RAYUELA (cap.68) - Julio Cortázar

.

Apenas él le amalaba el noema, a ella se le agolpaba el clémiso y caían en hidromurias, en salvajes ambonios, en sustalos exasperantes. Cada vez que él procuraba relamar las incopelusas, se enredaba en un grimado quejumbroso y tenía que envulsionarse de cara al nóvalo, sintiendo cómo poco a poco las arnillas se espejunaban, se iban apeltronando, reduplimiendo, hasta quedar tendido como el trimalciato de ergomanina al que se le han dejado caer unas fílulas de cariaconcia. Y sin embargo era apenas el principio, porque en un momento dado ella se tordulaba los hurgalios, consintiendo en que él aproximara suavemente sus orfelunios. Apenas se entreplumaban, algo como un ulucordio los encrestoriaba, los extrayuxtaba y paramovía, de pronto era el clinón, la esterfurosa convulcante de las mátricas, la jadehollante embocapluvia del orgumio, los esproemios del merpasmo en una sobrehumítica agopausa. ¡Evohé! ¡Evohé! Volposados en la cresta del murelio, se sentían balparamar, perlinos y márulos. Temblaba el troc, se vencían las marioplumas, y todo se resolviraba en un profundo pínice, en niolamas de argutendidas gasas, en carinias casi crueles que los ordopenaban hasta el límite de las gunfias.
.

CATECISMO DO LABREGO - Fr.Marcos D'A Portela (1888)

.

- ¿Eres labriego?
- Sí, pol-a miña disgracia.
- ¿Qué quiere decir labriego?
- Home acabadiño de traballos... que traballa moito e come pouco, que á semellanza d'os burros d'arriero que levan o viño e beben agua.
- ¿Cuáles son vuestros enemigos?
- A maores d'o mundo, d'o demo e d'a carne, como teñen todal'as xentes temos un fato deles; nove ministros en Madril, o Delegado D'a Facenda n'a provincia, o Adeministrador d'a Subalterna, o Alcalde, os concexales, o Secretario n-o Concello, o cacique d'a parroquia.
- ¿Y puede algo el trabajo contra ellos?
- Non padre... porque... o traballo non rende para contentalos.
- ¿Qué es fe?
- Creer o que non vimos.
- ¿Visteis las monedas de cinco pesos?
- Non, padre.
- ¿Y los billetes de banco de cien pesetas?
- Non, padre.
- ¿Y creéis en ellos?
- O qu'é creer, creemos.
- ¿Qué pedís vosotros?
- Nosoutros pidimos o reino de Dios porque o d'este mundo anda en maus de catro galafates.
- ¿Los campesinos perdonan a sus deudores para que Dios les perdone sus deudas?
- Os nosos deudores ben perdoados están porque ninguen nos debe nin un chavo.
- ¿De qué sirve el Bautismo?
- Pra nos facer cristianos anque logo nos traten como mouros...
- ¿Para qué sirve la Penitencia?
- Pra purgar os pecados alleos, que os nosos ben purgadol-os temos co-a vida arrastradiña que levamos.
- ¿Para qué sirve el Orden?
- Pra que algúrs fillos de labregos cheguen a ser xente.
- ¿Y el Matrimonio?
- Pra nada bó, señor. Cando uno no ten pan que meter n-a boca, acurreselle levar pr'a casa unha muller que lle axude a pasar fame.
- ¿Cuáles son las Bienaventuranzas?
- As benventuranzas son oito: 1.- Benaventurados os probes, porque serán tratados como bestas d'arrieiro. 2.- Benaventurados os mansos, porque tod'o mundo mallará n-eles. 3.- Benaventurados os que choran, porque mamarán. 4.- Benaventurados os que teñen fame e sede d'a xusticia, porque os fartarán de presidio. 5.- Benaventurados os misericordiosos, porque os amolarán canto poidan. 6.- Benaventurados os limpos de corazón, porque tamén estarán limpos de faltriqueira. 7.- Benaventurados os pacíficos, porque todos lles farán a guerra. 8.- Benaventurados os que padecen persecución pol-a xusticia, porque ademais de ir a cadea, pagarán as costas.
.

LA LLIÇÓ (fragment) - Eugéne Ionesco

.

