DEDICATORIAS (recull) - José Luis Coll

.
A DON JUAN CARLOS I y a doña Sofía después.

A FRANCISCO FRANCO que en paz descansemos.

A MANOLO SANTANA que se propuso triunfar y triunfó por pelotas.

A JULIO IGLESIAS que canta muy bien, según dicen los sordos.

A MARI SANTPERE que como actriz y cómica es genial, pero como ingeniero de caminos, una puta mierda.

A ANTONIO GALA una de las mejores plumas que tenemos.

A BIGOTE ARROCET que podía haber sido un genio en cualquier otra faceta.

AL MUSEO DEL PRADO con mi deseo de que sea trasladado al extranjero, para que lo visiten los españoles.

AL SUICIDIO Y AL MATRIMONIO dos cosas que sólo se deben hacer una vez en la vida, y por ese orden.

A LA RENFE que no es que tenga defectos. Es que no tiene virtudes.

AL TRAVESTI un señor que está cojonuda.

AL POLÍTICO deseándole una pronta recuperación.

A LA VIUDA mi más sentido pésame.

AL VIUDO mi más sincera enhorabuena.

A DON QUIJOTE cuyo escudero era más Sancho que largo.

AL SUICIDA que no es más que un impaciente.

AL LADRÓN que bastante desgracia tiene.

AL FINANCIERO que bastante desgracia tenemos.

AL DINERO que sólo sirve para todo.

AL POBRE que no sabe lo que se pierde.

AL RICO que no sabe lo que se pierde el pobre.

A LA PALOMA DE LA PAZ a ver cuándo da la cara.

A EINSTEIN uno de los hombres más importantes de la ciencia, relativamente.

AL INDIO AMERICANO que tan egoístamente quería quedarse con todo lo que era suyo.

A LA BÍBLIA un libro que ha servido para que juren sobre él quienes no lo ha leído.

A WALT DISNEY que hizo su fortuna abusando de los menores.

A DARWIN que creo que se quedó corto.

A CAMILO SESTO que cuando uno lo oye cantar no tiene por menos que exclamar ¡pero qué Sesto!

A LA VENUS DE MILO que tampoco es manca.

AL MASTURBADOR que si un día le cortan las manos es como si se quedara viudo.

AL ASESINATO que no és más que una exagerada falta de educación.

A LA PENA DE MUERTE una pena de pena.

AL GALLO que mucho presumir y luego cualquier gallina tiene más huevos que él.

A LA MIERDA que cada día cuesta más dinero producirla.

AL SUPERSTICIOSO que no, pero por si acaso.

A LOS REYES CATÓLICOS de quienes se dice que uno de los dos era muy guarra.

Y A DIOS que ustedes lo pasen bien.
.

PROFECÍA DE EVANGELISTA (S.XV)

.

El primero día de enero que vendrá será primero día del año, que todo el mundo no lo estorbará, si con tiempo no se remedia. Este día amanecerá al alba.
Y tañerse han todas las campanas del mundo en tirándolas de las sogas, y harán tan grande estruendo, que no habrá cabeza de hombre sin su colodrillo.
Vendrá una niebla tan grande y tan oscura que cubrirá el cielo, y no habrá hombre, por ciego que sea, que vea las estrellas a medio día.
Levantarse ha un torbellino tan grande que levantará las pajas del suelo: las gentes se meterán en sus casas, por no estar en la calle: esa noche dormirán todos lo ojos cerrados, por miedo del polvo. Lloverá tanta de agua, que mojará el suelo y matará el polvo sin confisión.
Cantarán los gallos a oscuras de noche que no se vean unos a otros. Y otro día madrugarán las gallinas, rabiando de hambre, a escarbar en los muladares ajenos.
Luego habrán relámpagos y truenos, que no habrá hombre nacido que quede por nacer. Luego hará un terremoto tan espantable, que los muertos no osarán resucitar de miedo; los corazones estarán todos en los cuerpos, que no osarán asomar; los puerros y los ajos meterán las cabezas so tierra, y no osarán salir hasta que salgan canos; el azafrán y zanahorias y membrillos se tornarán amarillos de miedo.
Las mujeres serán todas hembras; los mudos se mirarán unos a otros callando, que no habrá sordo que los oiga. El fuego se tornará caliente, que llegando las estopas, se encenderán; la tierra se calentará tanto del gran sol, que los ahorcados no osarán llegar los pies al suelo.
Las piedras se tornarán todas duras como cantos; los caminos estarán tendidos por el suelo; los ríos correrán con ayuso; la mar se tornará toda agua, de manera que echando en ella una piedra y aún dos, no pararán hasta el suelo. Las montañas serán más altas que los llanos, de guisa que más se cansarán cien hombres por una montaña arriba, que no uno cabalgando por el llano. Todas las alimañas no tendrán más sentido que las bestias, todas llenas de pelos; las aves llenas de plumas; las golondrinas todas de una color, que no se conocerán la una de la otra; a los mochuelos se les tornarán las cabezas de hechura de cebollas, con dos cuentas de ámbar en la cara.
(...)
.

