dilluns, 6 de setembre del 2010

PIANO-PHASE PARA UN ATENTADO (crónica publicada en el diario "Triunfo" en marzo del 1970)

.
Mi - Fa sostenido - Si - Do sostenido - Re - Fa sostenido - Mi - Do sostenido - Si - Fa sostenido - Re - Do sostenido.

Son las siete de la tarde del lunes 9 de marzo de 1970 en el salón de actos del Instituto Francés de Madrid. El pianista Carlos Santos está sentado frente al gran cola sin moverse mientras se escuchan las notas de la partitura Piano-Phase, de Steve Reich, en la cinta magnetofónica, junto al piano. Hay un silencio total en el público "selecto" que llena la sala para escuchar, con ese aire minoritario y trascendente de los asiduos filarmónicos ("esto no es para todo el mundo"), el concierto organizado por el Grupo ALEA que dirige Luis de Pablo. Tras la pieza de Reich, se anuncia en el programa Sequenza IV, de Luciano Berio y el estreno en España de Movil II, de Luis de Pablo, concierto para dos pianistas en un solo piano.

Mientras tanto, un grupo de "underground" barceloneses, que han llegado acompañando a Carlos Santos, provistos de cámaras cinematográficas, toman planos del pianista inmóvil. Hacia las ocho menos cuarto, tras quince minutos de incansable repetición del tema de cinco notas, sin variación alguna, Carlos Santos pone las manos en el teclado y repite una vez más:
Mi - Fa sostenido - Si - Do sostenido - Re - Fa sostenido...

Retrasándose y adelantándose respecto de su propia interpretación en la cinta, que sigue tocando, el pianista inicia levísimas variaciones del tema, que, sin embargo, sigue repiqueteando, monótono, en los oídos del público.

Son las ocho. La gente empieza a moverse en los asientos. Los cámaras han encendido ahora las luces que enfocan la sala y filman los rostros inquisitivos de los asistentes.
- Vamos a salir en la tele -dice una señora.
- A este paso no habrá tiempo para el concierto de Luis Pablo -murmura un caballero.

El pianista francés, blanco y espiritual, asoma de cuando en cuando la cabeza por la puerta de los camerinos. Ha llegado de París en avión, ex profeso para este concierto, y se está dando cuenta de que no podrá tocar.

Las ocho y media. Carlos Santos lleva una hora en el escenario. La gente se impacienta. Algunos sacan un libro del bolsillo, otros dibujan en el reverso del programa. Frases a media voz: "¿Estará en trance?" "Yo creo que a las nueve terminará", "Pues a mí me parece que está decidido a quedarse hasta que le echen", "Je crains une réaction violente".

Mi - Fa sostenido - Si - Do sostenido...

Una señora le dice a su acompañante: "Ofréceselo a Dios, María".

Se levanta en estas un muchacho del público y, colocándose al lado de Carlos Santos, empieza a aporrear las notas del piano. "¡Psicópata!", grita uno desde atrás. Se desvanece el sentido reverencial de la buena música. La gente se pone en pie, deambula por la sala. Algunos se marchan. No muchos. Quieren ver cómo termina aquello. Frases a voz en grito: "¡Un atentado! ¡Un verdadero atentado!". Cuando una anciana, confusa, abandona la sala, alguien le dice: "¿No le gusta a usted, señora?" (risas). Pequeño diálogo de centralistas: "¡Catalán tenía que ser el pianista!". "No es catalán, es de Castellón". "¡Pero!". Isabel Martínez, la secretaria de ALEA, va de un lado a otro de la sala, perdida: "¡Qué sofoco!". Un gamberro: "¿Quién se viene a tomar un vino?".

Las nueve.

Se han levantado dos muchachos para ir a aporrear a su vez el piano a ambos lados de Carlos Santos. "¡Qué vandalismo!", oigo decir. El pianista, es conveniente aclararlo, no improvisa nada. La pieza de Steve Reich es así, una pieza sin fin, aunque estaba previsto que se terminara con tiempo suficiente para que el pianista francés pudiera interpretar la Sequenza IV y ambos pianistas el concierto a cuatro manos, estreno en España, de Luis de Pablo.

