dilluns, 8 de març del 2010

LA CODORNIZ y su leyenda - Pgarcia

.
(...)
En medio de la extraordinaria popularidad alcanzada por la revista, comenzó a forjarse la leyenda: la leyenda de sus números sorprendentes y las portadas cáusticas, en las que se atribuían a La Codorniz ocurrencias que nunca tuvo; portadas que nunca existieron y que no obstante la gente juraba haber visto con sus propios ojos, pese a los permanentes desmentidos de su redacción. Intento inútil. Las leyendas sobreviven a la razón.

De un modo somero este es el mentís a la leyenda de las portadas fabulescas de La Codorniz:

1) La portada del túnel: Se asegura que La Codorniz editó un número en cuya portada se veía la entrada de un túnel, por el que se disponía a penetrar una locomotora. Todas las páginas interiores estaban en negro, como si fuese la oscuridad del túnel. Y como contraportada, el tren saliendo del túnel. Ese número nunca existió.

2) La portada del Fresco-de-Galicia: Otro dibujo que la gente asegura haber visto: Un parte meteorológico en el que en destacado recuadro podía leerse: "Reina un fresco general procedente de Galicia", en clara alusión al general Franco, por entonces Jefe de Estado. Esa portada nunca apareció.

3) La portada del Huevo-de-Colón: Más célebre que las anteriores, si cabe es, en el falso recuerdo popular, aquella que dicen que presentaba a toda página un gran huevo de gallina, con este rótulo: "El huevo de Colón". Y luego, más abajo, en letra pequeña: "La semana que viene publicaremos el otro". Un nuevo caso de atribución imaginativa. Esa portada tampoco existió.

4) La portada del Se-la-tirará: Otro chiste que más de uno y más de dos, más de tres y más de cuatro, juran haber visto con sus ojitos que se ha de comer la tierra: un dibujo con un novio abrazando apasionadamente a su pareja. Un árbol con un pajarito. Un niño con una piedra en la mano a punto de arrojarla al pájaro. Y este pie de chiste: ¿Se la tirará o no se la tirará? Cuarta portada que jamás existió.

5)Las de la Vespa y el Título Invertido: También la vox populi hablaba de la referida a la "moto verde" del "Marqués de Villavespa", sobre la exclusiva importación de don Cristóbal Martínez Bordiú, yerno de Franco, de los "scooters" italianos; y en segundo lugar, de aquella que cuando a Francis, el hijo varón de los marqueses de Villaverde, le cambiaron el orden de los apellidos llamándolo Franco Martínez en vez de Martínez Franco, la mancheta de La Codorniz apareció como "Codorniz La". Ni la una ni la otra existieron.

6) La de Bombín-es-a-bombón: De todas las portadas-bulo, seguramente la más famosa fue la del enunciado de: "Bombín es a bombón, como cojín es a equis. Y nos importan tres equis que nos cierren la edición". A tal punto tuvo fuerza este camelo que dejaba en pésimo lugar a los que afirmaban poseer el número en cuestión, que La Golondriz encargó a su dibujante Eduardo realizarla. Y así se publicó en febrero de 1991, y luego se repitió en el nº71, en 1997, incluida como suplemento en el diario Ya. En consecuéncia, tampoco esa portada existió en La Codorniz. Aunque sí en La Golondriz, para escarnio de unos e información de todos.
.

dissabte, 6 de març del 2010

Festival revival dels 70



Ahir, en Tibau ens convocava a fer entre tots un revival musical dels 70'.
Com que no sabia per quina cançó decidir-me, finalment opto per dues:

La primera és "Down on the corner" dels Creedence Clearwater Revival. No entra a la dècada dels 70' pels pèls, ja que és del 1969, però crec que s'adiu perfectament a l'estil de música que relacionem amb aquella època, i és una cançó que sempre m'ha donat molt bon rotllo.





