gracia, en Sevilla, oyó que uno, mirándole, decía: -¡Guárdeme Dios mi juicio! Y díjole: -Sois un muy gran majadero en pedírselo a Dios, que yo se lo pedí más a de veinte años, y hame guardado de suerte mi juicio que no me lo ha vuelto más.


Llamó una dueña a un médico; contóle tantos achaques. Respondió: -Más fácil me será hacer de nuevo a Vm. que curarla, estando de la manera que me cuenta.


Doña Teresa de Mendoza, mujer de Zapatilla, estando asomada a una reja, dijo a un pobre que la pedía limosna de la calle, que entrase en casa y se la daría. Dijo el pobre: -¿Es posible que ha de ser tan grande la limosna que Vm. me ha de dar que no cabe por esa reja?


Decía D.Juan Manrique: -No nos demos priesa a morir, que harto tiempo nos queda para estar muertos.
.

VOTI DOLLY (del llibre "Jo vull ser famós") - Carles Capdevila

.
Ara que és a punt de començar oficialment una campanya electoral que a la pràctica fa anys que dura, un fragment d'aquest llibre del Carles Capdevila:

"Algú va decidir un bon dia que els eslògans electorals havien de ser frases curtes, engrescadores, responsables i optimistes. En una paraula: prometedores. Més endavant, algú va considerar que al costat de l'eslògan hi havia d'anar la foto gegant del candidat que calia convertir en estrella o estrellar del tot. Finalment, un tercer assessor va sentenciar que aquest polític sempre havia de riure.

Per separat, tots tres devien tenir raó. El problema és que les tres idees neixen, però el pòster electoral les ajunta, i el resultat no pot ser més esperpèntic.
De què riuen?

No només tenen un somriure tan forçat que fa por. És que se'n riuen de tu a la cara, i a sobre pretenen que els triïs per votar-los. Quina gràcia.

Potser perquè temen que amb molt de gust els penjaríem, s'anticipen als nostres desitjos i apareixen penjats a cada fanal de bon matí. Mentre prometen plantar cara a l'atur, planten la seva cara als pirulís. I com més cara tinguin, millor taparan la del polític de sota.

El candidat rialler, de somriure amable segons l'organització, somriure idiota segons la guàrdia urbana, simbolitza una nova manera de fer política, a imatge i semblança de la política ramadera.

Potser perquè, quan pateixen d'insomni, els polítics compten ovelles caminant cap a les urnes.

Per atreure el màxim nombre de xais, el candidat pastor ha d'amagar el llop que porta a dins i no ser l'ovella negra del partit.

Solució? Ha de ser clònic de l'ovella més mediàtica.

Voti el polític Dolly."
.

DIFERÈNCIES IDIOMÀTIQUES

.

Ells diuen "perro viejo" i "mosquita muerta" allà on nosaltres diem "gat vell" i "gatamaula".

La sort màxima de la rifa és un masculí, "el gordo", allà, i un femení, "la grossa", aquí.

De la dona de Sant Josep els espanyols destaquen que sigui "Virgen" i nosaltres que sigui "Mare de Déu".

Ells paguen "impuestos", que ve d'"imponer", i nosaltres "contribucions" que ve de "contribuir".

Els espanyols desvergonyits ho són del tot, no tenen gens ni mica de vergonya, ja que són uns "sinvergüenzas", mentre que els corresponents catalans són, només, uns "pocavergonyes".

Com a mesura preventiva o deslliuradora, ells toquen "madera" quan nosaltres toquem "ferro".

Allà celebren cada any les "Navidades" mentre que aquí amb un sol "Nadal" anual ja en tenim prou, com en tenim prou també amb un "ban dia" i un "bona nit" cada vint-i-quatre hores, enfront dels seus múltiples "buenos días" i "buenas noches".

A Espanya es veu que ho donen tot, "dar besos, abrazos, pena, paseos..." mentre que als Països Catalans donem més aviat poc, ja que ens ho hem de fer solets "fer petons, abraçades, pena, un tomb...".

Allà diuen "oiga!", quan aquí filem més prim amb un "escolti!".

Dels ous de gallina que no són blancs, ells en diuen "morenos" i nosaltres "rossos", colors que s'oposen habitualment parlant dels cabells de les persones.

Dels genitals femenins, allà en diuen vulgarment "almeja" i aquí "figa", mots que designen dues realitats tan diferents com és un mol·lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d'obrir, en un cas i, en l'altre, un fruit dolç, sucós, tou, rogenc i de tacte agradable i fàcil.

