LECTURES 2010

.
Com ja vaig fer l'any passat, i tal com fan altres blogaires, aquí teniu la llista de llibres que he llegit aquest any:

MONZÓ.Com triomfar a la vida. Varis autors
ELS GROPE. Tom Sharpe
CAÍN. Jose Saramago
ATENCIÓ, RODEM!Quaderns de Serafino Gubbio, operador cinematogràfic. Luigi Pirandello
EL PRIMER ARLEQUÍ. Pere Calders
CRÒNIQUES DE LA VERITAT OCULTA. Pere Calders (enèsima relectura)
EL ORO DEL REY. Aventuras del capitán Alatriste, IV. Arturo Perez-Reverte
XESCO BOIX. Història de la nostra història. Lluís M.Panyella i Maria-Josep Hernandez
1984. George Orwell
EL FARO DEL FIN DEL MUNDO. Julio Verne
EL CARRER ESTRET. Josep Pla
EL CONTE NÚMERO TRETZE. Diane Setterfield
LOS RELATOS, 2. JUEGOS. Julio Cortázar
LA INSOPORTABLE LEVEDAD DEL SER. Milan Kundera
EL MERCURIO. José Maria Guelbenzu
T'ESTIMO SI HE BEGUT. Empar Moliner
LAS ANÉCDOTAS DEL HUMOR. El humor con humor se paga. Fernando Vizcaíno Casas
LES INTERMITÈNCIES DE LA MORT. Jose Saramago
CAMÍ DE SIRGA. Jesús Moncada
VAIG CONÈIXER EN DAKH! Glòria Marín
2666. Roberto Bolaño
FI. David Monteagudo
EL SUBLIME ARTE DE LA RISA. Heguido
EL CÓDICE SECRETO. Lev Grossman
HISTÒRIES DE LA MÀ ESQUERRA. Jesús Moncada
EL CAFÈ DE LA GRANOTA. Jesús Moncada
CALAVERES ATÒNITES. Jesús Moncada
MEDITERRÀNIA. Onatges tumultuosos. Baltasar Porcel
JACQUES EL FATALISTA. Denis Diderot
LA PESTE. Albert Camus
NO HAY LADRÓN QUE POR BIEN NO VENGA y otras comedias. Dario Fo
EL CUENTO DEL CABALLO PERDIDO DEL ANCIANO SABIO. Faula japonesa adaptada per Ana Portolés
EL HORRO DE DUNWICH. H.P.Lovercraft
GUERRA I PAU. Lev Tolstoi
UNA FAMÍLIA FORA DE SÈRIE. Sílvia Soler
JOC D'ATZAR. Slawomir Mrozek
EL MILLOR DELS MONS. Quim Monzó
LA TIENDA DE PALABRAS. Jesús Marchamalo
LA CIUDAD Y LOS PERROS. Mario Vargas Llosa

De sempre m'ha agradat molt llegir, i miro d'esgarrapar tots els moments que puc per fer-ho. Llegeixo tant com puc, i sempre molt menys del que voldria.
Aquest any em vaig adonar de la quantitat de "grans clàssics", o "llibres imprescindibles", o "autors de referència" que no he llegit encara, i de tants autors catalans de qui encara no he llegit res. I m'he proposat anar-hi posant remei mica en mica: dels considerats "grans autors", llegir-ne com a mínim un llibre per després decidir si ja en tinc prou o conèixer millor la seva obra. En aquest sentit, aquest any he llegit els meus primers Vargas Llosa, Saramago, Orwell, Kundera, Bolaño, Diderot, Camus i Tolstoi. I per part dels autors nostrats m'he estrenat amb Porcel i Pla.
Però per la meva vida lectora, el més destacat d'aquest any, sens dubte, ha estat el descobriment de Jesús Moncada, de qui no coneixia absolutament res, i que després d'haver llegit quatre dels seus llibres, ha passat a ser un dels meus escriptors de capçalera.
.