Mi - Fa sostenido - Si - Do sostenido...

Por fin, a la hora y tres cuartos, es decir, hacia las nueve y cuarto, se levanta un joven con barbita. Cruza la sala a grandes pasos en dirección al piano y cierra violentamente la tapa. Así termina el concierto. Un coro de contestatarios grita: "¡Bis, Bis!". Los cámaras "underground" filman la confusión de la sala. Luis de Pablo, descompuesto, en el pasillo de los camerinos, se encara con Carlos Santos, le afea la conducta. El Movil II del reputado compositor español se queda sin estrenar. El crítico Fernández Cid murmura: "Intolerable, intolerable". Entran los contestatarios musicales madrileños a felicitar al intérprete terrorista de Castellón. El pianista francés, blanco y espiritual, dice que no se marcha sin tocar la Sequenza. Luis de Pablo sale al escenario y pide al público que se quede un rato más. La pieza de música concreta suena a Chopin después de la Piano-Phase para un atentado, que golpeó los oídos de los asistentes durante casi dos horas en el salón de actos del Instituto Francés de Madrid:

Mi - Fa sostenido - Si - Do sostenido - Re - Fa sostenido...
.

dilluns, 2 d’agost del 2010

JO VULL SER FAMÓS (fragment) - Carles Capdevila

.
PER QUÈ VOLS SER FAMÓS

Per tenir el privilegi de ser important als ulls de gent que no t'importa en absolut.
Per tenir l'oportunitat de ser conegut per la gent sense el càstig d'haver-los de conèixer a ells.
Perquè la fama és fàcil de tenir però difícil de merèixer, i tenir una cosa que no mereixes també té el seu mèrit.
Perquè la teva mare no et pugui retreure que fa dies que no sap res de tu.
Perquè la fama no només et pot portar a l'èxit sense ser res: també et pot ajudar a viure sense fer res.
Per no haver de perdre el temps pensant si les teves amistats són interessades: ho són.
Per poder al·legar que et critiquen per enveja, encara que t'ho mereixis.
Per poder cobrar, en lloc de pagar, les fotos de batejos, bodes i comunions, i no haver de patir si et descuides la càmera a les vacances, ni haver de portar els rodets a revelar.
Perquè el banc et concedeixi un crèdit amb les millors condicions amb l'únic aval de la teva cara.
Per tenir sempre algú que t'espera a l'aeroport amb els flaixos oberts.
Perquè el metge no et tingui tres hores a la sala d'espera, fullejant revistes on probablement hi surts.
Perquè, si la parella t'enganya, puguis al·legar que no són banyes: és un muntatge de la premsa. I si et deixa, no ets un desgraciat: tens una exclusiva.
Per formar part d'una elit social que admet entre els seus membres il·lustres una colla de psicòpates, assassins en sèrie i terroristes mundials. O sigui, que, per dolent que siguis, mai seràs el pitjor.

PER QUÈ NO VOLS SER FAMÓS

Perquè, sent realista: com menys gent et conegui, menys gent t'odiarà.
Perquè l'ascens a la fama és tan absurd com l'alpinisme: et deixes la pell per pujar a fer-te una foto que, mentre tu baixes, tothom ja haurà oblidat.
Perquè el famós té el cicle vital d'un xiclet: primer t'endolça, després et comença a embafar, i quan ja no fa bombolles nité gust, l'has d'escopir.
Perquè "reconeixement massiu" sona molt bonic, però significa que et reconeixeran massa.
Perquè la tele engreixa, i l'obsessió per aprimar-se mata.
Perquè ser famós obre moltes portes, però també les de casa teva, perquè l'envaeixin els paparazzi.
Per no haver de retrobar el pesat de la classe, i menys en un programa de tele on ensenyarà fotos ridícules i explicarà anècdotes inventades de quan éreu petits.
Perquè l'èxit només dispara les ires i les enveges dels altres, i si no t'ho creus pregunta-ho al fracassat que tens davant del mirall.
Perquè tothom demana que li agraeixis el que ha fet per ajudar-te a tenir èxit, i en canvi ningú reclama crèdit per haver-te ajudat a fracassar.
Perquè com més avall estiguis, més suau serà la caiguda.
Perquè a la immortalitat no s'hi arriba a través de la fama, s'hi arriba no morint-se.