(...)

PROFESSOR - Arimetitzem,doncs, una mica.

DEIXEBLA - Sí, i de ben bona gana, senyor.

P. - No li sabrà geu de dir-me...?

D. - De cap manera, senyor, som-hi!

P. - Quants fan un i un?

D. - Un i un fan dos.

P. - (meravellat del saber de la deixebla) Oh, molt bé, molt bé. Em sembla que està molt avançada en els estudis. Obtindrà fàcilment el doctorat total, senyoreta.

D. - N'estic molt contenta, i encara més perquè és vostè qui ho diu.

P. - Anem més enllà: quants fan dos i un?

D. - Tres.

P. - I tres i un?

D. - Quatre.

P. - I quatre i un?

D. - Cinc.

P. - I cinc i un?

D. - Sis.

P. - I sis i un?

D. - Set.

P. - I set i un?

D. - Vuit.

P. - I set i un?

D. - Vuit... bis.

P. - Molt bona resposta! Set i un?

D. - Vuit tris.

P. - Perfecte, excel·lent!... Set i un?

D. - Vuit quatrís.

P. - Magnífic. És magnífica vostè, exquisida... La felicito calorosament, senyoreta. I ja no val la pena que continuem. Per la suma és magistral, vostè. A veure ara el restar. Digui'm només, si no està esgotada, quants queden de quatre si en traiem tres?

D. - De quatre trets tres quants queden?... De quatre trets tres quants queden?

P. - Sí. Vull dir, treieu-ne tres de quatre.

D. - En queden set.

P. - Perdoni'm que l'hagi de contradir. Si de quatre en treiem tres no en queden pas set... Ara ja no es tracta de sumar sinó de restar.

D. - (s'esforça en comprendre) Sí, sí...

P. - Quatre menys tres, fan...? Quants fan? Quants?

D. - Quatre?

P. - No, senyoreta! no és pas això.

D. - Doncs, tres.

P. - Tampoc, senyoreta... Perdó, però ho haig de dir... perdoni'm.

D. - Quatre menys tres?... Quatre menys tres?... No fan pas deu?
P. - Oh, certament, no, senyoreta. Però no es tracta pas d'endevinar. Cal raonar! Mirem de deduir-ho entre tots dos. Vol comptar, si li plau?
D. - Sí, senyor. Un, dos...mmm...
P. - Però, vostè sap comptar bé... Fins a quant sap comptar?
D. - Puc comptar... fins a l'infinit.
P. - Això no és possible, senyoreta.
D. - Doncs, aleshores posem que puc comptar fins a setze.
P. - N'hi ha prou. Cal saber-se limitar. Compti, doncs, si li plau, li prego.
D. - Un, dos, tres... després del dos vé el tres i el quatre...
P. - Pari, pari, senyoreta... Quin número és més gros, el tres o el quate?
D. - El tres o el quatre?... Quin és el més gros del tres i el quatre?... En quin sentit?
P. - Hi ha números més petits i d'altres més grossos. En els números més grossos hi ha més unitats que en els petits...
D. - ... que en els petits números?
P. - Sempre que els petits no tinguin les unitats més petites. Si són totes petites pot ser que hi hagi més unitats en els números petits que en els grossos... si es tracta d'altres unitats...
D. - En aquest cas, els petits números poden ser més grossos que els números grossos?
P. - Deixem-ho estar això! ens portaria massa lluny. Sàpiga només, que no hi ha només números sols, sinó que hi ha també grups, que hi ha piles de coses... piles de coses, com les prunes, els vagons, les oques, les mongetes, etc. Suposem, simplement, per facilitar el nostre treball, que només tenim números iguals: els més grossos seran els que tinguin més unitats iguals.
D. - Aquell que en tingui més, serà el més gros? Ah! Ja ho entenc, senyor; vostè identifica la quantitat amb la qualitat.
P. - Tot això és massa teòric, senyoreta, massa teòric. No s'hi amoïni amb això. Agafem el nostre exemple i raonem sobre aquest cas precís; deixem per més tard les conclusions generals. Tenim el número quatre i el número tres amb, cadascún, un número sempre igual d'unitats. Quin número serà el més gros, el número més gros, o el número més petit?
D. - Dispensi'm, senyor, però què entén pel número més gros? És el que és menys petit que l'altre?
P. - Això mateix, senyoreta, perfecte. M'ha comprès molt bé.
D. - Així, doncs, és el quatre.
P. - Què és el quatre? Més gros o més petit que el tres?
D. - Més petit... No, més gros!
P. - Excel·lent resposta. Quantes unitats hiha de tres a quatre, o de quatre a tres, si s'ho estima més?
D. - No hi ha pas unitats, senyor, entre tres i quatre. El quatre vé de seguida després del tres; entre tres i quatre no hi ha res!
P. - M'he fet entendre malament, és culpa meva, no he estat prou clar.
D. - No, senyor, la culpa és meva.
P. - Miri: aquí té tres cerilles. I, encara, aquí una altra que, tot plegat, fan quatre. Jo en trec una, quantes en queden?
D. - Cinc. Si tres i una fan quatre, quatre i una fan cinc.
P. - No és pas així, no és pas així. Vostè sempre té tendència a sumar, però també cal restar. No cal pas solament integrar, sinó que també cal desintegrar. La vida és això, la filosofia i la ciència són això, el progrés i la civilització són això...
D. - Sí, senyor.