Mentre ells "hablan", aquí "enraonem", és a dir, fem anar la raó, sense èxit, tanmateix.

Allà per ensenyar alguna cosa a algú "adiestran" i aquí "ensinistrem". Més enllà dels conceptes polítics actuals, els uns basen l'ensenyament sobre la "destra" (dreta) i els altres sobre la "sinistra" (esquerra).

Tota una concepció del món, doncs, s'endevina rere cada mot d'una llengua, perquè la llengua és l'expressió d'un comportament col·lectiu, d'una psicologia nacional, diferent, no pas millor ni pitjor que altres. No es tracta, en conseqüència, de traduir només, sinó d'entendre. Per això, tots els qui han canviat de llengua a casa, al carrer, a la feina, no únicament canvien de llengua. També canvien de punt de vista.
.

PIANO-PHASE PARA UN ATENTADO (crónica publicada en el diario "Triunfo" en marzo del 1970)

.

Mi - Fa sostenido - Si - Do sostenido - Re - Fa sostenido - Mi - Do sostenido - Si - Fa sostenido - Re - Do sostenido.

Son las siete de la tarde del lunes 9 de marzo de 1970 en el salón de actos del Instituto Francés de Madrid. El pianista Carlos Santos está sentado frente al gran cola sin moverse mientras se escuchan las notas de la partitura Piano-Phase, de Steve Reich, en la cinta magnetofónica, junto al piano. Hay un silencio total en el público "selecto" que llena la sala para escuchar, con ese aire minoritario y trascendente de los asiduos filarmónicos ("esto no es para todo el mundo"), el concierto organizado por el Grupo ALEA que dirige Luis de Pablo. Tras la pieza de Reich, se anuncia en el programa Sequenza IV, de Luciano Berio y el estreno en España de Movil II, de Luis de Pablo, concierto para dos pianistas en un solo piano.

Mientras tanto, un grupo de "underground" barceloneses, que han llegado acompañando a Carlos Santos, provistos de cámaras cinematográficas, toman planos del pianista inmóvil. Hacia las ocho menos cuarto, tras quince minutos de incansable repetición del tema de cinco notas, sin variación alguna, Carlos Santos pone las manos en el teclado y repite una vez más:
Mi - Fa sostenido - Si - Do sostenido - Re - Fa sostenido...

Retrasándose y adelantándose respecto de su propia interpretación en la cinta, que sigue tocando, el pianista inicia levísimas variaciones del tema, que, sin embargo, sigue repiqueteando, monótono, en los oídos del público.

Son las ocho. La gente empieza a moverse en los asientos. Los cámaras han encendido ahora las luces que enfocan la sala y filman los rostros inquisitivos de los asistentes.
- Vamos a salir en la tele -dice una señora.
- A este paso no habrá tiempo para el concierto de Luis Pablo -murmura un caballero.

El pianista francés, blanco y espiritual, asoma de cuando en cuando la cabeza por la puerta de los camerinos. Ha llegado de París en avión, ex profeso para este concierto, y se está dando cuenta de que no podrá tocar.

Las ocho y media. Carlos Santos lleva una hora en el escenario. La gente se impacienta. Algunos sacan un libro del bolsillo, otros dibujan en el reverso del programa. Frases a media voz: "¿Estará en trance?" "Yo creo que a las nueve terminará", "Pues a mí me parece que está decidido a quedarse hasta que le echen", "Je crains une réaction violente".

Mi - Fa sostenido - Si - Do sostenido...

Una señora le dice a su acompañante: "Ofréceselo a Dios, María".

Se levanta en estas un muchacho del público y, colocándose al lado de Carlos Santos, empieza a aporrear las notas del piano. "¡Psicópata!", grita uno desde atrás. Se desvanece el sentido reverencial de la buena música. La gente se pone en pie, deambula por la sala. Algunos se marchan. No muchos. Quieren ver cómo termina aquello. Frases a voz en grito: "¡Un atentado! ¡Un verdadero atentado!". Cuando una anciana, confusa, abandona la sala, alguien le dice: "¿No le gusta a usted, señora?" (risas). Pequeño diálogo de centralistas: "¡Catalán tenía que ser el pianista!". "No es catalán, es de Castellón". "¡Pero!". Isabel Martínez, la secretaria de ALEA, va de un lado a otro de la sala, perdida: "¡Qué sofoco!". Un gamberro: "¿Quién se viene a tomar un vino?".