PERÒ POC

Vull que la gent s'alegri de veure'm, de trobar-me, de coneixe'm. Vull que m'estimin, que m'adorin. Vull la meva cara a les carpetes, als pòsters, a la portada de les revistes. Vull que les meves entrevistes donin punxes d'audiència. Vull que desitgin amb passió el meu autògraf, la meva samarreta. Vull trobar sempre taula als restaurants. Vull lligar més fàcilment. Vull vendre com xurros llibres i discos i vídeos i perfums i tot el que porti el meu nom. Vull fer-me ric.
Vull que visquin per mi.

Però no vull que m'incordiïn, quan em trobin. No vull que m'odiïn ni em facin caure del pedestal. No vull que m'avorreixin de tant veure'm a la carpeta, a la paret, a les portades. No vull que les meves entrevistes punxin. No vull que m'arrenquin la samarreta en un atac d'histèria. No vull haver-me de fer la foto amb l'amo del restaurant. No vull que m'assetgin. No vull ser una fàbrica de xurros que porten el meu nom. No vull que em desitgin només perquè sóc ric.
Vull que em deixin viure.

Sí, jo vull ser famós, però poc.
O, millor: vull ser el màxim de famós, però amb el mínim de problemes.
Ei, si pot ser.
.

dilluns, 5 de juliol del 2010

RAYUELA (cap.68) - Julio Cortázar

.
Apenas él le amalaba el noema, a ella se le agolpaba el clémiso y caían en hidromurias, en salvajes ambonios, en sustalos exasperantes. Cada vez que él procuraba relamar las incopelusas, se enredaba en un grimado quejumbroso y tenía que envulsionarse de cara al nóvalo, sintiendo cómo poco a poco las arnillas se espejunaban, se iban apeltronando, reduplimiendo, hasta quedar tendido como el trimalciato de ergomanina al que se le han dejado caer unas fílulas de cariaconcia. Y sin embargo era apenas el principio, porque en un momento dado ella se tordulaba los hurgalios, consintiendo en que él aproximara suavemente sus orfelunios. Apenas se entreplumaban, algo como un ulucordio los encrestoriaba, los extrayuxtaba y paramovía, de pronto era el clinón, la esterfurosa convulcante de las mátricas, la jadehollante embocapluvia del orgumio, los esproemios del merpasmo en una sobrehumítica agopausa. ¡Evohé! ¡Evohé! Volposados en la cresta del murelio, se sentían balparamar, perlinos y márulos. Temblaba el troc, se vencían las marioplumas, y todo se resolviraba en un profundo pínice, en niolamas de argutendidas gasas, en carinias casi crueles que los ordopenaban hasta el límite de las gunfias.
.

dilluns, 7 de juny del 2010

CATECISMO DO LABREGO - Fr.Marcos D'A Portela (1888)

.
- ¿Eres labriego?
- Sí, pol-a miña disgracia.
- ¿Qué quiere decir labriego?
- Home acabadiño de traballos... que traballa moito e come pouco, que á semellanza d'os burros d'arriero que levan o viño e beben agua.

- ¿Cuáles son vuestros enemigos?
- A maores d'o mundo, d'o demo e d'a carne, como teñen todal'as xentes temos un fato deles; nove ministros en Madril, o Delegado D'a Facenda n'a provincia, o Adeministrador d'a Subalterna, o Alcalde, os concexales, o Secretario n-o Concello, o cacique d'a parroquia.