GRANS ESPERANCES (fragment) - Charles Dickens (traducció de Josep Carner)

.

Pip, el protagonista del llibre, assisteix a una mediocre i accidentada representació de "Hamlet", protagonitzada per un vell conegut seu, els senyor Wopsle.


En la nostra arribada a Dinamarca, vam trobar el rei i la reina d'aquell país encimbellats en dues poltrones, damunt d'una taula de cuina, amb Cort oberta. Tota l'aristocràcia danesa els feia de seguici, i constava d'un noble minyó amb botes de pell d'isard d'un avantpassat gegantí, un venerable Par de cara xarona que semblava haver ressuscitat entre gent morta de poc ha, i la cavalleria danesa amb una pinta al cabell i mitges de seda blanca, i oferint, tot plegat, un aspecte femení. El meu talentós compatrici restava ombrívolament a part, i jo hauria ben desitjat que els seus rulls i el seu front haguessin estat més probables.
A mesura que l'acció es va anar descabdellant, traspuntaren diverses menudes curioses circumstàncies. Semblava que el rei difunt d'aquell país no solament havia estat perjudicat de la tos cap al temps de la seva mort, sinó que se l'havia emportada a la tomba i l'havia tornada a traginar enfora d'ella. La fantasma reial, demés, duia un manuscrit de l'altre món al voltant del seu bastó de comandament, i hauríeu dit que de temps en temps s'hi referia, però amb un posat d'angúnia i una tendència a perdre el punt que més aviat retreien la vida mortal. Fou això, al meu parer, el que induí el públic a aconsellar a l'Ombra: -Gireu full!-, recomanació que ella es va prendre molt malament. Calia també reparar en aquell esperit majestuós que, tot i que sempre apareixia amb un aire d'haver estat absent per molt de temps i caminant amb immensa distància, no venia, perceptiblement, sinó d'una paret ben pròxima. Això feia que l'esglai que inspirava fos acollit amb irritació. La Reina de Dinamarca, dama ben revinguda, per bé que històricament imaginada amb un cor de bronze i una voluntat de ferro, lluïa, en opinió del públic, massa quantitat de llauna, perquè el seu mentó era fermat a la seva diadema per una ampla faixa d'aquell metall (com si tingués un mal de queixal tot sumptuós), i en duia un cinyell i dos grans braçals, de manera que l'anomenaven obertament "l'olla amb els clemàstecs". (...) Finalment, Ofèlia era víctima d'una tal lenta i harmoniosa follia, que quan, al seu temps es va haver llevat la seva eixarpa de mussolina, i l'hagué ben plegada i colgada, un home tot botós que feia estona que refredava el nas impacient contra una barra de ferro a la primera fila del públic, rondinà: -Ara que han ficat la criatura al llit, que ens portin el sopar!-. Cosa que, pel cap baix, era una sortida de to.
Sobre el meu infortunat compatrici s'acumulaven tots aquells incidents amb l'efecte més joguinós. Cada vegada que aquell Príncep indecís havia de fer una pregunta o bé manifestava un dubte, podia comptar amb l'ajut del públic. Per exeple: en preguntar ell si hi havia més noblesa d'ànim a sofrir, alguns bruelaren que sí i d'altres que no, i alguns, decantant-se a totes dues opinions, van dir: -Feu-ho a parells o senars!- i començà una veritable sessió controversial. Quan preguntà per què gent com ell havien d'arrossegar-se entre terra i cel, l'hi encoratjaren amb cridòria de: -Molt bé! Aquests són!-. (...) Quan va agafar la xeremia -molt semblant a una flauteta negra que adés havien fet sonat a l'orquestra i li havien lliurat per la porta-, li demanaren unànimement que hi toqués el Rule Britannia. Quan recomanà a qui sonava que no ho fes d'aquella manera, l'home reganyós va fer: -I vós tampoc: sou ben pitjor que no pas ell!-. I em dol d'afegir que el senyor Wopsle fou saludat amb riallades en cada una d'aquestes ocasions.
Però les seves proves més àrdues foren al cementiri, el qual tenia un cert aire de selva verge, amb una mena de safaretget eclesiàstic a l'una banda i una barrera de petatge a l'altra. Havent els espectadors destriat el senyor Wopsle que, tot embolcallat amb un mantell negre, passava la barrera, van avisar amicalment l'enterramorts: -Ei.Ara ve el de les pompes fúnebres a veure com ho teniu-. Em penso que, en un país constitucional, tothom reconeixerà que el senyor Wopsle en cap manera no podia retornar el crani, després de filosofar-hi, sense desempolsar-se els dits amb un tovalló blanc que es va treure de la pitrera; però àdhuc aquesta acció innocent i indispensable va haver de tenir aquest comentari: -Cambrer!-. L'arribada del cadàver a enterrar (dins una caixa negra, buida, amb la tapadora cap per avall) fou el senyal per a una joia unànime, que accentuà en gran manera el descobriment, entre els portants, d'un individu perfectament inconegut. Aquella joia acompanyà el senyor Wopsle durant la seva lluita amb Laertes entre el caire de l'orquestra i el de la tomba, sense que minvés gota fins que va haver estimbat el rei de la taula de cuina i va haver mort, a poques polzades, de les garretes en amunt.
(...)
.