Las nueve.

Se han levantado dos muchachos para ir a aporrear a su vez el piano a ambos lados de Carlos Santos. "¡Qué vandalismo!", oigo decir. El pianista, es conveniente aclararlo, no improvisa nada. La pieza de Steve Reich es así, una pieza sin fin, aunque estaba previsto que se terminara con tiempo suficiente para que el pianista francés pudiera interpretar la Sequenza IV y ambos pianistas el concierto a cuatro manos, estreno en España, de Luis de Pablo.

Mi - Fa sostenido - Si - Do sostenido...

Por fin, a la hora y tres cuartos, es decir, hacia las nueve y cuarto, se levanta un joven con barbita. Cruza la sala a grandes pasos en dirección al piano y cierra violentamente la tapa. Así termina el concierto. Un coro de contestatarios grita: "¡Bis, Bis!". Los cámaras "underground" filman la confusión de la sala. Luis de Pablo, descompuesto, en el pasillo de los camerinos, se encara con Carlos Santos, le afea la conducta. El Movil II del reputado compositor español se queda sin estrenar. El crítico Fernández Cid murmura: "Intolerable, intolerable". Entran los contestatarios musicales madrileños a felicitar al intérprete terrorista de Castellón. El pianista francés, blanco y espiritual, dice que no se marcha sin tocar la Sequenza. Luis de Pablo sale al escenario y pide al público que se quede un rato más. La pieza de música concreta suena a Chopin después de la Piano-Phase para un atentado, que golpeó los oídos de los asistentes durante casi dos horas en el salón de actos del Instituto Francés de Madrid:

Mi - Fa sostenido - Si - Do sostenido - Re - Fa sostenido...

.

JO VULL SER FAMÓS (fragment) - Carles Capdevila

.

PER QUÈ VOLS SER FAMÓS

Per tenir el privilegi de ser important als ulls de gent que no t'importa en absolut.
Per tenir l'oportunitat de ser conegut per la gent sense el càstig d'haver-los de conèixer a ells.
Perquè la fama és fàcil de tenir però difícil de merèixer, i tenir una cosa que no mereixes també té el seu mèrit.
Perquè la teva mare no et pugui retreure que fa dies que no sap res de tu.
Perquè la fama no només et pot portar a l'èxit sense ser res: també et pot ajudar a viure sense fer res.
Per no haver de perdre el temps pensant si les teves amistats són interessades: ho són.
Per poder al·legar que et critiquen per enveja, encara que t'ho mereixis.
Per poder cobrar, en lloc de pagar, les fotos de batejos, bodes i comunions, i no haver de patir si et descuides la càmera a les vacances, ni haver de portar els rodets a revelar.
Perquè el banc et concedeixi un crèdit amb les millors condicions amb l'únic aval de la teva cara.
Per tenir sempre algú que t'espera a l'aeroport amb els flaixos oberts.
Perquè el metge no et tingui tres hores a la sala d'espera, fullejant revistes on probablement hi surts.
Perquè, si la parella t'enganya, puguis al·legar que no són banyes: és un muntatge de la premsa. I si et deixa, no ets un desgraciat: tens una exclusiva.
Per formar part d'una elit social que admet entre els seus membres il·lustres una colla de psicòpates, assassins en sèrie i terroristes mundials. O sigui, que, per dolent que siguis, mai seràs el pitjor.

PER QUÈ NO VOLS SER FAMÓS

Perquè, sent realista: com menys gent et conegui, menys gent t'odiarà.
Perquè l'ascens a la fama és tan absurd com l'alpinisme: et deixes la pell per pujar a fer-te una foto que, mentre tu baixes, tothom ja haurà oblidat.
Perquè el famós té el cicle vital d'un xiclet: primer t'endolça, després et comença a embafar, i quan ja no fa bombolles nité gust, l'has d'escopir.
Perquè "reconeixement massiu" sona molt bonic, però significa que et reconeixeran massa.
Perquè la tele engreixa, i l'obsessió per aprimar-se mata.
Perquè ser famós obre moltes portes, però també les de casa teva, perquè l'envaeixin els paparazzi.
Per no haver de retrobar el pesat de la classe, i menys en un programa de tele on ensenyarà fotos ridícules i explicarà anècdotes inventades de quan éreu petits.
Perquè l'èxit només dispara les ires i les enveges dels altres, i si no t'ho creus pregunta-ho al fracassat que tens davant del mirall.
Perquè tothom demana que li agraeixis el que ha fet per ajudar-te a tenir èxit, i en canvi ningú reclama crèdit per haver-te ajudat a fracassar.
Perquè com més avall estiguis, més suau serà la caiguda.
Perquè a la immortalitat no s'hi arriba a través de la fama, s'hi arriba no morint-se.