- ¿Y puede algo el trabajo contra ellos?
- Non padre... porque... o traballo non rende para contentalos.
- ¿Qué es fe?
- Creer o que non vimos.
- ¿Visteis las monedas de cinco pesos?
- Non, padre.

- ¿Y los billetes de banco de cien pesetas?
- Non, padre.

- ¿Y creéis en ellos?
- O qu'é creer, creemos.
- ¿Qué pedís vosotros?
- Nosoutros pidimos o reino de Dios porque o d'este mundo anda en maus de catro galafates.

- ¿Los campesinos perdonan a sus deudores para que Dios les perdone sus deudas?
- Os nosos deudores ben perdoados están porque ninguen nos debe nin un chavo.

- ¿De qué sirve el Bautismo?
- Pra nos facer cristianos anque logo nos traten como mouros...

- ¿Para qué sirve la Penitencia?
- Pra purgar os pecados alleos, que os nosos ben purgadol-os temos co-a vida arrastradiña que levamos.
- ¿Para qué sirve el Orden?
- Pra que algúrs fillos de labregos cheguen a ser xente.

- ¿Y el Matrimonio?
- Pra nada bó, señor. Cando uno no ten pan que meter n-a boca, acurreselle levar pr'a casa unha muller que lle axude a pasar fame.
- ¿Cuáles son las Bienaventuranzas?
- As benventuranzas son oito: 1.- Benaventurados os probes, porque serán tratados como bestas d'arrieiro. 2.- Benaventurados os mansos, porque tod'o mundo mallará n-eles. 3.- Benaventurados os que choran, porque mamarán. 4.- Benaventurados os que teñen fame e sede d'a xusticia, porque os fartarán de presidio. 5.- Benaventurados os misericordiosos, porque os amolarán canto poidan. 6.- Benaventurados os limpos de corazón, porque tamén estarán limpos de faltriqueira. 7.- Benaventurados os pacíficos, porque todos lles farán a guerra. 8.- Benaventurados os que padecen persecución pol-a xusticia, porque ademais de ir a cadea, pagarán as costas.
.

dilluns, 17 de maig del 2010

LA LLIÇÓ (fragment) - Eugéne Ionesco

.
(...)

PROFESSOR - Arimetitzem,doncs, una mica.

DEIXEBLA - Sí, i de ben bona gana, senyor.

P. - No li sabrà geu de dir-me...?

D. - De cap manera, senyor, som-hi!

P. - Quants fan un i un?

D. - Un i un fan dos.

P. - (meravellat del saber de la deixebla) Oh, molt bé, molt bé. Em sembla que està molt avançada en els estudis. Obtindrà fàcilment el doctorat total, senyoreta.

D. - N'estic molt contenta, i encara més perquè és vostè qui ho diu.

P. - Anem més enllà: quants fan dos i un?

D. - Tres.

P. - I tres i un?

D. - Quatre.

P. - I quatre i un?

D. - Cinc.

P. - I cinc i un?

D. - Sis.

P. - I sis i un?

D. - Set.

P. - I set i un?

D. - Vuit.

P. - I set i un?

D. - Vuit... bis.

P. - Molt bona resposta! Set i un?

D. - Vuit tris.

P. - Perfecte, excel·lent!... Set i un?

D. - Vuit quatrís.

P. - Magnífic. És magnífica vostè, exquisida... La felicito calorosament, senyoreta. I ja no val la pena que continuem. Per la suma és magistral, vostè. A veure ara el restar. Digui'm només, si no està esgotada, quants queden de quatre si en traiem tres?

D. - De quatre trets tres quants queden?... De quatre trets tres quants queden?

P. - Sí. Vull dir, treieu-ne tres de quatre.

D. - En queden set.

P. - Perdoni'm que l'hagi de contradir. Si de quatre en treiem tres no en queden pas set... Ara ja no es tracta de sumar sinó de restar.