La segona és "Sultans of Swing", dels Dire Straits, que és del 1978, o sigui de quan jo tenia tan sols cinc anyets. Tot i això és sens dubte una de les meves cançons preferides.
Aquí en una actuació del mateix 78 amb la formació original dels Straits:



... i aquí en una actuació del 85, amb la banda ampliada, i amb gairebé set minuts instrumentals finals, amb un excel·lent diàleg entre la guitarra de Mark Knopfler i el saxo de Chris White:

dilluns, 22 de febrer del 2010

CONVERSIÓ I MORT D'EN QUIM FEDERAL - Salvador Espriu



Avui fa 25 anys que ens va deixar Salvador Espriu, una de les principal figures de la literatura catalana. Des del bloc Antaviana es va fer una crida a la catosfera per fer un homenatge al poeta de Sinera, al qual s'hi han sumat més de 300 blogs.
Aquest és el granet de sorra de Coca de recapte, el conte "Conversió i mort d'en Quim Federal" inclòs en el llibre "Ariadna al laberint grotesc"(1935).



En Quim Federal, estès damunt la màrfega rebregada, endevina que li arriba l'ocana que no té retorn i ho comunica a la Rossenda, dreta i despentinada al seu davant. El diàleg s'allargassa a crits en el desordre de l'alcova.

-Ai que em moro, Rossenda !

-Ta mare!

-Et dic que em moro, reina, que no em tocaran les mateixes de demà.

-No m'espantis, que estic delicada i el sotrac no em convé.

-La dinyo.

-Assassí !

-Aquesta sí que no la conto.

-Pero què et passa, Federal? Que va pel ram del negre, aquest paraulejar, o és gresca?

-T'ho juro, Rossenda, em veuràs fer el sardina a les meves altures, cinquanta-tres d'encara no fets.

-Estafes el compte a la fe, descregut, rondes la multiplicació del deu per sis, ganàpia, prou que ho sé. Mestra, jo, amb tants anys d'arrossegar aquella inexperiència amb en Pinxo Arruga, malaguanyada.

- No és l'hora de treure un càlcul fi, Rossenda. Allà va que trona i res no varia si són tres de més o tres de menys. La qüestió, que m'arriba l'instant del catacrec. Ai, Rossenda, el ventre !

- Aguanta ferm, Quim, almenys fins que una servidora et faci una tisana. Que no diguéssim que, perquè no et sóc massa res, no vares anar a can Pistraus amb tots els ets i uts.

-No te'n riguis, Rossenda, que va de valent.

-Assassí, que estic sola amb tu i m'arribaràs a treure de polleguera. On et fa mal?

-Aquí, Rossenda, al ventre, ja t'ho he dit. No em remenis, que els esperits no estan per estovar el matalàs.

-Ai, Jesús, la paraulada va de veritat, ara ho conec. Quim, procura, a la darrera, esbufegar a dret en la sort d'aquesta venturadeta que t'ha sacrificat anys i panys i una carn de poc rebrec. No et diré que l'estrenessis, però sí que vares actuar de setè. Honradesa, Quim, considera que em deixes molt plorosa i poc vídua. I si arreglàvem els paperots de la convivència ? Un escrúpol de mà alçada i tot va millor.

-Ai que em moro!

-Apa, Quim, dóna'm el gust de poder-me disfressar de dol legítim.

-Rossenda.

-Què?

-Es diu "que mana".

-Què mana.

-Clou de continent la mui i recorda que tractes en Quim Federal.

-Ai, mare, que una faci d'escarràs, total per ensenyar a les acaballes les vergonyes pels carrers! Egoista, lladre! Malaguanyada de mi!

-No em vinguis amb més brocs. Prou, fes el que vulguis mentre callis, bruixa.

-Així, és de consciència. Aniré a avisar mossèn Apagallums.

La Rossenda surt, i el Federal es rebolca pel llit, en el pròleg de les acaballes.



En sortir, la Rossenda topava en Ventura el sagristà, el qual l'obligà a recular i pel camí l’assabentava de la momentània absència de mossèn Apagallums: mentre torna, ell prepararia la lamineta del Federal. En entrar tots dos a l'alcova, aquesta va ser la salutació del sagristà:

-Pax tecum!