(...)
P. - Escolti'm, senyoreta: si no arriba a comprendre profundament aquests principis, aquests arquetipus aritmètics, no arribarà mai a fer correctament un treball de politècnica... I, encara menys no es podrà encarregar d'un curs a l'Escola Politècnica... ni a la maternal superior. Reconec que no és pas fàcil, que és una cosa molt, molt abstracta... evidentment... però, com podria arribar, abans d'haver aprofundit bé en els elements primers, a calcular mentalment quants fan -naturalment aquesta és la menor de les coses per a un enginyer mitjà- quants fan, dic, per exemple, tres bil·lions, set-cents cinquanta mil·lions, vuit-cents noranta vuit mil, dos-cents cinquanta ú, multiplicat per cinc bil·lions, cen seixanta dos mil·lions, tres-cents tres mil, cinc-cents vuit...
D. - (ràpidament) Doncs fan dinou quintil·lions, tres-cents noranta quadril·lions, dos tril·lions, vuit-cents quaranta quatre bil·lions, dos-cents dionu mil·lions, cent seixanta quatre mil, cinc-cents vuit...
P. - (sorprès) No, em penso que no. Aixòha de fer dinou quintil·lions, tres-cents noranta quadril·lions, dos tril·lions, vuit-cents quaranta bil·lions, dos-cents dinou mil·lions, cent seixanta mil, cinc-cents nou...
D. - No, cinc-cents vuit...
P. - (cada vegada més sorprés) Sí... té raó... el producte... és ben bé... (embarbussat, diu inintel·ligiblement:) ... quintil·lions, quadril·lions, tril·lions, bil·lions, mil·lions... cent seixanta quatre mil, cinc-cents ... vuit... Però, com ho sap vostè, si no sap els principis del raonament aritmètic?
D. - És molt senzill. No podent-me refiar del meu raonament, m'he après de memòria tots els resultats possibles de totes les multiplicacions.
P. - Això és molt fort! (...)

(...)
.

LA LLENGUA CATALANA ÉS LA MARE DE TOTES LES LLENGÜES - Anuari de La Esquella de la Torratxa. 1895

.

A un grapat d'anys que aparegué en Lo Xanguet un aplech de frasses catalanas qual eufonía era la mateixa de moltas altras llenguas vivas y mortas. Més ensá La Llumanera de Nova-York portá una col·lecció numerosa de frasses catalanas per l'istil, en demostració de que la llengua catalana havia de ser la mare de totas las llenguas perque ella sola comprenía'ls sons de totas ellas. Una y altra inolvidables publicacións están agotadas. Jo vaig recullir d'una y altra aquellas bromadas de la més bona lley y he procurat enriquir l'aplech resultant ab bona cosa de frasses novas, ó per lo menys inéditas, classificant-las totas d'acort ab lo quadro universal de llenguas trassat pel sabi Max-Müller, pera que's vegi que totas las llenguas del món tenen arrels en la catalana , y si no's vol confessar que siga la nostra la mare de totas, al menys se vindrá á parar en que cap com la nostra té condicións pera ser la llengua universal quan d'aixó's tracti. Alguns amichs m'han demanat que publiqués la meva col·lecció classificada, y jo he pensat qu'en lloch millor qu'en L'ALMANACH DE LA ESQUELLA DE LA TORRATXA podria publicar lo que's desitja. Héusela aquí.