LA CODORNIZ y su leyenda - Pgarcia

.

(...)
En medio de la extraordinaria popularidad alcanzada por la revista, comenzó a forjarse la leyenda: la leyenda de sus números sorprendentes y las portadas cáusticas, en las que se atribuían a La Codorniz ocurrencias que nunca tuvo; portadas que nunca existieron y que no obstante la gente juraba haber visto con sus propios ojos, pese a los permanentes desmentidos de su redacción. Intento inútil. Las leyendas sobreviven a la razón.

De un modo somero este es el mentís a la leyenda de las portadas fabulescas de La Codorniz:

1) La portada del túnel: Se asegura que La Codorniz editó un número en cuya portada se veía la entrada de un túnel, por el que se disponía a penetrar una locomotora. Todas las páginas interiores estaban en negro, como si fuese la oscuridad del túnel. Y como contraportada, el tren saliendo del túnel. Ese número nunca existió.

2) La portada del Fresco-de-Galicia: Otro dibujo que la gente asegura haber visto: Un parte meteorológico en el que en destacado recuadro podía leerse: "Reina un fresco general procedente de Galicia", en clara alusión al general Franco, por entonces Jefe de Estado. Esa portada nunca apareció.

3) La portada del Huevo-de-Colón: Más célebre que las anteriores, si cabe es, en el falso recuerdo popular, aquella que dicen que presentaba a toda página un gran huevo de gallina, con este rótulo: "El huevo de Colón". Y luego, más abajo, en letra pequeña: "La semana que viene publicaremos el otro". Un nuevo caso de atribución imaginativa. Esa portada tampoco existió.

4) La portada del Se-la-tirará: Otro chiste que más de uno y más de dos, más de tres y más de cuatro, juran haber visto con sus ojitos que se ha de comer la tierra: un dibujo con un novio abrazando apasionadamente a su pareja. Un árbol con un pajarito. Un niño con una piedra en la mano a punto de arrojarla al pájaro. Y este pie de chiste: ¿Se la tirará o no se la tirará? Cuarta portada que jamás existió.