-Fora, fora escarabats, jo sóc federal,de tota la vida.

-Jo no sóc un escarabat. És possible que no em reconeguis, passo de llarg per la teva memòria? Quimet, que n'estàs, d'atrapat!

-Ah, ets en Ventura. Sagristà o no, noi, xoca-la. Encantat de reveure't, sí senyor, els amics són els amics.

En Ventura, restablerta la vella amistat, assenyala la Rossenda :

-Que t'és concubina, diguem la suposició?

-Tècnicament sí.

-Uix, desconsiderats, quines vardes! Jo sóc una dona decent.

-Afluixa i para, calma, noia, que no cin- gles i entrelluques que són brívies? Aquí senzillament em preguntaven si te m'aproximaves de senyora.

-Ah, la malpensada, perdoneu-me. Aquesta m'és la creu de no haver anat mai a costura.

-Així m'agrada, que no us baralléssiu, sobretot. Ara feia mesos que no t'havia vist, Quim, però avui el cor em deia de venir, i aquí em tens. I tu què, conseqüent encara amb el teu credo?

-Sí, com sempre, ja ho saps, paiet: morta la cuca, llibertat i tapa't.

-Prou que em necessites, blasfem, ja ho ensumava. Pels senyals, ja et veig convertit d'un moment a l'altre en calcomania, i tan damnat, de cap al considerable sofre del benguistanó. Penedeix-te, que encara hi ets a temps.

-Això sí que és un sermó cristià. Si a una no li costés tant, deixaria escapar un rajolinet. I no et commou, herètic, fill d'un dimoni? Au, prepara't amb el sagristà, perquè quan arribi mossèn Apagallums ens executi el sagrat de la unió, amb una benedicció d'una gran eficàcia, així ho espero, pero ràpida i de deu rals, que l'empalmes i jo no hi vull despendre més enllà de mig crespó.

-Malvats, coaccioneu la consciència lliure, deixeu-me esterrejar en pau.

-Tanoca, amb ben poca cosa quedaries bé.

-De tot el meu record i del teu, Ventura, que no crec en res. Tu et vas mofar, en canvi, de la causa.

-Em tocaven i m'estovaven l'entranya, i em vaig salvar. Si ara prepares l'esbandida, també ho aconseguiràs, ho picaràs a temps.

-Ventura, ets el meu amic, però si m'empipes t'etzibaré a pastar fang.

-Encomana't a Déu, tanoca.

-Me'n faig l'estella, però no crec en res.

-Aquest home és poc espanyol. Fill, bon germà, penedeix-te.

-Geni i figura. No he vist ni mai no he filustrat cap filagarsa d'Andebel, com vols que hi cregui? Em mantinc ferm. Amb una condigna mesura de canguis, però ferm.

La boca del Federal s'omple de bromera. Les siluetes de la Rossenda i el sagristà es reflectien, aterrides i allargassades, a les parets de l'alcova en penombra.



Pam, pam, pam: uns quants trucs a la porta. La Rossenda va a obrir, i ara entrava en Pancraç, l'ataconador de la mateixa escala.

-Amb permís. La dona em deia suara que no estem potser prou bonets.

-Ai, Pancraç; ataconador, a les acaballes!

-A les acaballes i rèprobe, l'home vol tufejar.

-Ai, Jesús, Maria i Josep!

La pietosa exclamació fa néixer de sobte una idea en el magí d'en Ventura. Preguntava a l'ataconador:

-Que tens principis?

-Home!

-De primera. Se m'ha acudit un pas de seriosa comèdia per convertir el Federal. Que te'm disfressaries de delegat Patopí? Jo t'invoco i tu apareixes per la finestra. Et fa, per una orquidueta?

La Rossenda ajuda :

-Au, sí, compare ataconador, que mos- sèn Apagallums el trobi a punt, quan arribi. I feu-me també el favor d'enviar una canalleta de les vostres a la rectoria. Si mossèn Apagallums ja hi és, que s'afanyi.