PERÒ POC

Vull que la gent s'alegri de veure'm, de trobar-me, de coneixe'm. Vull que m'estimin, que m'adorin. Vull la meva cara a les carpetes, als pòsters, a la portada de les revistes. Vull que les meves entrevistes donin punxes d'audiència. Vull que desitgin amb passió el meu autògraf, la meva samarreta. Vull trobar sempre taula als restaurants. Vull lligar més fàcilment. Vull vendre com xurros llibres i discos i vídeos i perfums i tot el que porti el meu nom. Vull fer-me ric.
Vull que visquin per mi.

Però no vull que m'incordiïn, quan em trobin. No vull que m'odiïn ni em facin caure del pedestal. No vull que m'avorreixin de tant veure'm a la carpeta, a la paret, a les portades. No vull que les meves entrevistes punxin. No vull que m'arrenquin la samarreta en un atac d'histèria. No vull haver-me de fer la foto amb l'amo del restaurant. No vull que m'assetgin. No vull ser una fàbrica de xurros que porten el meu nom. No vull que em desitgin només perquè sóc ric.
Vull que em deixin viure.

Sí, jo vull ser famós, però poc.
O, millor: vull ser el màxim de famós, però amb el mínim de problemes.
Ei, si pot ser.
.

RAYUELA (cap.68) - Julio Cortázar

.

Apenas él le amalaba el noema, a ella se le agolpaba el clémiso y caían en hidromurias, en salvajes ambonios, en sustalos exasperantes. Cada vez que él procuraba relamar las incopelusas, se enredaba en un grimado quejumbroso y tenía que envulsionarse de cara al nóvalo, sintiendo cómo poco a poco las arnillas se espejunaban, se iban apeltronando, reduplimiendo, hasta quedar tendido como el trimalciato de ergomanina al que se le han dejado caer unas fílulas de cariaconcia. Y sin embargo era apenas el principio, porque en un momento dado ella se tordulaba los hurgalios, consintiendo en que él aproximara suavemente sus orfelunios. Apenas se entreplumaban, algo como un ulucordio los encrestoriaba, los extrayuxtaba y paramovía, de pronto era el clinón, la esterfurosa convulcante de las mátricas, la jadehollante embocapluvia del orgumio, los esproemios del merpasmo en una sobrehumítica agopausa. ¡Evohé! ¡Evohé! Volposados en la cresta del murelio, se sentían balparamar, perlinos y márulos. Temblaba el troc, se vencían las marioplumas, y todo se resolviraba en un profundo pínice, en niolamas de argutendidas gasas, en carinias casi crueles que los ordopenaban hasta el límite de las gunfias.
.

CATECISMO DO LABREGO - Fr.Marcos D'A Portela (1888)

.