D. - (s'esforça en comprendre) Sí, sí...

P. - Quatre menys tres, fan...? Quants fan? Quants?

D. - Quatre?

P. - No, senyoreta! no és pas això.

D. - Doncs, tres.

P. - Tampoc, senyoreta... Perdó, però ho haig de dir... perdoni'm.

D. - Quatre menys tres?... Quatre menys tres?... No fan pas deu?
P. - Oh, certament, no, senyoreta. Però no es tracta pas d'endevinar. Cal raonar! Mirem de deduir-ho entre tots dos. Vol comptar, si li plau?
D. - Sí, senyor. Un, dos...mmm...
P. - Però, vostè sap comptar bé... Fins a quant sap comptar?
D. - Puc comptar... fins a l'infinit.
P. - Això no és possible, senyoreta.
D. - Doncs, aleshores posem que puc comptar fins a setze.
P. - N'hi ha prou. Cal saber-se limitar. Compti, doncs, si li plau, li prego.
D. - Un, dos, tres... després del dos vé el tres i el quatre...
P. - Pari, pari, senyoreta... Quin número és més gros, el tres o el quate?
D. - El tres o el quatre?... Quin és el més gros del tres i el quatre?... En quin sentit?
P. - Hi ha números més petits i d'altres més grossos. En els números més grossos hi ha més unitats que en els petits...
D. - ... que en els petits números?
P. - Sempre que els petits no tinguin les unitats més petites. Si són totes petites pot ser que hi hagi més unitats en els números petits que en els grossos... si es tracta d'altres unitats...
D. - En aquest cas, els petits números poden ser més grossos que els números grossos?
P. - Deixem-ho estar això! ens portaria massa lluny. Sàpiga només, que no hi ha només números sols, sinó que hi ha també grups, que hi ha piles de coses... piles de coses, com les prunes, els vagons, les oques, les mongetes, etc. Suposem, simplement, per facilitar el nostre treball, que només tenim números iguals: els més grossos seran els que tinguin més unitats iguals.
D. - Aquell que en tingui més, serà el més gros? Ah! Ja ho entenc, senyor; vostè identifica la quantitat amb la qualitat.
P. - Tot això és massa teòric, senyoreta, massa teòric. No s'hi amoïni amb això. Agafem el nostre exemple i raonem sobre aquest cas precís; deixem per més tard les conclusions generals. Tenim el número quatre i el número tres amb, cadascún, un número sempre igual d'unitats. Quin número serà el més gros, el número més gros, o el número més petit?
D. - Dispensi'm, senyor, però què entén pel número més gros? És el que és menys petit que l'altre?
P. - Això mateix, senyoreta, perfecte. M'ha comprès molt bé.
D. - Així, doncs, és el quatre.
P. - Què és el quatre? Més gros o més petit que el tres?
D. - Més petit... No, més gros!
P. - Excel·lent resposta. Quantes unitats hiha de tres a quatre, o de quatre a tres, si s'ho estima més?
D. - No hi ha pas unitats, senyor, entre tres i quatre. El quatre vé de seguida després del tres; entre tres i quatre no hi ha res!
P. - M'he fet entendre malament, és culpa meva, no he estat prou clar.
D. - No, senyor, la culpa és meva.
P. - Miri: aquí té tres cerilles. I, encara, aquí una altra que, tot plegat, fan quatre. Jo en trec una, quantes en queden?
D. - Cinc. Si tres i una fan quatre, quatre i una fan cinc.
P. - No és pas així, no és pas així. Vostè sempre té tendència a sumar, però també cal restar. No cal pas solament integrar, sinó que també cal desintegrar. La vida és això, la filosofia i la ciència són això, el progrés i la civilització són això...
D. - Sí, senyor.