5)Las de la Vespa y el Título Invertido: También la vox populi hablaba de la referida a la "moto verde" del "Marqués de Villavespa", sobre la exclusiva importación de don Cristóbal Martínez Bordiú, yerno de Franco, de los "scooters" italianos; y en segundo lugar, de aquella que cuando a Francis, el hijo varón de los marqueses de Villaverde, le cambiaron el orden de los apellidos llamándolo Franco Martínez en vez de Martínez Franco, la mancheta de La Codorniz apareció como "Codorniz La". Ni la una ni la otra existieron.

6) La de Bombín-es-a-bombón: De todas las portadas-bulo, seguramente la más famosa fue la del enunciado de: "Bombín es a bombón, como cojín es a equis. Y nos importan tres equis que nos cierren la edición". A tal punto tuvo fuerza este camelo que dejaba en pésimo lugar a los que afirmaban poseer el número en cuestión, que La Golondriz encargó a su dibujante Eduardo realizarla. Y así se publicó en febrero de 1991, y luego se repitió en el nº71, en 1997, incluida como suplemento en el diario Ya. En consecuéncia, tampoco esa portada existió en La Codorniz. Aunque sí en La Golondriz, para escarnio de unos e información de todos.
.

Festival revival dels 70

Ahir, en Tibau ens convocava a fer entre tots un revival musical dels 70'.
Com que no sabia per quina cançó decidir-me, finalment opto per dues:

La primera és "Down on the corner" dels Creedence Clearwater Revival. No entra a la dècada dels 70' pels pèls, ja que és del 1969, però crec que s'adiu perfectament a l'estil de música que relacionem amb aquella època, i és una cançó que sempre m'ha donat molt bon rotllo.





La segona és "Sultans of Swing", dels Dire Straits, que és del 1978, o sigui de quan jo tenia tan sols cinc anyets. Tot i això és sens dubte una de les meves cançons preferides.
Aquí en una actuació del mateix 78 amb la formació original dels Straits:



... i aquí en una actuació del 85, amb la banda ampliada, i amb gairebé set minuts instrumentals finals, amb un excel·lent diàleg entre la guitarra de Mark Knopfler i el saxo de Chris White:

CONVERSIÓ I MORT D'EN QUIM FEDERAL - Salvador Espriu

Avui fa 25 anys que ens va deixar Salvador Espriu, una de les principal figures de la literatura catalana. Des del bloc Antaviana es va fer una crida a la catosfera per fer un homenatge al poeta de Sinera, al qual s'hi han sumat més de 300 blogs.
Aquest és el granet de sorra de Coca de recapte, el conte "Conversió i mort d'en Quim Federal" inclòs en el llibre "Ariadna al laberint grotesc"(1935).



En Quim Federal, estès damunt la màrfega rebregada, endevina que li arriba l'ocana que no té retorn i ho comunica a la Rossenda, dreta i despentinada al seu davant. El diàleg s'allargassa a crits en el desordre de l'alcova.

-Ai que em moro, Rossenda !

-Ta mare!

-Et dic que em moro, reina, que no em tocaran les mateixes de demà.

-No m'espantis, que estic delicada i el sotrac no em convé.

-La dinyo.

-Assassí !

-Aquesta sí que no la conto.

-Pero què et passa, Federal? Que va pel ram del negre, aquest paraulejar, o és gresca?

-T'ho juro, Rossenda, em veuràs fer el sardina a les meves altures, cinquanta-tres d'encara no fets.

-Estafes el compte a la fe, descregut, rondes la multiplicació del deu per sis, ganàpia, prou que ho sé. Mestra, jo, amb tants anys d'arrossegar aquella inexperiència amb en Pinxo Arruga, malaguanyada.

- No és l'hora de treure un càlcul fi, Rossenda. Allà va que trona i res no varia si són tres de més o tres de menys. La qüestió, que m'arriba l'instant del catacrec. Ai, Rossenda, el ventre !

- Aguanta ferm, Quim, almenys fins que una servidora et faci una tisana. Que no diguéssim que, perquè no et sóc massa res, no vares anar a can Pistraus amb tots els ets i uts.

-No te'n riguis, Rossenda, que va de valent.