CUENTOS RECOGIDOS POR D. JUAN DE ARQUIJO (S.XVII)

.

Áusias March, viéndose viejo decía: -Morir, pase; pero envejecer, ¿para qué?


Un predicador en Sevilla, cuyo nombre se calla por su reputación, inadvertidamente al cabo de un sermón, dijo: -Recomiendo un Avemaría por los que estamos en pecado mortal.


El Cardenal de Toledo, D.Bernardo de Rojas, mandó llamar a un sastre para que le cortase de vestir de una pieza de chamelote morado, muy fino, que le habían traído de Italia. Midió el sastre las varas que había, y dijo que no tenía bastante recado para hacer el vestido, y que así no se atrevía a cortarlo, porque para lo que faltaba no se hallaría en Toledo otro pedazo de la misma tela igual en el color. Y en la verdad, pésole al Cardenal, y despedido el sastre, y por ver si tenía remedio, mandó llamar otro, el cual se ofreció que con las varas que allí había le haría muy a su gusto, como lo cumplió , trayéndolo presto acabado, y juntamente vistió a un hijuelo suyo pequeño de un pedazo del mismo chamelote que había sobrado. Maravillóse de esto el Cardenal, y culpando al primer sastre, preguntó al que hizo el vestido: -¿Cómo no halló aquí Fulano lo que era menester para vestirme, y vos lo habéis hecho y sobrado también para vestir ese nió? Respondió: -Señor, porque su hijo es mayor que el mío.


Hubo un albañil muy conocido en Alcalá de Henares. Tuvo tres hijos y enseñóles su oficio a todos tres, y aunque pensaba muy bien, no reparan en guardar, comiéndoselo todo. Llegó a morirse, y viendo a sus hijos muy tristes de que no les dejaba nada más que el oficio, díjoles, por consolarlos: -Hijos míos, no me tengáis por descuidado de vuestro bien, que demás del oficio que os he enseñado, media calle Mayor y cuantas casas he fabricado de mi mano, todas han sido sobre falso; muy presto se irán viniendo al suelo y tendréis obras que os sobren.
Otro tanto podrían decir a sus hijos muchos médicos, abogados, etc.


Dijo uno delante de Quiroga, Arzobispo de Toledo, a buen propósito: -Triste cosa es morirse un hombre y no irse al cielo. Respondió Quiroga: -Y aunque vaya.


Dijo un galán a su dama: -Mil años ha que no veo a Vm. Y respondió:-Buena estuviera yo si eso fuera verdad.


Casóse Dª Catalina de Mendoza, dama antiquísima en Palacio, que llamaban del Tercio viejo, hermana del Conde de Bedmar, en el año 1622, con el Duque de Terranova, tenido por impotente.

Hízose esta coplilla:

Celebra y llora la fama
En esta festividad
Muchos siglos de fealdad
Con cincuenta años de dama.

Dijo el Conde de Villamediana:

En esta boda no habrá
Danza de alta ni de baja,
Pues ni a la novia le baja
Ni al novio se le alzará.

Don Francisco de Quevedo, exagerando lo mucho que hablaba en Madrid un N. de Perea, solemne hablador, decían en una conversación que mosén Simón, el clérigo de Valencia, había hecho hablar de milagro a no sé qué tantos mudos, y dijo el D.Francisco: -¿Por qué piensan que hay tantos mudos en España? Porque Pereda les tiene tomada el habla para sí. El día que muera hablarán todos sin milagro, porque ese día se le restituirá el habla a cada uno.


Rendón, un loco de buena gracia, en Sevilla, oyó que uno, mirándole, decía: -¡Guárdeme Dios mi juicio! Y díjole: -Sois un muy gran majadero en pedírselo a Dios, que yo se lo pedí más a de veinte años, y hame guardado de suerte mi juicio que no me lo ha vuelto más.


Llamó una dueña a un médico; contóle tantos achaques. Respondió: -Más fácil me será hacer de nuevo a Vm. que curarla, estando de la manera que me cuenta.