(...)
P. - Escolti'm, senyoreta: si no arriba a comprendre profundament aquests principis, aquests arquetipus aritmètics, no arribarà mai a fer correctament un treball de politècnica... I, encara menys no es podrà encarregar d'un curs a l'Escola Politècnica... ni a la maternal superior. Reconec que no és pas fàcil, que és una cosa molt, molt abstracta... evidentment... però, com podria arribar, abans d'haver aprofundit bé en els elements primers, a calcular mentalment quants fan -naturalment aquesta és la menor de les coses per a un enginyer mitjà- quants fan, dic, per exemple, tres bil·lions, set-cents cinquanta mil·lions, vuit-cents noranta vuit mil, dos-cents cinquanta ú, multiplicat per cinc bil·lions, cen seixanta dos mil·lions, tres-cents tres mil, cinc-cents vuit...
D. - (ràpidament) Doncs fan dinou quintil·lions, tres-cents noranta quadril·lions, dos tril·lions, vuit-cents quaranta quatre bil·lions, dos-cents dionu mil·lions, cent seixanta quatre mil, cinc-cents vuit...
P. - (sorprès) No, em penso que no. Aixòha de fer dinou quintil·lions, tres-cents noranta quadril·lions, dos tril·lions, vuit-cents quaranta bil·lions, dos-cents dinou mil·lions, cent seixanta mil, cinc-cents nou...
D. - No, cinc-cents vuit...
P. - (cada vegada més sorprés) Sí... té raó... el producte... és ben bé... (embarbussat, diu inintel·ligiblement:) ... quintil·lions, quadril·lions, tril·lions, bil·lions, mil·lions... cent seixanta quatre mil, cinc-cents ... vuit... Però, com ho sap vostè, si no sap els principis del raonament aritmètic?
D. - És molt senzill. No podent-me refiar del meu raonament, m'he après de memòria tots els resultats possibles de totes les multiplicacions.
P. - Això és molt fort! (...)

(...)
.

dilluns, 3 de maig del 2010

LA LLENGUA CATALANA ÉS LA MARE DE TOTES LES LLENGÜES - Anuari de La Esquella de la Torratxa. 1895

.
A un grapat d'anys que aparegué en Lo Xanguet un aplech de frasses catalanas qual eufonía era la mateixa de moltas altras llenguas vivas y mortas. Més ensá La Llumanera de Nova-York portá una col·lecció numerosa de frasses catalanas per l'istil, en demostració de que la llengua catalana havia de ser la mare de totas las llenguas perque ella sola comprenía'ls sons de totas ellas. Una y altra inolvidables publicacións están agotadas. Jo vaig recullir d'una y altra aquellas bromadas de la més bona lley y he procurat enriquir l'aplech resultant ab bona cosa de frasses novas, ó per lo menys inéditas, classificant-las totas d'acort ab lo quadro universal de llenguas trassat pel sabi Max-Müller, pera que's vegi que totas las llenguas del món tenen arrels en la catalana , y si no's vol confessar que siga la nostra la mare de totas, al menys se vindrá á parar en que cap com la nostra té condicións pera ser la llengua universal quan d'aixó's tracti. Alguns amichs m'han demanat que publiqués la meva col·lecció classificada, y jo he pensat qu'en lloch millor qu'en L'ALMANACH DE LA ESQUELLA DE LA TORRATXA podria publicar lo que's desitja. Héusela aquí.

PRIMER GRUPO
LLENGUAS MONOSILÁBICAS

CHINO
- Quin fou lo sant gay que tens al estanch?
- Com que tinch tanta sang á las cinch tinch son.
- Tinch cinch fills tísichs y prims y amichs intims vinticinch.


SIAMÉS
- Teta tonta, tanta tinta tota t'unta.
- En quin tinté té tinta Anton?
- Aquest estúpid ha escupit en un tupí qu'está tupit.

SEGON GRUPO
LLENGUAS AGLUTINANTS

FAMILIA AFRICANA
MANDINGA
- 'Ls encenalls s'empassan per las senallas.
- Las bagassas malaltissas s'esllavissan sachsejant.
- Estich pensant de quant ensá s'han esquinsat los cinch cents sachs.