-Assassí, que estic sola amb tu i m'arribaràs a treure de polleguera. On et fa mal?

-Aquí, Rossenda, al ventre, ja t'ho he dit. No em remenis, que els esperits no estan per estovar el matalàs.

-Ai, Jesús, la paraulada va de veritat, ara ho conec. Quim, procura, a la darrera, esbufegar a dret en la sort d'aquesta venturadeta que t'ha sacrificat anys i panys i una carn de poc rebrec. No et diré que l'estrenessis, però sí que vares actuar de setè. Honradesa, Quim, considera que em deixes molt plorosa i poc vídua. I si arreglàvem els paperots de la convivència ? Un escrúpol de mà alçada i tot va millor.

-Ai que em moro!

-Apa, Quim, dóna'm el gust de poder-me disfressar de dol legítim.

-Rossenda.

-Què?

-Es diu "que mana".

-Què mana.

-Clou de continent la mui i recorda que tractes en Quim Federal.

-Ai, mare, que una faci d'escarràs, total per ensenyar a les acaballes les vergonyes pels carrers! Egoista, lladre! Malaguanyada de mi!

-No em vinguis amb més brocs. Prou, fes el que vulguis mentre callis, bruixa.

-Així, és de consciència. Aniré a avisar mossèn Apagallums.

La Rossenda surt, i el Federal es rebolca pel llit, en el pròleg de les acaballes.



En sortir, la Rossenda topava en Ventura el sagristà, el qual l'obligà a recular i pel camí l’assabentava de la momentània absència de mossèn Apagallums: mentre torna, ell prepararia la lamineta del Federal. En entrar tots dos a l'alcova, aquesta va ser la salutació del sagristà:

-Pax tecum!

-Fora, fora escarabats, jo sóc federal,de tota la vida.

-Jo no sóc un escarabat. És possible que no em reconeguis, passo de llarg per la teva memòria? Quimet, que n'estàs, d'atrapat!

-Ah, ets en Ventura. Sagristà o no, noi, xoca-la. Encantat de reveure't, sí senyor, els amics són els amics.

En Ventura, restablerta la vella amistat, assenyala la Rossenda :

-Que t'és concubina, diguem la suposició?

-Tècnicament sí.

-Uix, desconsiderats, quines vardes! Jo sóc una dona decent.

-Afluixa i para, calma, noia, que no cin- gles i entrelluques que són brívies? Aquí senzillament em preguntaven si te m'aproximaves de senyora.

-Ah, la malpensada, perdoneu-me. Aquesta m'és la creu de no haver anat mai a costura.

-Així m'agrada, que no us baralléssiu, sobretot. Ara feia mesos que no t'havia vist, Quim, però avui el cor em deia de venir, i aquí em tens. I tu què, conseqüent encara amb el teu credo?

-Sí, com sempre, ja ho saps, paiet: morta la cuca, llibertat i tapa't.

-Prou que em necessites, blasfem, ja ho ensumava. Pels senyals, ja et veig convertit d'un moment a l'altre en calcomania, i tan damnat, de cap al considerable sofre del benguistanó. Penedeix-te, que encara hi ets a temps.

-Això sí que és un sermó cristià. Si a una no li costés tant, deixaria escapar un rajolinet. I no et commou, herètic, fill d'un dimoni? Au, prepara't amb el sagristà, perquè quan arribi mossèn Apagallums ens executi el sagrat de la unió, amb una benedicció d'una gran eficàcia, així ho espero, pero ràpida i de deu rals, que l'empalmes i jo no hi vull despendre més enllà de mig crespó.

-Malvats, coaccioneu la consciència lliure, deixeu-me esterrejar en pau.

-Tanoca, amb ben poca cosa quedaries bé.

-De tot el meu record i del teu, Ventura, que no crec en res. Tu et vas mofar, en canvi, de la causa.

-Em tocaven i m'estovaven l'entranya, i em vaig salvar. Si ara prepares l'esbandida, també ho aconseguiràs, ho picaràs a temps.

-Ventura, ets el meu amic, però si m'empipes t'etzibaré a pastar fang.

-Encomana't a Déu, tanoca.

-Me'n faig l'estella, però no crec en res.