En Pancraç, un bon jan, concedia:

-Bé, sigui, avui no puc tampoc anar a la taverna, que és el primer de maig. Torno de seguida.

Quan sortia, el Federal preguntava:

-Què deia, en Pancraç?

-Res, que sap una untura i l'ha anada a buscar.

-Ai, ai que em moro!

-Tanoca, converteix-te i fes neteja.

-No em vinguis amb més bestieses, sa- gristà, frena la barrila.

-Anem a pams, Federal, que és el meu deure. Ara mateix ens afirmaves que no havies clissat mai una trista filagarsa d'Andebel. Si la guipaves, o encara que no fos més que la d'un modest representant, hi creuries?

-Manú, si fos de veritat, ben de veritat, tant diràs!

En Ventura s'agenollava aleshores de cara a la finestra:

-Et prego, doncs, Patopí, de considerar el meu honor i el pòndol d'aquesta colomassa d'ortxieta en greu perill. Mostra el teu poder a l'empedreït i fes-me quedar bé, en trametre'ns sense dilació el teu autèntic prestigi per darrera de la balconada.

-Ai, ai, no em facis riure, que em moro!

La Rossenda xisclava:

-Riure? Mi-te’l.

El balcó s'obre amb terrabastall. Esclat de llum. La vera efígie de Patopí, retallada a la finestra. El missatger beneïa:

-Salut.

En Quim Federal tenia por i s'escridas-sava:

-Tremolo, hi veig, crec, em vull reconciliar!

-Espera mossèn Apagallums, tanoca, que no tinc cap potestat.

-En deu tenir aquest sant del xaró, vull que la reconciliació sigui ben pública. Ai, pecador, federal, del morro fort: impenitent, quantes ofenses! I no sé si tindré temps d'escorcollar-me a fons i d'abocar-Ies totes, sobretot una, Patopí: fa més de trenta anys que mantinc rossecs de conferències amb la pròpia de l'ataconador de baix.

Un gran trasbals. Patopí renegava:

-Òndia, i per sentir-me dir això m'heu disfressat de Patopí?

Al llit, les últimes i oportunes sotragades del moribund. Tots hi corrien. En Ventura observa el Federal, li acluca els ulls i comunicava després a la Rossenda :

-Tinc el sentiment de dir-te, Senda, que Déu hi ha pogut més que nosaltres.

Planys de la Rossenda:

-Ai, i mossèn Apagallums sense haver vingut! Ai, que serà de mi, pobreta? Reina, sola, amb dol i no en toco res!

-Tranquil.litza't, que encara fas prou goig. Vols venir amb mi, mig de sagristana, mig del que sigui?

La Rossenda s'asserenava de cop sobte i acceptava els tractes:

-Ai, que ten'estic d'agraïda!

S'abrasaven, i ara s'esbadellava el plant de l'ataconador:

-Ai, pobre, pobre de mi! Trenta anys de nogués que m'endinyava el Federal, i jo que vivia tan feliç, sense sospitar-ho!

El sagristà i la Rossenda el consolaven:

-Els roms sempre són els darrers a caure-hi, ja se sap, i d'altra banda has fet una obra de misericòrdia.

En Pancrac; concedia:

-Això sí.

Aquest va ser el profund comentari final d'en Ventura:

-Una luctuosa escena, ai las! No som ningú.

En Pancraç remugava:

-Trenta anys! El que és aquella es recordarà en endavant de les eines d’un pegot, ho juro.

I es disposava a franquejar la porta. Caritatiu i sorneguer, en Ventura li desitja:

-Compte a no xocar ara, esborneiat, amb la llinda, que al damunt no se t'escarxés la trontollada txitxé.

L'ataconador ja havia après a bramular amb forja i abandonava amb dignitat i sense més dany l'habitacle. Ja soIs, en Ventura i la Rossenda es posaven a vestir el muló, i la faula popular i edificant acaba aquí.
.

dilluns, 15 de febrer del 2010

DICCIONARI CATALÀ DE FALSES ETIMOLOGIES (recull) - Josep M.Espinàs

.
ABDOMEN . Del prefix llatí ab-, "allunyament", i dominus, "senyor". Part del cos allunyada del domini espiritual, per tal com conté l'aparell reproductor, l'excretor i una gran part del digestiu.