Doña Teresa de Mendoza, mujer de Zapatilla, estando asomada a una reja, dijo a un pobre que la pedía limosna de la calle, que entrase en casa y se la daría. Dijo el pobre: -¿Es posible que ha de ser tan grande la limosna que Vm. me ha de dar que no cabe por esa reja?


Decía D.Juan Manrique: -No nos demos priesa a morir, que harto tiempo nos queda para estar muertos.
.

VOTI DOLLY (del llibre "Jo vull ser famós") - Carles Capdevila

.
Ara que és a punt de començar oficialment una campanya electoral que a la pràctica fa anys que dura, un fragment d'aquest llibre del Carles Capdevila:

"Algú va decidir un bon dia que els eslògans electorals havien de ser frases curtes, engrescadores, responsables i optimistes. En una paraula: prometedores. Més endavant, algú va considerar que al costat de l'eslògan hi havia d'anar la foto gegant del candidat que calia convertir en estrella o estrellar del tot. Finalment, un tercer assessor va sentenciar que aquest polític sempre havia de riure.

Per separat, tots tres devien tenir raó. El problema és que les tres idees neixen, però el pòster electoral les ajunta, i el resultat no pot ser més esperpèntic.
De què riuen?

No només tenen un somriure tan forçat que fa por. És que se'n riuen de tu a la cara, i a sobre pretenen que els triïs per votar-los. Quina gràcia.

Potser perquè temen que amb molt de gust els penjaríem, s'anticipen als nostres desitjos i apareixen penjats a cada fanal de bon matí. Mentre prometen plantar cara a l'atur, planten la seva cara als pirulís. I com més cara tinguin, millor taparan la del polític de sota.

El candidat rialler, de somriure amable segons l'organització, somriure idiota segons la guàrdia urbana, simbolitza una nova manera de fer política, a imatge i semblança de la política ramadera.

Potser perquè, quan pateixen d'insomni, els polítics compten ovelles caminant cap a les urnes.

Per atreure el màxim nombre de xais, el candidat pastor ha d'amagar el llop que porta a dins i no ser l'ovella negra del partit.

Solució? Ha de ser clònic de l'ovella més mediàtica.

Voti el polític Dolly."
.

DIFERÈNCIES IDIOMÀTIQUES

.

Ells diuen "perro viejo" i "mosquita muerta" allà on nosaltres diem "gat vell" i "gatamaula".

La sort màxima de la rifa és un masculí, "el gordo", allà, i un femení, "la grossa", aquí.

De la dona de Sant Josep els espanyols destaquen que sigui "Virgen" i nosaltres que sigui "Mare de Déu".

Ells paguen "impuestos", que ve d'"imponer", i nosaltres "contribucions" que ve de "contribuir".

Els espanyols desvergonyits ho són del tot, no tenen gens ni mica de vergonya, ja que són uns "sinvergüenzas", mentre que els corresponents catalans són, només, uns "pocavergonyes".

Com a mesura preventiva o deslliuradora, ells toquen "madera" quan nosaltres toquem "ferro".

Allà celebren cada any les "Navidades" mentre que aquí amb un sol "Nadal" anual ja en tenim prou, com en tenim prou també amb un "ban dia" i un "bona nit" cada vint-i-quatre hores, enfront dels seus múltiples "buenos días" i "buenas noches".

A Espanya es veu que ho donen tot, "dar besos, abrazos, pena, paseos..." mentre que als Països Catalans donem més aviat poc, ja que ens ho hem de fer solets "fer petons, abraçades, pena, un tomb...".

Allà diuen "oiga!", quan aquí filem més prim amb un "escolti!".

Dels ous de gallina que no són blancs, ells en diuen "morenos" i nosaltres "rossos", colors que s'oposen habitualment parlant dels cabells de les persones.

Dels genitals femenins, allà en diuen vulgarment "almeja" i aquí "figa", mots que designen dues realitats tan diferents com és un mol·lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d'obrir, en un cas i, en l'altre, un fruit dolç, sucós, tou, rogenc i de tacte agradable i fàcil.