PRIMER GRUPO
LLENGUAS MONOSILÁBICAS

CHINO
- Quin fou lo sant gay que tens al estanch?
- Com que tinch tanta sang á las cinch tinch son.
- Tinch cinch fills tísichs y prims y amichs intims vinticinch.

SIAMÉS
- Teta tonta, tanta tinta tota t'unta.
- En quin tinté té tinta Anton?
- Aquest estúpid ha escupit en un tupí qu'está tupit.

SEGON GRUPO
LLENGUAS AGLUTINANTS

FAMILIA AFRICANA

MANDINGA
- 'Ls encenalls s'empassan per las senallas.
- Las bagassas malaltissas s'esllavissan sachsejant.
- Estich pensant de quant ensá s'han esquinsat los cinch cents sachs.

ZULÚ
- Setze agutzils s'han emmatzinat ab brots d'etzevara.
- Ab xerigot els noys s'esquitxan.
- Si'l butxí butzina esbótzali l'atzarola.

EGIPCI
- Donch gola al cayre del padrís.
- No ramení tafané si no'l faré anar d'oros.
- Tot lo meu se'n va en missas ó ciris.

FAMÍLIA TURANIA

TURCOMÁ
- Si es tova costa calés.
- Dins del cove hi ha caragolets molt cars.

SANSCRIT
- Com qu'ha de rajá fássimela barata.
- Sa madrastra y sa mare m'han escrit que l'asa brama.

FAMILIA HOLOFRÁSTICA

AZTECA
- Está feta l'escala? Guáytila, pórtili, coyti.
- Quan en Quico xiscla la Tecla xiula.
- Lo baylet del butzem cala piulas.
- Estripali'l caixal xich á la mula.
- A pí xich escala no cal, si cal duli.

EUSKAR
- Arri bagarra no me la carreguis.
- M'has arrencat la cua de la grua.
- Oy que van enrera'ls esguerrats?
- Una sagarreta se'm agarra.
- Ab el casco se sua.

TERCER GRUPO
LLENGUAS PER FLEXIÓ

FAMILIA SEMÍTICA

HEBREU
- 'M raca'l sabatot rebech.
- Qué hi fas? Agafarne un es lo que't toca.
- Carat, quin rot.
- Nostramo trech l'aca?
- La traca s'atraca.

ARABE
- Ab las alicatas ben segú fem marinyachs.
- Ola Laya, volem oli.
- Bufá no fá fí.
- Anant á la babalá li han esqueixat la bufanda.
- Ala, baliga balaga, ves á cabdellá fil fí.

SIRIACH
- Un germanastre d'en Bonastre diu qu'ha atrapat un pollastre.
- En Fabra té una cabra sota cad'abre.

FAMILIA INDO-EUROPEA

GRECH
- Lo gos s'esgarrifa de tocá l'ós calent.
- Qu'ética está la Tona.
- Al cal Hipólit no hi ha qu'anarhi.
- Qu'es bó escumar ví ab espátula?
- Quan arrenqui la bullida, pénjala als calamástechs.

LLATÍ
- Melis es fusta per vigas.
- Te demano estám y'm surts ab corda.
- Si no m'aturo perdo l'oremus.
- D'aná ab els nuvis al omnibus casi be l'avia sua.
- Avis murris portan els nuvis á Gracia en omnibus gratis.

ITALIÁ
- Fasolet ó caldo es bo per qui matina.
- Passi, passi, xitxarel·lo, fassi muxoni y camini.
- Per un escapulari van donarhi un picotí de carquinyoli.
- En saldoni fa un tiberi de víxarel·lo ab ali-oli.

CASTELLÁ
- La política castellana es aventurera.
- La patata catalana es consentida.
- Vaya una broma de pitos y flautas.