-Aquest home és poc espanyol. Fill, bon germà, penedeix-te.

-Geni i figura. No he vist ni mai no he filustrat cap filagarsa d'Andebel, com vols que hi cregui? Em mantinc ferm. Amb una condigna mesura de canguis, però ferm.

La boca del Federal s'omple de bromera. Les siluetes de la Rossenda i el sagristà es reflectien, aterrides i allargassades, a les parets de l'alcova en penombra.



Pam, pam, pam: uns quants trucs a la porta. La Rossenda va a obrir, i ara entrava en Pancraç, l'ataconador de la mateixa escala.

-Amb permís. La dona em deia suara que no estem potser prou bonets.

-Ai, Pancraç; ataconador, a les acaballes!

-A les acaballes i rèprobe, l'home vol tufejar.

-Ai, Jesús, Maria i Josep!

La pietosa exclamació fa néixer de sobte una idea en el magí d'en Ventura. Preguntava a l'ataconador:

-Que tens principis?

-Home!

-De primera. Se m'ha acudit un pas de seriosa comèdia per convertir el Federal. Que te'm disfressaries de delegat Patopí? Jo t'invoco i tu apareixes per la finestra. Et fa, per una orquidueta?

La Rossenda ajuda :

-Au, sí, compare ataconador, que mos- sèn Apagallums el trobi a punt, quan arribi. I feu-me també el favor d'enviar una canalleta de les vostres a la rectoria. Si mossèn Apagallums ja hi és, que s'afanyi.

En Pancraç, un bon jan, concedia:

-Bé, sigui, avui no puc tampoc anar a la taverna, que és el primer de maig. Torno de seguida.

Quan sortia, el Federal preguntava:

-Què deia, en Pancraç?

-Res, que sap una untura i l'ha anada a buscar.

-Ai, ai que em moro!

-Tanoca, converteix-te i fes neteja.

-No em vinguis amb més bestieses, sa- gristà, frena la barrila.

-Anem a pams, Federal, que és el meu deure. Ara mateix ens afirmaves que no havies clissat mai una trista filagarsa d'Andebel. Si la guipaves, o encara que no fos més que la d'un modest representant, hi creuries?

-Manú, si fos de veritat, ben de veritat, tant diràs!

En Ventura s'agenollava aleshores de cara a la finestra:

-Et prego, doncs, Patopí, de considerar el meu honor i el pòndol d'aquesta colomassa d'ortxieta en greu perill. Mostra el teu poder a l'empedreït i fes-me quedar bé, en trametre'ns sense dilació el teu autèntic prestigi per darrera de la balconada.

-Ai, ai, no em facis riure, que em moro!

La Rossenda xisclava:

-Riure? Mi-te’l.

El balcó s'obre amb terrabastall. Esclat de llum. La vera efígie de Patopí, retallada a la finestra. El missatger beneïa:

-Salut.

En Quim Federal tenia por i s'escridas-sava:

-Tremolo, hi veig, crec, em vull reconciliar!

-Espera mossèn Apagallums, tanoca, que no tinc cap potestat.

-En deu tenir aquest sant del xaró, vull que la reconciliació sigui ben pública. Ai, pecador, federal, del morro fort: impenitent, quantes ofenses! I no sé si tindré temps d'escorcollar-me a fons i d'abocar-Ies totes, sobretot una, Patopí: fa més de trenta anys que mantinc rossecs de conferències amb la pròpia de l'ataconador de baix.

Un gran trasbals. Patopí renegava:

-Òndia, i per sentir-me dir això m'heu disfressat de Patopí?

Al llit, les últimes i oportunes sotragades del moribund. Tots hi corrien. En Ventura observa el Federal, li acluca els ulls i comunicava després a la Rossenda :

-Tinc el sentiment de dir-te, Senda, que Déu hi ha pogut més que nosaltres.

Planys de la Rossenda:

-Ai, i mossèn Apagallums sense haver vingut! Ai, que serà de mi, pobreta? Reina, sola, amb dol i no en toco res!

-Tranquil.litza't, que encara fas prou goig. Vols venir amb mi, mig de sagristana, mig del que sigui?

La Rossenda s'asserenava de cop sobte i acceptava els tractes:

-Ai, que ten'estic d'agraïda!