Mentre ells "hablan", aquí "enraonem", és a dir, fem anar la raó, sense èxit, tanmateix.

Allà per ensenyar alguna cosa a algú "adiestran" i aquí "ensinistrem". Més enllà dels conceptes polítics actuals, els uns basen l'ensenyament sobre la "destra" (dreta) i els altres sobre la "sinistra" (esquerra).

Tota una concepció del món, doncs, s'endevina rere cada mot d'una llengua, perquè la llengua és l'expressió d'un comportament col·lectiu, d'una psicologia nacional, diferent, no pas millor ni pitjor que altres. No es tracta, en conseqüència, de traduir només, sinó d'entendre. Per això, tots els qui han canviat de llengua a casa, al carrer, a la feina, no únicament canvien de llengua. També canvien de punt de vista.
.

PIANO-PHASE PARA UN ATENTADO (crónica publicada en el diario "Triunfo" en marzo del 1970)

.

Mi - Fa sostenido - Si - Do sostenido - Re - Fa sostenido - Mi - Do sostenido - Si - Fa sostenido - Re - Do sostenido.

Son las siete de la tarde del lunes 9 de marzo de 1970 en el salón de actos del Instituto Francés de Madrid. El pianista Carlos Santos está sentado frente al gran cola sin moverse mientras se escuchan las notas de la partitura Piano-Phase, de Steve Reich, en la cinta magnetofónica, junto al piano. Hay un silencio total en el público "selecto" que llena la sala para escuchar, con ese aire minoritario y trascendente de los asiduos filarmónicos ("esto no es para todo el mundo"), el concierto organizado por el Grupo ALEA que dirige Luis de Pablo. Tras la pieza de Reich, se anuncia en el programa Sequenza IV, de Luciano Berio y el estreno en España de Movil II, de Luis de Pablo, concierto para dos pianistas en un solo piano.

Mientras tanto, un grupo de "underground" barceloneses, que han llegado acompañando a Carlos Santos, provistos de cámaras cinematográficas, toman planos del pianista inmóvil. Hacia las ocho menos cuarto, tras quince minutos de incansable repetición del tema de cinco notas, sin variación alguna, Carlos Santos pone las manos en el teclado y repite una vez más:
Mi - Fa sostenido - Si - Do sostenido - Re - Fa sostenido...

Retrasándose y adelantándose respecto de su propia interpretación en la cinta, que sigue tocando, el pianista inicia levísimas variaciones del tema, que, sin embargo, sigue repiqueteando, monótono, en los oídos del público.

Son las ocho. La gente empieza a moverse en los asientos. Los cámaras han encendido ahora las luces que enfocan la sala y filman los rostros inquisitivos de los asistentes.
- Vamos a salir en la tele -dice una señora.
- A este paso no habrá tiempo para el concierto de Luis Pablo -murmura un caballero.

El pianista francés, blanco y espiritual, asoma de cuando en cuando la cabeza por la puerta de los camerinos. Ha llegado de París en avión, ex profeso para este concierto, y se está dando cuenta de que no podrá tocar.

Las ocho y media. Carlos Santos lleva una hora en el escenario. La gente se impacienta. Algunos sacan un libro del bolsillo, otros dibujan en el reverso del programa. Frases a media voz: "¿Estará en trance?" "Yo creo que a las nueve terminará", "Pues a mí me parece que está decidido a quedarse hasta que le echen", "Je crains une réaction violente".

Mi - Fa sostenido - Si - Do sostenido...

Una señora le dice a su acompañante: "Ofréceselo a Dios, María".