ABSOLUTISME . Derivat d'absolució. Sistema polític en què el governant es considera absolt de qualsevol error o crim perquè no té limitacions de tipus jurídic en l'exercici del seu poder.

AGREDIR . Prové de "dir (un mot) agre". Posteriorment s'amplià el concepte de l'agressió verbal a l'agressió física, d'acord amb la norma catalana: tal dit tal fet.

ANALFABET . D'analfavet. Equivalència catalana -amb el pudor típic de la nostra llengua- de la més descarada i menys eufònica expressió castellana popular "tonto del culo". Per unió d'anal i favet, diminutiu de "fava", "fleuma".

CALÉ . Genuí català, no argòtic. De caler, "caldre". "Calé" és "allò que cal tenir".

CATIFA . Prové de la forma prefixada cat-, del grec katà ="sota", i tifa ="excrement, cagarada". Catifa és el lloc sota del qual s'amaga la merda.

CELEBRITAT . De cel i ebri="embriac", celebritat és l'"embriaguesa celestial", la "borratxera de la glòria".

CERÀMIQUES . Allò que en el futur, per la seva fragilitat, serà miques.

COMEDIANT . Prové de commediant, algú que actua "com a mediant" o mitjancer, essent el comediant el "mediador" o "intèrpret" entre l'autor i el públic.

COMPANY . Creació lingüística popular. Tenir un "company" és encaixar amb algú altre, tan feliçment "com pany en clau".

CORBATA . Per la seva disposició sobre el pit, és la bata del cor.

DIAMANT . Del grec dia="a través" i amant. Diamant és allò que s'obté a través de l'amant.

DIFAMAR . Grafia correcta: difemar. Prové de di="dues vegades, repetit", i femar, cobrir algú repetidament de fems.

INGENU . Prové d'enginy i de nu. Ingenu="enginy nu", desproveït de malícia.

JOIELL . De jo i ell, allò que uneix els amants. El fet que existeixi "joiell" i no "joiella" demostra el punt de vista femení del "joiell".

JUGANER . Prové de joc i ganer (de "gana"): qui té ganes de joc.

JURAMENT . En les nostres institucions medievals, quan es demanava declaració pública a un cavaller, un noble o un clergue, el notari major preguntava: "Jura vostra mercè?". L'interrogat responia: Jura!, i el notari tancava el tràmit: Amén!="així sia", que es compleixi, doncs, el que ha afirmat. Aquest repetit "jura-amén" com a fórmula identificà històricament l'acció.

LITERAT . Prové de litos="pedra", forma prefixada lit-, i errat. "Literrat" és l'escriptor que, pensant que fa una obra d'art comprensible, fabrica erròniament "pedres", el llibre anomenat vugarment un "maó" o un "totxo".

MALACOSTUMAR . Prové de malacos-, forma prefixada del grec, que significa "tou". "Malacostumar"=acostumar a ésser tou, a una vida blana, a comportar-se tovament des del punt de vista físic o psíquic.

MEGALOMANIA . Mot compost de mega="gran", gal·lo="francès" i mania. "Megalomania" és la característica "mania francesa de grandeses".

NATURISTA . Prové de Mallorca. A la forastera se l'anomenava Na Turista, i aquest mot, "Na Turista", s'aplicà a la primera dona estrangera que es despullava per prendre el sol balear. D'aquí s'ha estés a tothom qui practica el costum de vida i terapèutica naturals: sol, aire, etc.

NIMI . Insignificant, negligible. Abreujament de l'expressió popular "ni m'hi va, ni m'hi ve", que apliquem a allò que no ens afecta o no té importància per nosaltres.

NOVICI . De no (negatiu) i vici. Efectivament, s'exigeix a un novici que no en tingui cap.