S'abrasaven, i ara s'esbadellava el plant de l'ataconador:

-Ai, pobre, pobre de mi! Trenta anys de nogués que m'endinyava el Federal, i jo que vivia tan feliç, sense sospitar-ho!

El sagristà i la Rossenda el consolaven:

-Els roms sempre són els darrers a caure-hi, ja se sap, i d'altra banda has fet una obra de misericòrdia.

En Pancrac; concedia:

-Això sí.

Aquest va ser el profund comentari final d'en Ventura:

-Una luctuosa escena, ai las! No som ningú.

En Pancraç remugava:

-Trenta anys! El que és aquella es recordarà en endavant de les eines d’un pegot, ho juro.

I es disposava a franquejar la porta. Caritatiu i sorneguer, en Ventura li desitja:

-Compte a no xocar ara, esborneiat, amb la llinda, que al damunt no se t'escarxés la trontollada txitxé.

L'ataconador ja havia après a bramular amb forja i abandonava amb dignitat i sense més dany l'habitacle. Ja soIs, en Ventura i la Rossenda es posaven a vestir el muló, i la faula popular i edificant acaba aquí.
.

DICCIONARI CATALÀ DE FALSES ETIMOLOGIES (recull) - Josep M.Espinàs

.
ABDOMEN . Del prefix llatí ab-, "allunyament", i dominus, "senyor". Part del cos allunyada del domini espiritual, per tal com conté l'aparell reproductor, l'excretor i una gran part del digestiu.

ABSOLUTISME . Derivat d'absolució. Sistema polític en què el governant es considera absolt de qualsevol error o crim perquè no té limitacions de tipus jurídic en l'exercici del seu poder.

AGREDIR . Prové de "dir (un mot) agre". Posteriorment s'amplià el concepte de l'agressió verbal a l'agressió física, d'acord amb la norma catalana: tal dit tal fet.

ANALFABET . D'analfavet. Equivalència catalana -amb el pudor típic de la nostra llengua- de la més descarada i menys eufònica expressió castellana popular "tonto del culo". Per unió d'anal i favet, diminutiu de "fava", "fleuma".

CALÉ . Genuí català, no argòtic. De caler, "caldre". "Calé" és "allò que cal tenir".

CATIFA . Prové de la forma prefixada cat-, del grec katà ="sota", i tifa ="excrement, cagarada". Catifa és el lloc sota del qual s'amaga la merda.

CELEBRITAT . De cel i ebri="embriac", celebritat és l'"embriaguesa celestial", la "borratxera de la glòria".

CERÀMIQUES . Allò que en el futur, per la seva fragilitat, serà miques.

COMEDIANT . Prové de commediant, algú que actua "com a mediant" o mitjancer, essent el comediant el "mediador" o "intèrpret" entre l'autor i el públic.

COMPANY . Creació lingüística popular. Tenir un "company" és encaixar amb algú altre, tan feliçment "com pany en clau".

CORBATA . Per la seva disposició sobre el pit, és la bata del cor.

DIAMANT . Del grec dia="a través" i amant. Diamant és allò que s'obté a través de l'amant.

DIFAMAR . Grafia correcta: difemar. Prové de di="dues vegades, repetit", i femar, cobrir algú repetidament de fems.

INGENU . Prové d'enginy i de nu. Ingenu="enginy nu", desproveït de malícia.

JOIELL . De jo i ell, allò que uneix els amants. El fet que existeixi "joiell" i no "joiella" demostra el punt de vista femení del "joiell".

JUGANER . Prové de joc i ganer (de "gana"): qui té ganes de joc.

JURAMENT . En les nostres institucions medievals, quan es demanava declaració pública a un cavaller, un noble o un clergue, el notari major preguntava: "Jura vostra mercè?". L'interrogat responia: Jura!, i el notari tancava el tràmit: Amén!="així sia", que es compleixi, doncs, el que ha afirmat. Aquest repetit "jura-amén" com a fórmula identificà històricament l'acció.

LITERAT . Prové de litos="pedra", forma prefixada lit-, i errat. "Literrat" és l'escriptor que, pensant que fa una obra d'art comprensible, fabrica erròniament "pedres", el llibre anomenat vugarment un "maó" o un "totxo".