- ¿Eres labriego?
- Sí, pol-a miña disgracia.
- ¿Qué quiere decir labriego?
- Home acabadiño de traballos... que traballa moito e come pouco, que á semellanza d'os burros d'arriero que levan o viño e beben agua.
- ¿Cuáles son vuestros enemigos?
- A maores d'o mundo, d'o demo e d'a carne, como teñen todal'as xentes temos un fato deles; nove ministros en Madril, o Delegado D'a Facenda n'a provincia, o Adeministrador d'a Subalterna, o Alcalde, os concexales, o Secretario n-o Concello, o cacique d'a parroquia.
- ¿Y puede algo el trabajo contra ellos?
- Non padre... porque... o traballo non rende para contentalos.
- ¿Qué es fe?
- Creer o que non vimos.
- ¿Visteis las monedas de cinco pesos?
- Non, padre.
- ¿Y los billetes de banco de cien pesetas?
- Non, padre.
- ¿Y creéis en ellos?
- O qu'é creer, creemos.
- ¿Qué pedís vosotros?
- Nosoutros pidimos o reino de Dios porque o d'este mundo anda en maus de catro galafates.
- ¿Los campesinos perdonan a sus deudores para que Dios les perdone sus deudas?
- Os nosos deudores ben perdoados están porque ninguen nos debe nin un chavo.
- ¿De qué sirve el Bautismo?
- Pra nos facer cristianos anque logo nos traten como mouros...
- ¿Para qué sirve la Penitencia?
- Pra purgar os pecados alleos, que os nosos ben purgadol-os temos co-a vida arrastradiña que levamos.
- ¿Para qué sirve el Orden?
- Pra que algúrs fillos de labregos cheguen a ser xente.
- ¿Y el Matrimonio?
- Pra nada bó, señor. Cando uno no ten pan que meter n-a boca, acurreselle levar pr'a casa unha muller que lle axude a pasar fame.
- ¿Cuáles son las Bienaventuranzas?
- As benventuranzas son oito: 1.- Benaventurados os probes, porque serán tratados como bestas d'arrieiro. 2.- Benaventurados os mansos, porque tod'o mundo mallará n-eles. 3.- Benaventurados os que choran, porque mamarán. 4.- Benaventurados os que teñen fame e sede d'a xusticia, porque os fartarán de presidio. 5.- Benaventurados os misericordiosos, porque os amolarán canto poidan. 6.- Benaventurados os limpos de corazón, porque tamén estarán limpos de faltriqueira. 7.- Benaventurados os pacíficos, porque todos lles farán a guerra. 8.- Benaventurados os que padecen persecución pol-a xusticia, porque ademais de ir a cadea, pagarán as costas.
.

LA LLIÇÓ (fragment) - Eugéne Ionesco

.

(...)

PROFESSOR - Arimetitzem,doncs, una mica.

DEIXEBLA - Sí, i de ben bona gana, senyor.

P. - No li sabrà geu de dir-me...?

D. - De cap manera, senyor, som-hi!

P. - Quants fan un i un?

D. - Un i un fan dos.

P. - (meravellat del saber de la deixebla) Oh, molt bé, molt bé. Em sembla que està molt avançada en els estudis. Obtindrà fàcilment el doctorat total, senyoreta.

D. - N'estic molt contenta, i encara més perquè és vostè qui ho diu.

P. - Anem més enllà: quants fan dos i un?

D. - Tres.

P. - I tres i un?

D. - Quatre.

P. - I quatre i un?

D. - Cinc.

P. - I cinc i un?

D. - Sis.

P. - I sis i un?

D. - Set.

P. - I set i un?

D. - Vuit.

P. - I set i un?

D. - Vuit... bis.

P. - Molt bona resposta! Set i un?

D. - Vuit tris.

P. - Perfecte, excel·lent!... Set i un?

D. - Vuit quatrís.

P. - Magnífic. És magnífica vostè, exquisida... La felicito calorosament, senyoreta. I ja no val la pena que continuem. Per la suma és magistral, vostè. A veure ara el restar. Digui'm només, si no està esgotada, quants queden de quatre si en traiem tres?

D. - De quatre trets tres quants queden?... De quatre trets tres quants queden?

P. - Sí. Vull dir, treieu-ne tres de quatre.

D. - En queden set.

P. - Perdoni'm que l'hagi de contradir. Si de quatre en treiem tres no en queden pas set... Ara ja no es tracta de sumar sinó de restar.