Se levanta en estas un muchacho del público y, colocándose al lado de Carlos Santos, empieza a aporrear las notas del piano. "¡Psicópata!", grita uno desde atrás. Se desvanece el sentido reverencial de la buena música. La gente se pone en pie, deambula por la sala. Algunos se marchan. No muchos. Quieren ver cómo termina aquello. Frases a voz en grito: "¡Un atentado! ¡Un verdadero atentado!". Cuando una anciana, confusa, abandona la sala, alguien le dice: "¿No le gusta a usted, señora?" (risas). Pequeño diálogo de centralistas: "¡Catalán tenía que ser el pianista!". "No es catalán, es de Castellón". "¡Pero!". Isabel Martínez, la secretaria de ALEA, va de un lado a otro de la sala, perdida: "¡Qué sofoco!". Un gamberro: "¿Quién se viene a tomar un vino?".

Las nueve.

Se han levantado dos muchachos para ir a aporrear a su vez el piano a ambos lados de Carlos Santos. "¡Qué vandalismo!", oigo decir. El pianista, es conveniente aclararlo, no improvisa nada. La pieza de Steve Reich es así, una pieza sin fin, aunque estaba previsto que se terminara con tiempo suficiente para que el pianista francés pudiera interpretar la Sequenza IV y ambos pianistas el concierto a cuatro manos, estreno en España, de Luis de Pablo.

Mi - Fa sostenido - Si - Do sostenido...

Por fin, a la hora y tres cuartos, es decir, hacia las nueve y cuarto, se levanta un joven con barbita. Cruza la sala a grandes pasos en dirección al piano y cierra violentamente la tapa. Así termina el concierto. Un coro de contestatarios grita: "¡Bis, Bis!". Los cámaras "underground" filman la confusión de la sala. Luis de Pablo, descompuesto, en el pasillo de los camerinos, se encara con Carlos Santos, le afea la conducta. El Movil II del reputado compositor español se queda sin estrenar. El crítico Fernández Cid murmura: "Intolerable, intolerable". Entran los contestatarios musicales madrileños a felicitar al intérprete terrorista de Castellón. El pianista francés, blanco y espiritual, dice que no se marcha sin tocar la Sequenza. Luis de Pablo sale al escenario y pide al público que se quede un rato más. La pieza de música concreta suena a Chopin después de la Piano-Phase para un atentado, que golpeó los oídos de los asistentes durante casi dos horas en el salón de actos del Instituto Francés de Madrid:

Mi - Fa sostenido - Si - Do sostenido - Re - Fa sostenido...

.

JO VULL SER FAMÓS (fragment) - Carles Capdevila

.

PER QUÈ VOLS SER FAMÓS

Per tenir el privilegi de ser important als ulls de gent que no t'importa en absolut.
Per tenir l'oportunitat de ser conegut per la gent sense el càstig d'haver-los de conèixer a ells.
Perquè la fama és fàcil de tenir però difícil de merèixer, i tenir una cosa que no mereixes també té el seu mèrit.
Perquè la teva mare no et pugui retreure que fa dies que no sap res de tu.
Perquè la fama no només et pot portar a l'èxit sense ser res: també et pot ajudar a viure sense fer res.
Per no haver de perdre el temps pensant si les teves amistats són interessades: ho són.
Per poder al·legar que et critiquen per enveja, encara que t'ho mereixis.
Per poder cobrar, en lloc de pagar, les fotos de batejos, bodes i comunions, i no haver de patir si et descuides la càmera a les vacances, ni haver de portar els rodets a revelar.
Perquè el banc et concedeixi un crèdit amb les millors condicions amb l'únic aval de la teva cara.
Per tenir sempre algú que t'espera a l'aeroport amb els flaixos oberts.
Perquè el metge no et tingui tres hores a la sala d'espera, fullejant revistes on probablement hi surts.
Perquè, si la parella t'enganya, puguis al·legar que no són banyes: és un muntatge de la premsa. I si et deixa, no ets un desgraciat: tens una exclusiva.
Per formar part d'una elit social que admet entre els seus membres il·lustres una colla de psicòpates, assassins en sèrie i terroristes mundials. O sigui, que, per dolent que siguis, mai seràs el pitjor.