GALLEGO
- Guayta minyó la gayta de nyiguinyogui
- Ay! guenyo del meu carinyo que'ls morros t'espinyo.

PORTUGUÉS
- Qué li cau á ne'l sarau á la dona de casa?
- Lo que'm cou ho porto á sobre.
- Tingáu la festa en pau.
- A peresa no'm guanyáu.
- Dos reys van anaá á sarau.
- Noya la perruca os cau.

FRANCÉS
- Un bon jornal fa de bon-suar.
- Ab fanch del carré m'ha embrutat lo cotó.
- Un xeval m'ha atrapat un calé.
- Ja ve'l marxant?
- Comprém pa?
- Qu'es que sé que sab tothom?

RUS
- Qu'ho vols com arrop?
- La garrafa del xarops'ha aixefat ab'l trepitj.
- D'un buf va quedar pitof.
- Un ruch xich de Garraf va ferse un tip de garrofas.
- Aqueixa escarxofa fa tuf d'aygua naf.

POLACK
- Qui li piqui que s'ho rasqui.
- Quan pesqui no s'arrisqui.
- Mira que no s'osqui.
- Ves que no s'embesqui.
- No s'engresqui y no m'esquinsi.
- Vingui aquí á jugar á la brisca.
- Si te basca que busqui qui'l refresqui.
- No's trenqui la closca quan rellisqui.

ALEMANY
- Saben sí'l gotim vert fa las ocas grassas?
- Un cranch va caure sobre una brasa grossa.
- Xafan xuxos y fan traus.
- Jo't flich que flochs que du.
- Es que s'ha fet un gros trench al nas ab un catúfol esberlat de la cisterna.
- Ja vol préssechs grochs?
- Lo mal del fetje engreixa'l metje.
- Elástichs blaus fan fástich si's mullan y's tacan.

INGLÉS
- L'anech ha mort sens' haver-hi hagut espeternech.
- No's toquin ni's moquin.
- May estich tip de bescuyts.
- L'oncle broda á la moda.
- May cap gech me fa sachsons.
- No pot haverhi hagut may ví á n'aquest got.
- Lo got demlo al xicot que s'ha cruspit'l turró perque no xerri.

Y prou. MARRAMAU.


Ho he tret de Can Parèmies
.

DEDICATORIAS (recull) - José Luis Coll

.
A DON JUAN CARLOS I y a doña Sofía después.

A FRANCISCO FRANCO que en paz descansemos.

A MANOLO SANTANA que se propuso triunfar y triunfó por pelotas.

A JULIO IGLESIAS que canta muy bien, según dicen los sordos.

A MARI SANTPERE que como actriz y cómica es genial, pero como ingeniero de caminos, una puta mierda.

A ANTONIO GALA una de las mejores plumas que tenemos.

A BIGOTE ARROCET que podía haber sido un genio en cualquier otra faceta.

AL MUSEO DEL PRADO con mi deseo de que sea trasladado al extranjero, para que lo visiten los españoles.

AL SUICIDIO Y AL MATRIMONIO dos cosas que sólo se deben hacer una vez en la vida, y por ese orden.

A LA RENFE que no es que tenga defectos. Es que no tiene virtudes.

AL TRAVESTI un señor que está cojonuda.

AL POLÍTICO deseándole una pronta recuperación.

A LA VIUDA mi más sentido pésame.

AL VIUDO mi más sincera enhorabuena.

A DON QUIJOTE cuyo escudero era más Sancho que largo.

AL SUICIDA que no es más que un impaciente.

AL LADRÓN que bastante desgracia tiene.

AL FINANCIERO que bastante desgracia tenemos.

AL DINERO que sólo sirve para todo.

AL POBRE que no sabe lo que se pierde.

AL RICO que no sabe lo que se pierde el pobre.

A LA PALOMA DE LA PAZ a ver cuándo da la cara.

A EINSTEIN uno de los hombres más importantes de la ciencia, relativamente.

AL INDIO AMERICANO que tan egoístamente quería quedarse con todo lo que era suyo.

A LA BÍBLIA un libro que ha servido para que juren sobre él quienes no lo ha leído.

A WALT DISNEY que hizo su fortuna abusando de los menores.

A DARWIN que creo que se quedó corto.