OSTEOPATIA . Malaltia òssia. Compost d'os, teo="déu" i patia="dolors". Significa l'os que fa un mal de cal Déu.

PAPAGAI . Au psitaciforme, que rep aquest nom perquè hi era molt afeccionat un Papa homosexual que per discreció no anomenarem.

PARIR . Masclisme. Hauria d'ésser marir.

PASTERADA . Combinació, preparació, etc., no reeixida. Prové de pasta i errar. És una "pasta- errada".

PIXADOR . Urinari, orinador públic. Del català pi i de l'anglès shadow="ombra, protecció". Abans que no es construïssin urinaris públics, o quan no n'hi ha a prop, la solució tradicional i encara vigent és el pishadow=pixar a l'ombra d'un pi, o protegit/dissimulat per un pi.

PUZZLE . No és pas un anglicisme, com repeteixen tots els diccionaris i enciclopèdies. Prové del verb català posar. N'hi ha prou que hom demani a un anglès de pronunciar "puzzle" i es descobrirà que pronuncia prou correctament posa'l! El sentit és clar. Cada fragment d'aquest joc ha d'ésser posat en el seu lloc corresponent.

RAJOLÍ . Del català raig i del francès joli="bonic,festiu". Raig petit, bonic i alegre, especialment en una font.

RANCORÓS . Prové de ranc="cama esguerrada" o "moure's defectuosament". Ranc-corós és qui té el "cor ranc", i rancúnia un sentiment ranc, o sigui esguerrat, un sentiment que es desplaça defectuosament.

REMORDIMENT . Prové de remor="soroll confús", de i ment. Remordement és el "soroll confús de la ment", allò que interfereix en el mecanisme del cervell quan hom està neguitós en sentir-se culpable d'una acció tinguda per dolenta.

RUMBA . De rhum (grafia originària de "rom") i el verb anar: Rhum va! Amb aquesta expressió hom s'animava a les Antilles a iniciar el ball, i cal tenir en compte l'estret lligam que hi ha en aquelles terres entre la dansa i el rom.

SENDERI . Judici, seny, discerniment. Prové de sender=camí estret per als vianants. Qui té senderi és qui va pel sender i no se'n surt tot i l'estretor.

SEXAGENARI . Prové de sexe i gener. Un "sexe-a-genari" és la persona que comença a tenir el "sexe al gener", és a dir, en fase de refredament.

SÍNIA . Màquina de treure aigua. El mot prové del típic pessimisme del pagès: si n'hi ha, "si-ni-a".

SOTS- . S'aplica a "sots-director", "sots-inspectos", etc. Del francès sot="neci", el qui no és prou llest per a ésser director, inspector, etc.

TALIÓ . Pena que consisteix a fer sofrir a algú un dany igual al que ha causat. Prové de tal jo (fonèticament: "tal-iò"), és a dir, "tu patiràs tal com jo he patit".

TROPICAL . Del francès trop="massa" i cald ("càlid"). Massa càlid.

VALOR . Qualitat que fa que una persona o cosa sigui preuada. De l'expressió val or.
.

dilluns, 1 de febrer del 2010

CUENTOS DE GARIBAY (S.XVI)

.
Un enfermo hizo llamar un médico, y mostrándole la orina, vio que era de sangre, y preguntóle: -¿Coméis bien? -Sí, señor. -Dormís bien? -Sí, señor. Díjole el médico: -Pues yo os daré con que se os quite todo eso.

Diéronle a un hombre una pedrada en un ojo que se lo echaron fuera. Preguntó al cirujano que se lo estaba curando: -Señor,¿perderé el ojo? Respondióle el cirujano: -No, que yo lo tengo en la mano.

Un padre tenía un hijo necio, y quiriéndole desposar, encomendóle mucho que no hablase, porque no entendiesen que era necio. Y estando todos asentados a la mesa, los parientes de la novia dijeron que parecía el desposado necio, como no lo veían hablar; y oyéndolo el desposado, dijo a su padre: -Señor, bien puedo ya hablar, que me han conoscido.