MALACOSTUMAR . Prové de malacos-, forma prefixada del grec, que significa "tou". "Malacostumar"=acostumar a ésser tou, a una vida blana, a comportar-se tovament des del punt de vista físic o psíquic.

MEGALOMANIA . Mot compost de mega="gran", gal·lo="francès" i mania. "Megalomania" és la característica "mania francesa de grandeses".

NATURISTA . Prové de Mallorca. A la forastera se l'anomenava Na Turista, i aquest mot, "Na Turista", s'aplicà a la primera dona estrangera que es despullava per prendre el sol balear. D'aquí s'ha estés a tothom qui practica el costum de vida i terapèutica naturals: sol, aire, etc.

NIMI . Insignificant, negligible. Abreujament de l'expressió popular "ni m'hi va, ni m'hi ve", que apliquem a allò que no ens afecta o no té importància per nosaltres.

NOVICI . De no (negatiu) i vici. Efectivament, s'exigeix a un novici que no en tingui cap.

OSTEOPATIA . Malaltia òssia. Compost d'os, teo="déu" i patia="dolors". Significa l'os que fa un mal de cal Déu.

PAPAGAI . Au psitaciforme, que rep aquest nom perquè hi era molt afeccionat un Papa homosexual que per discreció no anomenarem.

PARIR . Masclisme. Hauria d'ésser marir.

PASTERADA . Combinació, preparació, etc., no reeixida. Prové de pasta i errar. És una "pasta- errada".

PIXADOR . Urinari, orinador públic. Del català pi i de l'anglès shadow="ombra, protecció". Abans que no es construïssin urinaris públics, o quan no n'hi ha a prop, la solució tradicional i encara vigent és el pishadow=pixar a l'ombra d'un pi, o protegit/dissimulat per un pi.

PUZZLE . No és pas un anglicisme, com repeteixen tots els diccionaris i enciclopèdies. Prové del verb català posar. N'hi ha prou que hom demani a un anglès de pronunciar "puzzle" i es descobrirà que pronuncia prou correctament posa'l! El sentit és clar. Cada fragment d'aquest joc ha d'ésser posat en el seu lloc corresponent.

RAJOLÍ . Del català raig i del francès joli="bonic,festiu". Raig petit, bonic i alegre, especialment en una font.

RANCORÓS . Prové de ranc="cama esguerrada" o "moure's defectuosament". Ranc-corós és qui té el "cor ranc", i rancúnia un sentiment ranc, o sigui esguerrat, un sentiment que es desplaça defectuosament.

REMORDIMENT . Prové de remor="soroll confús", de i ment. Remordement és el "soroll confús de la ment", allò que interfereix en el mecanisme del cervell quan hom està neguitós en sentir-se culpable d'una acció tinguda per dolenta.

RUMBA . De rhum (grafia originària de "rom") i el verb anar: Rhum va! Amb aquesta expressió hom s'animava a les Antilles a iniciar el ball, i cal tenir en compte l'estret lligam que hi ha en aquelles terres entre la dansa i el rom.

SENDERI . Judici, seny, discerniment. Prové de sender=camí estret per als vianants. Qui té senderi és qui va pel sender i no se'n surt tot i l'estretor.

SEXAGENARI . Prové de sexe i gener. Un "sexe-a-genari" és la persona que comença a tenir el "sexe al gener", és a dir, en fase de refredament.

SÍNIA . Màquina de treure aigua. El mot prové del típic pessimisme del pagès: si n'hi ha, "si-ni-a".

SOTS- . S'aplica a "sots-director", "sots-inspectos", etc. Del francès sot="neci", el qui no és prou llest per a ésser director, inspector, etc.

TALIÓ . Pena que consisteix a fer sofrir a algú un dany igual al que ha causat. Prové de tal jo (fonèticament: "tal-iò"), és a dir, "tu patiràs tal com jo he patit".

TROPICAL . Del francès trop="massa" i cald ("càlid"). Massa càlid.

VALOR . Qualitat que fa que una persona o cosa sigui preuada. De l'expressió val or.
.