A CAMILO SESTO que cuando uno lo oye cantar no tiene por menos que exclamar ¡pero qué Sesto!

A LA VENUS DE MILO que tampoco es manca.

AL MASTURBADOR que si un día le cortan las manos es como si se quedara viudo.

AL ASESINATO que no és más que una exagerada falta de educación.

A LA PENA DE MUERTE una pena de pena.

AL GALLO que mucho presumir y luego cualquier gallina tiene más huevos que él.

A LA MIERDA que cada día cuesta más dinero producirla.

AL SUPERSTICIOSO que no, pero por si acaso.

A LOS REYES CATÓLICOS de quienes se dice que uno de los dos era muy guarra.

Y A DIOS que ustedes lo pasen bien.
.

PROFECÍA DE EVANGELISTA (S.XV)

.

El primero día de enero que vendrá será primero día del año, que todo el mundo no lo estorbará, si con tiempo no se remedia. Este día amanecerá al alba.
Y tañerse han todas las campanas del mundo en tirándolas de las sogas, y harán tan grande estruendo, que no habrá cabeza de hombre sin su colodrillo.
Vendrá una niebla tan grande y tan oscura que cubrirá el cielo, y no habrá hombre, por ciego que sea, que vea las estrellas a medio día.
Levantarse ha un torbellino tan grande que levantará las pajas del suelo: las gentes se meterán en sus casas, por no estar en la calle: esa noche dormirán todos lo ojos cerrados, por miedo del polvo. Lloverá tanta de agua, que mojará el suelo y matará el polvo sin confisión.
Cantarán los gallos a oscuras de noche que no se vean unos a otros. Y otro día madrugarán las gallinas, rabiando de hambre, a escarbar en los muladares ajenos.
Luego habrán relámpagos y truenos, que no habrá hombre nacido que quede por nacer. Luego hará un terremoto tan espantable, que los muertos no osarán resucitar de miedo; los corazones estarán todos en los cuerpos, que no osarán asomar; los puerros y los ajos meterán las cabezas so tierra, y no osarán salir hasta que salgan canos; el azafrán y zanahorias y membrillos se tornarán amarillos de miedo.
Las mujeres serán todas hembras; los mudos se mirarán unos a otros callando, que no habrá sordo que los oiga. El fuego se tornará caliente, que llegando las estopas, se encenderán; la tierra se calentará tanto del gran sol, que los ahorcados no osarán llegar los pies al suelo.
Las piedras se tornarán todas duras como cantos; los caminos estarán tendidos por el suelo; los ríos correrán con ayuso; la mar se tornará toda agua, de manera que echando en ella una piedra y aún dos, no pararán hasta el suelo. Las montañas serán más altas que los llanos, de guisa que más se cansarán cien hombres por una montaña arriba, que no uno cabalgando por el llano. Todas las alimañas no tendrán más sentido que las bestias, todas llenas de pelos; las aves llenas de plumas; las golondrinas todas de una color, que no se conocerán la una de la otra; a los mochuelos se les tornarán las cabezas de hechura de cebollas, con dos cuentas de ámbar en la cara.
(...)
.

GRANS ESPERANCES (fragment) - Charles Dickens (traducció de Josep Carner)

.

Pip, el protagonista del llibre, assisteix a una mediocre i accidentada representació de "Hamlet", protagonitzada per un vell conegut seu, els senyor Wopsle.