Enterraban una muger muy gorda. Dijo un caballero que había de menester la tierra mostaza para comella.

Un padre reñía a su hijo porque no se levantaba de mañana, y dábale por ejemplo que uno se había levantado de mañana y se había hallado una bolsa con muchos dineros. Respondió el hijo: -Más había madrugado el que los perdió.

Decía un gentil hombre a una señora: -Beso pies y manos de Vm. Y ella le dijo: -¿Por qué os olvidáis, señor, otra estación que está en medio?

Convidando a uno cenar, pusiéronle rábanos al principio de la cena. El cual dijo: -En mi tierra, a la postre ponen esta fruta. Respondió el que le convidó: -Y aquí también.
.

diumenge, 17 de gener del 2010

FESTES POPULARS - Francesc Orteu




Avui finalitza l'Any Amades, amb un acte conjunt que es celebra a les places majors de moltes poblacions catalanes. Justament he programat aquesta nota, perquè en el moment de publicar-se jo seré al centre de Sabadell fent ballar l'Antonot, el Drac de la ciutat.

En Víctor Pámies va fer una crida per tal de convertir la Catosfera en la Plaça Major del nostre folklore i cultura popular, i publicar un escrit dedicat a l'Amades avui diumenge a les 12h. S'hi han sumat una bona pila de blogs.

He triat un conjunt de festes populars que crec que Joan Amades no va incloure en el seu Costumari. Es tracta d'uns textos d'en Francesc Orteu que foren guions pel programa-concurs de Catalunya Radio "Pasta Gansa", presentat per Mikimoto.



Una de les festes més populars del costumari català és la festa de la matança del porc. Aquesta tradició presenta una variació interessant en la localitat muntanyenca d'Amposta, on abans de matar el porc l'emboliquen en paper de plata i el tanquen dins d'una garita de la caserna de la guàrdia civil, mentre la canalla crida: "Nou, vuit, set, sis, cinc..." per tal de fer creure a l'animal que és un astronauta de la missió Apol·lo. Llavors l'alcalde encén uns matolls i tothom sacseja la garita fins que el porc comença a flotar perquè creu que ha arribat a la zona d'ingravidesa. Quan l'animal és a deu metres d'alçada i descobreix que tot és una burla, cau a terra i queda fet una cansalada.

Al poble muntanyenc de Vilaplana se celebra des de fa segles la festa del ciclomotor. La diada comença ben de matí, quan els joves fadrins es lleven i mengen el tradicional estofat de matolls i closca d'ou, després es tapen els ulls amb draps i intenten arribar fins l'ermita amb els ciclomotors carregats amb les noies fadrines. Tots els que cauen barranc avall són estomacats pels habitants del poble, i els ciclomotors s'incineren sense contemplacions, mentre que els que arriben a l'ermita són rebuts per les àvies amb exhibicions de break-dance, i els ciclomotors són rentats amb aigua beneïda i lubrificats amb oli multigrau verge d'oliva.

El dia de Sant Xavier Raspallador se celebra a la vila de Planoles l'ancestral festa de la descargolada. A primera hora del matí, es reuneixen a la plaça de l'ajuntament tots els vilatans armats amb tornavisos de diferents mides i després d'escoltar la benedicció del bisbe de la Campsa arrenquen a córrer per tal de descargolar tants cargols com sigui possible. Els únics cargols que no es poden tocar són els de la torre d'alta tensió i els de la via del tren. Al vespre es compten tots els cargols, i qui n'hagi trobat més té dret a vendre'ls a les ferreries de la comarca.

Cada segon diumenge d'agost se celebra a Molins de Rei la festa del Monarca Feliç, que commemora la visita que l'Alfons Tretze va fer a la vila disfressat de rotlle de primavera. La festa del Monarca Feliç comença de bon matí quan l'alcalde arria la bandera constitucional del balcó de l'ajuntament i, després de doblegar-la ben bé, se la menja amb salsa curri. Més tard, es transporta en comitiva l'alcalde fins al dispensari, on hom l'instrueix en tota mena d'exercicis pre-natals. Cap al vespre, si l'alcalde encara no ha infantat, és costum practicar-li una cesària, i un cop recuperada la bandera constitucional, es col·loca amb tota solemnitat al balcó de l'estació de la Renfe.