D. - (s'esforça en comprendre) Sí, sí...

P. - Quatre menys tres, fan...? Quants fan? Quants?

D. - Quatre?

P. - No, senyoreta! no és pas això.

D. - Doncs, tres.

P. - Tampoc, senyoreta... Perdó, però ho haig de dir... perdoni'm.

D. - Quatre menys tres?... Quatre menys tres?... No fan pas deu?
P. - Oh, certament, no, senyoreta. Però no es tracta pas d'endevinar. Cal raonar! Mirem de deduir-ho entre tots dos. Vol comptar, si li plau?
D. - Sí, senyor. Un, dos...mmm...
P. - Però, vostè sap comptar bé... Fins a quant sap comptar?
D. - Puc comptar... fins a l'infinit.
P. - Això no és possible, senyoreta.
D. - Doncs, aleshores posem que puc comptar fins a setze.
P. - N'hi ha prou. Cal saber-se limitar. Compti, doncs, si li plau, li prego.
D. - Un, dos, tres... després del dos vé el tres i el quatre...
P. - Pari, pari, senyoreta... Quin número és més gros, el tres o el quate?
D. - El tres o el quatre?... Quin és el més gros del tres i el quatre?... En quin sentit?
P. - Hi ha números més petits i d'altres més grossos. En els números més grossos hi ha més unitats que en els petits...
D. - ... que en els petits números?
P. - Sempre que els petits no tinguin les unitats més petites. Si són totes petites pot ser que hi hagi més unitats en els números petits que en els grossos... si es tracta d'altres unitats...
D. - En aquest cas, els petits números poden ser més grossos que els números grossos?
P. - Deixem-ho estar això! ens portaria massa lluny. Sàpiga només, que no hi ha només números sols, sinó que hi ha també grups, que hi ha piles de coses... piles de coses, com les prunes, els vagons, les oques, les mongetes, etc. Suposem, simplement, per facilitar el nostre treball, que només tenim números iguals: els més grossos seran els que tinguin més unitats iguals.
D. - Aquell que en tingui més, serà el més gros? Ah! Ja ho entenc, senyor; vostè identifica la quantitat amb la qualitat.
P. - Tot això és massa teòric, senyoreta, massa teòric. No s'hi amoïni amb això. Agafem el nostre exemple i raonem sobre aquest cas precís; deixem per més tard les conclusions generals. Tenim el número quatre i el número tres amb, cadascún, un número sempre igual d'unitats. Quin número serà el més gros, el número més gros, o el número més petit?
D. - Dispensi'm, senyor, però què entén pel número més gros? És el que és menys petit que l'altre?
P. - Això mateix, senyoreta, perfecte. M'ha comprès molt bé.
D. - Així, doncs, és el quatre.
P. - Què és el quatre? Més gros o més petit que el tres?
D. - Més petit... No, més gros!
P. - Excel·lent resposta. Quantes unitats hiha de tres a quatre, o de quatre a tres, si s'ho estima més?
D. - No hi ha pas unitats, senyor, entre tres i quatre. El quatre vé de seguida després del tres; entre tres i quatre no hi ha res!
P. - M'he fet entendre malament, és culpa meva, no he estat prou clar.
D. - No, senyor, la culpa és meva.
P. - Miri: aquí té tres cerilles. I, encara, aquí una altra que, tot plegat, fan quatre. Jo en trec una, quantes en queden?
D. - Cinc. Si tres i una fan quatre, quatre i una fan cinc.
P. - No és pas així, no és pas així. Vostè sempre té tendència a sumar, però també cal restar. No cal pas solament integrar, sinó que també cal desintegrar. La vida és això, la filosofia i la ciència són això, el progrés i la civilització són això...
D. - Sí, senyor.

(...)
P. - Escolti'm, senyoreta: si no arriba a comprendre profundament aquests principis, aquests arquetipus aritmètics, no arribarà mai a fer correctament un treball de politècnica... I, encara menys no es podrà encarregar d'un curs a l'Escola Politècnica... ni a la maternal superior. Reconec que no és pas fàcil, que és una cosa molt, molt abstracta... evidentment... però, com podria arribar, abans d'haver aprofundit bé en els elements primers, a calcular mentalment quants fan -naturalment aquesta és la menor de les coses per a un enginyer mitjà- quants fan, dic, per exemple, tres bil·lions, set-cents cinquanta mil·lions, vuit-cents noranta vuit mil, dos-cents cinquanta ú, multiplicat per cinc bil·lions, cen seixanta dos mil·lions, tres-cents tres mil, cinc-cents vuit...
D. - (ràpidament) Doncs fan dinou quintil·lions, tres-cents noranta quadril·lions, dos tril·lions, vuit-cents quaranta quatre bil·lions, dos-cents dionu mil·lions, cent seixanta quatre mil, cinc-cents vuit...
P. - (sorprès) No, em penso que no. Aixòha de fer dinou quintil·lions, tres-cents noranta quadril·lions, dos tril·lions, vuit-cents quaranta bil·lions, dos-cents dinou mil·lions, cent seixanta mil, cinc-cents nou...
D. - No, cinc-cents vuit...
P. - (cada vegada més sorprés) Sí... té raó... el producte... és ben bé... (embarbussat, diu inintel·ligiblement:) ... quintil·lions, quadril·lions, tril·lions, bil·lions, mil·lions... cent seixanta quatre mil, cinc-cents ... vuit... Però, com ho sap vostè, si no sap els principis del raonament aritmètic?
D. - És molt senzill. No podent-me refiar del meu raonament, m'he après de memòria tots els resultats possibles de totes les multiplicacions.
P. - Això és molt fort! (...)

(...)
.