PER QUÈ NO VOLS SER FAMÓS

Perquè, sent realista: com menys gent et conegui, menys gent t'odiarà.
Perquè l'ascens a la fama és tan absurd com l'alpinisme: et deixes la pell per pujar a fer-te una foto que, mentre tu baixes, tothom ja haurà oblidat.
Perquè el famós té el cicle vital d'un xiclet: primer t'endolça, després et comença a embafar, i quan ja no fa bombolles nité gust, l'has d'escopir.
Perquè "reconeixement massiu" sona molt bonic, però significa que et reconeixeran massa.
Perquè la tele engreixa, i l'obsessió per aprimar-se mata.
Perquè ser famós obre moltes portes, però també les de casa teva, perquè l'envaeixin els paparazzi.
Per no haver de retrobar el pesat de la classe, i menys en un programa de tele on ensenyarà fotos ridícules i explicarà anècdotes inventades de quan éreu petits.
Perquè l'èxit només dispara les ires i les enveges dels altres, i si no t'ho creus pregunta-ho al fracassat que tens davant del mirall.
Perquè tothom demana que li agraeixis el que ha fet per ajudar-te a tenir èxit, i en canvi ningú reclama crèdit per haver-te ajudat a fracassar.
Perquè com més avall estiguis, més suau serà la caiguda.
Perquè a la immortalitat no s'hi arriba a través de la fama, s'hi arriba no morint-se.

PERÒ POC

Vull que la gent s'alegri de veure'm, de trobar-me, de coneixe'm. Vull que m'estimin, que m'adorin. Vull la meva cara a les carpetes, als pòsters, a la portada de les revistes. Vull que les meves entrevistes donin punxes d'audiència. Vull que desitgin amb passió el meu autògraf, la meva samarreta. Vull trobar sempre taula als restaurants. Vull lligar més fàcilment. Vull vendre com xurros llibres i discos i vídeos i perfums i tot el que porti el meu nom. Vull fer-me ric.
Vull que visquin per mi.

Però no vull que m'incordiïn, quan em trobin. No vull que m'odiïn ni em facin caure del pedestal. No vull que m'avorreixin de tant veure'm a la carpeta, a la paret, a les portades. No vull que les meves entrevistes punxin. No vull que m'arrenquin la samarreta en un atac d'histèria. No vull haver-me de fer la foto amb l'amo del restaurant. No vull que m'assetgin. No vull ser una fàbrica de xurros que porten el meu nom. No vull que em desitgin només perquè sóc ric.
Vull que em deixin viure.

Sí, jo vull ser famós, però poc.
O, millor: vull ser el màxim de famós, però amb el mínim de problemes.
Ei, si pot ser.
.

RAYUELA (cap.68) - Julio Cortázar

.

Apenas él le amalaba el noema, a ella se le agolpaba el clémiso y caían en hidromurias, en salvajes ambonios, en sustalos exasperantes. Cada vez que él procuraba relamar las incopelusas, se enredaba en un grimado quejumbroso y tenía que envulsionarse de cara al nóvalo, sintiendo cómo poco a poco las arnillas se espejunaban, se iban apeltronando, reduplimiendo, hasta quedar tendido como el trimalciato de ergomanina al que se le han dejado caer unas fílulas de cariaconcia. Y sin embargo era apenas el principio, porque en un momento dado ella se tordulaba los hurgalios, consintiendo en que él aproximara suavemente sus orfelunios. Apenas se entreplumaban, algo como un ulucordio los encrestoriaba, los extrayuxtaba y paramovía, de pronto era el clinón, la esterfurosa convulcante de las mátricas, la jadehollante embocapluvia del orgumio, los esproemios del merpasmo en una sobrehumítica agopausa. ¡Evohé! ¡Evohé! Volposados en la cresta del murelio, se sentían balparamar, perlinos y márulos. Temblaba el troc, se vencían las marioplumas, y todo se resolviraba en un profundo pínice, en niolamas de argutendidas gasas, en carinias casi crueles que los ordopenaban hasta el límite de las gunfias.
.