En la nostra arribada a Dinamarca, vam trobar el rei i la reina d'aquell país encimbellats en dues poltrones, damunt d'una taula de cuina, amb Cort oberta. Tota l'aristocràcia danesa els feia de seguici, i constava d'un noble minyó amb botes de pell d'isard d'un avantpassat gegantí, un venerable Par de cara xarona que semblava haver ressuscitat entre gent morta de poc ha, i la cavalleria danesa amb una pinta al cabell i mitges de seda blanca, i oferint, tot plegat, un aspecte femení. El meu talentós compatrici restava ombrívolament a part, i jo hauria ben desitjat que els seus rulls i el seu front haguessin estat més probables.
A mesura que l'acció es va anar descabdellant, traspuntaren diverses menudes curioses circumstàncies. Semblava que el rei difunt d'aquell país no solament havia estat perjudicat de la tos cap al temps de la seva mort, sinó que se l'havia emportada a la tomba i l'havia tornada a traginar enfora d'ella. La fantasma reial, demés, duia un manuscrit de l'altre món al voltant del seu bastó de comandament, i hauríeu dit que de temps en temps s'hi referia, però amb un posat d'angúnia i una tendència a perdre el punt que més aviat retreien la vida mortal. Fou això, al meu parer, el que induí el públic a aconsellar a l'Ombra: -Gireu full!-, recomanació que ella es va prendre molt malament. Calia també reparar en aquell esperit majestuós que, tot i que sempre apareixia amb un aire d'haver estat absent per molt de temps i caminant amb immensa distància, no venia, perceptiblement, sinó d'una paret ben pròxima. Això feia que l'esglai que inspirava fos acollit amb irritació. La Reina de Dinamarca, dama ben revinguda, per bé que històricament imaginada amb un cor de bronze i una voluntat de ferro, lluïa, en opinió del públic, massa quantitat de llauna, perquè el seu mentó era fermat a la seva diadema per una ampla faixa d'aquell metall (com si tingués un mal de queixal tot sumptuós), i en duia un cinyell i dos grans braçals, de manera que l'anomenaven obertament "l'olla amb els clemàstecs". (...) Finalment, Ofèlia era víctima d'una tal lenta i harmoniosa follia, que quan, al seu temps es va haver llevat la seva eixarpa de mussolina, i l'hagué ben plegada i colgada, un home tot botós que feia estona que refredava el nas impacient contra una barra de ferro a la primera fila del públic, rondinà: -Ara que han ficat la criatura al llit, que ens portin el sopar!-. Cosa que, pel cap baix, era una sortida de to.
Sobre el meu infortunat compatrici s'acumulaven tots aquells incidents amb l'efecte més joguinós. Cada vegada que aquell Príncep indecís havia de fer una pregunta o bé manifestava un dubte, podia comptar amb l'ajut del públic. Per exeple: en preguntar ell si hi havia més noblesa d'ànim a sofrir, alguns bruelaren que sí i d'altres que no, i alguns, decantant-se a totes dues opinions, van dir: -Feu-ho a parells o senars!- i començà una veritable sessió controversial. Quan preguntà per què gent com ell havien d'arrossegar-se entre terra i cel, l'hi encoratjaren amb cridòria de: -Molt bé! Aquests són!-. (...) Quan va agafar la xeremia -molt semblant a una flauteta negra que adés havien fet sonat a l'orquestra i li havien lliurat per la porta-, li demanaren unànimement que hi toqués el Rule Britannia. Quan recomanà a qui sonava que no ho fes d'aquella manera, l'home reganyós va fer: -I vós tampoc: sou ben pitjor que no pas ell!-. I em dol d'afegir que el senyor Wopsle fou saludat amb riallades en cada una d'aquestes ocasions.
Però les seves proves més àrdues foren al cementiri, el qual tenia un cert aire de selva verge, amb una mena de safaretget eclesiàstic a l'una banda i una barrera de petatge a l'altra. Havent els espectadors destriat el senyor Wopsle que, tot embolcallat amb un mantell negre, passava la barrera, van avisar amicalment l'enterramorts: -Ei.Ara ve el de les pompes fúnebres a veure com ho teniu-. Em penso que, en un país constitucional, tothom reconeixerà que el senyor Wopsle en cap manera no podia retornar el crani, després de filosofar-hi, sense desempolsar-se els dits amb un tovalló blanc que es va treure de la pitrera; però àdhuc aquesta acció innocent i indispensable va haver de tenir aquest comentari: -Cambrer!-. L'arribada del cadàver a enterrar (dins una caixa negra, buida, amb la tapadora cap per avall) fou el senyal per a una joia unànime, que accentuà en gran manera el descobriment, entre els portants, d'un individu perfectament inconegut. Aquella joia acompanyà el senyor Wopsle durant la seva lluita amb Laertes entre el caire de l'orquestra i el de la tomba, sense que minvés gota fins que va haver estimbat el rei de la taula de cuina i va haver mort, a poques polzades, de les garretes en amunt.
(...)
.