ZULÚ
- Setze agutzils s'han emmatzinat ab brots d'etzevara.
- Ab xerigot els noys s'esquitxan.
- Si'l butxí butzina esbótzali l'atzarola.


EGIPCI

- Donch gola al cayre del padrís.
- No ramení tafané si no'l faré anar d'oros.

- Tot lo meu se'n va en missas ó ciris.

FAMÍLIA TURANIA
TURCOMÁ
- Si es tova costa calés.
- Dins del cove hi ha caragolets molt cars.


SANSCRIT
- Com qu'ha de rajá fássimela barata.

- Sa madrastra y sa mare m'han escrit que l'asa brama.

FAMILIA HOLOFRÁSTICA
AZTECA
- Está feta l'escala? Guáytila, pórtili, coyti.
- Quan en Quico xiscla la Tecla xiula.

- Lo baylet del butzem cala piulas.
- Estripali'l caixal xich á la mula.

- A pí xich escala no cal, si cal duli.


EUSKAR

- Arri bagarra no me la carreguis.
- M'has arrencat la cua de la grua.

- Oy que van enrera'ls esguerrats?
- Una sagarreta se'm agarra.
- Ab el casco se sua.


TERCER GRUPO
LLENGUAS PER FLEXIÓ

FAMILIA SEMÍTICA
HEBREU
- 'M raca'l sabatot rebech.
- Qué hi fas? Agafarne un es lo que't toca.

- Carat, quin rot.
- Nostramo trech l'aca?
- La traca s'atraca.


ARABE

- Ab las alicatas ben segú fem marinyachs.
- Ola Laya, volem oli.
- Bufá no fá fí.
- Anant á la babalá li han esqueixat la bufanda.
- Ala, baliga balaga, ves á cabdellá fil fí.


SIRIACH

- Un germanastre d'en Bonastre diu qu'ha atrapat un pollastre.

- En Fabra té una cabra sota cad'abre.

FAMILIA INDO-EUROPEA
GRECH
- Lo gos s'esgarrifa de tocá l'ós calent.
- Qu'ética está la Tona.

- Al cal Hipólit no hi ha qu'anarhi.
- Qu'es bó escumar ví ab espátula?

- Quan arrenqui la bullida, pénjala als calamástechs.

LLATÍ

- Melis es fusta per vigas.
- Te demano estám y'm surts ab corda.
- Si no m'aturo perdo l'oremus.
- D'aná ab els nuvis al omnibus casi be l'avia sua.

- Avis murris portan els nuvis á Gracia en omnibus gratis.


ITALIÁ

- Fasolet ó caldo es bo per qui matina.
- Passi, passi, xitxarel·lo, fassi muxoni y camini.
- Per un escapulari van donarhi un picotí de carquinyoli.
- En saldoni fa un tiberi de víxarel·lo ab ali-oli.


CASTELLÁ
- La política castellana es aventurera.
- La patata catalana es consentida.
- Vaya una broma de pitos y flautas.


GALLEGO
- Guayta minyó la gayta de nyiguinyogui
- Ay! guenyo del meu carinyo que'ls morros t'espinyo.


PORTUGUÉS

- Qué li cau á ne'l sarau á la dona de casa?

- Lo que'm cou ho porto á sobre.
- Tingáu la festa en pau.

- A peresa no'm guanyáu.
- Dos reys van anaá á sarau.
- Noya la perruca os cau.


FRANCÉS

- Un bon jornal fa de bon-suar.

- Ab fanch del carré m'ha embrutat lo cotó.
- Un xeval m'ha atrapat un calé.

- Ja ve'l marxant?
- Comprém pa?

- Qu'es que sé que sab tothom?

RUS

- Qu'ho vols com arrop?

- La garrafa del xarops'ha aixefat ab'l trepitj.
- D'un buf va quedar pitof.
- Un ruch xich de Garraf va ferse un tip de garrofas.
- Aqueixa escarxofa fa tuf d'aygua naf.