Una de les festes populars més peculiars de les terres de ponent se celebra a la vila de les Borges Blanques cada segon diumenge de quan plou. Es coneix com la festa de la tieta submarinista i aplega totes les tietes de la comarca, que es reuneixen a primera hora del matí en un revolt del canal d'Urgell, on, segons la tradició, el camarada Durruti va fer llençar la seva tieta soltera per motius d'estratègia militar. La festa consisteix a fer que les tietes se submergeixin a les aigües marronoses i parlin entre elles en francès per tal de fer veure que són el comandant Cousteau.

Cada sisè dimarts de novembre se celebra davant la petroleoquímica de Tarragona la festa del bomber bromista, que reuneix tots els aspirants que no han pogut superar les proves d'ingrés al cos per motius psiquiàtrics. Els qui s'hi apleguen, s'omplen les butxaques de brases i piules, i arrenquen a córrer en direcció al dipòsit de combustible. Quan algun dels malalts mentals arriba dalt d'un dels dipòsits sense provocar cap explosió, tots els altres piquen amb el cap contra les canonades i intenten fer sonar la tonada de la Balanguera.

Cada primer diumenge de març, diada de Santa Maria Montserrat, patrona dels programadors en llenguatge Cobol, se celebra a Monistrol l'aplec de la sardinada de mig quilo. A primera hora del matí arriben a la vila camions carregats amb màquines d'asfaltar i ciutadans negres d'ascendència aragonesa disposats a pavimentar les terres de conreu per tal que hi puguin circular millor els tractors. Les pubilles els reben amb els braços oberts i les robes xopes de carajillo d'anís, cosa que encoratja els homes. Al capvespre, després d'una dura jornada de feina, els negres aragonesos canten nadales dalt del campanar de Monistrol mentre les pubilles utilitzen delicats mocadors brodats per a netejar el quitrà de les màquines d'asfaltar.
.

dilluns, 4 de gener del 2010

VERDAGUER CONTRA PITARRA - Lo Gaiter del Besós

.
Publicat a l'AHIR, suplement satíric del diari AVUI, dimarts 15/12/87.


PITARRA
Lo que parla el poble parlo,
i tal com parlo ho escric,
i no faig cas del nyic-nyic
dels gramàtics, i quan garlo
no m'estic de dir plumero,
dic campanar, vós cloquer,
gotera per degoter,
vós capell i jo sombrero.

MOSSÈN CINTO
Mes aurelles a l'ensems heu percutides,
haveu eneriçada ma barretina
amb les fiblades de vostra boca eixides.
Oh la llengua de mos pares llemosina,
vull sadollar-me amb ton dring amorosívol
fins aconhortar lo meu cor pagesívol.

PITARRA
Ei, alto, pareu el carro!
A què ve, mossèn, l'enfado?
Vostè no perdi cuidado,
que la llengua porta marro.
Amb lo què dieu reparo
que voleu encotillar-la;
lo català que ara es parla
an a mi no em sona raro.
De quin modo us heu posat!,
si lo que escriu la plumilla
de la vostra camarilla
no ho entén, vamos, ni el gat.

MOSSÈN CINTO
Calze de fel, esfereïdor cilici,
calvari espaventable, traïdorenc glavi.
Verinosa llengua? Verinós suplici
que mon cor esberla perquè l'urc s'esbravi:
Catalunya sempre, sempre!! Mai Pitarra!
Fendiu son pit bord amb vostra simitarra!

PITARRA
Allavors, voleu combat?
Pues s'ha acabat tanta guassa.
Nanos, porteu la corassa,
que és l'hora de la veritat.

MOSSÈN CINTO
Dels almogàvers batega la sang vera,
só més jai, nogensmenys occir-vos espero.

PITARRA
Re no sou vós, embustero,
jo sí que sóc una fiera.
.