POLACK

- Qui li piqui que s'ho rasqui.
- Quan pesqui no s'arrisqui.
- Mira que no s'osqui.
- Ves que no s'embesqui.
- No s'engresqui y no m'esquinsi.
- Vingui aquí á jugar á la brisca.
- Si te basca que busqui qui'l refresqui.
- No's trenqui la closca quan rellisqui.


ALEMANY
- Saben sí'l gotim vert fa las ocas grassas?
- Un cranch va caure sobre una brasa grossa.
- Xafan xuxos y fan traus.
- Jo't flich que flochs que du.
- Es que s'ha fet un gros trench al nas ab un catúfol esberlat de la cisterna.
- Ja vol préssechs grochs?
- Lo mal del fetje engreixa'l metje.
- Elástichs blaus fan fástich si's mullan y's tacan.


INGLÉS

- L'anech ha mort sens' haver-hi hagut espeternech.
- No's toquin ni's moquin.

- May estich tip de bescuyts.
- L'oncle broda á la moda.

- May cap gech me fa sachsons.
- No pot haverhi hagut may ví á n'aquest got.

- Lo got demlo al xicot que s'ha cruspit'l turró perque no xerri.

Y prou.
MARRAMAU.



Ho he tret de Can Parèmies

.

dilluns, 19 d’abril del 2010

DEDICATORIAS (recull) - José Luis Coll

.
A DON JUAN CARLOS I y a doña Sofía después.

A FRANCISCO FRANCO que en paz descansemos.

A MANOLO SANTANA que se propuso triunfar y triunfó por pelotas.

A JULIO IGLESIAS que canta muy bien, según dicen los sordos.

A MARI SANTPERE que como actriz y cómica es genial, pero como ingeniero de caminos, una puta mierda.

A ANTONIO GALA una de las mejores plumas que tenemos.

A BIGOTE ARROCET que podía haber sido un genio en cualquier otra faceta.

AL MUSEO DEL PRADO con mi deseo de que sea trasladado al extranjero, para que lo visiten los españoles.

AL SUICIDIO Y AL MATRIMONIO dos cosas que sólo se deben hacer una vez en la vida, y por ese orden.

A LA RENFE que no es que tenga defectos. Es que no tiene virtudes.

AL TRAVESTI un señor que está cojonuda.

AL POLÍTICO deseándole una pronta recuperación.

A LA VIUDA mi más sentido pésame.

AL VIUDO mi más sincera enhorabuena.

A DON QUIJOTE cuyo escudero era más Sancho que largo.

AL SUICIDA que no es más que un impaciente.

AL LADRÓN que bastante desgracia tiene.

AL FINANCIERO que bastante desgracia tenemos.

AL DINERO que sólo sirve para todo.

AL POBRE que no sabe lo que se pierde.

AL RICO que no sabe lo que se pierde el pobre.

A LA PALOMA DE LA PAZ a ver cuándo da la cara.

A EINSTEIN uno de los hombres más importantes de la ciencia, relativamente.

AL INDIO AMERICANO que tan egoístamente quería quedarse con todo lo que era suyo.

A LA BÍBLIA un libro que ha servido para que juren sobre él quienes no lo ha leído.

A WALT DISNEY que hizo su fortuna abusando de los menores.

A DARWIN que creo que se quedó corto.

A CAMILO SESTO que cuando uno lo oye cantar no tiene por menos que exclamar ¡pero qué Sesto!

A LA VENUS DE MILO que tampoco es manca.

AL MASTURBADOR que si un día le cortan las manos es como si se quedara viudo.

AL ASESINATO que no és más que una exagerada falta de educación.

A LA PENA DE MUERTE una pena de pena.

AL GALLO que mucho presumir y luego cualquier gallina tiene más huevos que él.

A LA MIERDA que cada día cuesta más dinero producirla.

AL SUPERSTICIOSO que no, pero por si acaso.

A LOS REYES CATÓLICOS de quienes se dice que uno de los dos era muy guarra.

Y A DIOS que ustedes lo pasen bien.
.